divendres, 25 de novembre del 2011

Divendres


 
I aquest final
de tot, del llot, del glaç,
de la setmana,

com cau en un no-res
quan surt el sol!



Foto: Flickr (dacotahsgirl)

dimecres, 23 de novembre del 2011

dilluns, 14 de novembre del 2011

Fil


La pluja cau
i renta els autobusos.
És mitja tarda.
La pluja mulla el fil
que lliga els pensaments.


Finalista Concurs de Tanka en català - Grau Miró 2011
Foto: Flickr (Ed Yourdon)

divendres, 11 de novembre del 2011

Casa

  
Pare, he vist el món. Tot era mentida.
Ni les nostres platges tenen la corba més amable
ni els nostres camps els jardins més endreçats.
De fet, ni tan sols la tramuntana,
aquest vent que tant ens fa sentir nosaltres,
és única.
Però et puc assegurar que quan el tren, el cotxe, la mirada,
s’aturen després d’un llarg viatge al Paní i a les Alberes,
i la plana, curulla de verd i de teulades,
s’estén ampla fins al mar,
el cor encara em diu: Ja sóc a casa!



Foto: Flickr (Jofre Ferrer)

diumenge, 4 de setembre del 2011

Assumiràs la veu d'un poble

 
Per segon any consecutiu m’afegeixo a la iniciativa d’escriure un post sobre Vicent Andrés Estellés en l’aniversari del seu naixement. En uns moments en què el nostre país i la nostra llengua tornen a rebre cops per tot arreu, m’he decidit pel poema “Assumiràs la veu d’un poble”.  Ara més que mai, necessitem la poesia que parla honestament, que no tem el compromís.  


Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés 
Llibre de Merevelles

dimarts, 30 d’agost del 2011

Haikú

Els dies s'escurcen i les vacances s'acaben. Res millor per tornar a la quotidianitat que la lleugeresa suggeridora d’un haikú.


Perfum de liles:
s’esmuny per les escletxes
de portes closes



Foto: Flickr (monteregina)

dilluns, 8 d’agost del 2011

Poemestiu: de Darnius a Palamós


Aquest dissabte vàrem poder gaudir d'una gran vetllada poètico-musical a Darnius.

Demà, ens veiem a Palamós! No us ho perdeu, que el Poemestiu s'acaba!



dimecres, 3 d’agost del 2011

Poemestiu: Propera parada a Castelló d'Empúries


Aquest divendres, ens veiem a Castelló d'Empúries!

dijous, 28 de juliol del 2011

El Poemestiu arrenca a Navata


Demà ens veiem a Navata!

dimarts, 19 de juliol del 2011

Cançó curta de la lluna


La lluna minva,

perd la sang i les hormones

La lluna nova



La lluna s’omple,

tan blanca i tan rodona

La lluna-dona


Foto: Flickr (myyorda)

dijous, 14 de juliol del 2011

Haikú - Convit estiuenc 2011


Les aigües d’ara
remullen les ferides
d’un altre temps

 

Convit estiuenc 2011 del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

dimecres, 13 de juliol del 2011

Codis de conducta

Passejo pel carrer

i topo cares conegudes.

No em saluden,

titubejo,

no les saludo.



Passejo pel carrer

i topo cares que diria que en algun moment he conegut.

No em saluden,

titubejo,

no les saludo.



Passejo pel carrer

i topo cares que sé del cert que no conec ni he conegut.

Em saluden,

titubejo,

les saludo.


Foto: Flickr (solidether)

diumenge, 10 de juliol del 2011

Llibertat i poesia


La llibertat és una de les aspiracions més primàries de l’ésser humà. Aquests tres poemes en parlen, i ho fan no pas des d’una perspectiva intel·lectual, espiritual o política, sinó a través de situacions concretes. «La llibertat és una noia alegre», afirma José Agustín Goytisolo. «Fer l’amor als parcs», etziba Joan Margarit. «Blasfemar dels visionaris», ens diu el més jove dels autors, David Caño. Hi ha moltes maneres d’entendre la llibertat. Potser la pregunta no és tant quin color té, sinó què hem de fer per retenir-la quan finalment l'assolim.


