Contes abans d'anar a dormir i abans de llevar-se

Endinsar-se en mons de ficció abans d'anar a dormir ha estat i és una práctica ben habitual. Un conte explicat a la vora del foc, una cançó, el cinema, una novel·la, internet... La trama d'una història imaginada s'entortolliga amb les quotidianitats que deixem enrere. A l'altra banda, els somnis. S'aixequen i s'esfondren en una sola nit. Encara són, a despit dels esforços de la psicoanàlisi, tot un pou de misteri. I nosaltres ens hi apropem de puntetes, amb una suavitat calculada, que frega la dolçor.

En canvi, quan ens despertem, sovint ho fem sense cap mena de condescendència per l'esperit. L'entrada al món de cada dia és cruel: està feta de cafè i de notícies esquitxades de sang. El despertador sona amb estridència, l'aigua de la dutxa cau amb una pressió insultant i la sintonia de la ràdio irromp amb força. Entremig d'aquest trafiqueig de presses, la veu d'en Joan Barril i el seu conte corrent són com un bassal d'aigua clara. Jo tinc la sort de sentir-ne el final just quan arribo a la feina. Amb la clau del cotxe a la mà, penso una mica en el sentit i en la bellesa de la història. M'aixeco. Tanco la porta. Inspiro la primera alenada d'aire fresc. I entro a la realitat. De puntetes.

Si el vostre horari laboral o biorritme no us permet tenir una sincronització tan perfecta com la meva amb la secció d'en Joan Barril als matins de Catalunya ràdio, us recomano que féu servir internet . L'hora, la trieu vosaltres.

pp

pp

pp

pp

Foto: flickr (Ylvas)

Pluja

Sense paraigua

Les gotes aixafades

sobre la pell

oo

oo

oo

Foto: Flickr (nicky's_eye_view)

Colors de tardor

La llum s'esblaima

Al mig dels darrers verds,

una magrana

Foto: Flickr (ftumog)

L'home que plantava arbres

"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable."

Així comença L'home que plantava arbres (Jean Giono, 1953). Elzéard Bouffiern és un pastor solitari que en el més absolut dels anonimats decideix començar a transformar el paisatge d'una comarca erma i deshabitada de la Provença. L'escomesa li ocuparà bona part de la vida. Mentre França i Europa es veuen immerses en la Primera i Segona Guerra Mundial, ell es dedica a plantar milers i milers de roures, faigs i aurons, fins a aconseguir que les muntanyes es cobreixin de verdor i l'aigua de les antigues deus torni a brollar.

ll

D'entrada, podria semblar que l'autor, Jean Giono, va voler construir una al·legoria que mostrés la importància de la perseverança i, sobretot, de les accions individuals sobre l'esdevenidor col·lectiu. Ens equivocaríem, però, si penséssim que el missatge de l'obra no va més enllà. L'Home que plantava arbres és una crida aferrissada a la lluita per la protecció i la recuperació dels boscos. El llenguatge és planer i apte per a tots els públics; el text és brevíssim, no supera les 4.000 paraules. Tanmateix, o potser en part precisament per això, l'obra està carregada de lirisme, traspua bellesa per tot arreu, té força, colpeix, i ens endinsa d'una manera molt especial en la màgia i la majestuositat dels arbres i la natura:

"Tot havia canviat. Fins i tot l'aire. En comptes de les ventades seques i brutals amb què m'havia trobat antany, ara bufava una brisa carregada d'aromes. Dels cims arribava un soroll semblant al de l'aigua: era la remor del vent en el bosc. Però el més sorprenent de tot va ser sentir el soroll de l'aigua que queia sobre una bassa. Vaig veure que hi havien fet una font, que tenia un bon doll, i el que més em va commoure va ser que hi havien plantat a la vora un til·ler, que ara devia tenir uns quatre anys i estava en plena floració, símbol incontestable d'una revolució."

