Cerca sempre la llum

Però tingues present

que si abans no has viscut en la fosca,

quan la trobis,

no la sabràs reconèixer.

Foto: Flickr (kevin dooley)

Nostra senyora de les orenetes

El monjo Therapion havia vingut a Grècia per a alliberar-la de totes les creences paganes que encara convivien amb el cristianisme. Quan va trobar una cova dissimulada dins la falda d’una muntanya que servia de refugi a les Nimfes, va reunir els feligresos més fidels i corpulents, i els va armar amb pics i llanternes. En només dos dies, l’estreta obertura que separava la cova de l’exterior va quedar tapiada per una capelleta blanca amb un gran Crist pintat sobre una creu. Les Nimfes, esfereïdes davant d’aquella imatge, reculaven i gemegaven. El seu cos, abans el més bell i seductor de totes les criatures del bosc, es debilitatava i es preparava per descomposar-se en baf o caure convertit en pols. Just abans que s’esdevingués el darrer de tots els planys, una dona jove però amb el posat digne que només es pot aconseguir amb la vellesa, va passar per davant de la capella. La dona es deia Maria, havia tingut el seu fill en una cova, i va recriminar a Therapion la seva acció amb aquestes paraules:

“_ ¿I qui et diu que la pau de Déu no s’estén tant a les Nimfes com a les cèrvoles i als ramats de cabres? _ va respondre la jove _. ¿No saps que en temps de la creació va oblidar-se de donar ales a uns quants àngels, que van caure a la terra i van establir-se als boscos, on van formar la raça de Pan i de les Nimfes? I uns altres van instal·lar-se en una muntanya, on es van convertir en déus olímpics. No t’esveris, com els pagans, criatura a càrrec del Creador, però no t’escandalitzis tampoc per la Seva obra. I dóna gràcies a Déu en el teu cor, per haver creat Diana i Apol·lo”

De totes les històries que formen els Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Empúries, traducció de Marina Folch, 1989), aquesta, Nostra senyora de les orenetes, és la que més m’ha fet pensar. No sé què ens volia dir la seva autora: si volia plantejar-se la raó de ser de les religions, defensar la seva possible convivència, o denunciar els perills dels que l’adopten amb fanatisme. A mi, personalment, em transporta a la infantesa, quan encara creia en el Déu que un dia em van presentar els pares, el mossèn, i els mestres de l’escola; però a la vegada em preguntava com podia ser que Jesús permetés que els negres de l’Àfrica o els egipcis de les piràmides morissin condemants pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en una època equivocada.

El panorama que Yourcenar dibuixa a Nostra senyora de les orenetes és igual de torbador. Per què uns quants àngels van caure a la terra, si tenien ales? I encara més, per què d’aquests, només alguns es van transformar en déus olímpics i els altres van haver de contentar-se en formar la raça de Pan i de les Nimfes? No ens assegura l'Evangeli que tots som iguals davants de Déu? Potser els principis de la racionalitat – aquells principis que paradoxalment també em varen inculcar els pares, el mossèn i els mestres de l’escola –  s’han de deixar de banda en aquests casos. Potser els contes, com la religió, serveixen sobretot per aprendre a fer-se preguntes. Moltes preguntes.  

Foto: Flickr (Ramon Oromi Ferre)

no beure

no fumar

no insultar

no desertar

no pensar massa

no menjar donuts

no llegir novel·la rosa

no passar la nit en blanc

no parlar amb desconeguts

no socarrimar la carn a la paella

no viatjar a països amb problemes

no aparcar ni als guals ni en doble filera

no creure-s’ho tot ni deixar de creure en res

no deixar-se anestesiar per la tele-escombraria

no sentir-se menystingut sense raons fonamentades

no abusar dels desodorants ni de les cremes barates sense marca

...

tot això,
haurà servit d’alguna cosa?

Colzes

El carrer de Sants és ple. Olors, sons, cotxes, colzes. A cada pas que faig topo amb un colze. Un colze ossut, rodó, tendre, vell, un colze que em frega l’abric, que em penetra. De dalt, solemne, la fosca ens cau a sobre. És en part aquesta caiguda anunciada la que em fa avançar sense deixar de pensar en la imatge obscena d’una fila de formigues, en les moltes preguntes que encara ningú m’ha contestat, en tu. Passo per davant de la fleca, faig una llambregada al vell replà de rajoles verdes, deixo enrere la caseta de la ONCE, esbufego fort i finalment arribo al xamfrà blanc tacat de sofre. És en aquest punt precís que sé que d’aquí catorze gambades de les meves seré a casa, que els colzes, malgrat tot, no em poden perforar. L’aire de la nit és fresc i lleuger com una ploma. Penso, ara sí, només en tu.

