Després d’un parèntesi més o menys llarg (segons com es miri) he decidit reprendre els estudis de Filologia Catalana a
Començo per llegir un article de Francesc Calafat publicat a la revista Caplletra (22, Primavera 1997, 27-48) que duu per títol “Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana”. Es tracta d’un recorregut dens però amb vocació sintètica per la poesia catalana dels anys setanta, vuitanta i noaranta del segle que acabem de deixar. De seguida m’adono que estudiar una època propera en el temps té les seves dificultats. L’excés d’informació i la subjectivitat de ser contemporani de la majoria dels autors i autores pot generar i, de fet, genera, una certa sensació d’incertesa, de provisionalitat. Al final de l’article, que m’hauré de rellegir més d’una vegada, arribo a la conclusió que tant les línies poètiques com les particularitats de cada autor tenen els límits ben difosos. Si hagués de resumir-ho tot en una frase, en triariaria una de l’inici “aquest període és com una xarxa on tots els fils s’integren en un present fèrtil en contrastos"
Gran idea aquesta del poetari! I sobre la literatura contemporània, l'actualitat té coes positives i negatives. Una certa provisionalitat com bé dius però també una gran vigència, segons com.
ResponEliminaBon retorn a la UOC! :)
ResponEliminaànims i endavant!
ResponEliminaAmb el present, passa, a més, que pràcticament ningú no és capaç de llegir tot el que surt, al menys de llegir-ho amb calma. Sovint es van repetint tries d'autors i de poemaris que per una o altra raó acaben forman els cànons i els seus fils convergents i divergents.
Remena i remena a veure quina olor fan les flors fetes paraula.Anton.
ResponEliminaGràcies pels ànims! Els necessitaré
ResponElimina