dimarts, 10 de novembre del 2009

Sense títol


A vegades el cos o la ment o tot plegat et diuen prou. T’escarxofes al sofà. Passes les hores mirant una pantalla. Surts. Menges. Menges molt. Galetes de xocolata, si pot ser. Parles més amb la parella i la família i els amics. Et passes les hores parlant. Et dius que això, de fet, és normal, que tens molta feina i que sempre vas amunt i avall. Que per força has de tenir estrès. Que llevar-se d’hora i anar a dormir tard no ho aguanta ningú. Que un dia i dos sí, però que si se n’ajunten gaires ja no ets tu. Que, parlant de dies, la vida – tothom ho diu – representa que no en té més de quatre. I conclous que tot és tan relatiu i tan efímer. Que tot té moltes cares i molts vèrtexs. Que, al capdavall, tot ve que s’acaba... Proves d’anar a dormir més d’hora però t’enganxes a una sèrie que abans trobaves xorra. No mires el bloc. No et connectes a la UOC. No vols veure res que et recordi a una vida passada en que penjar un post o acabar una prova d’avaluació continuada et produïa plaer i angoixa. Te’n rius, de tu mateixa... I continues menjant galetes de xocolata per comprovar que et provoquen mal de ventre. Aleshores, un dia que aparentment és com els altres sents una fiblada al fons que identifiques de recança. Et repeteixes que això d’escriure no és res més que un vici. Que ningú et llegeix. Que què ho fa que tot hi deixar-ho tot periòdicament ho vulguis tornar a endegar una vegada i una altra. Que ja has estudiat prou. Que, comptat i debatut, no has fet res més que estudiar. Que a casa teva els llibres fa temps que no hi caben. Que potser sí que tens un problema ... Però tornes a llegir. Com qui no vol la cosa et connectes al bloc i a la UOC i al blocsdelletres. Descobreixes un autor de qui no havies sentit a parlar mai. Se t’acuden idees de posts sense buscar-les. Tecleges. Al capdavall, et dius, sempre hi ha algú que et llegeix i que et comenta. I si no, potser tampoc hi fa res. Llegeixes. Escrius. Bloqueges. Somies. Menges galetes. Vius... I els dies i les hores, això sí, continuen passant igual de lentes o iguals de ràpides.
o
o
o
Foto: Flickr (Piterson)

dijous, 29 d’octubre del 2009

Vent


Una vegada més
he escanyat el temps
a base d’històries impossibles.
Les tenyeixo, les rento i les pentino
amb una destresa freda
que fa temps que no m’espanta.
Misteriosament mesella
m’entesto a no deixar de somiar mai,
com si el vent no tingués prou força
per esbullar els cabells i les mentides.
El món, ben pensat,
no és res més que això,
un gran collage fet de fotos belles
que s’esquincen.
I a mi m’agraden més les capses
que els regals.
o
o
o
Foto: Flickr (Denis Collette...!)

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Pluja


Qui marca el temps,
el vell despertador de la tauleta
o aquest xim-xim que renta els arbres i el ciment
més enllà de la finestra?
Si us plau, no t’entestis a voler conèixer el secret
que tot ho mulla.
L’alba trencarà a pesar de l’aigua,
i de res ens haurà servit esperar, frisosos,
com els enamorats esperen,
si les hores ja són mortes.

o
o
Foto: Flickr (The Blind Glass)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Metaliteratures

Per fi he lliurat el comentari de «Segona visió de març» de Pere Gimferrer (Els Miralls, 1970). La poesia de Pere Gimferrer no és fàcil. Gimferrer experimenta. Introdueix noves formes d’expressió. Juga amb el llenguatge. El manipula. L’esprem. L’esprem tant que, de fet, no s’està de traslladar les seves reflexions metaliteràries al mateix poema en un dels seus salts tan torbadors.