Foto: Flickr (javier)

Sense títol

A vegades el cos o la ment o tot plegat et diuen prou. T’escarxofes al sofà. Passes les hores mirant una pantalla. Surts. Menges. Menges molt. Galetes de xocolata, si pot ser. Parles més amb la parella i la família i els amics. Et passes les hores parlant. Et dius que això, de fet, és normal, que tens molta feina i que sempre vas amunt i avall. Que per força has de tenir estrès. Que llevar-se d’hora i anar a dormir tard no ho aguanta ningú. Que un dia i dos sí, però que si se n’ajunten gaires ja no ets tu. Que, parlant de dies, la vida – tothom ho diu – representa que no en té més de quatre. I conclous que tot és tan relatiu i tan efímer. Que tot té moltes cares i molts vèrtexs. Que, al capdavall, tot ve que s’acaba... Proves d’anar a dormir més d’hora però t’enganxes a una sèrie que abans trobaves xorra. No mires el bloc. No et connectes a la UOC. No vols veure res que et recordi a una vida passada en que penjar un post o acabar una prova d’avaluació continuada et produïa plaer i angoixa. Te’n rius, de tu mateixa... I continues menjant galetes de xocolata per comprovar que et provoquen mal de ventre. Aleshores, un dia que aparentment és com els altres sents una fiblada al fons que identifiques de recança. Et repeteixes que això d’escriure no és res més que un vici. Que ningú et llegeix. Que què ho fa que tot hi deixar-ho tot periòdicament ho vulguis tornar a endegar una vegada i una altra. Que ja has estudiat prou. Que, comptat i debatut, no has fet res més que estudiar. Que a casa teva els llibres fa temps que no hi caben. Que potser sí que tens un problema ... Però tornes a llegir. Com qui no vol la cosa et connectes al bloc i a la UOC i al blocsdelletres. Descobreixes un autor de qui no havies sentit a parlar mai. Se t’acuden idees de posts sense buscar-les. Tecleges. Al capdavall, et dius, sempre hi ha algú que et llegeix i que et comenta. I si no, potser tampoc hi fa res. Llegeixes. Escrius. Bloqueges. Somies. Menges galetes. Vius... I els dies i les hores, això sí, continuen passant igual de lentes o iguals de ràpides.

o

o

o

Foto: Flickr (Piterson)

Poesia, matemàtiques i diversitat

Hi ha moltes maneres d’entendre la poesia. Probablement tantes com-poetes-com-poemes-com-lectors. Si coneguéssim els nombres de-poetes-de-poemes-de-lectors (els anomenarem X1, X2, X3) podríem aplicar la combinatòria, que és la branca de les matemàtiques que ens fa adonar alhora de la magnitud del món i de la importància de l’atzar, i obtindríem un altre nombre (l'anomenarem Y) que seria el de les maneres que tenim d’entendre la poesia. Un nombre gran. Tan gran que probablement tendeix a l’infinit. Però no coneixem ni X1 ni X2 ni X3. Mai els podrem conèixer. I, per tant, tampoc podrem calcular mai Y.

Potser en això rau l’essència de la poesia: en la incertesa. No hi ha res que es tanqui ni es reveli. Ni la intencionalitat de l’autor ni la interpretació d’una important massa social de lectors. Ni tan sols el poema, que perviu i evoluciona al mig de tants i tants fils que se superposen. El temps. La llengua. La sensibilitat. La rima. Les vivències. La bellesa. Els sons. Els silencis. La poesia és vida i la vida és diversitat. I qui, sinó la vida i la diversitat, són les grans generadores de preguntes sense úniques respostes?

Una cosa molt gran en una de molt petita i Menjar blanc són dos blocs-testimonis d’unes quantes maneres d’entendre la poesia. Al darrere hi ha dos grans lectors: L'Helena Bonals i en Marc Vicens. L'una, s'expressa a través de les paraules. L’altre, a través de les imatges. Tots dos, quan ens expliquen els poemes dels altres, també fan poesia.

o

o

o

Foto: Flickr (la poeta)

L'amargor d'algunes victòries

M’assabento, gràcies al bloc L’aixeta, de l’existència de Breaking the silence (Trencant el silenci), una organització que des del 2004 ha difós el testimoni de 650 soldats israelians que varen participar a la Segona Intifada. “Els casos d’abusos vers els palestins, pillatge i destrucció de la propietat han estat la norma durant anys”, es pot llegir a la pàgina web, “[...] però la societat israeliana continua girant l’esquena a tot això, i nega el que es fa en el seu nom. Els soldats que tornen a la vida civil descobreixen que hi ha una franja que separa la realitat que van trobar als Territoris i el silenci que troben a casa. Per tornar a ser civils altre cop, es veuen obligats a ignorar les experiències passades”.

o

Més enllà de la difícil resolució del conflicte palestí i del coratge dels membres de Breaking the silence, la cruesa d’aquestes paraules em fa pensar en els soldats. En tots els soldats de totes les guerres que sovint es veuen obligats a defensar una causa que no entenen, o a complir ordres que on tenen cap ni peus, o a cometre les atrocitats que no haurien comès mai si no s’haguessin convertits en soldats. Els diaris no en parlen gaire dels soldats. Si més no, dels soldats com a persones. O com a víctimes. Però les guerres, les guerres que encara esclaten al segle XXI – contràriament al que molts varen vaticinar amb el descobriment de l’energia atòmica – encara les fan els soldats.
0

