Aquest estiu vaig tenir el plaer d'introduir la presentació de "El llibre que llegies" de Ricard Garcia. L'acte es va desenvolupar a l'Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries, que us recomano visitar si és que encara no ho heu fet. Al final de la presentació, es va produir un diàleg entre l'autor i el públic assistent sobre el procés creatiu que va ser d'allò més interessant. Us deixo amb l'enllaç de la introducció que vaig preparar. Poesia honesta i treballada, que entra a la primera però cal llegir-la i rellegir-la tantes vegades com es pugui per captar-ne tots els matisos.
Ahir a Darnius es va cloure el Poemestiu 2012. Ha estat una segona edició ben complerta, amb més de 30 poetes i 7 municipis empordanesos: Navata, Figueres, Palamós, Agullana, Castelló d’Empúries, Maçanet de Cabrenys i Darnius. Com l’any passat, jo vaig coordinar l’organització del recital de Castelló d’Empúries, que va tenir lloc el divendres 10 d’agost. Val a dir que l’entorn convidava a passar una vetllada agradable. Les pedres del convent de Santa Clara traspuen màgia per tot arreu, i el fet de recitar a l’aire lliure i a l’estiu, encara que sigui en un recinte tancat – en aquest cas, un claustre –, sempre infon una sensació especial a l’esperit.
L’acte va començar amb una traducció de Xavier Farré d’un poema d’Adam Zagajewski: «Escriure poemes». Em va semblar que era la millor manera de presentar catorze poetes que tenen una manera ben diferent de crear i d’enllaçar versos, però que per sobre de tot creuen en el poder sublim de la paraula. No em vaig equivocar. La Carme Salleras va donar el tret de sortida amb un poema de l’Àngel Rodríguez; i a partir d’aleshores, la paraula – la paraula nua – va fluir sense aturar-se. Vam emocionar-nos, vam recordar, vam qüestionar-nos moltes coses, vam riure (sí, he dit riure) i ens vam sentir identificats o compresos en més d’un vers. Les veus que ja havíem escoltat l’any passat (Carme Pagès, Daniel Ruiz-Trillo, Júlia Costa, Assumpta Estarriol, Quim Martínez recitat per Sílvia Casamort, Sònia Serrabao, Raimon Gil Sora, Quim Ponsa o jo mateixa, Teresa Bosch) es van acoblar perfectament amb les que es feien sentir per primera vegada – i amb molta força - al Poemestiu (Sònia Moll, David Caño i Ricard Garcia). I ho van fer amb generositat, sense artificis ni renúncies, però amb un comparsa de luxe: la música de l’Albert Cuevas, membre del Duet Ditifet.
El més de mig centenar de persones que es van aplegar al convent de Santa Clara diran si vam assolir o no el que hauria de ser el repte principal de tot recital: acostar la poesia a la gent. L’altre, el de crear i reforçar vincles entre poetes, està més que assolit. Si més no, us puc assegurar que jo me’n vaig anar a casa satisfeta i contenta d’haver passat una bona estona, amb algunes noves idees de poemes i moltes de lectures. Què més es pot demanar?
Per acabar, us deixo amb el poema de Pere Palau (1929-2006) que va recitar la Carme Salleras al final de la primera part. “En Palau”, que mai es va vantar de ser poeta, es passava hores assegut a les escales de la capella de Santa Clara – just davant de casa seva – observant els turistes i pensant. Som molts els que creiem que si per alguna cosa es diferencia la poesia de la narrativa és per la seva honestedat: les coses, es mostren tal com són. En el cas d’en Palau, aquesta opinió esdevé una màxima. La poesia d’en Palau és el propi Palau, amb els seus desitjos, les seves pors, i les seves infranquejables ànsies de mantenir-se fidel a ell mateix. Només em pregunto què diria si hagués pogut presenciar el recital de Versos.cat de la festa. Vàrem o no contribuir – encara que només fos una mica - a «cantar a la llibertat en tot camí»? Jo crec que sí.