Más que una palabra

La libertad es más que una palabra
la libertad es una chica alegre
la libertad es una parabellum o una flor
la libertad es tomarse el café donde uno quiere
la libertad es una perdiz herida
la libertad es negarse a morir en una cama de hospital
la libertad es real igual que un sueño
la libertad aparece y ya no está
la libertad hay que inventarla siempre
la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor
la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles
la libertad es amar a quien te ama
la libertad es comer y repartir el pan
la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ig-
[nominia
la libertad a veces es una simple línea fronteriza
la libertad es la vida o es la muerte
la libertad es la ira
la libertad se bebe y se respira
la libertad es cantar en tiempo de silencio
la libertad si quieres será tuya
pero
sólo por un momento
porque cuando la tengas
se escapará riendo entre tus manos
y tendrás que buscarla y perseguirla
por las calles ciudades praderas y desiertos
de todo el vasto mundo
porque se deja amar únicamente por amor por ganas
porque ella
es más hermosa que una pluma al viento.
 
José Agustín Goytisolo
La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

Joan Margarit

La llibertat           

La llibertat és un estat
permanent sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure  amb el desordre
del desig i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Subversió, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                       amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
i les calces de la cambrera fent de bandera negra      

a l'estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?


David Caño


Foto: Flickr (jonycunha)

Haikú


La llum suau
del crepuscle al parc
Una parella es besa


Foto: Flickr (Damien)

divendres, 8 de juliol del 2011

Haikú


El sol arriba
a tots, tots els racons
Res per escriure


Foto: Flickr (27147)

POEMEstiu - Festival de poesia a l'Empordà


POEMEstiu, el festival de poesia de l'Empordà, a Darnius, Navata, Castelló d'Empúries i Palamós.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Nostra senyora de les orenetes


El monjo Therapion havia vingut a Grècia per a alliberar-la de totes les creences paganes que encara convivien amb el cristianisme. Quan va trobar una cova dissimulada dins la falda d’una muntanya que servia de refugi a les Nimfes, va reunir els feligresos més fidels i corpulents, i els va armar amb pics i llanternes. En només dos dies, l’estreta obertura que separava la cova de l’exterior va quedar tapiada per una capelleta blanca amb un gran Crist pintat sobre una creu. Les Nimfes, esfereïdes davant d’aquella imatge, reculaven i gemegaven. El seu cos, abans el més bell i seductor de totes les criatures del bosc, es debilitatava i es preparava per descomposar-se en baf o caure convertit en pols. Just abans que s’esdevingués el darrer de tots els planys, una dona jove però amb el posat digne que només es pot aconseguir amb la vellesa, va passar per davant de la capella. La dona es deia Maria, havia tingut el seu fill en una cova, i va recriminar a Therapion la seva acció amb aquestes paraules:

“_ ¿I qui et diu que la pau de Déu no s’estén tant a les Nimfes com a les cèrvoles i als ramats de cabres? _ va respondre la jove _. ¿No saps que en temps de la creació va oblidar-se de donar ales a uns quants àngels, que van caure a la terra i van establir-se als boscos, on van formar la raça de Pan i de les Nimfes? I uns altres van instal·lar-se en una muntanya, on es van convertir en déus olímpics. No t’esveris, com els pagans, criatura a càrrec del Creador, però no t’escandalitzis tampoc per la Seva obra. I dóna gràcies a Déu en el teu cor, per haver creat Diana i Apol·lo”

De totes les històries que formen els Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Empúries, traducció de Marina Folch, 1989), aquesta, Nostra senyora de les orenetes, és la que més m’ha fet pensar. No sé què ens volia dir la seva autora: si volia plantejar-se la raó de ser de les religions, defensar la seva possible convivència, o denunciar els perills dels que l’adopten amb fanatisme. A mi, personalment, em transporta a la infantesa, quan encara creia en el Déu que un dia em van presentar els pares, el mossèn, i els mestres de l’escola; però a la vegada em preguntava com podia ser que Jesús permetés que els negres de l’Àfrica o els egipcis de les piràmides morissin condemants pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en una època equivocada.

El panorama que Yourcenar dibuixa a Nostra senyora de les orenetes és igual de torbador. Per què uns quants àngels van caure a la terra, si tenien ales? I encara més, per què d’aquests, només alguns es van transformar en déus olímpics i els altres van haver de contentar-se en formar la raça de Pan i de les Nimfes? No ens assegura l'Evangeli que tots som iguals davants de Déu? Potser els principis de la racionalitat – aquells principis que paradoxalment també em varen inculcar els pares, el mossèn i els mestres de l’escola –  s’han de deixar de banda en aquests casos. Potser els contes, com la religió, serveixen sobretot per aprendre a fer-se preguntes. Moltes preguntes.  