Alberto Méndez (1941-2004) només va escriure un llibre que no va poder veure publicat. Però la repercussió que va tenir, tant per la seva qualitat literària com pel tema que tractava (la posguerra), li ha reservat un bon lloc a la literatura espanyola contemporània. Los girasoles ciegos (Anagrama, 2004), és un recull de quatre històries de derrota de la Guerra Civil Espanyola, una d'elles adaptada al cinema l’any 2007. A la primera (Si el corazón pensaría dejaría de latir), un capità de l’exèrcit de Franco renuncia a guanyar la guerra el mateix dia de la Victòria. No pas perquè ja no cregui en els ideals que van dur-lo a allistar-se, sinó perquè la guerra, en general, l'ha vençut. A ell, al capità-persona. Aquesta és la seva reflexió:

0

¿Son estos soldados que veo lánguidos y hastiados los que han ganado la guerra? No, ellos quieren regresar a sus hogares adonde no llegarán como militares victoriosos sino como extraños de la vida, como ausentes de lo propio, y se convertirán, poco a poco, en carne de vencidos. Se amalgamarán con quienes han sido derrotados, de los que sólo se diferenciarán por el estigma de sus rencores contrapuestos. Terminarán temiendo, como el vencido, al vencedor real, que venció al ejército enemigo y al propio. Sólo algunos muertos serán considerados protagonistas de la guerra.

o

o

o

Foto: Flickr (katarina 2353 - busy...)

Vermell

És fosc. S’ha fet fosc de cop, en uns segons d'espera davant del semàfor, l'aire de fora quiet i carregat sense baixar la finestreta. El noi que pedala. L’altre noi que s’espera dret amb un entrepà embolicat amb paper de plata. La matrícula del camió que tinc encastat davant dels nassos. Tot fa olor de grunya i de matí... I com n’és de llarg, aquest instant de cel que es tiba sense acabar d’esquinçar-se! A la ràdio, com sempre, parlen de futbol i de política. I jo, d’aquí mitja hora, si no trobo cap accident, seuré davant d'un ordinador i miraré de tant en tant per la finestra.

o

cotxes i cotxes

un negre en bicicleta

...cel de tempesta

o

o

o

Fotos: Flickr (Gulliver)

Sobre Ítaques i sobre poetes

El mite d’Ulisses és el mite de la vida. Kavafis ho va deixar ben clar: Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/has de pregar que el camí sigui llarg,/ple d'aventures, ple de coneixences. Malgrat aquesta advertència, tots tenim moltes Ítaques al cap i, des del moment en que salpem del port fixem la vista en les seves platges amb una determinació més cega del que volem o sabem reconèixer. Una casa, una feina, un fill, la fama ... La vida és una immensa col·lecció d’Ítaques i una immensa col·lecció de frustracions. De lluny, les fites i les platges són una retxa de terra neta i llisa que separa el blau del cel del blau del mar. La llum és suau, el traç finíssim. I les fresses no són fresses sinó sons: el cant dels ocells, les ones que s’escumen... Tot allò que desitjàvem hi és present en la mesura justa. De prop, però, aquesta visió tan idíl·lica canvia. La nitidesa esdevé boira. Al mar hi suren quatre ampolles de plàstic, la sorra està més plena de turistes del que ens havien – o, tal volta, ens havíem – promès. I, de tant en tant, sobten els clàxons dels cotxes que fan cua. Una casa, una feina, un fill, la fama... Potser, fins i tot, la poesia. Tan se val. Siguin quines siguin les fites o les platges, probablement mai deixarem de topar amb el mateix miratge. I seguirem navegant, delerosos de sorra, amb un rumb darrere l’altre, fins que un dia la mort ens sorprengui al mig de l'oceà.

o
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.

0

És molt difícil parlar de la poesia d’un mateix sense caure en una crítica extremosa. Quin és el poeta que mai no ha sentit una gran decepció davant la seva obra, que no ha renegat d’ella amargament i no li ha semblat que l’horitzó cap al qual tendia i que en certs moments fins diria que s’aproximava, resta encara lluny, com a l’instant mateix de posar-se en camí?

o
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0

o

The only wisdom we can hope to adquire
is the wisdom of humility; humility is endless.
o

És sota aquesta llum que jo voldria saber mirar els meus escrits: no desdenyant-los radicalment, com per instint orgullós encara avui potser faria, però tampoc no acceptant-los d’una manera trivial i còmoda.
o

oJJoan Vinyoli, Vent d'aram, Poesia completa 1937-1975

o

o

o

Foto: Flickr (Albe86)

