Osmosi inversa

Pels passadissos i les habitacions de l’hospital

s'hi ha empeltat un complex entramat

de membranes semipermeables

que, així, sigil·losament,
com qui no vol la cosa,

separa

            pacients                                              d’acompanyants

            els enllitats                                         dels que caminen

            els que criden a la nit                         dels que els escolten en silenci

            els que van al lavabo sols                  dels que fan servir la cunya

           

És el mateix entramat,

adust, roí, inenarrable,

que a fora separa

            “normals”                                          de “discapacitats”

            els que treballen                                dels que no troben feina

            els que tenen casa                              dels que dormen al carrer

            els que els cor els bull d’amor          dels que s’assequen de buidor          

           

N’hi ha prou amb traspassar una vegada

una d’aquestes tantes membranes

per adonar-se de com n’és de fàcil

esmunyir-se, així, per osmosi,

cap a la banda dreta d’aquest poema.

En canvi, la força que s’ha d’exercir

per emprendre el canvi invers,

el que va de dreta a esquerra,

és despietadament titànica.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.

Foto: M.G.N. - Marcel (Flickr)