Tanmateix, aquesta dèria de parlar de la literatura des de la literatura no és pas tan estranya. En l’àmbit de la poesia, Eliot, per exemple, hi fou un gran afeccionat. En novel·la, em vénen al cap dues de les meves últimes lectures – L’últim home que parlava català i Els jugadors de whist. Totes dues excel·lents i totes dues recomanables. I totes dues amb escriptors i escriptores entre els seus personatges principals. S’espera que les obres literàries ens parlin fonamentalment de la vida. No es pot negar que el fet d’escriure – d’enfrontar-se a una fulla en blanc – és també part de la vida, si més no de la dels autors. Però de vegades em pregunto si tanta reflexió – en el cas de Gimferrer, molt intel·lectual i molt metafísica – pot tenir un interès diguem-ne que universal o si , per contra, només té una certa gràcia pel lector que també vol o desitja o li agrada o ha provat o vol provar d’escriure. I aquí entraríem a discutir a qui se suposa que ha d'anar adreçada la poesia i la literatura. I si, per exemple, hi ha diferents nivells de lectura o diferents nivells de públic lector.
o
o
Com els homes que s’acompleixen en l’acció, o en el
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.
o
o
Pere Gimferrer
Segona visió de març (fragment)
Els Miralls (1970)

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Haikú

o Miro la nit
Més enllà de les teulades
... les estrelles
o
o

Foto: Flickr (Mr Geoff)

dijous, 22 d’octubre del 2009

Blanc de pantalla

A sobre del blanc
(el blanc de sempre),
hi ha les lletres.
Les lletres dures.
Les lletres que s’acoblen
i es deslliguen.
Les lletres sense dits.

És, ben mirat, una cerca
tan immensa com estèril.
Consisteix a teclejar el teu nom
a dintre d’una caixa blanca,
a esperar que el no-res
es faci tot,
a no desviar els ulls,
a seure.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Haikú


la fosca de la cambra
una finestra
la llum del dia
o
o
o
Foto: Flickr (Lorenzo Cuppini)

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: Intertextualitats

Tramvia


Un senyor calb ha pujat al tramvia.

El cobrador remuga una cançó.

Uns minyonets aprenen la lliçó.

Drets, sotragats, llegint amb energia.


El cobrador remuga una cançó

en bon francès amb accent del Migdia.

Drets, sotragats, llegint amb energia,

els escolars espatllen Ciceró.


En bon francès amb accent del Migdia

une demoiselle demana Mataró.

Els escolars espatllen Ciceró

pensant en gols de nova fantasia.


Une demoiselle demana Mataró.

El dependent d’una camiseria

pensant en gols de nova fantasia

es veu ja ric, nimbat de campió.


El dependent d’una carnisseria

ha desplegat un nítid mocador.

Es veu ja ric, nimbat de campió,

caravermell, un noi de pagesia.


Ha desplegat un nítid mocador

un senyor vell amb aires d’elegia.

Caravermell, un noi de pagesia

amb gest discret s’eixuga la suor.


Un senyor vell, amb aires d’elegia,

mira el carrer, el doll del brollador.

Amb gest discret s’eixuga la suor

un empleat d’alguna companyia.


Mira el carrer, el doll del brollador

un jove basc que acompanya una tia.

Un empleat d’alguna companyia

veu un amic del club Natació.


Un jove basc que acompanya una tia

ha descobert un genoll de niló.

Veu un amic del club Natació

un aspirant a la teneduria.


Ha descobert un genoll de niló

la dama lleu que seu amb melangia.

Un aspirant a la teneduria

se sent torbat pel seu genoll rodó.


La dama lleu que seu amb melangia

no pensa en res; és buit el cap bufó.

Se sent torbat pel seu genoll rodó

el senyor calb. Ara ja baixaria.


No pensar en res, és buit el cap bufó.

Entre la gent que en un racó el premia,

el senyor calb (ara ja baixaria)

s’obre camí amb un soldat braó.


Entre la gent que un racó el premia,

amb molts batzacs i demanant perdó,

s’obre camí amb un sobtat braó.

