Paraules i mots

Versos a l'Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries

2012-01-27T09:21:00.004+01:00

El dissabte 3 de febrer, a les 21:00h, recital de Versos.cat a l'Ecomuseu Farinera de Castelló d'Empúries

Sort, estigues quieta

2012-01-24T15:38:00.006+01:00

(A F.)

Amor,
jo em pensava que t’estimava.
I com que només m’ho pensava,
ho proclamava a tot hora als quatre vents.

D’això, fa molt de temps.
Ara, no m’ho penso:
ara, ho sé.
I com que ho sé, que t’estimo,
que segurament ja no et podré deixar d’estimar mai,
servo cadascun dels teus gestos,
mirades
i paraules,
amb un recel immens a dintre meu.
I no dic res.
I no em vanto de res.
I no faig res que no sigui
serrar les dents o aclucar els ulls
ben fort,
perquè la sort,
aquesta bèstia roïna i capritxosa,
no es bellugui d’allà on és.

Foto: Flickr (mandarinaAsesina)

Un poema per a la Marató de TV3

2012-01-08T19:26:00.002+01:00

Aquí teniu la meva petita contribució a la Marató de TV3 del 2011: el poema "Primavera", il·lustrat amb una magnífica aquarel·la de la Pilar Campmany. Es tracta d'una iniciativa de l'ARC, l'Associació de Relataires en Català. Les obres resultants seran exposades i venudes per un import assequible, i el total recaptat es convertirà, íntegrament, en un donatiu per a la Marató. Aquesta edició ha estat dedicada a la regeneració i transplantament d'òrgans i teixits.

Podeu veure tots els poemes i totes les il·lustracions a la web http://poemesperalamarato.blogspot.com.

Divendres

2011-11-25T17:19:00.003+01:00

I aquest final

de tot, del llot, del glaç,

de la setmana,

com cau en un no-res

quan surt el sol!

Foto: Flickr (dacotahsgirl)

Versos al castell de Sant Ferran

2011-11-23T12:32:00.000+01:00

Fil

2011-11-14T13:52:00.001+01:00

La pluja cau

i renta els autobusos.

És mitja tarda.

La pluja mulla el fil

que lliga els pensaments.

Finalista Concurs de Tanka en català - Grau Miró 2011

Foto: Flickr (Ed Yourdon)

Casa

2011-11-11T15:37:00.015+01:00

Pare, he vist el món. Tot era mentida.

Ni les nostres platges tenen la corba més amable

ni els nostres camps els jardins més endreçats.

De fet, ni tan sols la tramuntana,

aquest vent que tant ens fa sentir nosaltres,

és única.

Però et puc assegurar que quan el tren, el cotxe, la mirada,

s’aturen després d’un llarg viatge al Paní i a les Alberes,

i la plana, curulla de verd i de teulades,

s’estén ampla fins al mar,

el cor encara em diu: Ja sóc a casa!

Foto: Flickr (Jofre Ferrer)

Assumiràs la veu d'un poble

2011-09-04T18:11:00.001+02:00

Per segon any consecutiu m’afegeixo a la iniciativa d’escriure un post sobre Vicent Andrés Estellés en l’aniversari del seu naixement. En uns moments en què el nostre país i la nostra llengua tornen a rebre cops per tot arreu, m’he decidit pel poema “Assumiràs la veu d’un poble”. Ara més que mai, necessitem la poesia que parla honestament, que no tem el compromís.

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les tues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

s’en riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés
Llibre de Merevelles

Haikú

2011-08-30T15:37:00.006+02:00

Els dies s'escurcen i les vacances s'acaben. Res millor per tornar a la quotidianitat que la lleugeresa suggeridora d’un haikú.

Perfum de liles:

s’esmuny per les escletxes

de portes closes

Finalista premi haikú en català Grau Miró 2011

Recull "I aquest silenci?"

Foto: Flickr (monteregina)

Poemestiu: de Darnius a Palamós

2011-08-08T12:23:00.000+02:00

Aquest dissabte vàrem poder gaudir d'una gran vetllada poètico-musical a Darnius.

Demà, ens veiem a Palamós! No us ho perdeu, que el Poemestiu s'acaba!

Poemestiu: Propera parada a Castelló d'Empúries

2011-08-03T11:37:00.000+02:00

Aquest divendres, ens veiem a Castelló d'Empúries!

El Poemestiu arrenca a Navata

2011-07-28T13:59:00.005+02:00

Demà ens veiem a Navata!

Cançó curta de la lluna

2011-07-19T13:38:00.000+02:00

La lluna minva,

perd la sang i les hormones

La lluna nova

La lluna s’omple,

tan blanca i tan rodona

La lluna-dona

Foto: Flickr (myyorda)

Haikú - Convit estiuenc 2011

2011-07-14T12:47:00.006+02:00

Les aigües d’ara

remullen les ferides

d’un altre temps

Convit estiuenc 2011 del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

Codis de conducta

2011-07-13T13:51:00.000+02:00

Passejo pel carrer

i topo cares conegudes.

No em saluden,

titubejo,

no les saludo.

Passejo pel carrer

i topo cares que diria que en algun moment he conegut.

No em saluden,

titubejo,

no les saludo.

Passejo pel carrer

i topo cares que sé del cert que no conec ni he conegut.

Em saluden,

titubejo,

les saludo.

Foto: Flickr (solidether)

Llibertat i poesia

2011-07-10T21:54:00.005+02:00

La llibertat és una de les aspiracions més primàries de l’ésser humà. Aquests tres poemes en parlen, i ho fan no pas des d’una perspectiva intel·lectual, espiritual o política, sinó a través de situacions concretes. «La llibertat és una noia alegre», afirma José Agustín Goytisolo. «Fer l’amor als parcs», etziba Joan Margarit. «Blasfemar dels visionaris», ens diu el més jove dels autors, David Caño. Hi ha moltes maneres d’entendre la llibertat. Potser la pregunta no és tant quin color té, sinó què hem de fer per retenir-la quan finalment l'assolim.

Más que una palabra

La libertad es más que una palabra
la libertad es una chica alegre
la libertad es una parabellum o una flor
la libertad es tomarse el café donde uno quiere
la libertad es una perdiz herida
la libertad es negarse a morir en una cama de hospital
la libertad es real igual que un sueño
la libertad aparece y ya no está
la libertad hay que inventarla siempre
la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor
la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles
la libertad es amar a quien te ama
la libertad es comer y repartir el pan
la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ig-
[nominia
la libertad a veces es una simple línea fronteriza
la libertad es la vida o es la muerte
la libertad es la ira
la libertad se bebe y se respira
la libertad es cantar en tiempo de silencio
la libertad si quieres será tuya
pero
sólo por un momento
porque cuando la tengas
se escapará riendo entre tus manos
y tendrás que buscarla y perseguirla
por las calles ciudades praderas y desiertos
de todo el vasto mundo
porque se deja amar únicamente por amor por ganas
porque ella
es más hermosa que una pluma al viento.

