Llegeixo un article de Vicent Salvadorsobre la recepció d’Ausiàs Marchen la tradició catalana – i més particularment, valenciana – contemporània. M’adono que només conec aquest gran poeta líric del segle XV – diuen algunes veus que potser el més gran d’Europa – a través de les cançons de Raimon i d’alguna citació de Vicent Andrés Estellés. Ara mateix, per exemple, em vénen al cap “Veles e vents”, que podeu escolar aquí, i “La carn vol carn” la frase que amb tanta força i amb tant d’encert fa de preàmbul a “Els amants”.
A banda de la meva encara pobra cultura poètica, sospito que les causes d’aquest buit també són degudes als fenòmens – socials, històrics, potser fins i tot de crítica literària – que van bandejar i exaltar l’obra de March de manera intermitent fins ben entrat el segle XX. La nostra, no cal dir-ho, és una cultura que ha conegut el menyspreu i la baixa autoestima, i com diu Vicent Salvador al seu article “els viaranys pels quals s’ha establert el diàleg històric – constitutiu d’una tradició – amb el nostre clàssic han estat molt més intrincats, més abruptes, més sotraguejats que els corresponents en el cas de Shakespeare, Molière o Cervantes”.
Els llibres de text d'ara, els de les escoles, què en deuen dir d'Ausiàs March?
El segon debat, que en principi se centrava sobre els continguts que hauria de tenir un comentari de text, ha derivat cap a un dels temes més recurrents i més complexes de la teoria literària del segle XX: l’autor i la seva presumpta mort. Cal que coneguem la biografia de Josep Carneri els trets del noucentisme per poder llegir i comprendre El cor quiet? O, per contra, una lectura que descontextualitzi i despulli el poema fins a prescindir de qui l'ha fet, de l’època, del corrent literari – potser, fins i tot, dels referents clàssics – és possible?
A L’hora del lector d’avui, Jaume Pòrtulas, premi Nacional de Literatura per la seva Introducció a la Ilíada: entre la història i la llegenda, ha reflexionat sobre aquesta qüestió en relació amb el mite d’Homer. Segons Pòrtulas, llegim una obra pensant en el seu autor, en l'època i la geografia en què va viure, en com creiem que és o va ser, en què volia expressar a l’obra, en quines experiències o en quins fets imaginats es va basar per escriure-la... Com a lectora, no puc estar-hi més acord. Començo un llibre per la contraportada i prescindeixo inicialment del pròleg, si és que en té; però a mesura que avanço en la seva lectura, si el llibre m’agrada de debò, no puc resistir la temptació d’imaginar-me com i perquè l’autor va escriure el que va escriure, esbrino el que puc de la seva biografia, de tant en tant faig escapades al pròleg i, finalment, acabo formant-me una imatge particular, tal volta idealitzada, de l’autor i de la seva relació amb el text. Se m’acut que dintre d’aquesta imatge hi ha, entre molts altres aspectes, el gènere. I aquí torna a aparèixer, latent, el fil del primer debat.
Quan arriba al primer semàfor, el del bar dels paletes, la Marta visualitza el llit fet, la clau del gas tancada i la tassa bruta perfectament col·locada al rentaplats. «Uff...» No, no s’ha oblidat de res. Quan arriba al segon semàfor, el del pàrquing de camions, allarga la mà, palpa el seient del copilot i topa amb la carmanyola. «Uff...» Sí, hi és. Quan arriba al tercer semàfor, el de la fleca, es mira les botes enllustrades i la faldilla vermellosa que tant li agrada, es toca les arracades i els cabells, i fa una llambregada ràpida al retrovisor. «Uff...» Tot lliga. I no, no fa ulleres. Però quan arriba al quart semàfor, l’últim, la Marta obre la bossa de mà per comprovar que hi porta el bitlleter i les claus del pis, i tot i que troba de seguida totes dues coses no fa «Uff...» sinó que es queda ben parada. Ha agafat la bossa negra i no pas la marron! La Marta s’acaba d’adonar que la bossa negra amb les sabates de color beix clar canta, canta molt, i que per força l'haurà de dur a la reunió de les nou, que és a l'altre edifici, i que allà hi serà en Gerard Martín. «Merda!»
Els cinc minuts de conducció que li queden se’ls passa remugant. Apaga la ràdio just abans de la tertúlia. Gira el revolt de l’oficina un pèl massa de pressa. I quan finalment aparca pensa que avui, quan s’ha mirat al mirall, s’ha vist guapa, i que només s’havia d’haver fixat en el color de la bossa, res, uns deu segons, i tot hagués estat perfecte. «Merda!». Ara, l’angoixa ha donat pas a l’enuig. Un enuig gros, gairebé immens, i a la vegada, ho sap, un enuig ridícul. Per això, quan baixa del cotxe i un noi amb una moto li pispa la bossa, d’entrada triga a reaccionar.
Per això i perquè tot plegat passa molt ràpid, potser en uns pocs segons. El noi la veu, alenteix la marxa, s’acosta al cotxe, inclina la moto i li estira la bossa sense fer cas de la carmanyola que porta a l’altra mà. I ja està! Amb prou feines li ha vist la cara. Després, els passos. Uns passos ferms. I la veu. Una veu viril, molt modulada, una veu que ja coneix.
− Què estàs bé? El malparit!... Ha vingut de deu segons que no l’enxampo... Llàstima.... Però de debò que estàs bé? Se’t veu una mica blanca.... Vine, et convido a esmorzar i després anem a fer la denúncia... I per la reunió no et preocupis, eh?
En Gerard Martín, nerviós, atent, cansat, atractiu amb ganes, no para de mirar-se-la mentre parla. La Marta, els ulls com dues taronges, sense bossa i amb la carmanyola, s’eixuga amb el palmell de la mà que li queda lliure dues gotes de suor que li regalimen pel front. I comença la conversa – una conversa llarga – amb un gran «Uff...».
El primer exercici és un comentari de text d’un poema. Tinc tres opcions ("Segona visió de març", de Pere Gimferrer; "Juny", de Narcís Comadira; i "Elegia al Che", de Joan Brossa). Des d’un primer moment, he descartat Brossa. Podria adduir mil i una raons, però la més bàsica és que no sabria com posar-m’hi. Admiro Joan Brossa: alguns dels seus poemes són, senzillament genials. Però la poesia visual sempre m’ha desconcertat. Em provoca, em remou, em desvetlla... sense estar segura de si ho faig en la direcció correcta (això, potser, ben mirat, és una de les gràcies de la poesia: no hi ha direcció correcta ni incorrecta) o de si ho faig només perquè de tant buscar significats i emocions finalment n'acaben sortint (i això, ja no em fa tanta gràcia, sinó que que em produeix un cert desencant). Res, que hauré de decidir-me entre Gimferrer i Comadira. Abans, però, donaré un cop d’ull aquí i aquí i em tornaré a mirar el poema que ens proposa la consultora i que encapçala aquest apunt. Amb els anys he après que de vegades cal temps per valorar algunes coses en la seva justa mesura. Hummm.... Què hi ha més enllà de la C, la H i la E que han caigut de l’abecedari? La desaparició del Che provoca un buit, sí, d'acord, però.... ja està? I, posats a plantar preguntes incòmodes a la xarxa al bell mig de la nit, això és poesia? De fet, què és la poesia? I, què entenem exactament per poesia visual? Em fa l'efecte que acabaré aquesta assignatura com la començo, sense saber-ho. Això sí: m'encanta. o
Entrades