El senyor calb ja baixa del tramvia.

Jordi Sarsanedas

La Rambla de les Flors, 1955



Margarida Aritzeta fa un comentari d’aquest poema de Jordi Sarsanedas que constitueix tot un trajecte intertextual. Així, el context de recepció se situa, d’una banda, en el marc del macrotext que configura el recull de l’obra de l’autor fins el 1989 (Fins a un cert punt) i, de l’altra banda, en el poema com a intertext o punt de confluència de textos anteriors de Salvat-Papasseit, Carner i Baudelaire.


Més enllà de les múltiples lectures i de l’anàlisi de l’estructura mètricosemàntica o de la figuració del poema, m’atrapa la fotografia – o, potser, la filmació – d’una realitat que, segons com es miri, es va esvair fa temps o té i tindrà plena vigència mentre existeixin ciutats com Barcelona o París. Em refereixo a la Barcelona dels tramvies, a la multiculturalitat que no anava més enllà del Midi francès, a la dona com a subjecte passiu, a les mitges de nilon com a símbol de modernitat o al Ciceró que s’ensenyava a les escoles. I em refereixo, també, a la mirada urbana; que és col·lectiva i individual; que conflueix a través d’angles diversos en un espai compartit; que recull l’anonimat i la proximitat física incòmoda; que està carregada de presses, de silenci i de desig; i on els somnis, que continuen rodant com una pilota de futbol, encara poden estar closos i a l'aguait en el pensament d'un noi caravermell de pagesia.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Dia de l'Acció Blocaire 2009: El Canvi Climàtic


Com l’any passat, m’adhereixo al Blog Action Day o Dia de l'Acció Blocaire (http://www.blogactionday.org/) que enguany està dedicat al canvi climàtic. La meva petita contribució és aquest poema de Carrie Etter, nascuda a Normal, a l'estat nord-americà d'Illinois.

The forecast forma part del llibre Feeling the pressure, un recull de poemes sobre el canvi climàtic que va ser publicat el 2008 pel British Council de Suïssa i que, si voleu, podeu descarregar-vos aquí en format pdf.


The Forecast

What’s the weather in Normal?’ I asked Dad
every time I called home.
Hometown as axis and norm –
I liked the sound of it.

Every time I called home,
he’d relate, first, the usual stats.
I liked the sound of it,
the run of numbers: temp, precip, dew point.

He’d relate, first, the usual stats
and move on to weather patterns
derived from the run of numbers –
El Niño, La Niña, climate change.

Moving on to weather patterns,
he spent more and more time reading reports
about El Niño, La Niña, climate change,
and began to see to his daughters’ future.

Spending more and more time on reports,
hometown as axis and norm,
he began to see his daughters’ future.
What’s the weather in Normal? I don’t ask.
o
o
D'entre les moltes funcions que diuen que té la poesia, una ha de ser sempre, per força, la de recollir les pors i els sentiments de culpes de la societat que la nutreix.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Haikú

Alço el cap
Darrere les muntanyes,
altres muntanyes



Foto: Flickr (HW.Wang)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Els nostres clàssics

Llegeixo un article de Vicent Salvador sobre la recepció d’Ausiàs March en la tradició catalana – i més particularment, valenciana – contemporània. M’adono que només conec aquest gran poeta líric del segle XV – diuen algunes veus que potser el més gran d’Europa – a través de les cançons de Raimon i d’alguna citació de Vicent Andrés Estellés. Ara mateix, per exemple, em vénen al cap “Veles e vents”, que podeu escolar aquí, i “La carn vol carn” la frase que amb tanta força i amb tant d’encert fa de preàmbul a “Els amants”.