José Agustín Goytisolo

La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

Joan Margarit

La llibertat

La llibertat és un estat
permanent sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.
La llibertat és conviure amb el desordre
del desig i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Subversió, Insurgència,
Autoorganització.
La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                       amb patis enormes
on només podies donar voltes.
La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
i les calces de la cambrera fent de bandera negra
a l'estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...
La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,
I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

David Caño

Foto: Flickr (jonycunha)

Haikú

2011-07-10T10:55:00.002+02:00

La llum suau

del crepuscle al parc

Una parella es besa

Foto: Flickr (Damien)

Haikú

2011-07-08T16:38:00.003+02:00

El sol arriba

a tots, tots els racons

Res per escriure

Foto: Flickr (27147)

POEMEstiu - Festival de poesia a l'Empordà

2011-07-08T09:16:00.003+02:00

POEMEstiu, el festival de poesia de l'Empordà, a Darnius, Navata, Castelló d'Empúries i Palamós.

Nostra senyora de les orenetes

2011-07-03T21:08:00.003+02:00

El monjo Therapion havia vingut a Grècia per a alliberar-la de totes les creences paganes que encara convivien amb el cristianisme. Quan va trobar una cova dissimulada dins la falda d’una muntanya que servia de refugi a les Nimfes, va reunir els feligresos més fidels i corpulents, i els va armar amb pics i llanternes. En només dos dies, l’estreta obertura que separava la cova de l’exterior va quedar tapiada per una capelleta blanca amb un gran Crist pintat sobre una creu. Les Nimfes, esfereïdes davant d’aquella imatge, reculaven i gemegaven. El seu cos, abans el més bell i seductor de totes les criatures del bosc, es debilitatava i es preparava per descomposar-se en baf o caure convertit en pols. Just abans que s’esdevingués el darrer de tots els planys, una dona jove però amb el posat digne que només es pot aconseguir amb la vellesa, va passar per davant de la capella. La dona es deia Maria, havia tingut el seu fill en una cova, i va recriminar a Therapion la seva acció amb aquestes paraules:

“_ ¿I qui et diu que la pau de Déu no s’estén tant a les Nimfes com a les cèrvoles i als ramats de cabres? _ va respondre la jove _. ¿No saps que en temps de la creació va oblidar-se de donar ales a uns quants àngels, que van caure a la terra i van establir-se als boscos, on van formar la raça de Pan i de les Nimfes? I uns altres van instal·lar-se en una muntanya, on es van convertir en déus olímpics. No t’esveris, com els pagans, criatura a càrrec del Creador, però no t’escandalitzis tampoc per la Seva obra. I dóna gràcies a Déu en el teu cor, per haver creat Diana i Apol·lo”

De totes les històries que formen els Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Empúries, traducció de Marina Folch, 1989), aquesta, Nostra senyora de les orenetes, és la que més m’ha fet pensar. No sé què ens volia dir la seva autora: si volia plantejar-se la raó de ser de les religions, defensar la seva possible convivència, o denunciar els perills dels que l’adopten amb fanatisme. A mi, personalment, em transporta a la infantesa, quan encara creia en el Déu que un dia em van presentar els pares, el mossèn, i els mestres de l’escola; però a la vegada em preguntava com podia ser que Jesús permetés que els negres de l’Àfrica o els egipcis de les piràmides morissin condemants pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en una època equivocada.

El panorama que Yourcenar dibuixa a Nostra senyora de les orenetes és igual de torbador. Per què uns quants àngels van caure a la terra, si tenien ales? I encara més, per què d’aquests, només alguns es van transformar en déus olímpics i els altres van haver de contentar-se en formar la raça de Pan i de les Nimfes? No ens assegura l'Evangeli que tots som iguals davants de Déu? Potser els principis de la racionalitat – aquells principis que paradoxalment també em varen inculcar els pares, el mossèn i els mestres de l’escola – s’han de deixar de banda en aquests casos. Potser els contes, com la religió, serveixen sobretot per aprendre a fer-se preguntes. Moltes preguntes.

Foto: Flickr (Ramon Oromi Ferre)

El crit

2011-07-02T17:17:00.001+02:00

Em dius que engrapi la vida

i li espremi tot el suc.

Com vols que ho faci,

si és ella qui, des de fa temps,

em té agafada pel coll

i prova d’escanyar-me?

Foto: Flickr (jox)

no

2011-06-20T14:45:00.017+02:00

no beure

no fumar

no insultar

no desertar

no pensar massa

no menjar donuts

no llegir novel·la rosa

no passar la nit en blanc

no parlar amb desconeguts

no socarrimar la carn a la paella

no viatjar a països amb problemes

no aparcar ni als guals ni en doble filera

no creure-s’ho tot ni deixar de creure en res

no deixar-se anestesiar per la tele-escombraria

no sentir-se menystingut sense raons fonamentades

no abusar dels desodorants ni de les cremes barates sense marca

...

tot això,
haurà servit d’alguna cosa?

Recital d'imatges i poesia per la discapacitat

2011-06-09T16:04:00.001+02:00

Més informació a Lo Cantich

La Sandra D. Roig llegirà el meu poema T'enfonses. Gràcies, Sandra!

Temporal

2011-06-07T16:19:00.008+02:00

Tot plegat ha començat amb un gran tro,

un tro descomunal, apoteòsic.
Era un tro que volia esquinçar el món.

Ara, les darreres gotes

cauen sobre els bassals acabats de formar

i hi dibuixen petits cercles.

Com si no hagués passat res,

el sol s’aboca al vessant minvant dels núvols.

Com si no hagués passat res,

l’aigua s’asseca.

Foto: Flickr (jsbanks42)

Haikú de divendres

2011-06-03T18:29:00.000+02:00

Se n'ha anat tothom

Un raig de sol, brillant,

entra a l'oficina

Foto: Flickr (Alan Carter)

Res de res

2011-06-03T14:20:00.011+02:00

no vull ni moltes

ni poques paraules,

no vull definicions

ni tampoc sentències,

només vull caminar amb set

i escoltar-me silenciosament

mentre creuo

aquesta vida tumultuosa,

aquesta ostentació,

aquesta insana recerca de tot

pel no-res que necessito.

Aline Binns

Què volem, què cerquem i què necessitem forma part de la pròpia saba de la vida. Potser per això se’ns fa tan difícil explicar-ho i justificar-ho, als altres i a nosaltres mateixos. Potser per això m’agrada tant aquest senzill i bell poema d’Aline Binns (http://matasagrada.blogspot.com/), del col·lectiu brasil·ler Poesia Maloqueirista. Aquesta traducció al català la podeu trobar al primer número de la revista Varal de Poemas, una iniciativa de l’Associació Cultural Fundo do Nosso Quintal per acostar la poesia brasil·lera contemporània i actual a la nostra cultura. Us la recomano.

Foto: Flickr (HOBO)

I Poesíada a Vilafranca del Penedès

2011-06-02T08:49:00.004+02:00

Poems&Blogs Poetes a la xarxa

Dinàmica de grup

2011-05-25T23:44:00.002+02:00

El carrer és ben buit

Per això els que no treballem

ens quedem a casa

Per això els tendals mai acaben d'estar

del tot alçats

Foto: Flickr (Sunxez)

Olors de primavera

2011-05-22T21:15:00.017+02:00

És primavera

i l’olor de les flors es barreja

amb l’olor de la revolta.