Foto: Flickr (Ramon Oromi Ferre)

dissabte, 2 de juliol del 2011

El crit

Em dius que engrapi la vida
i li espremi tot el suc.

Com vols que ho faci,
si és ella qui, des de fa temps,
em té agafada pel coll
i prova d’escanyar-me?


Foto: Flickr (jox)

dilluns, 20 de juny del 2011

no beure
no fumar
no insultar
no desertar
no pensar massa
no menjar donuts
no llegir novel·la rosa
no passar la nit en blanc
no parlar amb desconeguts
no socarrimar la carn a la paella
no viatjar a països amb problemes
no aparcar ni als guals ni en doble filera
no creure-s’ho tot ni deixar de creure en res
no deixar-se anestesiar per la tele-escombraria
no sentir-se menystingut sense raons fonamentades
no abusar dels desodorants ni de les cremes barates sense marca


...


tot això,
haurà servit d’alguna cosa?


dijous, 9 de juny del 2011

Recital d'imatges i poesia per la discapacitat


Més informació a Lo Cantich

La Sandra D. Roig llegirà el meu poema T'enfonses. Gràcies, Sandra!


dimarts, 7 de juny del 2011

Temporal


Tot plegat ha començat amb un gran tro,
un tro descomunal, apoteòsic.
Era un tro que volia esquinçar el món.

Ara, les darreres gotes
cauen sobre els bassals acabats de formar
i hi dibuixen petits cercles.
Com si no hagués passat res,
el sol s’aboca al vessant minvant dels núvols.
Com si no hagués passat res,
l’aigua s’asseca.





Foto: Flickr (jsbanks42)

divendres, 3 de juny del 2011

Haikú de divendres


Se n'ha anat tothom
Un raig de sol, brillant,
entra a l'oficina 



Foto: Flickr (Alan Carter)

Res de res

no vull ni moltes
ni poques paraules,
no vull definicions
ni tampoc sentències,
només vull caminar amb set
i escoltar-me silenciosament
mentre creuo
aquesta vida tumultuosa,
aquesta ostentació,
aquesta insana recerca de tot
pel no-res que necessito.

Aline Binns


Què volem, què cerquem i què necessitem forma part de la pròpia saba de la vida. Potser per això se’ns fa tan difícil  explicar-ho i justificar-ho, als altres i a nosaltres mateixos. Potser per això m’agrada tant aquest senzill i bell poema d’Aline Binns (http://matasagrada.blogspot.com/), del col·lectiu brasil·ler Poesia Maloqueirista. Aquesta traducció al català la podeu trobar al primer número de la revista Varal de Poemas, una iniciativa de l’Associació Cultural Fundo do Nosso Quintal per acostar la poesia brasil·lera contemporània i actual a la nostra cultura. Us la recomano.

Foto: Flickr (HOBO)

dijous, 2 de juny del 2011

dimecres, 25 de maig del 2011

Dinàmica de grup

El carrer és  ben buit
Per això els que no treballem
ens quedem a casa
Per això els tendals mai acaben d'estar
del tot alçats


Foto: Flickr (Sunxez)

diumenge, 22 de maig del 2011

Olors de primavera

És primavera
i l’olor de les flors es barreja 
amb l’olor de la revolta.
Mai sabrem del cert
quina de les dues ha estat menys adulterada,
quina embafa més,
o quina ens fa sentir més vius.
Però les flairem,
perquè no podem fer altra cosa,
i deixem que ens penetrin 
i ens eixamplin els narius.




Foto: Flickr (Carol ^-^)

dilluns, 16 de maig del 2011

Colzes



El carrer de Sants és ple. Olors, sons, cotxes, colzes. A cada pas que faig topo amb un colze. Un colze ossut, rodó, tendre, vell, un colze que em frega l’abric, que em penetra. De dalt, solemne, la fosca ens cau a sobre. És en part aquesta caiguda anunciada la que em fa avançar sense deixar de pensar en la imatge obscena d’una fila de formigues, en les moltes preguntes que encara ningú m’ha contestat, en tu. Passo per davant de la fleca, faig una llambregada al vell replà de rajoles verdes, deixo enrere la caseta de la ONCE, esbufego fort i finalment arribo al xamfrà blanc tacat de sofre. És en aquest punt precís que sé que d’aquí catorze gambades de les meves seré a casa, que els colzes, malgrat tot, no em poden perforar. L’aire de la nit és fresc i lleuger com una ploma. Penso, ara sí, només en tu.