Realitats blocaires

Els posts de postsecret són molt especials. No. No es tracta d’humor. Ni de política. Ni de literatura. Ni de sexe. O, almenys, no només es tracta de cadascuna d'aquestes coses. La comunitat postsecret comparteix secrets, i ho fa amb postals artístiques, com aquesta de la imatge, on el remitent confessa que ha tingut 4 telèfons mòbils d'encà que el seu pare va morir, fa 3 anys, i que encara continua afegint el seu número a la llista de contactes.

o

El resultat: cinc anys de bloc, més de 180.000 "post-secrets" (o, "apunts-secrets"), 4 llibres publicats, un fòrum, una pàgina amb "vídeos-secrets", exposicions.... O sigui, un dels blocs més visitats de la blogosfera.

o

A la xarxa, la realitat - o el que ens volen fer creure que és la realitat -, enganxa.

o

o

o

Imatge: postsecret

Primer món

Els meus “pensaments en veu alta” són cada cop més porucs i més genèrics. Em fa por de pronunciar-me quan sé que no disposo de tota la informació. O provar de remoure les consciències quan no estic segura de la veracitat de tanta informació dispersa. Cada dia que passa, el món és més complex. I les notícies, més subtils i polièdriques.

Tanmateix, mentre miro per la finestra, penso que potser ni la complexitat ni la polièdira no són el problema. Que, en el fons, aquesta ineptitud endèmica per pensar de debò, es redueix a un esmorzar de cap de setmana. Un esmorzar amb croissants de xocolata o torrades amb melmelada, i el suplement dominical del diari obert per la secció de moda. Un esmorzar com el d’aquest poema de Joan-Elies Adell. Un esmorzar com el de la meva taula d’una casa d’un carrer d’un poble d’un país del primer món.

Primer món

No m'arrisco a mirar per les finestres

aquest matí de diumenge. He llegit

el periòdic sense gaire interès,

fullejo els titulars, les notícies hostils

que ignoro como si pogués suprimir-les

amb la meua simple negació.

Torno, impunement, al cafè amb llet,

a les torrades, a les pàgines d'esports.

No escolto els crits dels xiquets

que juguen al carrer. També a la vida

li hem posat un doble vidre.

Joan-Elies Adell

La degradació natural dels objectes

Edicions Proa, 2004

Foto: Flickr (Nick Leonard)

Trobada de poetes a la xarxa a Vilafranca

A la trobada de poetes a la xarxa, vaig posar cara i noms a alguns blocs que ja coneixia. Blocs com aquest, d’en Francesc. O aquest altre, de la Sandra. O aquests dos, de la Violant de Bru i en Santi, els organitzadors de la trobada. També vaig conèixer noves cares i nous noms, i vaig aprendre que aquestes cares i aquests noms també tenen un bloc de poesia. Com aquest, de l’Anna, que està especialitzat en poesia occitana i amb el seu nom ret homenatge a un conte de Mercè Rodoreda. O aquest altre, de la Josepa. Era, oficialment, el primer dia de primavera, encara que a fora l’aire fos humit i fred. I també era, oficialment, el dia mundial de la poesia, encara que els diaris anessin plens de revoltes absolutament prosaiques. Quan la Glòria va llegir la presentació del seu bloc, el cor em va fer un salt. Jo, que no havia assistit a cap recital de poesia, no portava res preparat. Aquella gent, aquells poetes i poetesses (Déu meu, què hi feia allà?) havien esmerçat temps i esforços a mesurar totes i cadascuna de les paraules que després escamparien per la sala.

Deu minuts passen de pressa, em vaig dir. Però la tarda i els versos es van anar escolant i la sensació que en deu minuts el món pot enfonsar-se en la misèria o deixar que Superman el salvi a l'últim moment, anava creixent dins meu com un núvol gris abans de la tempesta. En deu minuts, per exemple, en Jorge em va fer posar els pèls de punta davant la possibilitat que tot el meu bloc pugui esvanir-se amb un simple clic. En Francesc, em va arrencar una expressió d’incredulitat i d'enveja continguda (per què no puc tenir tant de temps, jo?) quan es va confessar autor d’una vintena de blocs. En Lluís, em va explicar perquè els poemes que la Teresa havia escrit als quinze anys ara em semblen tan cursis, o perquè els que aquesta mateixa Teresa escriu ara probablement em semblaran d’allò més pedants?, ingenus?, superflus?... d’aquí vint anys. En Joan, també amb deu minuts, em va revelar el secret més ben guardat de l’evidència més evident de la blogosfera literària: «Si penges un text massa llarg a la xarxa, ningú se’l llegeix». I la Sandra va destapar la caixa de la mare de les reflexions metapoètiques, primària i perversa, amb aquesta frase d’Archibald McLeish que diu que «un poema no significa, és».