Mai sabrem del cert

quina de les dues ha estat menys adulterada,

quina embafa més,

o quina ens fa sentir més vius.

Però les flairem,

perquè no podem fer altra cosa,

i deixem que ens penetrin

i ens eixamplin els narius.

Foto: Flickr (Carol ^-^)

Colzes

2011-05-16T15:32:00.008+02:00

El carrer de Sants és ple. Olors, sons, cotxes, colzes. A cada pas que faig topo amb un colze. Un colze ossut, rodó, tendre, vell, un colze que em frega l’abric, que em penetra. De dalt, solemne, la fosca ens cau a sobre. És en part aquesta caiguda anunciada la que em fa avançar sense deixar de pensar en la imatge obscena d’una fila de formigues, en les moltes preguntes que encara ningú m’ha contestat, en tu. Passo per davant de la fleca, faig una llambregada al vell replà de rajoles verdes, deixo enrere la caseta de la ONCE, esbufego fort i finalment arribo al xamfrà blanc tacat de sofre. És en aquest punt precís que sé que d’aquí catorze gambades de les meves seré a casa, que els colzes, malgrat tot, no em poden perforar. L’aire de la nit és fresc i lleuger com una ploma. Penso, ara sí, només en tu.

Foto: Flickr (javier)

Llarga joventut

2011-05-11T16:11:00.003+02:00

Toques el glaç amb la punta dels dits

i t’estremeixes.

Però tens temps,

molt de temps. I ho saps.

És per això que cerques l’Amor,

en majúscules.

El gran, l’únic, el veritable.

Aquest amor-quimera que només es troba

quan no es busca.

Aquesta flama.

Comentari d'Helena Bonals

Foto: Flickr (doug88888)

Sécs: de la xarxa al paper

2011-05-09T15:28:00.003+02:00

El temps és com un mocador de fil.

Es plega i es desplega

i es rebrega en un manyoc.

Hi ha sécs que sembla que mai s’hagin de trobar,

però llavors arriba algú

que matusserament remena la bugada

i els ajunta.

Aquests són els versos que donen títol al llibre que acabo de publicar en format paper a l’editorial Emboscall i que ben aviat podreu trobar a les llibreries. Un recull de més de cinquanta poemes penjats en aquest bloc entre el febrer del 2008 i el març del 2011. Alguns, pocs, van ser escrits una mica abans («Silencis», el primer, data del 2004) i es van difondre a través de la pàgina Relats en Català. D’altres, la gran majoria, van ser creats des de i per al «Paraules i mots».

Com el temps, la xarxa és també comparable a un gran mocador de fil. Podem mantenir-lo perfectament estirat o rebregar-lo fins a ajuntar-ne els diferents sécs. Els que coneixeu una mica aquest bloc sabeu que les etiquetes permeten visualitzar, per exemple, totes les tankes, totes les entrades que tracten de l’Empordà o tots els relats; i que, si ho preferiu, també podeu llegir els continguts en un ordre estrictament cronològic.

Seleccionar i revisar els poemes que formen part de Sécs m’ha permès – a més de comptar amb el criteri valuosíssim de l’editor – de comparar, analitzar, classificar i ordenar els poemes segons una nova òptica que neix de la reflexió i la distància temporal. Sense voler-ho, he acabat ajuntant els sécs dels meus poemes d’una manera ben diferent a com ho havia fet amb les etiquetes i els enllaços. Més enllà de les nostres afinitats sensorials o emotives per la xarxa, pels tablets o pel paper, un llibre constitueix un discurs acabat. Un discurs que no depèn de la desaparició fortuïta d’un enllaç, de l’habilitat digital del lector, o del fet que l’autor hagi etiquetat una entrada erròniament. I això, també té un valor.

Sécs és, per a mi, sobretot, una gran aventura. Una aventura que endego des de la doble voluntat d’escriure no només per a mi sinó també per als altres i de no deixar d’aprendre mai. I una aventura que mai hagués estat possible sense la complicitat de vosaltres, estimats lectors i lectores d’aquest humil espai. Per això us dono, una vegada més, les gràcies.

Finalment, dir-vos que si m’heu anat seguint, és probable que al llibre hi trobeu a faltar haikús. No us penséssiu pas que renego del gènere o que el considero inferior. Tot el contrari. Sempre he pensat que el haikús, per tractar de condensar tant en tan poques paraules, són especialment difícils per l’autor i especialment impactants per al lector. Com a tals, me’ls reservo – com es reserven els bons vins – per a una altra ocasió que els atorgui tot el protagonisme que mereixen.

Sobre el llibre, al bloc de la col·lecció "El taller de poesia" de l'editorial Emboscall

Rèquiem, d'Ana Akhmàtova

2011-05-09T11:01:00.003+02:00

La figura d’Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle XX. Ho diu Jaume Creus a la introducció de la seva obra completa que va publicar Edicions de 1984 el 2009 i que ell mateix va traduir al català. Com també diu que per entendre bé la poesia d’aquesta autora és més que recomanable conèixer la seva vida. Així, aquest poema en prosa amb què arrenca Rèquiem, una de les seves obres més reeixides, adquireix tota la seva significació quan es revela que el marit d'Anna Akhmàtova va ser afusellat i que el seu únic fill, Lev, va ser detingut i empresonat diverses vegades sota el règim d'Stalin entre el 1935 i el 1956.

Descriure l’horror i la injustícia és una de les funcions naturals de la poesia i de la literatura en general. Va ser Joan Fuster qui va afirmar que “escriure és una forma de venjança”. I va ser Freud amb la psicoanàlisi qui va argumentar científicament que explicar una mala experiència ens ajuda a alleujar els seus efectes traumàtics. Escriure, al cap i a la fi, és parlar amb un paper. I parlar, al cap i a la fi, és pensar amb els altres.

EN COMPTES DE PREFACI

En els terribles anys de la Iejóvstxina, vaig passar disset mesos fent cua davant les presons de Leningrad. Una vegada algú em va «reconèixer». Llavors una dona al meu darrere, amb els llavis morats de fred, i que, evidentment, mai no havia sentit el meu nom, es va treure de sobre la torpor comuna a tots nosaltres i em preguntà a cau d’orella (allà tothom xiuxiuejava):

_ I això ho pot descriure?

I jo li vaig dir:

_ Puc.

Llavors alguna cosa semblant a un somriure aparegué tímidament en el que un dia havia estat la seva cara.

Foto: Flickr (MOBone@Kustlin Monstalrew)

Poesia i cava a Sant Sadurní d'Anoia

2011-05-06T09:42:00.000+02:00

Festival de Poesia a les Caves 2011

XXXV Jocs Florals de les Corts 2011

2011-05-02T23:03:00.006+02:00

Petit estudi d'un instant fosc

Primer premi categoria de poesia

Penombra

Primer premi categoria poema d'una pàgina

Gràcies per llegir-me!!!!!!