Foto: Flickr (javier)

dimecres, 11 de maig del 2011

Llarga joventut


Toques el glaç amb la punta dels dits
i t’estremeixes. 
Però tens temps, 
molt de temps. I ho saps.
És per això que cerques l’Amor,
 en majúscules.
El gran, l’únic, el veritable.
Aquest amor-quimera que només es troba
quan no es busca.
Aquesta flama.


Comentari d'Helena Bonals


Foto: Flickr (doug88888)

dilluns, 9 de maig del 2011

Sécs: de la xarxa al paper


El temps és com un mocador de fil.
Es plega i es desplega
i es rebrega en un manyoc.
Hi ha sécs que sembla que mai s’hagin de trobar,
però llavors arriba algú
que matusserament remena la bugada
i els ajunta.


Aquests són els versos que donen títol al llibre que acabo de publicar en format paper a l’editorial Emboscall i que ben aviat podreu trobar a les llibreries. Un recull de més de cinquanta poemes penjats en aquest bloc entre el febrer del 2008 i el març del 2011. Alguns, pocs, van ser escrits una mica abans («Silencis», el primer, data del 2004) i es van difondre a través de la pàgina Relats en Català. D’altres, la gran majoria, van ser creats des de i per al «Paraules i mots».

Com el temps, la xarxa és també comparable a un gran mocador de fil. Podem mantenir-lo perfectament estirat o rebregar-lo fins a ajuntar-ne els diferents sécs. Els que coneixeu una mica aquest bloc sabeu que les etiquetes permeten visualitzar, per exemple, totes les tankes, totes les entrades que tracten de l’Empordà o tots els relats; i que, si ho preferiu, també podeu llegir els continguts en un ordre estrictament cronològic. 

Seleccionar i revisar els poemes que formen part de Sécs m’ha permès – a més de comptar amb el criteri valuosíssim de l’editor – de comparar, analitzar, classificar i ordenar els poemes segons una nova òptica que neix de la reflexió i la distància temporal. Sense voler-ho, he acabat ajuntant els sécs dels meus poemes d’una manera ben diferent a com ho havia fet amb les etiquetes i els enllaços. Més enllà de les nostres afinitats sensorials o emotives per la xarxa, pels tablets o pel paper, un llibre constitueix un discurs acabat. Un discurs que no depèn de la desaparició fortuïta d’un enllaç, de l’habilitat digital del lector, o del fet que l’autor hagi etiquetat una entrada erròniament. I això, també té un valor.

Sécs és, per a mi, sobretot, una gran aventura. Una aventura que endego des de la doble voluntat d’escriure no només per a mi sinó també per als altres i de no deixar d’aprendre mai. I una aventura que mai hagués estat possible sense la complicitat de vosaltres, estimats lectors i lectores d’aquest humil espai. Per això us dono, una vegada més, les gràcies.

Finalment, dir-vos que si m’heu anat seguint, és probable que al llibre hi trobeu a faltar haikús. No us penséssiu pas que renego del gènere o que el considero inferior. Tot el contrari. Sempre he pensat que el haikús, per tractar de condensar tant en tan poques paraules, són especialment difícils per l’autor i especialment impactants per al lector. Com a tals, me’ls reservo – com es reserven els bons vins – per a una altra ocasió que els atorgui tot el protagonisme que mereixen. 


Sobre el llibre, al bloc de la col·lecció "El taller de poesia" de l'editorial Emboscall

Rèquiem, d'Ana Akhmàtova


La figura d’Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle XX. Ho diu Jaume Creus a la introducció de la seva obra completa que va publicar Edicions de 1984 el 2009 i que ell mateix va traduir al català. Com també diu que per entendre bé la poesia d’aquesta autora és més que recomanable conèixer la seva vida. Així, aquest poema en prosa amb què arrenca Rèquiem, una de les seves obres més reeixides, adquireix tota la seva significació quan es revela que el marit d'Anna Akhmàtova va ser afusellat i que el seu únic fill, Lev, va ser detingut i empresonat diverses vegades sota el règim d'Stalin entre el 1935 i el 1956.