En deu minuts hi ha sis-cents segons, i temps per moltes paraules i molts versos. Tanmateix, si hagués de triar alguna sensació de les moltes que em van transmetre els vuit "deu minuts" que van precedir la meva intervenció, em quedaria amb el descobriment de l’art de la prosòdia poètica. Diuen els entesos que l’expressió llatina que avui en dia fem servir per lloar la persistència del llenguatge a través de l’escriptura – scripta manent, verba volent (allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent) – antigament expressava precisament el contrari: el so de la paraula parlada, que té ales i pot volar, contrasta amb el silenci de la paraula escrita – que està immòbil i és morta. Aquella gent, aquells poetes i poetesses de la xarxa, feien volar les paraules. Com si fossin ocells. Els versos del “quan trobo un home guapo me’l quedo” de la Josepa s’envolaven com ho faria la més extraordinària de les criatures mitològiques. En cada gir, cada silenci, cada canvi d’entonació, cada mirada de complicitat... el moviment de les ales del poema descobria un món ric, ple de colors i de perspectives que, al paper, a la pantalla, restava ocult. Aquell poema no era el poema que la Josepa va penjar l’onze de març al bloc. Era un poema nou que havia nascut i s’havia mort a Vilafranca, el 21 de març de 2009, dia mundial de la poesia.

Del que jo vaig dir, no me’n recordo gaire. En un paper imprès, de cel·lulosa, dels de tota la vida, hi tinc assenyalats els poemes que vaig ser capaç de recitar. Els meus deu minuts van passar de pressa. La trobada, va passar de pressa. Suposo que això és un bon senyal. Com també ho és que m’hagi quedat certa recança de no haver-me pogut quedar fins el final i certa recança d'haver-me perdut la sessió del matí. Espero que se celebrin altres trobades per treure-me-la de sobre.

De tot això, en fa trenta-tres anys

L'atzar ha volgut que avui, quan falten dos dies per celebrar el Dia de la Dona Treballadora, a les golfes hi trobés una crònica de 244 pàgines de Teresa Pàmies sobre les Jornades de la Dona que es van celebrar a Barcelona del 27 al 30 de maig del 1976. El llibre, des de la primera fins a la darrera ratlla, és el mirall de l'efervescència d'una societat en canvi que decideix reflexionar sobre una de les seves parts més oprimides: la dona. Totes i cadascunes de les veus que es van sentir o pressentir, a fora i a dintre de les jornades - els partits polítics, els editorials dels diaris, les ponents, els sindicats, els intel·lectuals... - hi són presents. Però el valor del document arriba més enllà. Aquest mirall sonor tan nítid, a més, se superposa sempre i d'una manera molt honesta amb el de la veu de l'autora. La veu de la Teresa Pàmies compromesa amb els moviments feministes i d'esquerra de la transició. La veu de la Teresa Pàmies periodista, amb una increïble capacitat d'observació, d'empatia i de crítica. I la veu clara i valenta de la Teresa Pàmies dona que es commou amb les paraules d'una noia que, entre altres coses, no està d'acord amb l'avortament i afirma que “Jo crec que la dona és, primer que res, esposa i mare”.

La noia rossa ha de callar. Molt atordida, deixa la Taula i, no sé per què, el seu gest desemparat enmig de les feministes radicals que la xiulen, m'arriba al cor. Tinc la sensació que aquesta noia volia comunicar-nos neguits autèntics.

L'últim capítol, Els que no saben res, transcriu el resultat d'una enquesta feta pel desaparegut Diario de Barcelona a gent empaitada a l'atzar. Paga la pena de llegir-lo.

LA PREGUNTA: ¿Ha oído hablar alguna vez de feminismo? ¿Qué entiende usted por liberación de la mujer?

LES RESPOSTES:

1. No. La liberación está muy bien hasta cierto punto, pero sin pasarse. Que la mujer quiera estar al mismo nivel del hombre, pero sin sentirse superior. Por ejemplo: si una mujer con carrera está casada con un hombre que no la tiene y él no quiere que ella trabaje, no debería hacerlo, a no ser que pasasen necesidad. De lo contrario, chafaría al marido.
Puericultora. 19 años.

2. Sí. Eso de la liberación es un tema demasiado explotado. Está bien que las mujeres quieran liberarse, pero que vayan al grano. Miran nada más que para ellas. La liberación ha de ser una cosa justa. Los hombres necesitamos liberarnos tanto o más que ellas.
Delineant. 27 anys.

3. ¿Feminismo? No sé qué quiere decir. La liberación de la mujer, ya. Me parece muy bien. Ya era hora. Aunque la mujer no ha de pretender ser igual que un hombre. Perdería su feminidad. Si quiere ser libre del todo, que puedan mandarla a la guerra como el hombre. Por eso, yo no quiero ser libre, quiero ser mujer y que me manden, que me empujen a hacer las cosas. En España no estamos preparadas para la liberación.
Empleada de comerç. 37 anys.

4. No he oído hablar de feminismo. Pero me parece estupendo que la mujer tenga un poco de libertad, siempre que cumpla con su deber. O sea, que sin hacerse una esclava cuando se case, esté a las horas en casa, sobre todo por la noche, y que no se vaya a excursiones sola.
Mestressa de casa. 40 anys.

