dimarts, 24 de gener del 2012

Sort, estigues quieta


(A F.)

Amor,
jo em pensava que t’estimava.
I com que només m’ho pensava,
ho proclamava a tot hora als quatre vents.

D’això, fa molt de temps.
Ara, no m’ho penso:
                                ara, ho sé.
I com que ho sé, que t’estimo,
que segurament ja no et podré deixar d’estimar mai,
servo cadascun dels teus gestos,
mirades
i paraules,
amb un recel immens a dintre meu.
I no dic res.
I no em vanto de res.
I no faig res que no sigui
serrar les dents o aclucar els ulls
ben fort,
perquè la sort,
aquesta bèstia roïna i capritxosa,
no es bellugui d’allà on és.


Foto: Flickr (mandarinaAsesina)
a les

5 comentaris:

  1. PS24 de gener del 2012, a les 15:55

    Això sí que és tenir sort.... però segur que te l´has treballat bé.
    Que no et falti, mai.

    ResponElimina
  2. novesflors24 de gener del 2012, a les 18:53

    Quina meravella de poema!
    Que la sort continue.

    ResponElimina
  3. Aleix24 de gener del 2012, a les 20:13

    Una sort, que cal buscar-la, dient per exemple "t'estimo". Només de tant en tant. Per no oblidar com sona de bé la combinació d'aquests sons.

    ResponElimina
  4. Núria Pujolàs24 de gener del 2012, a les 20:13

    M'encanta!!!!...

    ResponElimina
  5. Igor24 de gener del 2012, a les 21:45

    Òstia, que rodó. I a més, m'agrada el missatge.
    Ja tens raó, como és la sort...
    Salut.

    ResponElimina