dijous, 13 de novembre del 2008

La clau era fer com si res




 Des del moment en que, els ulls com dues taronges, en Manel va sentir com una hostessa amb minifaldilla pronunciava el dos, el vuit, el quinze, el setze, el vint, el trenta-un i el quaranta-cinc, ho va tenir més clar que l'aigua. Muts i a la gàbia. Vint-i-dos milions d'euros eren una barbaritat de calés. Ni la xicota, ni els pares, ni els amics... Ni tan sols el malparit del cap de secció. Les revistes i la xarxa n'anaven plenes, d'històries de paios que s'havien enfonsat després de guanyar la loteria! Amors fets d'interessos econòmics, amics que apareixien de cop i volta després d'anys d'haver perdut el contacte, estafadors professionals, parents desconeguts... Ell no cauria pas en el parany. La clau, ho havia pensat moltes vegades, era fer com si res. Anar a treballar a la mateixa hora, no canviar el cotxe, seguir dinant de carmanyola i, sobretot, no fer cara de pasqua. Per això, l'endemà mateix de saber-ho, en Manel va anar a veure al director de la seva oficina bancària, a qui coneixia de tota la vida, i li va dir ben clarament que li pagaria el que ell volgués per ser el seu assessor; que quant menys es veiessin, millor, que avui en dia les transaccions es podien fer a distància; que ell només volia seguretat i rendibilitat a llarg termini; i que, sobretot, ningú havia de saber que treballava per ell.
Per això, ara, set anys després, aquella cara de pasqua que mai havia arribat a mostrar en públic ara s’havia convertit en una cara de pomes agres, i les visites al lavabo per poder renegar o, fins i tot, en algun moment una mica més baix que els altres, plorar en silenci, eren cada vegada més freqüents. Ningú podia consolar-lo perquè ningú en sabia res. Explicar-ho a aquelles altures hauria estat, per dir alguna cosa, delicat. Tanmateix, cada vegada que veia el president del Cercle d'Economia a la tele, li venien basques. «Mi-te'l, aquest!», li repetia la dona, «qui l'ha vist i qui el veu! Diuen que és la primera fortuna del país. I això que quan va deixar el banc no tenia ni un duro...». A la pantalla, el seu exassessor d’inversions parlava amb la seguretat abassegadora dels guanyadors. En Manel s'hauria donar cops contra la paret. Com havia pogut signar tots aquells papers sense llegir-se'ls?

oo


Foto: Flickr (Jesse Speelman)

5 comentaris:

Miquel Duran-Frigola ha dit...

mai t'enamoris d'un banquer.

per cert, això que hi hagi dos rellotges a la foto significa alguna cosa?

rebaixes ha dit...

Sembla ser que volia fer de rellotge antic i ja no es porta, Aixó del digital, ja Colon...
I la calderilla,que redola. Anton.

Carme Rosanas ha dit...

Ostres quin mal rotllo, no?

Asimetrich ha dit...

Què fort. Molt bona aquesta història. Espero que no sigui autobiogràfica ;-)

Teresa Bosch ha dit...

Doncs, no, Asimetrich, la història, evidentment, no és autobiogràfica!

Això dels dos rellotges a la foto no té cap significat ocult. Primer faig al text i després vaig al flickr i trio la imatge. Vaig pensar que els despertadors eren un bona manera d'expressar el que significa la rutina diària, l'haver de treballar per menjar, pagar la hipoteca... i, entre diferents imatges de despertadors, vaig escollir aquesta. Un d'analògic i un de digital.