Haikú

2011-05-02T15:35:00.000+02:00

Al celobert

retruny de rentadores

i un tall de lluna

Foto: Flickr (kugel)

Haikú

2011-04-28T16:25:00.002+02:00

taronja als núvols

- s'acaba la jornada -

un lila plàcid

Foto: Flickr (loumurphy)

Trista vida

2011-04-27T18:00:00.005+02:00

En Yin Jiahou és un obrer industrial de la ciutad xinesa de Wuhan que viu en un petit apartament amb la seva dona i el seu fill. La seva vida està aparentment plena de monotonia i de dificultats. És una vida com tantes altres i, potser, com el propi títol de la novel·la indica, una Trista vida. Tanmateix, la flama que encèn els sentiments i les emocions més profundes, escalfa totes les vides. Fins i tot les més anònimes. Això, Chi Li (Wuhan, 1957), un fenomen del nou neo-realisme xinès, ho explica molt bé sense caure en cap discurs filosòfic ni polític. En té prou narrant amb una naturalitat que atrapa el lector des de la primera pàgina un únic dia de la vida del protagonista. En Yin es lleva molt aviat, fa cua per anar al lavabo comunitari, mig discuteix amb la dona, agafa dos autobusos i un transbordador per travessar el riu Yangtsé, se sent decebut quan no rep la prima que esperava, vetlla perquè el trapella del fill no li’n faci una de les seves a la llar d’infants de la fàbrica, té una conversa estranya amb una companya de feina, torna a casa exhaust, i finalment rep una notícia inesperada que trastocarà el futur de la seva família. És, en efecte, un dia gris i marcat pels entrebancs; però un dia que – com qualsevol altre – també té estones de llum i, fins i tot, de poesia. Estones com aquesta:

En Bai, en enfurismar-se, va envermellir:

_ Els diners, això fa pudor! La literatura, això sí que és vida! La poesia, els poemes... Quins plaers materials poden comparar-se amb els de l’esperit? Els poemes poden fer plorar i riure, això és el que realment compta. Un jove va escriure un poema d’una paraula. «La vida» i el poema diu així: «entrellat». És maco, oi? Qui de vosaltres no se sent atrapat en l’entrellat de la vida?

De cop tothom va emmudir i els viatgers es van mirar els uns als altres sense saber què dir. Va ser llavors quan en Yin es va animar i sense cap motiu aparent va dir:

_ Et proposo una resposta per al teu poema; el títol serà el mateix i també serà d’una sola paraula.

Tothom se’l mirava fixament mentre en Yin articulava tranquil·lament la paraula:

_ Somni.

Chi Li, Trista vida, 1987
Editorial Belacqua, 2007, Traducció de Mari Carme Espín

Foto: Flickr (Olga Díez - Calíope)

Concentrem-nos en la tija

2011-04-11T13:05:00.004+02:00

El camp és ben erm,

diuen. I aquesta sentència

pesa.

Però si ens mantenim desperts

i fem servir el zoom,

si (sobretot) seguim agafant-nos fort de la mà
mentre avancem,

veurem que a sota d’una pedra grisa

una tija verda treu el cap.

El sol encara escalfa.

Concentrem-nos en la tija.

Foto: Flickr (dhammza / off)

Dinou mesos

2011-03-25T09:18:00.019+01:00

En Jordi obre els ulls,

somriu,

aixeca el cap

i abasta el món, immens,

amb les dues mans menudes.

Té dinou mesos

i ja juga amb les paraules.

Foto: Flickr (Francisco Ponce Carrasco)

Dia Mundial de la Poesia

2011-03-21T17:48:00.003+01:00

Què és, la Poesia, sinó la Paraula que commou, que remou, que revela, que aparella, que provoca, que denota, que despulla, que allibera, que renega, que gemega, que capgira, que colpeix, que embelleix, que agermana, que esbocina, que captiva, que....? Què és, sinó, la Poesia?

Si no pogués fer versos,

parlaria.

Si no pogués parlar,

faria versos.

Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011

Haikú

2011-03-18T09:28:00.003+01:00

Matí de boira

El sol al mig del cel

com una lluna

Foto: Flickr (Jordi's)

I Dia de la Poesia Catalana al Facebook

2011-03-17T18:21:00.001+01:00

Avui és el I Dia de la Poesia Catalana al Facebook. La meva contribució són els dos versos de Joan Vinyoli que donen nom a aquest bloc:

Com una font, a voltes la paraula

diu els secrets del món

Sécs

2011-03-16T12:32:00.004+01:00

Ningú sap com ha estat,

però ara mateix un núvol gris

ofusca la cuina

i l’avi explica que els primers dies de la guerra

va ser pres.

El temps és com un mocador de fil.

Es plega i es desplega

i es rebrega en un manyoc.

Hi ha sécs que sembla que mai s’hagin de trobar,

però llavors arriba algú

que matusserament remena la bugada

i els ajunta.

Com l’avi i aquest núvol,

que finalment se’n va.

Com el sol, profús,

que torna a il·luminar la cuina

però d’una altra manera.

Enllaç al blog Ambullsdesarganta

Foto: Flickr (Caro Spark)

Matí de març

2011-03-11T09:28:00.000+01:00

Un lleu calfred

recorre l'espinada

Els ocells piulen

Foto: Flickr (Li_ar)

Pensament de tardor

2011-03-10T22:14:00.001+01:00

Rere la porta

la nit aixeca fulles

Jo sense tu

Foto: Flickr (*clairity*)

Haikú

2011-03-09T16:53:00.004+01:00

Xim-xim de pluja

sobre el mar

Un home parpalleja

Fotos: Flickr (Herr Saush ; Mister Moon)

Estol

2011-02-01T15:33:00.005+01:00

Una rere l'altra,

entre grans blocs de pisos

...són les persones

Foto: Flickr ({thus})

Tanka d'un instant de sol

2011-01-21T14:14:00.002+01:00

Un vent suau

arremolina els llavis

i els empeny

cap a la llum. Tot. Tot

resplendeix. És divendres.

Foto: Flickr (jenny downing)

Dilluns

2011-01-17T10:04:00.006+01:00

miro el cel,

l’oficina en silenci,

quin gris més pàl·lid

Foto: Flickr (Don Meliton)

Poeta,

2011-01-03T16:28:00.006+01:00

ho has provat,

Però no pots viure

sense versos.

Cada fulla que es perd

és un record.

Cada brot de verd,

una promesa.

Foto: Flickr (surrealmuse)

Camí de neu, camí de sol

2010-12-30T09:29:00.009+01:00

Fa massa temps que neva pols de mort

sobre les meves mans resseques.

Fa tant de temps que tothom pensa

que per dintre em consumeixo.

Però jo sóc un ésser terriblement egoista

i només vull que arribi l’estiu i no se’n vagi.

És en la desesperança dels altres

que he trobat el meu camí.