Descriure l’horror i la injustícia és una de les funcions naturals de la poesia i de la literatura en general. Va ser Joan Fuster qui va afirmar que “escriure és una forma de venjança”. I va ser Freud amb la psicoanàlisi qui va argumentar científicament que explicar una mala experiència ens ajuda a alleujar els seus efectes traumàtics.  Escriure, al cap i a la fi, és parlar amb un paper. I parlar, al cap i a la fi, és pensar amb els altres.

EN COMPTES DE PREFACI

En els terribles anys de la Iejóvstxina, vaig passar disset mesos fent cua davant les presons de Leningrad. Una vegada algú em va «reconèixer». Llavors una dona al meu darrere, amb els llavis morats de fred, i que, evidentment, mai no havia sentit el meu nom, es va treure de sobre la torpor comuna a tots nosaltres i em preguntà a cau d’orella (allà tothom xiuxiuejava):
_ I això ho pot descriure?
I jo li vaig dir:
_ Puc.
Llavors alguna cosa semblant a un somriure aparegué tímidament en el que un dia havia estat la seva cara.



Foto: Flickr (MOBone@Kustlin Monstalrew)


divendres, 6 de maig del 2011

dilluns, 2 de maig del 2011

XXXV Jocs Florals de les Corts 2011

Primer premi categoria de poesia

Primer premi categoria poema d'una pàgina



Haikú


Al celobert
retruny de rentadores
i un tall de lluna



Foto: Flickr (kugel)

dijous, 28 d’abril del 2011

Haikú


taronja als núvols
- s'acaba la jornada -
un lila plàcid


Foto: Flickr (loumurphy)

dimecres, 27 d’abril del 2011

Trista vida



En Yin Jiahou és un obrer industrial de la ciutad xinesa de Wuhan que viu en un petit apartament amb la seva dona i el seu fill. La seva vida està aparentment plena de monotonia i de dificultats. És una vida com tantes altres i, potser, com el propi títol de la novel·la indica, una Trista vida. Tanmateix, la flama  que encèn els sentiments i les emocions més profundes, escalfa totes les vides. Fins i tot les més anònimes. Això, Chi Li (Wuhan, 1957), un fenomen del nou neo-realisme xinès, ho explica molt bé sense caure en cap discurs filosòfic ni polític. En té prou narrant amb una naturalitat que atrapa el lector des de la primera pàgina un únic dia de la vida del protagonista.  En Yin es lleva molt aviat, fa cua per anar al lavabo comunitari, mig discuteix amb la dona, agafa dos autobusos i un transbordador per travessar el riu Yangtsé, se sent decebut quan no rep la prima que esperava, vetlla perquè el trapella del fill no li’n faci una de les seves a la llar d’infants de la fàbrica, té una conversa estranya amb una companya de feina, torna a casa exhaust, i finalment rep una notícia inesperada que trastocarà el futur de la seva família. És, en efecte, un dia gris i marcat pels entrebancs; però un dia que – com qualsevol altre – també té estones de llum i, fins i tot, de poesia. Estones com aquesta:

En Bai, en enfurismar-se, va envermellir:

_ Els diners, això fa pudor! La literatura, això sí que és vida! La poesia, els poemes... Quins plaers materials poden comparar-se amb els de l’esperit? Els poemes poden fer plorar i riure, això és el que realment compta. Un jove va escriure un poema d’una paraula. «La vida» i el poema diu així: «entrellat». És maco, oi? Qui de vosaltres no se sent atrapat en l’entrellat de la vida?

De cop tothom va emmudir i els viatgers es van mirar els uns als altres sense saber què dir. Va ser llavors quan en Yin es va animar i sense cap motiu aparent va dir:

_ Et proposo una resposta per al teu poema; el títol serà el mateix i també serà d’una sola paraula.

Tothom se’l mirava fixament mentre en Yin articulava tranquil·lament la paraula:

_ Somni.
  
Chi Li, Trista vida, 1987
Editorial Belacqua, 2007, Traducció de Mari Carme Espín


Foto: Flickr (Olga Díez - Calíope)