El programa del Barcelona Poesia 2012 és molt atractiu, però si teniu previst passar aquestes dates per terres empordaneses, no patiu. La poesia parlada està en plena efervescència i no només a la capital. Us deixo amb dues propostes literàries delicioses de dos pobles igual de deliciosos i atrumantanats: Navata i Darnius.
L'endemà de la mort del pare,
va venir un noi a recollir la seva còrnia.
Consirosos, el vam deixar a soles i ens vam aplegar tots
al menjador. De seguida vam començar a parlar de l'antiguitat
del carnet de donant d'aquell home a qui tant havíem estimat,
i d'aquest algú o alguna que potser podria veure-hi després d’anys
d'estar a les fosques. Per uns instants, l'aire espès,
com de cera, que surava per la casa, es va amarar de llum.
Ho reconec: no sé ballar.
Mai m’ha agradat.
Però quan escolto música,
al cotxe, a casa, en una festa,
ballo.
Ballo a dintre del meu cap
com si estigués posseïda
per una deesa antiga.
Ballo amb els cabells esborrifats
i els ulls encesos.
Ballo amb els peus,
amb els malucs,
amb els braços,
amb els pits!
Ballo i crido
i aixeco les espatlles
mentre ajunto els llavis dibuixant un bes.
Em deixo amarar tota jo
pel ritme de les notes.
Taralal•lejo la lletra
i acluco els ulls de cop
com si pensés el món.
Tinc divuit anys i sóc la reina de la pista,
del cotxe, de la casa.
Tinc divuit anys i sento que em miren.
Ho sento a la pell
i a la punta de les pestanyes llargues.
Ho sento en cada moviment que faig
d’una manera tan intensa
que quan altre cop sóc jo,
fora del cap, fora del ball,
ja gairebé no me’n recordo,
que no en sé, de ballar,
que no m’agrada.
Quan em mori, vull que lleveu del meu cos
aquelles parts – òrgans, teixits, records...-
que encara poden insuflar un alè de vida.
El que resti, enterreu-ho sense roba ni taüt,
que respiri terra, aigua, pols, molts cucs, arrels;
que es converteixi en arbre, en núvol i en bestiar;
que retorni a poc a poc als seus orígens.
Des del desembre del 2008 que la Júlia Costa confecciona un inventari de poetesses en llengua catalana. Es tracta del bloc Tèrbol Atzur, que molts de vosaltres ja deveu coneìxer. La llista de dones, de totes les èpoques i estils, és cada vegada més llarga; i avui he tingut l’honor d’ésser-hi inclosa. Des d’aquí manifesto el meu agraïment.
Tèrbol atzur omple un buit en les antologies poètiques de casa nostra. Tot i que sempre he pensat que en literatura les diferències entre persones prevalen contra les de gènere, sí que existeix una mirada femenina que s’expressa a través de la poesia, en els temes i en la manera de tractar-los. A més, tal i com ens explica la Júlia en el seu pròleg informal, a l’hora de destacar o de donar-se a conèixer, les dones encara ho continuem tenint més difícil.
Us deixo amb els versos de la Maria Mercè Marçal, que donen nom a l’inventari i que, des de la seva publicació, són divisa per moltes de nosaltres.
Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra. Des del moment en que els motors fimbren i l’estació es va fent petita, comença una nova vida. Curta, serena i plena de sorpreses. Pel meu costat desfilen cases, camins, arbres, cels, homes i dones que caminen ran de via, i homes i dones que de tan petits semblen cargols. Jo sóc jo i el conjunt de quadres distants i eteris que llisquen i que es fonen més enllà de la finestra. No vull paraules ni gestos ni mirades. No vull pensar. No vull menjar ni beure. No vull comparar les meves sabates amb les de la noia que s’asseu just al darrere. El meu món són 1,5 m2 de plàstic i tapisseria; i un vidre gros, gruixut, que fa d’aparador. El meu món, de fet, és la mirada sense uns ulls que em mirin com els meus. I és així que mentre contemplo els quadres que mai arribaré a palpar, escolto els meus batecs. La meva respiració. El lleu sotrac del tren. Els sorolls ja gairebé imperceptibles del vagó i de les persones. Si obro una revista, només la fullejo; mai m’hi estic més de dos minuts. És una petita pausa al mar immens d’aquest no-res, d’aquest saber-ho buidar tot perquè en el moment que passada una hora i mitja arribi al meu destí, s’empleni. Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra.