A banda de la meva encara pobra cultura poètica, sospito que les causes d’aquest buit també són degudes als fenòmens – socials, històrics, potser fins i tot de crítica literària – que van bandejar i exaltar l’obra de March de manera intermitent fins ben entrat el segle XX. La nostra, no cal dir-ho, és una cultura que ha conegut el menyspreu i la baixa autoestima, i com diu Vicent Salvador al seu article “els viaranys pels quals s’ha establert el diàleg històric – constitutiu d’una tradició – amb el nostre clàssic han estat molt més intrincats, més abruptes, més sotraguejats que els corresponents en el cas de Shakespeare, Molière o Cervantes”.

Els llibres de text d'ara, els de les escoles, què en deuen dir d'Ausiàs March?

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Visió de verds superposats


Una finestra
amb testos i flors.
Rere el vidre,
també quiet, el gran vent
del món sacseja els arbres.
0
0
0
Foto: Flickr (Tucson Pepper)

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: L'autor

El segon debat, que en principi se centrava sobre els continguts que hauria de tenir un comentari de text, ha derivat cap a un dels temes més recurrents i més complexes de la teoria literària del segle XX: l’autor i la seva presumpta mort. Cal que coneguem la biografia de Josep Carner i els trets del noucentisme per poder llegir i comprendre El cor quiet? O, per contra, una lectura que descontextualitzi i despulli el poema fins a prescindir de qui l'ha fet, de l’època, del corrent literari – potser, fins i tot, dels referents clàssics – és possible?

A L’hora del lector d’avui, Jaume Pòrtulas, premi Nacional de Literatura per la seva Introducció a la Ilíada: entre la història i la llegenda, ha reflexionat sobre aquesta qüestió en relació amb el mite d’Homer. Segons Pòrtulas, llegim una obra pensant en el seu autor, en l'època i la geografia en què va viure, en com creiem que és o va ser, en què volia expressar a l’obra, en quines experiències o en quins fets imaginats es va basar per escriure-la... Com a lectora, no puc estar-hi més acord. Començo un llibre per la contraportada i prescindeixo inicialment del pròleg, si és que en té; però a mesura que avanço en la seva lectura, si el llibre m’agrada de debò, no puc resistir la temptació d’imaginar-me com i perquè l’autor va escriure el que va escriure, esbrino el que puc de la seva biografia, de tant en tant faig escapades al pròleg i, finalment, acabo formant-me una imatge particular, tal volta idealitzada, de l’autor i de la seva relació amb el text. Se m’acut que dintre d’aquesta imatge hi ha, entre molts altres aspectes, el gènere. I aquí torna a aparèixer, latent, el fil del primer debat.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Uff...



Quan arriba al primer semàfor, el del bar dels paletes, la Marta visualitza el llit fet, la clau del gas tancada i la tassa bruta perfectament col·locada al rentaplats. «Uff...» No, no s’ha oblidat de res. Quan arriba al segon semàfor, el del pàrquing de camions, allarga la mà, palpa el seient del copilot i topa amb la carmanyola. «Uff...» Sí, hi és. Quan arriba al tercer semàfor, el de la fleca, es mira les botes enllustrades i la faldilla vermellosa que tant li agrada, es toca les arracades i els cabells, i fa una llambregada ràpida al retrovisor. «Uff...» Tot lliga. I no, no fa ulleres. Però quan arriba al quart semàfor, l’últim, la Marta obre la bossa de mà per comprovar que hi porta el bitlleter i les claus del pis, i tot i que troba de seguida totes dues coses no fa «Uff...» sinó que es queda ben parada. Ha agafat la bossa negra i no pas la marron! La Marta s’acaba d’adonar que la bossa negra amb les sabates de color beix clar canta, canta molt, i que per força l'haurà de dur a la reunió de les nou, que és a l'altre edifici, i que allà hi serà en Gerard Martín. «Merda!»
Els cinc minuts de conducció que li queden se’ls passa remugant. Apaga la ràdio just abans de la tertúlia. Gira el revolt de l’oficina un pèl massa de pressa. I quan finalment aparca pensa que avui, quan s’ha mirat al mirall, s’ha vist guapa, i que només s’havia d’haver fixat en el color de la bossa, res, uns deu segons, i tot hagués estat perfecte. «Merda!». Ara, l’angoixa ha donat pas a l’enuig. Un enuig gros, gairebé immens, i a la vegada, ho sap, un enuig ridícul. Per això, quan baixa del cotxe i un noi amb una moto li pispa la bossa, d’entrada triga a reaccionar.
Per això i perquè tot plegat passa molt ràpid, potser en uns pocs segons. El noi la veu, alenteix la marxa, s’acosta al cotxe, inclina la moto i li estira la bossa sense fer cas de la carmanyola que porta a l’altra mà. I ja està! Amb prou feines li ha vist la cara. Després, els passos. Uns passos ferms. I la veu. Una veu viril, molt modulada, una veu que ja coneix.
− Què estàs bé? El malparit!... Ha vingut de deu segons que no l’enxampo... Llàstima.... Però de debò que estàs bé? Se’t veu una mica blanca.... Vine, et convido a esmorzar i després anem a fer la denúncia... I per la reunió no et preocupis, eh?