Foto: Flickr (Mark Paciga)

Nadal

2010-12-14T10:24:00.006+01:00

I arribarà el Nadal
i ens desitjarem les millors coses
Embriacs de tot,
hi haurà moments
que els colors ens semblaran postissos
Els carrers, direm,
continuen sent de pedra
Però en els regals i en els convits
el verd maragda
se superposarà festivament
amb el robí
Aquest robí de foc que esclata
I així serà com somriurem
O plorarem sense voler-ho

Foto: Flickr (Zellaby)

Homenatges

2010-09-06T21:46:00.000+02:00

La poesia de Vicent Andrés Estellés parla per ella mateixa. No necessita cap pròleg. Ni cap crítica amb nombroses referències. Necessita, això sí, homenatges com el d’aquest dissabte. Tota la xarxa farcida de versos. Tota la xarxa farcida de València, de la postguerra. Tota la xarxa impregnada d’aquesta manera tan seva i també prodigiosament tant de tothom d’entendre l’amor, la mort, el sexe i les persones. La poesia de Vicent Andrés Estellés parla per ella mateixa. Per això són tan importants els homenatges com el d’aquest dissabte. Perquè no s’oblidi.

Els fets

Tinc por perquè és diumenge. Em passaria

tot el diumenge agenollat, pregant

perquè les pobres gents tornen a casa

amb les butxaques plenes de les coses

que només en diumenge poden rebre,

car tot ho esperen del diumenge, tot

ho deixen, jo ho sé bé, per al diumenge,

les aguiletes d’una confiança,

que a la comarca de Gandia diuen

gallets, segons em diu la meua dona,

i si els falla el diumenge, els cau en terra,

com una amarga guardiola buida,

la vida, la setmana, els mesos, l’any.

És terrible pensar que poden perdre

la seua fe petita en el diumenge,

car ja han perdut la fe en els altres dies,

el dilluns, el dimarts, també el dimecres,

el dijous, el divendres, el dissabte,

el dissabte del puny contra la taula,

pelut dissabte del jornal escàs,

un fum, d’oli dolent, omple la casa.

Només els queda un dia, sols un dia,

en el qual tinguen una fet petita,

un julivert que arrelaria, agònic,

petulant com un ventre de cinc mesos,

en l’aigua d’un pitxer.

Setembre

2010-09-03T12:46:00.001+02:00

I arriba el dia
(ningú sap del cert quin)
que esclata el groc
entre el fullatge verd
I cau, sense fer fressa

Foto: Flickr (tommaync)

Mar matinal

2010-08-28T12:58:00.002+02:00

De Kavafis se n'han dit moltes coses, però probablement la frase que millor sintetitza la seva obra és de Josep Pla: Són poesies extremament senzilles, sense pedanteria, sense la més petitat utilització de l'inintel·ligible galimatias de la poesia d'avui, que és horrible. No sé si la poesia d'avui és horrible; m'agradaria pensar que no, almenys en un sentit general. Tanmateix, sí que és cert que de vegades la senzillesa és injustament menystinguda, i que sovint oblidem que escriure assoleix la seva màxima plenitud quan ho fem pels altres i ens entenen. Tot i així, els poemes de Kavafis, senzills i universals, uns poemes que han estat musicats i traduïts a moltes llengües, van haver d'esperar a la mort del seu autor per fer-se un lloc entre el gran públic.

Ara que és temps de vacances i de platja, us deixo amb aquest Mar Matinal traduït per Carles Riba.

Mar Matinal

Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

K.P. Kavafis

Traducció de Carles Riba

Foto: Flickr (bernat...)

Haikú

2010-08-27T10:01:00.001+02:00

Són tants horitzons

que fugen rere el vidre...

Però el tren avança

Foto: Flickr (emdot)

Petit estudi d'un instant fosc

2010-08-23T23:04:00.005+02:00

Quan parla,

només fa que escopir or.

Però és un pobre home.

Ara mateix, per posar un exemple,

és fosca nit

i la trobada està a punt de dissoldre’s.

La gent està contenta i estufada,

i en el crescendo sord de quatre, cinc

converses,

un perfum o un baf de margarides verdes

omple l’aire amb indolència.

És llavors quan algú proposa fer una foto.

Els alts amb els alts

i els baixos amb els baixos.

És fa estrany constatar que l’ordre és a vegades

una obsessió pels anarquistes.

Potser és per això que el nostre home,

baix i panxut

i amb un posat de se me’n refot de tot plegat,

s’esmuny amb una destresa tan antiga com apresa

fins a plantar-se just al costat de la dona més alta de tot el grup.

Potser també és per això

que quan tothom somriu a la càmera

- pataaataaaa,

li toca el cul.

Estem, doncs, en aquest precís instant del temps,

ni abans ni després,

i encara no sabem del cert

si ella li aixecarà la mà

o se n’apartarà amb un gest ambigu,

d’aquells que d’entrada no trenquen res de res

però que al final gelen.

Tampoc sabem si, per contra,

es quedarà palplantada uns quants segons

que esdevindran interminables.

Com pot ser que aquest home que parla

sempre des de dalt d’un pedestal,

el cos bavós i flàccid, pell de vell,

llavis de cendra.

Com pot ser que aquest home que té la dona

exactament a un cos i mig per l’altra banda,

el somrís i els ulls tan clars com ho és la lluna,

té ara mateix la mà suada, aquesta mà de corb,

refotuda al meu damunt?

Però estem just en l’instant d’abans d’aquest trosset de temps,

No podem subvertir el vidre del rellotge

ni podem entaforar-nos en els pensaments

ni en l’esbós de les paraules.

No podem veure el final.

Per tant, repetim,

un cop més,

que quan parla

no fa res més que escopir or.

Però que, de fet, és un pobre home

que fa pena.

Foto: Flickr (Pixelicus)

Lectures d'estiu: Autoficció

2010-08-22T21:51:00.017+02:00

Aquest estiu he llegit dues novel·les que parteixen de l’autobiografia dels seus autors per construir una història. La primera és del basc Kirmen Uribe i és diu Bilbao - Nova York – Bilbao (Seix Barral, 2009). Transcorre durant un vol entre Bilbao i Nova York. A través de cartes, dietaris, e-mails, poemes i paraules, es va destriant la història de tres generacions d’una família i la seva particular relació amb el mar, el País Basc i l’escriptura. La segona, Els meus homes (Pagès Editors, 2008) és de Malika Mokeddem, metgessa i escriptora, nascuda al desert d’Argèlia i establerta des de fa més de trenta anys a França. Gira al voltant de tots els homes que han tingut un paper important a la vida de l'autora - el pare, els germans, els professors, els amants, el marit, els amics... – i aprofundeix sense evasives i d'una manera impactant en el seu món interior i en la seva condició de dona.