La Carme Pagès és un tot un referent pels que estimem la poesia a l’Alt Empordà. Ha estat premiada en més d’una ocasió, diversos compositors han musicat alguns dels seus poemes, i fa una pila d’anys que participa i organitza recitals poètics. No ha estat, però, fins fa ben poc, que ha publicat part de la seva obra a través d’Òmnium Cultural Alt Empordà.
L’Agulla del Destí(Brau, 2011) és un recull extens i ric, que abasta diferents èpoques creatives i vitals de l’autora sense trair el seu estil característic. A la primera part, Bitàcola vital, la Carme fa servir els elements del mar i del món nàutic per fer un recorregut particular per les vicissituds de la vida. Qualsevol dels trenta-vuit poemes que la composen servirien com a mostra de la seva vàlua, però potser perquè avui ho necessito (hi ha dies i...dies...), he escollit Cuirassat.
Cuirassat
Amb cuirassa d’acer vetllo la vida
i m’armo amb pesada artilleria
quan tinc a vista algun enemic.
El meu esquelet es torna de ferro,
augmento la velocitat del cor,
el radi d’acció i el poder de tir.
Blindo sentiments amb mesures internes
i preparo canons exteriors
per fer foc amb tota mena de temps.
Són ardits rigorosament secrets,
que em donen coratge per subsistir.
Magnífic, oi? Doncs aquest divendres, amb un acompanyament musical de luxe, en podreu escoltar més. Serà al Bar del Sindicat de Navata. No hi falteu!
Quan finalment es van encendre els llums, ningú es va moure. Feia falta alguna cosa més que els segons dels crèdits per sobreposar-se a la desolació, a la sordidesa i a la sol·litud que encara traspuava la pantalla. Sens dubte, acabàvem de veure una bona pel·lícula. De les que no necessiten cap efecte especial per fer-se valer. Però la història de Brandon – un jove executiu novaiorqués addicte al sexe – era massa real i estava massa ben explicada com per poder dibuixar un lleu somriure.
Quan vaig arribar a la última pàgina de Sukkwan Island, no podia pensar en res més que no fos arreplegar quatre mantes i anar-me’n al llit. No calia llegir la contraportada del llibre per saber que l'autor havia viscut el drama del suicidi de ben a prop. La manera com la novel·la s’endinsa en els pensaments d’en Jim i el seu fill adolescent durant una estada en una illa remota d’Alaska, ens ho demostra. Però era precisament la gran versemblança d’aquests pensaments – tèrbols com les aigïes de la vida – que m’empenyien a amagar-me del món i a no pensar.
Amor,
jo em pensava que t’estimava.
I com que només m’ho pensava,
ho proclamava a tot hora als quatre vents.
D’això, fa molt de temps.
Ara, no m’ho penso:
ara, ho sé.
I com que ho sé, que t’estimo,
que segurament ja no et podré deixar d’estimar mai,
servo cadascun dels teus gestos,
mirades
i paraules,
amb un recel immens a dintre meu.
I no dic res.
I no em vanto de res.
I no faig res que no sigui
serrar les dents o aclucar els ulls
ben fort,
perquè la sort,
aquesta bèstia roïna i capritxosa,
no es bellugui d’allà on és.
Aquí teniu la meva petita contribució a la Marató de TV3 del 2011: el poema "Primavera", il·lustrat amb una magnífica aquarel·la de la Pilar Campmany. Es tracta d'una iniciativa de l'ARC, l'Associació de Relataires en Català. Les obres resultants seran exposades i venudes per un import assequible, i el total recaptat es convertirà, íntegrament, en un donatiu per a la Marató. Aquesta edició ha estat dedicada a la regeneració i transplantament d'òrgans i teixits.
Entrades