En Gerard Martín, nerviós, atent, cansat, atractiu amb ganes, no para de mirar-se-la mentre parla. La Marta, els ulls com dues taronges, sense bossa i amb la carmanyola, s’eixuga amb el palmell de la mà que li queda lliure dues gotes de suor que li regalimen pel front. I comença la conversa – una conversa llarga – amb un gran «Uff...».


o
o
Foto: Flickr (FASHION HANDBAGS AND ACCESORIES)

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Tanka de l'instant perdut


Aquest capvespre
de primers d'octubre
és roig. No, ja no,
ja no veurem caure
la primera fulla.


u u u
Foto: Flickr (pearceval)

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: Poesia Visual

El primer exercici és un comentari de text d’un poema. Tinc tres opcions ("Segona visió de març", de Pere Gimferrer; "Juny", de Narcís Comadira; i "Elegia al Che", de Joan Brossa). Des d’un primer moment, he descartat Brossa. Podria adduir mil i una raons, però la més bàsica és que no sabria com posar-m’hi. Admiro Joan Brossa: alguns dels seus poemes són, senzillament genials. Però la poesia visual sempre m’ha desconcertat. Em provoca, em remou, em desvetlla... sense estar segura de si ho faig en la direcció correcta (això, potser, ben mirat, és una de les gràcies de la poesia: no hi ha direcció correcta ni incorrecta) o de si ho faig només perquè de tant buscar significats i emocions finalment n'acaben sortint (i això, ja no em fa tanta gràcia, sinó que que em produeix un cert desencant). Res, que hauré de decidir-me entre Gimferrer i Comadira. Abans, però, donaré un cop d’ull aquí i aquí i em tornaré a mirar el poema que ens proposa la consultora i que encapçala aquest apunt. Amb els anys he après que de vegades cal temps per valorar algunes coses en la seva justa mesura. Hummm.... Què hi ha més enllà de la C, la H i la E que han caigut de l’abecedari? La desaparició del Che provoca un buit, sí, d'acord, però.... ja està? I, posats a plantar preguntes incòmodes a la xarxa al bell mig de la nit, això és poesia? De fet, què és la poesia? I, què entenem exactament per poesia visual? Em fa l'efecte que acabaré aquesta assignatura com la començo, sense saber-ho. Això sí: m'encanta.
o
o
o
Poema: Elegia al Che (Joan Brossa, 1978)

dilluns, 28 de setembre del 2009

Rèquiem de dilluns


Saps què?
He vist el cap de setmana
ajagut al fons del pou.
Vell, vençut,
voltat de fang,
treia la llengua seca
cap enfora.