El terme autoficció va ser introduït per primer cop el 1977 pel crític literari i escriptor Serge Doubrovsky el 1977. L’autoficció combina dos gèneres que aparentment es contraposen: l’autobiografia i la ficció. Així, un autor pot decidir explicar la seva vida, en primera o tercera persona, i presentar-la en el marc d’un relat de ficció. Sempre he pensat que escriure sobre un mateix ha de ser com una mena de catarsi. Et col·loques davant d’un full en blanc o una pantalla i ho vas buidant tot, un record darrere l’altre, sense deixar-te res. No cal preocupar-se per la versemblança dels personatges ni per la subtilesa de la trama. Es tracta tan sols d’explicar, en el sentit més antic de la paraula. Philip Larkin va dir que escriure poesia és escriure sobre un mateix i que escriure narrativa és escriure sobre els altres. No deu ser per casualitat, doncs, que Bilbao-New York-Bilbao i Els meus homes traspuïn lirisme per tots cantons. Tampoc deu ser per casualitat que totes dues novel·les comencin a construir-se a partir de la relació amb la pròpia família i el lloc d’origen. Sembla, doncs, que en aquest segle XXI de la tecnologia i de l’individualisme, encara no som capaços de prescindir ni de la força de la paraula ni de les arrels.

Bilbao-New York-Bilbao, en la seva edició traduïda al castellà, comença així:

Los peces y los árboles se parecen.

Se parecen en los anillos. Si hiciéramos un corte horizontal a un árbol veríamos sus anillos en el tronco. Un anillo por cada árbol transcurrido, es así como se sabe la edad del árbol. Los peces también tienen anillos pero en las escamas. Y al igual que sucede con los árboles, gracias a ellos sabemos cuántos años tiene el animal.

Los peces nunca dejan de crecer. Nosotros no, nosotros menguamos a partir de la madurez. Nuestro crecimiento se detiene, y los huesos comienzan a juntarse. El cuerpo se encoge. Los peces, sin embargo, crecen hasta que se mueren. Más rápido cuando son jóvenes y, a partir de cierta edad, más lentamente, pero sin dejar nunca de crecer. Y por eso tienen anillos en las escamas.

El anillo de los peces lo crea el invierno. El invierno es el tiempo durante el cual el pez come menos, y el hambre deja una marca oscura en sus escamas porque su crecimiento es menor durante esta época. Al contrario que en verano. Cuando los peces no pasan hambre, no queda ningún rastro en sus escamas.

El anillo de los peces es microscópico, no se ve a primera vista, pero ahí está. Como si fuera una herida. Una herida que no ha cerrado bien.

Y como los anillos de los peces, los momentos más difíciles van marcando nuestras vidas, hasta convertirse en medida de nuestro tiempo. Los días felices, al contrario, pasan deprisa, demasiado deprisa, y en seguida se desvanecen.

Lo que para los peces es el invierno, para las personas es la pérdida. Las pérdidas delimitan nuestro tiempo; el final de una relación, la muerte de un ser querido.

Cada pérdida es un anillo oscuro en nuestro interior.

Foto: Flickr (slack12)

Espermatozoides

2010-08-06T11:02:00.007+02:00

Diuen que són més de cent milions

i que només un, en el millor dels casos,

arribarà a fecundar l'òvul.

Un cap gros i una cua llarga i prima.

Neden.

Els espermatozoides neden
amb una força

i una tenacitat prodigioses,

com si no fossin conscients

de l’alta densitat de l'univers

o del llarg recorregut de la vagina.

Si mai arribo a tenir fills,

els hi recordaré sempre.

«El món és dels qui desafien

les improbabilitats de l’estadística».

Foto: Wikipedia

Versos.cat

2010-07-30T10:59:00.013+02:00

Ben pocs ho neguen. La poesia catalana viu un moment dolç, tant pel que fa al nombre i a la qualitat dels seus autors, com per l’eclosió de festivals i recitals poètics arreu dels Països Catalans. És potser en aquest darrer fenomen on més es fa palès que s’està produint un punt d’inflexió. En poc temps i sense saber com, la poesia ha deixat de ser un gènere marginal - més aviat propi d'intel·lectuals, d'excèntrics i de romàntics - per tornar amb força renovada a on va néixer: al carrer i a la cultura popular. Internet, baròmetre dels canvis socials per excel·lència, n’és un bon exemple. Blocs personals i col·lectius omplen la xarxa de versos i aprofiten de mil i una maneres les seves possibilitats creatives. És l’era de la poesia amb imatges, de la poesia amb música i de la poesia que enllaça amb altra poesia. Però també és l’èra de la màgia de la poesia amb només veu: la dels recitals al carrer. Una poesia ben moderna que és a la vegada hereva de la tradició oral dels trobadors de l'Edat Mitjana, i dels aedes i rapsodes de l’antiga Grècia.

És dintre d’aquest panorama tan eclèctic que neix Versos.cat, un bloc col·lectiu per a fomentar, difondre i publicar la poesia catalana actual del qual jo tinc el plaer de formar part. Amb un format fresc i flexible, Versos.cat publica poemes, articles i entrevistes de qualitat, i impulsa nombroses activitats offline. Entre aquestes, destaquen els recitals i festivals poètics. Si encara no heu experimentat l’emoció de sentir poesia en viu, us recomano no esperar més a fer-ho. Aquest estiu ja se n’han celebrat dos – a Darnius i a Figueres, a l’Alt Empordà - i se n’han programat uns quants més – a Boadella d’Empordà, Manresa, Barcelona, Terrassa, Sabadell... També us convido a visitar el bloc de Versos.cat i, si us agrada, a donar-li el vot per la convocatòria d’aquest any dels Premis Bloc Catalunya, dintre de la categoria de literatura. Versos.cat està integrat per un equip de més 30 poetes i 15 articulistes, alguns d’ells amb un important bagatge al darrere i d'altres de més novells. Seguiu-lo de ben de prop.

Crepuscle

2010-07-20T10:11:00.011+02:00

El tren arranca

amb el crepuscle. Al darrer vagó

una noia penja el mòbil

i plora amb desconsol

Sovint penso

que si pogués tornar a menjar

un préssec dels que teníem a casa,

el suc vermell als llavis i a la boca,

potser tot s’arreglaria

Foto: Flickr (c.felicori)

T'enfonses

2010-07-15T21:22:00.005+02:00

Sí, ja ho sé…

T’enfonses.

N’hi ha tants,

de moments com aquest.

El cap a dintre el puny.

El puny que tanca el cor.

O el cor que esclata en sang.

Tant se val.

Els conec molt bé,

aquests moments.

Tenen una negror absoluta,

com de sutge.

Couen.

I tan aviat s'omplen

de xiscles espaordidors

com de llargs silencis de llosa

que no es trenquen.

Però no vull de cap de les maneres

que t’hi enfonyis.

Ni que t’hi rabegis.

Vull que t’aixequis

i que miris cap enlaire.

Vull, sobretot, que em miris a mi molt fixament.

El cel és una gran catifa blava

que no pesa.

Hi ha llum, entre la boira.

I jo, ja ho saps,

jo estic al teu costat.

Foto: Flickr (·S)

Google

2010-07-09T13:40:00.005+02:00

I arribarà el dia

en que teclejarem «Déu»

a dintre de la caixa

I quan hàgim repassat

amb la mirada fixa i vermellosa

aquesta llarga llista de paraules i de frases i d’imatges,

ens adonarem

que al cap i a la fi no sabem gaire res més

que no sabíem

Farem un badall llarg,

ens gratarem el cap

i alçarem la vista cap al sostre.