ll
Jean Giono va decidir que l'Home que plantava arbres es distribuís de manera gratuïta, sense cobrar drets d'autor. Per aquest motiu, encara avui en dia l'obra es pot llegir en versió original francesa (i també traduïda a altres llengües) en diverses pàgines web. Si navegueu una mica més, descobrireu - i potser amb la mateixa perplexitat amb què ho vaig fer jo - que les voluntats dels autors no sempre es respecten, per més que es deixin escrites sobre paper. El dret, les lleis i la justícia, com tantes altres coses a la vida, estan farcits de misteris insondables.

ooo

Pel que fa a les citacions d'aquest post, val a dir que no han estat extretes d'internet, sinó d'un exemplar en català de Viena edicions (abril del 2008) amb traducció d'Isabel-Clara Simó, i·lustracions de Francesc Viladot i un magnífic epíleg de Martí Boada sobre els boscos i la seva relació amb l'home al llarg de la història, del qual us transcric un petit fragment:pp

oo

"Al llarg de la història hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte envers el bosc i els arbres, els quals fins i tot han estat considerats espais insalubres i refugis de foragits, i hi ha hagut cultures dendrofíliques, és a dir que han manifestat respecte pel bosc, i fins i tot l'han considerat sagrat. L'antropòleg i historiador de les religions James Frazer parla d'adoració passiva, que en els temps postindustrials s'ha mantingut viva amb altres noms. A la Catalunya Vella no ha estat gens estrany, per exemple, que a l'hora de tancar pactes i tractes familiars, com el casament d'un fill o d'una filla, o la venda d'un cap de bestiar, o bé a l'hora d'organitzar el repartiment de l'aigua de reg entre els pagesos, el tracte es fes al dessota d'un arbre centenari."

oo

Ja per acabar, i en paraules de Jean Giono, "Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge".

Foto: Flickr (johan 14), La fageda d'en Jordà (La Garrotxa)

Un microrelat del 1984

Diuen que el microrelat és un gènere del futur. El món actual, avesat a l'acció i a les presses, no està per romanços. S'han acabat les descripcions precises i els monòlegs farcits de reflexions. Ara cal tirar pel dret, i quantes menys paraules es facin servir, millor. Tot això ja ho devia intuir el gran Pere Calders l'any 1984. La tercera part del seu De teves a meves (Editorial Laia) – un recull de 32 contes que, tal i com diu la portada, acaben més o menys bé – porta per títol “Contes breus”. Quinze històries de tres línies a mitja pàgina; en l'argot del 2008, quinze “Microrelats” o “Microcontes".

oo

Avui, després de rellegir-los, em ve de gust transcriure'n un al blog, precisament el darrer, el que clou la secció i, de rebot, el llibre. El Calders de sempre, sarcàstic, ens hi mostra la seva cara més amable. I és que l'amabilitat, o tal volta la falta d'amabilitat, també és, indubtablement, un tema del futur.

ooo

ooooo
No costa res d'ésser amable

De cop i volta, quan menys s'ho esperava, la seva estimada va dir-li: «T'has fet gran!». Intrigat, va mirar-se en un mirall de cos sencer i comprovà que encara era objecte d'amor, perquè no era que s'hagués fet gran, sinó que es feia vell, amb bosses i arrugues que se li anaven menjant la figura. En un cas com aquell, tots els eufemismes eren d'agrair.

pp

ppoo

ooo

Foto: Flickr (decor8)

L'Empordà

Flaire de terra

Els solcs de les arades

s'omplen d'ocells

Foto: Flickr (Antoni)

Des del Coll estant

No n'hi ha dues sense tres, que diu la dita. El dissabte, al Centre Cívic del Coll, en vaig tenir

UNA, la satisfacció de recollir un tercer premi en el I concurs de tanka Grau Miró ;

DUES, el plaer de conèixer en persona la Laura Dalmau (l'autora d'És hora d'hissar els somnis i segon premi de tanka), l'Ohcapità! i en Salvador Barrau, un dels organitzadors del Grau Miró; i

TRES, l'oportunitat de visitar per primera vegada el barri del Coll.