5. Sí. Pienso que la mujer está doblemente oprimida, por el capitalismo y por el hombre. La liberación en este segundo aspecto ha de ser obra de ella misma. Por eso apoyo un movimiento autónomo de las mujeres, al margen de los partidos políticos. La creación de este movimiento es importante, ya que incluso en sociedades socialistas la mujer continúa oprimida. La lucha debe comenzar desde ahora, aunque su liberación definitiva sólo puede venir con el derrocamiento del capitalismo.
Economista. 28 anys.

6. Sí. La liberación me parece una aspiración lógica de la mujer, que ha estado sometida hasta ahora. El debate sobre este tema me parece importante para ir buscando soluciones a medio y largo plazo.
Administratiu. 29 anys.

7. He oído hablar de feminismo. Algunas de las cosas que se proponen me parecen acertadas. Por ejemplo, que la mujer pueda salir al extranjero sin permisos del hombre. Pero otras me parecen absurdas, como el querer igualar los sexos. Hay oficios que nunca podrán ser desempeñados por una mujer.
ATS, 30 anys.

8. Sí. He asistido a les Jornades de la Dona. La liberación deber ser en el sentido de que cada una haga lo que quiera, sin dependencias. Antes, para que una chica se pusiera pantalones, tenía que contar con la autorización paterna, la del novio – si lo tenía – y hasta con el visto bueno de los vecinos – lo que era bien difícil -. Ahora, a la mayoría de las mujeres les pasa lo mismo cuando quieren hacer cualquier cosa en política, o en otros campos considerados exclusivos del hombre.
Auxiliar de jutjat. 20 anys.

9. Con este asunto muchas mujeres se están creando demasiados problemas. Ella sola es la que debe sentirse libre.
Oficial comptable. 24 anys.

o

10. No. Estoy al margen de esas cosas. Me gustan las señoras y me han gustado siempre. Es todo lo que puedo decir.
Comerciant. 68 anys.

De tot això, en fa trenta-tres anys.

o

o

o

Foto: Flickr (Yester Prints)

I tal dia farà un any

El 13 de febrer del 2008

vaig fer un clic

i la pantalla es va esquinçar

sense fer fressa

Es va anar omplint,

encara s'omple,

amb paraules

amb mots

o
oo oo

Gràcies pels vostres comentaris!

oo

oo

o

oo

Foto: Flickr (fraley_tera)

La tramuntana

Diuen que demà tornaràs a bufar. M’agradaria tant poder dedicar-te un poema... però no puc. Potser fa massa temps que et conec. Què diria? Que omples les nits amb el teu brum? Que he arribat a enyorar, incomprensiblement, aquest brum quan era fora?... Acluco els ulls i veig els altres ulls, vermells, que s’amaguen ben ensota de les solapes dels abrics, les mans o la bufanda. Els carrers són plens de pols i tothom s’afanya a tornar a casa. Als marges, els arbres es tomben amb ímpetu cap a migjorn i a poc a poc van quedant esquitxats de bosses de plàstic, de papers. Els dies passen un rere l’altre, sense diferenciar-se. La pell i els cabells s’assequen. S’ha d’aguantar el volant amb força perquè el cotxe no envaeixi l’altra calçada. Anar a Girona és com anar a un altre món.... I aleshores, quan ja gairebé ningú hi pensa, tot, torna a calmar-se. Obro els ulls i veig un cel netíssim, un somni de cel, sense cap ombra de núvol, amb uns contorns de teulada que semblen dibuixats. I els colors, tan vius... Que podria dir, en aquest poema, que a hores d'ara ja no hagin dit tantes veus i tants poetes? Demà, asseguren els entesos, tornaràs a bufar... I jo, com sempre, t’odiaré i t’estimaré amb totes les meves forces, com s’odia i s’estima el poble que ens ha vist créixer, els pares, els amics, les parets encrostonades de l’escola on un dia jugàvem a fet a amagar... i, a l’Empordà, la tramuntana.

oooo

Tant si es presenta en forma diríem casolana com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d’un cop d’escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d’un espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d’un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d’una presència estel·lar més prodigiosa que es poden imaginar. Sobre l’atmosfera tensa, l’aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a la punta seca. Es produeix una màgia de la claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d’encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d’una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l’hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada.