No me n'he pogut estar.
Li he robat les hores mortes.

o

Tot Poesia 2009

Foto: Frederic

diumenge, 27 de setembre del 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: dona i poesia

El debat sobre l’article de Maria Mercè Marçal "Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la medusa” (Sota el signe del drac, Proses 1985-1997, Proa, 2004) està suscitant complicitats i controvèrsies. Més enllà del difícil accés al llarg dels segles de les dones a la cultura en general, hi ha hagut una marginació intencionada de les poetesses enfront als cànons literaris? De la mateixa manera que apliquem criteris geogràfics, socials o polítics, no hauríem d’aplicar també criteris de gènere a l’hora de valorar la rellevància d’una obra? Existeix realment una perspectiva femenina de fer literatura? Són preguntes que suren a l'aire, desafiadores, i que no tenen una resposta única. Rellegeixo les meves intervencions i penso que potser no he reeixit a dir el que volia dir. El llenguatge escrit, de vegades, és extremament ambigu. Però la Maria Mercè Marçal l’utilitza d’una manera sublim. Es nota que és un tema sobre el que ha reflexionat i reflexionat. Al final de tot, un poema carregat de simbolisme i de referències clàssiques:

Del cap diàfan del pare
et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
– esdevinguda monstre –
la nuesa cegada.

"Atenea" – ens diu la mateixa Maria Mercè Marçal – "neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat del seu poder (“La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit – normalment, és l’home qui neix de la dona i no al contrari –, Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei i de la Seva cultura – el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i ha utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura".

Copio el poema per penjar-lo al bloc i penso que tampoc hi ha cap genealogia femenina de la ciència, ni de l’economia, ni del dret, ni del lideratge... Som de debò tan diferents els homes i les dones? Dirigim, fem recerca, administrem... escrivim diferent? Siguin quines siguin les respostes a aquesta gran pregunta que sura a l’aire, la genealogia femenina que construïm en el futur per força haurà de fer un tomb a aquesta genealogia que coneixem, tan trista i tan antiga, la genealogia de la que ens parla Cristina Peri Rossi a Otra vez Eros:
u
Genealogía

Dulces antepasadas mías
ahogadas en el mar
o suicidas en jardines imaginarios
encerradas en castillos de muros lilas
y arrogantes
espléndidas en su desafío
a la biología elemental
que hace de una mujer una paridora
antes de ser en realidad una mujer
soberbias en su soledad
y en el pequeño escándalo de sus vidas

Tienen lugar en el herbolario
junto a ejemplares raros
de diversa nervadura.
o
o
Otra vez Eros (1994)

divendres, 25 de setembre del 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: estudiar el present

Després d’un parèntesi més o menys llarg (segons com es miri) he decidit reprendre els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Oberta de Catalunya. A l’assignatura de Poesia Catalana Actual, la consultora ens demana que mantinguem un dietari que plasmi les nostres inquietuds ipensaments al llarg del curs. Una excel·lent idea. Els dietaris i, en general, l’escriptura autobiogràfica, sovint serveixen per ordenar i aclarir allò que a priori sembla fonedís o inintel·ligible.

Començo per llegir un article de Francesc Calafat publicat a la revista Caplletra (22, Primavera 1997, 27-48) que duu per títol “Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana”. Es tracta d’un recorregut dens però amb vocació sintètica per la poesia catalana dels anys setanta, vuitanta i noaranta del segle que acabem de deixar. De seguida m’adono que estudiar una època propera en el temps té les seves dificultats. L’excés d’informació i la subjectivitat de ser contemporani de la majoria dels autors i autores pot generar i, de fet, genera, una certa sensació d’incertesa, de provisionalitat. Al final de l’article, que m’hauré de rellegir més d’una vegada, arribo a la conclusió que tant les línies poètiques com les particularitats de cada autor tenen els límits ben difosos. Si hagués de resumir-ho tot en una frase, en triariaria una de l’inici “aquest període és com una xarxa on tots els fils s’integren en un present fèrtil en contrastos"


divendres, 11 de setembre del 2009

Composició


Una senyera,
Un balcó.
Balcons amb senyeres,
Un carrer,
Carrers amb balcons amb senyeres,
Una ciutat,
Ciutats amb carrers amb balcons amb senyeres,
La diada.