I mentre ho fem, a la finestra,

un cel molt blau i aparentment estàtic

ens picarà l’ullet.

Foto: Flickr (Marco Belluci)

Convit estiuenc 2010

2010-07-06T20:08:00.003+02:00

Una ombra prima,

l'únic ocupant del banc

al pic del sol

Per segon any consecutiu, una iniciativa d'en Francesc Mompó del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

Res

2010-06-29T22:43:00.004+02:00

De vegades m’aturo i penso que aquest moment que tant temo no pot trigar gaire. Passarà a la platja, quan prengui el sol amb un biquini car. O en un sopar amb amics, la taula parada amb un vi dels bons. O a la feina, just al mig d’una reunió important... Sí, serà a la feina. Em tocarà parlar. Els companys m’escoltaran detingudament, em miraran de dalt de a baix, ensumaran la meva suor entre la flaire seca i grisa de l’aire condicionat, beuran un glop d’aigua... i, de sobte, giraran el cap. Què més es pot fer sinó girar el cap quan t’adones que tot allò que creies ple i brillant és buit i fosc com un soca morta? Sense voler-ho, algú punxarà per fi el globus que m’aguanta. I l’aire de dintre, aquest aire viciat pel costum i les promeses, s’escaparà amb un únic xiulet sord. Tot plegat, serà cosa de segons. Amb uns quants segons n’hi haurà prou per adonar-se que jo no sé comunicar ni en anglès ni en altres llengües, que no se m’acudeix preguntar per les parelles o els fills de cadascú, que em perfilo malament els llavis, que no relaciono els noms amb els conceptes ni els conceptes amb els noms, que quequejo. N’hi haurà prou amb uns quants segons i sobretot n’hi haurà prou amb tocar la tecla correcta. Clic. Un clic irreversible. Els meus companys em miraran i giraran el cap. Jo no diré res. Perquè RES, al capdavall, serà la paraula. El moment, aquest moment precedit de neguits, arribarà. I la careta, una careta de carnestoltes esplèndida, caurà com una fulla seca a la tardor. Llavors, potser, em sentiré lliure.

El otro

Se inventó una cara.

Detrás de ella

vivió, murió y resucitó

muchas veces.

Su cara

hoy tiene las arrugas de esa cara.

Sus arrugas no tienen cara.

Octavio Paz

Ladera este

(1962-1968)

Foto: Flickr (jjjohn)

Serà un dia com els altres

2010-06-15T15:02:00.009+02:00

Serà un dia com els altres

Ens llevarem amb son i ens acotxarem extenuats

Entremig, és clar, hi haurà

aquella flaire fosca del cafè,

aquell nyic agònic de l’ascensor,

l’autobús farcit de cossos,

la pantalla de l’ordinador,

la feina,

algú que riu d’un acudit potser massa dolent,

un núvol de pluja al punt més llunyà de la finestra,

veus,

cares,

altres veus,

altres cares,

encara més veus i més cares a l’autobús de tornada,

mig capítol d’un best seller,

esquitxos d’oli a les rajoles blanques de la cuina,

la tele

Serà un dia com els altres

i s’acabarà exactament igual com ha començat,

tu al meu costat sense-res-més-ni-ningú-altre

Ja ho saps, t’estimo

Foto: Flickr (_Teb)

Vull saber-ho tot

2010-06-13T19:45:00.002+02:00

He decidit obrir un nou bloc. Es diu “Vull saber-ho tot” (http://vullsaberhotot.blogspot.com) i de moment només té una entrada. Tot i que el títol pot semblar a priori una mica pretenciós, l’he triat perquè expressa amb molta claredat quina és la seva missió: parlar de tot el que m’interessa i em sorprèn i, sobretot, aprendre. Certament, és impossible saber-ho tot, però no perdre les ganes de saber garanteix no deixar d'aprendre coses noves. I, al capdavall, què és la vida sinó aprendre i aprendre?

Continuaré amb el Paraules i mots, i escriuré a tots dos espais sense prometre cap dedicació perquè no puc. Escric perquè m’agrada i no vull deixar de fer-ho. Però tampoc voldria que aquesta passió es convertís en una angoixa. Si passen dies o setmanes sense que sapigueu res de mi, no us preocupeu: tornaré.

Gràcies per acompanyar-me

Peanuts

2010-06-11T15:19:00.002+02:00

Al capdavall, tot es redueix a controlar les entrades i les sortides. Ho fan els enginyers, les botigues de roba, els bancs.... Pagues i et paguen. I si pagues més del que et paguen, cagada pastoret. Ja m’ho deia la meva mare: nena, en una casa no en poden sortir més que no n’entren... Sembla tan elemental, oi? Però em va costar més d’un any d’adonar-me’n. Amb la crisi, les avantatges de tenir un sou variable es van convertir en inconvenients, i de mica en mica vaig anar assumint que, de fet, podia prescindir perfectamentd e la plaça de pàrquing, del lloguer de l’apartament de la costa o, fins i tot, d’algun concert. Però tot això, eren peanuts, que diuen els anglesos. La sortida principal – la que de debò marcava la diferència, la que em trauria del carreró sense sortida on semblava estar atrapada – duia barba de dos dies i de tant en tant es deixava els mitjons bruts al sofà del menjador. Calia actuar amb contundència, sense deixar cap escletxa oberta. I ho vaig fer. Li vaig dir:

_ Carles, m’agrades, ja ho saps. Tens una conversa que enganxa i no he tingut millors polvos que els teus. Però si les meves comissions han baixat les teves sempre han estat inexistents. I del sou base, més val que no en parlem...

Fa dos mesos i tres dies que visc sola. Encara no m’he acabat d’acostumar a girar-me i trobar l’altra banda del llit freda. També trobo a faltar que algú em parli de les estrelles i de les constel·lacions quan de nit el cel no té cap núvol. Però les entrades són les entrades i les sortides com les d’en Carles són les sortides... Ja ho he dit al principi: al capdavall, tot plegat es redueix a controlar-les. I la resta.... peanuts.

Foto: Flickr (Biels' @ Gabriel Machado)

Pells

2010-06-10T11:19:00.005+02:00

Ens hem despullat
i hem plegat la roba
en un racó.
Ara, tot fa flaire de net,
i no sabem què dir-nos.

Foto: Flickr (Matt West)

Pells: el vaig publicar en aquest mateix espai el 14 de juny de l'any passat. Vaig tenir molts comentaris encoratjadors, i precisament per això el vaig decidir esborrar a principis de maig d'enguany i presentar-lo al concurs d'e-poemes de La Vanguardia.