Josep Pla, Escrits empordanesos

Obra completa de Josep Pla, Edicions Destino, 1992

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Cristina MR)

El dia d'acció blog/caire: la pobresa

A última hora m'assabento que avui és el Blog Action Day i que aquest 2008 se'ns demana que reflexionem sobre la pobresa. D'entrada, penso, podria fer un post sobre literatura i pobresa. La literatura, diria, és el mirall de la societat; per força, doncs, en un món on 1.200 milions de persones sobreviuen amb menys d'un euro diari, la literatura no pot deixar de banda la pobresa. Aleshores, em referiria a Oliver Twist de Dickens o a alguns poemes de La fàbrica de Miquel Martí i Pol i, fins i tot, potser, en transcriuria alguns fragments. Tanmateix, les imatges de nens amb els ulls plorosos i la panxa inflada retornarien un i altre cop a dintre meu i, ho sé, em deixarien neguitosa. De vegades, no n'hi ha prou amb recórrer a les paraules dels altres, per més belles, colpidores i precises que puguin arribar a ser. Sento que haig de fer servir les meves. Encara que em costi. Però quina classe de paraules puc oferir? De retrets? D'odi? O d'esperança? Què en sé jo de les causes i les solucions de la pobresa? El meu pare sempre em deia que per poder comprendre els altres, només fa falta posar-se de debò a la seva pell. Potser l'única reflexió vàlida passa per imaginar-nos que som aquesta nena de la foto; o que la nostra filla o la nostra néta són aquesta nena de la foto. Potser, més que mirar fotos, hauríem de sortir al carrer i mirar els ulls del primer captaire amb qui ens trobem. Un ulls fets d'un fons blanc i d'un iris verd, blau, marron, negre... com el nostre. Tots, en siguem conscients o no, podem convertir-nos en pobres. Potser un cop n'estiguem ben convençuts, a banda de reflexionar-hi, també començarem a fer-hi alguna cosa. ooo

ooo

ooo

Foto: Flickr (justrollthedice)

Cap a una aristocràcia planetària

A la contraportada d'El Periódico de divendres passat hi ha una entrevista amb Marc Augé, el sociòleg francès que va introduir al començament de la dècada dels 90 el concepte de no lloc. Un no lloc és un espai on no es poden llegir les relacions socials, perquè no hi ha cap mena de passat comú entre els qui els freqüenten. Per exemple, un aeroport.

A l'entrevista, Marc Augé sosté que “amb el desenvolupament dels espais de comunicació i de circulació el planeta sencer s'ha convertit en la referència”. Ja no podem trobar, doncs, cap no lloc pur. Existim en funció de la relació que tenim amb el món exterior. Les llars estan presidides per dues finestres al món: la televisió i els ordinadors. No anem enlloc sense endur-nos el mòbil. I l'arquitectura de les ciutats es configura cada vegada més a base de grans noms que les situïn en un context internacional.

Tot plegat, portaria a pensar que ens encaminem cap a una societat planetària. El sociòleg, però, ho nega. “Cap on anem, professor?”, li pregunta la periodista. I ell, contundent, afirma “Cap a una aristocràcia planetària. Hi haurà pols on es concentraran la ciència, el poder i el capital; i la diferència entre els qui tindran accés al coneixement i els qui no en tindran augmentarà molt més de pressa que la diferència entre els rics i els pobres”. Més endavant, afegeix: “Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il·lusió de la llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària”.

Desconec l'obra i el pensament de Marc Augé fora dels límits, virtuals o tangibles, d'aquesta entrevista. Tanmateix, com que sóc reflexiva de mena, no puc evitar de preguntar-me: No ha existit des de sempre, aquesta divisió entre els qui tenen accés al coneixement i els que no? I, de fet, què és el coneixement? És la cultura? És la ciència? O potser la facultat de gestionar i dirigir? Hi ha un únic coneixement o hi ha una suma de coneixements, científics, tecnològics, socials, econòmics, espirituals... als quals cada vegada més es fa difícil confegir una unitat que els faci compatibles? Els qui tenen o tindran accés a aquest coneixement, podran arribar a superar la seva fragmentació actual – cada vegada més grossa - i assolir una visió pluridisciplinar? A banda, el coneixement, no s'ha construit sempre a partir del coneixement anterior? No és necessària, doncs, la repetició i l'assimilació del que es diu pels llocs per poder generar un coneixement propi, per qüestionar el que en el passat es considerava verdader? I, pel que fa a “la il·lusió de la llibertat”, qui sigui lliure de debò que tiri la primera pedra...

Com no podia ser d'altra manera, al final de l'entrevista Marc Augé parla de la crisi. “El que ha desencadenat la crisi actual no es basa en la desaparició de les matèries primeres, sinó en imprudències en la gestió dels diners. S'enfonsaran empreses i hi haurà països que patiran, però ens situarem en un altre ordre de coses”. Potser sí que les matèries primeres no desapareixen per art de màgia, però és innegable que la Terra no s'inflarà pas perquè la població humana vagi augmentant any rere any. Arribarà un moment en que de tant esprémer-la, potser s'assecarà... I l'escalfament global, és només un miratge? Ens agradi o no, continuem depenent de la natura i dels seus recursos! Això no hauria de considerar-se en qualsevol visió futurista de la huminat?