Diuen que aquesta imatge,
ben treballada,
ho podria explicar tot.
o
o
o
Foto: Frederic (Cardona)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Fatum, -i



Surts de casa amb els ulls ben oberts. No tens son com altres matins. Tampoc et fa peresa agafar l’autobús, tot i que pressents que anirà ple, que t’hauràs d’agafar fort a la columna de la plataforma per no caure, que sentiràs l’olor de la gent com es barreja al teu costat. No, no acluques els ulls com tantes altres vegades. Ni te’ls fregues amb les mans. Ni mires cap a terra com si no hi hagués res per mirar. Després de dotze anys de pensar-hi, per fi t’has decidit a canviar de feina. Va ser en un impuls. La gota que, de sobte, quan ningú s’ho esperava, va fer vessar el vas, et dius. Respires fondo. Ara, sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere. Més enllà d’aquest autobús que no coneixes t’espera una nova realitat i tu tens por i eufòria a la vegada. El cap de secció que et presenta, els companys que et donen la mà o et fan dos petons, la teva taula... Tindràs finestra? Avui és el teu primer dia de feina, estàs nerviós. Per això camines pel carrer amb passos llargs, mires el cel i t’adones que té núvols, rius mentre busques la tarja a la butxaca. Per això quan puges a l’autobús i sents el cop –el més fort que has sentit mai – i els crits de pànic, al principi estàs convençut que tot és mentida. Que t'ho imagines... Però el món és una bomba que s’activa cada dia i el dolor, immens, és ben real. Tens el seient del conductor encastat a la panxa. Tens la sang que s’escola lleugera del teu cos que no pots moure. Algú crida un accident. Voldries dormir, cada vegada ets menys tu. Tot passa molt ràpid. I mentre te’n vas, en un petit racó del teu cap encara hi resta, calent, el neguit del què passarà aquest primer dia.
t
t
t
Foto: Flickr (Sekito 75)

dimarts, 25 d’agost del 2009

Tanka d'agost i d'algunes evasions


Ningú.
El carrer és ben lliure.
Per les persianes
mig obertes passa,
s’escapa, l’aire de la nit.


o
Foto: Flickr (chiveti)

diumenge, 23 d’agost del 2009

Tanka d'aquest vespre

Diumenge.
Les hores a l’eixida
són com fel,
dolces. Les hores
a la fresca que s’acaben.
o
o
o

Foto: Flickr (borreiroscm (Carlos))

dissabte, 22 d’agost del 2009

Haikú de Miravet

La tarda quieta
Tot el verd del poble
s'aboca al riu





Foto: Frederic (Miravet)

divendres, 21 d’agost del 2009

Poesia, matemàtiques i diversitat


Hi ha moltes maneres d’entendre la poesia. Probablement tantes com-poetes-com-poemes-com-lectors. Si coneguéssim els nombres de-poetes-de-poemes-de-lectors (els anomenarem X1, X2, X3) podríem aplicar la combinatòria, que és la branca de les matemàtiques que ens fa adonar alhora de la magnitud del món i de la importància de l’atzar, i obtindríem un altre nombre (l'anomenarem Y) que seria el de les maneres que tenim d’entendre la poesia. Un nombre gran. Tan gran que probablement tendeix a l’infinit. Però no coneixem ni X1 ni X2 ni X3. Mai els podrem conèixer. I, per tant, tampoc podrem calcular mai Y.

Potser en això rau l’essència de la poesia: en la incertesa. No hi ha res que es tanqui ni es reveli. Ni la intencionalitat de l’autor ni la interpretació d’una important massa social de lectors. Ni tan sols el poema, que perviu i evoluciona al mig de tants i tants fils que se superposen. El temps. La llengua. La sensibilitat. La rima. Les vivències. La bellesa. Els sons. Els silencis. La poesia és vida i la vida és diversitat. I qui, sinó la vida i la diversitat, són les grans generadores de preguntes sense úniques respostes?

