 |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes. Mostrar tots els missatges
dilluns, 15 de desembre del 2025
dilluns, 8 de març del 2021
Joc de miralls
La dona que veus al mirall
no és la dona que potser ingènuament
volies ser
ni la dona que haguessis pogut ser,
si no fos per tantes coses.
Saps prou bé que els tels,
en els records,
es fossilitzen.
La dona que veus al mirall
no és la dona que alguns diuen que
és.
De tant dir-les,
espurnegen,
les mentides.
La dona que veus al mirall
tampoc és només la dona que alguns
altres,
que contradiuen obertament els
primers,
asseguren tenir ben cartografiada des
dels peus
fins a la punta dels cabells.
Les serps
tenen
tantes, tantes
mudes...
La dona que veus al mirall
té els ulls grossos i rodons,
i et convida, amatent, que la miris.
No pas com si la coneguessis de tota
la vida,
sinó com si ara mateix us acabéssiu de conèixer.
Plouen retrets
al rebost calent
de l’ànima.
I encara cauen volves clares de desig
a la pell freda
que s’eriça.
T’ho confesses. No en tens la més
mínima idea de qui és,
la dona que veus al mirall.
Però amb cada pregunta
que es despulla de respostes,
el delit per conèixer-la
creix.
La dona que veus al mirall,
això sí que ho saps del cert,
ja no és la dona de l’inici del
poema.
Foto: Josep Ma Rosell (Flickr)
dimarts, 29 de desembre del 2020
divendres, 3 de maig del 2019
Som tu i jo:
engrunes d’univers
que s'han desprès
del pa de la celístia.
Que càlides, les mans!
Foto: Flickr (Maria Ferrairo)
divendres, 26 d’abril del 2019
El romanço de la Nacional II al seu pas per Bàscara
La
Nacional II a Bàscara
explica
gestes, desfetes,
del
Fluvià al turonet
que
bat el vent amb roelles.
On
ara hi ha aquest graffiti,
el
de la gralla i la fera,
hi
penjava un gran llençol
roig
com la nostra bandera.
Més
avall, passat el bar,
a
la paret cantonera,
s’hi
apilaven rams i espelmes
pels
morts de la carretera.
La
pancarta de la MAT
i
la del tren que accelera
han
descolorit per sempre
la
façana a ca l’Esteve.
La
Nacional II a Bàscara,
la
faria a les palpentes,
de
tant com me la conec,
de
com me la sento meva.
Si
miro l’aigua del riu,
hi
veig la teva plorera
del
dia que l'arrestaren
i
la feren presonera.
I
quan floreixen les roses
torno
a ser la forastera
que
en el recés del seu cotxe
tasta
la mel del capvespre.
Ferida
sobre ferida
i
entre ferides, la festa.
Les
crostes tenen clivelles,
des
d’on broten les poncelles.
La
pintada que em fascina
(ep,
que fou de les primeres!)
està
escrita en una granja,
no
es destenyeix ni s’altera.
Diu
«Viva la libertat
(amb
t) de robar!». Com crema!
Foto: finestra de Bàscara - Josep Maria Viñolas (Flickr)
dimecres, 13 de març del 2019
Ales de seda
Com un aleteig elèctric
però de seda.
Així neix el frec de la
teva pell
sobre la meva. I així, a
poc a poc
i a voltes ben de pressa,
se'ns amaren
de sal i de dolçor les
papallones
erectes dels sentits.
Toca’m!
No deixis
d’amollar el teu cos al
meu.
Que els petons
siguin com gavines.
I
l’aigua, cel.
Foto: Olaszmelo (Flickr)
dimarts, 30 d’octubre del 2018
dilluns, 8 d’octubre del 2018
Primera tanka de tardor
Les fulles grogues
esteses sobre el terra.
Quina de totes
caigué primer de l’arbre,
silent,
i en quin segon?
i en quin segon?