Tothom coincideix a afirmar que les noves tecnologies estan transformant profundament la manera de crear, de consumir i d'entendre la literatura. Abans, per exemple, no haguéssim pogut accedir amb un clic als més de 1.100 poemes que es van enviar. Tampoc haguéssim pogut encetar debats col·lectius sobre la importància de la rima, la decisió del jurat o la definició de la pròpia poesia. I encara hi afegiré que probablement jo tampoc hagués tingut cap possibilitat de publicar i d'esborrar el poema al bloc ni de rejovenir deu anys en qüestió de dies. El món virtual, com tots els móns, té moltes cares, moltes llums i moltes ombres.

Però vaig quedar finalista, m'enviaran un llibre de Joan Maragall a casa i estic contenta.

Sucre

2010-05-31T14:34:00.002+02:00

T’ho he dit que avui,

mentre llegia el diari

– la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –

he sentit de cop el gust dels teus llavis

en els meus?

Ha estat una fiblada curta,

com de cafè

El bar brogia

I jo he encanyonat fort,

el sucre cap endintre,

com encanyona aquell que beu amb set

Foto: Flickr (Uwe Hermann)

La nit

2010-05-21T12:30:00.008+02:00

La nit és l’univers

més enllà de l’atmosfera

Sempre ha estat així

A baix, hi ha la fressa

del riu, l’asfalt, una formiga

A dalt,

només la nit

Foto: Flickr (ξωαŋ ThΦt)

Voreres

2010-05-12T22:31:00.009+02:00

És una tarda qualsevol després de la feina. A fora, el cel és blau i net com un mirall. Potser per això al vagó tothom té la cara lluminosa. Les dues adolescents d’estètica punk que parlen, el negre que escolta música o el senyor del maletí de pell que llegeix l’Sport. Jo sec i no faig res. Me’ls miro. Penso. Penso moltes coses. Per exemple, que m’agrada mirar la gent al metro. O que mirant la gent em surten tants poemes.

És precisament aleshores que la veig venir. Una noia baixa, poca cosa, anònima, amb els cabells mal tallats a mitja mida. Si s’estigués asseguda llegint un llibre o recolzada en una columna sense dir res, no m’hi hauria fixat mai. Però està dreta. Camina a poc a poc, de tant en tant s’atura, busca la mirada de la gent i els ofereix un full. Ho fa mecànicament, com si aquest conjunt de moviments formessin part d’una antiga cadena de muntatge.

_ Voleu un poema? En tinc sobre tantes coses...

_ L’amor, la guerra, el carrer, la pròpia poesia... La poesia és a tot arreu, encara que ens costi d’adonar-nos-en.

Ens ho repeteix una segona vegada, tot seguit, a mi i al senyor del maletí del pell.
_voleu-un-poema-en-tinc-sobre-tantes-coses-l’amor-la-guerra-el-carrer-el-temps-la-pròpia-poesia-la-poesia-és
Ens mirem. No pot ser que una noia amb aquest veu tan prima es passegi pel metro venent poemes. Al metro es venen encenedors i kleenexs, es toca l’acordió, es demana caritat... Faig una llambregada al feix de quartilles blanques, totes de mides diferents. Al mig, com una flor o com un esqueix, hi ha un poema.
_ No gràcies _ talla en sec el senyor del maletí.

_ Jo m’escuro la gola i li pregunto quant valen.

_ La voluntat.

Li ofereixo un euro.

_ Un poema sobre el carrer, si us plau.

Mentre s’allunya passadís enllà, em fa l’efecte que el senyor del meu costat aixeca una cella, que les adolescents deixen de parlar i que el negre de les rastes es treu amb força els auriculars de les orelles. Però no és res més que una impressió. Tot segueix igual. El metro és ple i la gent té la cara lluminosa. Ningú mira de la manera que jo miro, com si pensés poemes, així que replego lentament els dos genolls i començo a llegir.

Vorera

Me n’he adonat

tan bon punt he sortit al carrer

Aquest matí

grinyolen els clàxons

i botzinen els frens

I a ningú sembla que li importi

Em quedo parada, com si el cos i l’ànima se m’haguessin congelat. Tots dos ben junts, en una sola pasta. Però de seguida el cor em fa un bon salt i aixeco el cap. Aquest poema és meu! El vaig pensar ahir, quan sortia del metro. I el vaig escriure a casa. Sento com una gota de suor, gruixuda i freda, em baixa pel pit fins a la panxa. Sento que les cames em tremolen. Sento una mena de por desconeguda. El metro s’atura i la noia dels poemes es disposa a baixar.

_ Eeeehhh! D’on has tret aquest poema? – crido.

Dues dones grans carregades de bosses em miren amb cara d’espant. Ella es gira amb calma i contesta:

_ M’ha vingut.

I encara hi afegeix alguna cosa més, molt breu, però no la sento. Les portes es tanquen. El metro és ple i tothom té la cara lluminosa. Deu ser perquè a fora el cel és blau i net com un mirall. Torno a mirar la quartilla i a llegir el títol i els sis versos. És un poema curt, senzill. Se’m va acudir ahir. Una tarda qualsevol després de la feina. Penso i miro. Les dones de les bosses. El negre de l’iPod. Les noies d’estètica punk. Unes altres noies també d’estètica punk a l’altra banda del vagó... Però és inútil. Sóc l’única que té una quartilla a la falda.

Foto: Flickr (Cien de cine)

Diumenge

2010-05-10T14:07:00.003+02:00

Tu i jo, al llit,
sense cap vestit,
sense rellotge
Tu i jo, i una rentadora
que gira al celobert

Foto: Flickr (color.cocacola)

Dilluns

2010-05-09T22:53:00.007+02:00

Hi ha poques coses que ens marquin tant l’existència com l’alternança entre els dies festius i els laborables. En parlem. En parlem tantes vegades del dilluns i del divendres... Però només la poesia – que al capdavall parla dels mateixos temes que parlem nosaltres – és capaç de transmetre’ns aquesta sensació d’enuig dels diumenges a la tarda i de a la vegada dir-nos que potser és millor que demà ens tornem a llevar d’hora, que agafem el tren o el metro o l’autopista, i que ens entaforem fins al capvespre a l’oficina.

Lunes

Pero después de todo, no sabemos

si las cosas no son mejor así,

escasas a propósito... Quizá,

quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona

de luz apenas, entre la oficina

y la noche que viene, no sabemos.

O quizá, simplemente, estamos fatigados.

Jaime Gil de Biedma

Compañeros de viaje (1959)

Foto: Frederic

Haikú

2010-05-05T22:29:00.006+02:00

Plovia...

I ara el cel blau,
els cotxes brillen

Foto: Flickr (I spy)

Pensament

2010-05-04T13:34:00.015+02:00

Tu, jo, el diari, la tele,

el facebook, els altres...

I aquesta flaire densa del cafè

mentre rebrego un full en blanc

És en aquests moments que penso

que hem arrabassat el silenci a la paraula,

la paraula de sempre,

i que l’hem deixada muda

Foto: Flickr (pfv)

Prec de capvespre

2010-04-29T17:35:00.003+02:00

Ho saps? Ets tu
i no jo qui em vetlla els ulls,
qui m’acarona.
Es fa fosc. Amor,
no em deixis sola.

Foto: Flickr (cmassalle)