Una cosa molt gran en una de molt petita i Menjar blanc són dos blocs-testimonis d’unes quantes maneres d’entendre la poesia. Al darrere hi ha dos grans lectors: L'Helena Bonals i en Marc Vicens. L'una, s'expressa a través de les paraules. L’altre, a través de les imatges. Tots dos, quan ens expliquen els poemes dels altres, també fan poesia.
o
o
o
Foto: Flickr (la poeta)

dimarts, 18 d’agost del 2009

Sorra


D’esquena a mar m’espolso la sorra. És fina i blanca, i s’esmuny dels peus salats jugant com un infant. I si un cop de vent se l’endugués lluny, fora fins i tot dels límits intangibles de l’estiu? I si, posem per cas, a través del pendís d’un forat adimensional o del mateix asfalt granellut de l’autopista, anés a parar al bar on em prenc el cafè de mig matí? La reconeixeria, ho sé, com reconeixem els parents de lluny amb qui només hem intercanviat quatre paraules en el casament d’una cosina. Em diria: «Ho veus? Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa». I jo l'agafaria amb les mans un pèl nervioses, els dits blancs tacats de tinta blava. Abans d'acabar-me el cafè potser somiaria una mica. D'esquena a mar, també se senten les onades.
o
o
o
Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)

Eines

M’has dit adéu
al mig de la vorera.
En tindré prou amb el record
per tapar aquest forat tan gran
que has obert en l’aire?

o

o

Foto: Flickr (talulayu)

Sorra


D’esquena a mar
m’espolso la sorra.
És fina i blanca,
i s’esmuny dels peus salats
jugant com un infant.

I si un cop de vent se l’endugués
lluny, fora fins i tot
dels límits intangibles de l’estiu?
I si, posem per cas, a través del pendís
d’un forat adimensional
o del mateix asfalt granellut de l’autopista,
anés a parar al bar on em prenc
el cafè de mig matí?
La reconeixeria, ho sé,
com reconeixem els parents de lluny
amb qui només hem intercanviat quatre paraules
en el casament d’una cosina.
Em diria: «Ho veus?
Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa».
I jo l'agafaria amb les mans
un pèl nervioses,
els dits blancs tacats de tinta blava.
Abans d'acabar-me el cafè
potser somiaria una mica.

D'esquena a mar,
també se senten les onades.

o

Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)

dissabte, 8 d’agost del 2009

Nosaltres, ben mirat


Els científics encara no s’han posat d’acord en com i quan vam començar a fer ús del llenguatge tal i com l’entenem ara. En si, per exemple, va ser una aparició sobtada o gradual. O en si, originàriament, només hi havia una llengua o van ser unes quantes les que es van anar gestant a diferents punts del món. Tanmateix, poques coses ens fan tan humans. Som el que pensem, el que somiem, el que desitgem, el que recordem, el que aprenem... i tot això ho podem fer gràcies als mots i a les paraules.


Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

o
o
Miquel Martí i Pol
Paraules al vent (1954)
o

o
Foto: Flickr (un ragazzo chiamato Bi)

dijous, 6 d’agost del 2009

Haikú de vacances

Sorra
El primer banyista
Sorra amb petjades
o

o
Foto: Flickr (izakariya)

Qui no té feina, el gat pentina (Conte nº67/365)

0
El 20 de maig la Bajoqueta va endegar una gran iniciativa bloco-literària: un bloc amb 365 contes de 365 paraules màxim, com 365 dies té l’any. Així va néixer 365 contes. A dia d’avui, es pot dir que l’èxit és inqüestionable: ja s’han publicat 67 contes i n’hi ha 21 més que s’esperen a la rereguarda.
0
Aquesta és la meva petita contribució, Qui no té feina el gat pentina, un conte metablogosfèric escrit des de i per a la blogosfera. Espero que us agradi.
o o o
o
Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la història de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.

Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.

Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i d'alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.
o
o