Després de l'acte, vam baixar caminant fins a Lesseps. Un dels amics que m'acompanyava va contrastar la senzillesa dels haikus amb la grandiositat de l'estructura metàl·lica que sembla presidir la plaça i les obres que s'hi fan. Enrere quedaven els carrers costeruts. El silenci trencat pel motor d'una moto. Els bocins de natura esgarrapada dels turons on fa segles els senyors feudals de Barcelona anaven de cacera. El barri amb regust de poble. Les senyalitzacions del Parc Güell. Les escales. Enrere quedaven, sobretot, els trossos de carrer convertits en grans terrasses de pisos i més pisos que s'eixamplen escalonats fins a topar amb el mar. El cel era net, sense cap punta de núvol. Hi havia pocs turistes. La vista, magnífica, eren feixes de ciment, olors i vidre. Destacava el perfil llunyà de les torres dels hotels Ars i Hesperia. Els relleixos de verd. Els esvorancs que diuen que remodelaran el barri. Barcelona, des del Coll estant, semblava diferent.

ll

ii

çç

Foto: Flickr (marsal 2007)

Riures de nens

Riures de nens

Saltirons de còdols

acaben amb xap!

Foto: Flickr (lizatko katka)

Onze de setembre

Mirallets de festa
han buidat el carrer

La closca, encarcarada,
és el batent de la
finestra que no tanca,
les fulles dels plàtans
que encalcen el terra
i el brum punyent del vent
que rebrega l'estelada
que algú, abans d'anar-se'n,
ha penjat al balcó
00
Mirallets de festa
han buidat el carrer
pp
poo
oo


Foto: Flickr (ninaiznaizena)

Nota: He estat dubtant entre dues variacions del mateix poema. Finalment, he decidit penjar l'altra a Relats en Català.

Somiar i reflexionar

Hölderlin escriu, en plena febre de la creativitat preromàntica alemanya: "L'home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona". He de dir que no penso igual; per més exquisida i estètica que sigui aquesta afirmació, la meva opinió és que la humanitat es deïfica materialment quan reflexiona i es transforma en humanitat marginal quan somia.

pp

Eudald Carbonell

El naixement d'una nova consciència

Ara Llibres, 2007

Una citació dintre d'una altra citació. Res com l'onze de setembre per qüestionar-se el valor dels somnis i el de les reflexions.

Foto: Flickr (Atomic Citrocity)

Un haikú del temps

Rere pantalles

dos ulls envermelleixen

El temps s'escola

Foto: Flickr (r o m p)

Flaixos urbans

De sobte, el sol

El colom mira el brogit

i s'estarrufa

Foto: Flickr (polycarpio)

Dia de canvis

Zas de tisores

La flonjor dels cabells

estesa a terra

Foto: Flickr (lauralei)

La realitat sempre supera la ficció

LA FICCIÓ

La ficció és "Fantastic voyage" (Viaje alucinante), una pel·lícula dirigida per Richard Fleischer el 1966, en plena guerra freda.

A la ficció, 4 homes i 1 dona són reduïts a mides microscòpiques per poder viatjar dintre d'un cos humà. L'hoste és un científic que ha desertat del teló d'acer i a qui cal salvar d'un imminent hematoma cerebral. El guió, inspirat en un relat de Jerome Bixby i Otto Klement, va ser revisat i adaptat a una novel·la per Isaac Asimov, l'autor de la trilogia de la Fundació i Jo, Robot.

LA REALITAT

La realitat es condensa en 8 minuts amb "The inner life of the cell" (la vida a l'interior d'una cèl·lula), el resultat d'una col·laboració de l'empresa XVIVO, especialitzada en animacions 3D en temes científics, i la Universitat de Harvard.
``

La realitat són mars de color turquesa, estalactites i estalagmites refulgents, planetes gegants, hexàgons perfectes que es belluguem com si ballessin, criatures fantàstiques, grans colònies de corall i bells bracelets de pedres precioses. La realitat, ens explica l'Asimetrich, està feta de glòbuls blancs, aparells de Golgi, filaments de citoesquelet, ribosomes, proteïnes.... i, com sempre, supera la ficció.

lll

pp

Idea generadora del post: Nòmades

La dona justa

Hi ha lectures que fan pensar. La dona justa, de Sándor Márai, sens dubte, n'és una.