En fi, totes aquestes preguntes sense resposta són, tal i com l'etiqueta d'aquest post indica, pensaments en veu alta. Potser, només potser, de vegades val més no pensar gaire. Estirar-se al sol. Fer una xocolata desfeta. Llevar-se tard els diumenges. Del diari, només llegir-ne els suplements. I, sobretot, tinguem o no accés al coneixement, deixar les reflexions i els maldecaps per als altres. Ja ho diu la vella dita: per ser feliç s'ha de ser infeliç!

ooo

ooo

oooo

Foto: Flickr (Sam Rohn - Location Scout)

Al fons de la nit

Està glaçant a l'aire.
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt el vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairebé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somriure: Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí.

Mentre rellegeixo Al fons de la nit, l'últim poema de Joana (Edicions Proa, 2002), no puc evitar de pensar en el primer post d'aquest blog. El vaig escriure ara fa quatre anys. Aleshores, el temps ja havia deixat anar argila seca damunt la meva cicatriu i jo podia esquitxar la pantalla amb silencis sense que el cor em fes un salt. L'oblit és una cosa ben estranya. Quan la flama de la tristor crema amb força, ens el mirem amb frisança però sense creure-hi de debò, com si fos una quimera. Tanmateix, quan finalment arriba – perquè sempre, encara que de vegades no ho sembli, acaba arribant – ens sentim culpables.

A l'epíleg, Joan Margarit diu que el llibre “va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l'obligada distància entre els fets i el poema”. Em pregunto si hi ha algun poeta que no vulneri aquests consells, per més que les vivències i els records es disfressin de desig, de retrets o de recança. Som presoners de nosaltres mateixos i del temps, i al fons de cada nit sempre hi tindrem un tronc nou per posar al foc, a sobre de les cendres.

Foto: Flickr (carolina b. (Karol))

Contes abans d'anar a dormir i abans de llevar-se

Endinsar-se en mons de ficció abans d'anar a dormir ha estat i és una práctica ben habitual. Un conte explicat a la vora del foc, una cançó, el cinema, una novel·la, internet... La trama d'una història imaginada s'entortolliga amb les quotidianitats que deixem enrere. A l'altra banda, els somnis. S'aixequen i s'esfondren en una sola nit. Encara són, a despit dels esforços de la psicoanàlisi, tot un pou de misteri. I nosaltres ens hi apropem de puntetes, amb una suavitat calculada, que frega la dolçor.

En canvi, quan ens despertem, sovint ho fem sense cap mena de condescendència per l'esperit. L'entrada al món de cada dia és cruel: està feta de cafè i de notícies esquitxades de sang. El despertador sona amb estridència, l'aigua de la dutxa cau amb una pressió insultant i la sintonia de la ràdio irromp amb força. Entremig d'aquest trafiqueig de presses, la veu d'en Joan Barril i el seu conte corrent són com un bassal d'aigua clara. Jo tinc la sort de sentir-ne el final just quan arribo a la feina. Amb la clau del cotxe a la mà, penso una mica en el sentit i en la bellesa de la història. M'aixeco. Tanco la porta. Inspiro la primera alenada d'aire fresc. I entro a la realitat. De puntetes.

Si el vostre horari laboral o biorritme no us permet tenir una sincronització tan perfecta com la meva amb la secció d'en Joan Barril als matins de Catalunya ràdio, us recomano que féu servir internet . L'hora, la trieu vosaltres.

pp

pp

pp

pp

Foto: flickr (Ylvas)

Des del Coll estant

No n'hi ha dues sense tres, que diu la dita. El dissabte, al Centre Cívic del Coll, en vaig tenir

UNA, la satisfacció de recollir un tercer premi en el I concurs de tanka Grau Miró ;

DUES, el plaer de conèixer en persona la Laura Dalmau (l'autora d'És hora d'hissar els somnis i segon premi de tanka), l'Ohcapità! i en Salvador Barrau, un dels organitzadors del Grau Miró; i

TRES, l'oportunitat de visitar per primera vegada el barri del Coll.

Després de l'acte, vam baixar caminant fins a Lesseps. Un dels amics que m'acompanyava va contrastar la senzillesa dels haikus amb la grandiositat de l'estructura metàl·lica que sembla presidir la plaça i les obres que s'hi fan. Enrere quedaven els carrers costeruts. El silenci trencat pel motor d'una moto. Els bocins de natura esgarrapada dels turons on fa segles els senyors feudals de Barcelona anaven de cacera. El barri amb regust de poble. Les senyalitzacions del Parc Güell. Les escales. Enrere quedaven, sobretot, els trossos de carrer convertits en grans terrasses de pisos i més pisos que s'eixamplen escalonats fins a topar amb el mar. El cel era net, sense cap punta de núvol. Hi havia pocs turistes. La vista, magnífica, eren feixes de ciment, olors i vidre. Destacava el perfil llunyà de les torres dels hotels Ars i Hesperia. Els relleixos de verd. Els esvorancs que diuen que remodelaran el barri. Barcelona, des del Coll estant, semblava diferent.

ll

ii

çç

Foto: Flickr (marsal 2007)