Primera part

Una tarda, en una pastisseria al Budapest d'entreguerres. La Márika explica a la seva amiga els fets que van desencadenar el fracàs del seu matrimoni.

“Un dia em vaig despertar, em vaig redreçar al llit i vaig somriure. Ja no sentia cap dolor. De cop i volta vaig comprendre que no hi ha cap persona veritable. No existeix, ni al cel, ni a la terra, ni enlloc, pots estar-ne segura. Només existeixen les persones, i en cadascuna hi ha un bocí de la veritable, però ningú no té allò que esperem o desitgem. Ningú no posseeix to això, no existeix aquella certa persona, l'única, la meravellosa, que ens podrà fer completament feliços. Només hi ha persones, i tothom té llums i foscors, tot...”

Segona part

Un vespre, en una cafeteria, també a Budapest. L'exmarit de la Marika explica a un amic com i per què va deixar la seva primera dona per una passió de joventut, la Juditka, que finalment es va convertir en la seva segona esposa i a qui més endavant va acabar perdent.

"Jo, amic meu, esperava un miracle. Simplement esperava que l'amor fos etern, que, amb la seva força misteriosa i sobrenatural, esvaís la solitud, anul·lés la distància entre dos éssers humans, enderroqués els murs artificials que la societat, l'educació, el patrimoni, el passat i els records havien dreçat entre tots dos. Aquell que veu perillar la seva vida escodrinya al voltant en cerca d'una mà que amb una estreta silenciosa li faci avinent que hi ha encara compassió, solidaritat, que en alguna banda viuen encara éssers humans. Amb aquest esperit vaig estirar la mà cap a la Judit”

Tercera part

A trenc d'alba, en una pensió de Roma. La Juditka explica al seu amant com, ella, una minyona, va aconseguir casar-se amb un home ric, i com l'amor i el desig poden transformar-se en ràbia i ressentiment.

“Mai no m'havia fet por cap home. Em pensava que els tenia clissats. Creia que es componien d'un vuitanta per cent de vanitat i un vint per cent d'alguna altra cosa. No t'ofenguis, ja saps que n'ets l'excepció. Em pensava que els coneixia, que entenia el seu llenguatge. Ja que, de deu homes, n'hi ha nou que estan convençuts que captiven per la seva bellesa i intel·ligència. Volen que els parlis a cau d'orella, balbucejant, que t'hi refreguis com un gat i et meravellis de la seva gran perspicàcia.”

Parlar de les vivències pròpies és parlar de la vida. Ni les pel·lícules, ni els llibres, ni les teories sociològiques. Aquí són les converses les que tenen la paella pel mànec. En una conversa entre dues persones que es tenen confiança – dos amics, dos amants o dos germans – és on l'essència i la fugacitat de la vida traspuen i es filtren com si fossin aigua clara. Márai aconsegueix reproduir aquest efecte d'una manera extraordinària, i ho fa amb un llenguatge planer, precís i, sobretot, versemblant.

La primera, la segona i la tercera part de La dona justa: tres converses i tres punts de vista. I tres personatges que es despullen davant del lector. Treuen les misèries, les pors, els desitjos més ocults, les trivialitats o les estupideses. I ho fan a l'entorn del més clàssic i universal de tots els fils argumentals: un triangle amorós. En el rerefons, un món que s'esvaneix: el Budapest que primer seria arrassat per l'Alemanya nazi i, després, per la Rússia comunista.

En definitiva, una reflexió oberta, rica i matisada sobre l'amor i la vida.

Foto: Budapest (Flickr: Javi P.F.)

Flaixos urbans

Una tempesta!

El poeta tecleja

sense escriure res

Foto: Flickr (queropere - He tornat.-)