Foto: Xavi (Flickr)
dimarts, 14 d’agost del 2018
dimarts, 24 de juliol del 2018
Llibres-mirall
Tots els llibres que
llegim
parlen de tu i de mi.
De les nostres dèries,
ben servades al rebost.
I del regust de cop de
puny al cor
que encara masteguem
- mal que ens dolgui reconèixer-ho.
Tots els llibres que escrivim
parlen de nosaltres.
Ens hi veuen, en cada
lletra.
Amb els quatre ulls
voltats de venes blaves
i les mans que
ofereixen tremoloses els palmells
- per més que ens les posem a les butxaques.
Foto: Lali Masriera (Flickr)
.
diumenge, 13 de maig del 2018
Osmosi inversa
Pels passadissos i les habitacions de l’hospital
s'hi ha empeltat un complex entramat
de membranes semipermeables
que, així, sigil·losament,
com qui no vol la cosa,
com qui no vol la cosa,
separa
pacients d’acompanyants
els enllitats dels
que caminen
els que criden a la nit dels
que els escolten en silenci
els que van al lavabo sols dels que fan servir la cunya
És el mateix entramat,
adust, roí, inenarrable,
que a fora separa
“normals” de “discapacitats”
els que treballen dels que no
troben feina
els que tenen casa dels que dormen al
carrer
els que els cor els bull d’amor dels que s’assequen de buidor
N’hi ha prou amb traspassar una vegada
una d’aquestes tantes membranes
per adonar-se de com n’és de fàcil
esmunyir-se, així, per osmosi,
cap a la banda dreta d’aquest poema.
En canvi, la força que s’ha d’exercir
per emprendre el canvi invers,
el que va de dreta a esquerra,
és despietadament titànica.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.
Foto: M.G.N. - Marcel (Flickr)
dimarts, 24 d’abril del 2018
Fan mal,
alguns records.
Punxa,
aquesta flaire de
voler-ho tot
en cada fulla que reneix
i pinta el cel.
L’abril té aquestes
coses.
Al matí el sol escalfa
el got de llet de l’esmorzar.
Al capvespre l’aire tremola
de tan prim.
Al balcó una ploma balanceja
sense acabar de caure a
terra.
Sempre deies
que si de debò t’havies
de reencarnar,
que fos en un ocell.Foto: Meritxell Canals (Flickr)
divendres, 6 d’abril del 2018
Alegries
Mai havia vist
les Rambles
tan exultants com
ara!
La llum ho
embolcalla tot
i té la insòlita
mesura justa.
Els menús són
bons i ben barats.
La passió es
desboca ufanosa
en les parelles.
Les baldes dels
portals diuen passeu!
Per res del món
voldria anar enlloc més
ni transformar-me
en ningú altre.
Per res del món
voldria dur rellotge.
Mai havia vist
les Rambles
tan exultants com
ara!
Els caps busquen
els caps
i els ulls les boques.
Els braços
branden l’aire
com banderes.
Els peus marquen
cofois
els ritmes de la
terra.
M’encisa, aquesta
dansa!
M'enarta, saber
que tots tenim el cor ardent
i que som prínceps i princeses!
Aquest batec de
temps
definitivament és
màgic.
Un perfum lleuger
de flors
impregna els
arbres blancs de les voreres.
Els turistes
canten òpera.
La música és a
tot arreu
i els ocells són
missatgers de les petites alegries que,
com les taques i
les pinzellades dels quadres dels artistes,
s’arremolinen en
un gran tsunami d’emocions
que, imparable, encalça l’infinit.
Imatge: Quadre de Carme Porqueras Planas "blueeyes"
dimarts, 28 de novembre del 2017
Fi de cicle
Matí trencat,
d’anhels i fulles grogues.
De la tardor,
que mor. I de l’abril,
que nia a cada branca.
Foto: Laurel Kate Sittig (Flickr)
dimarts, 11 d’octubre del 2016
Oda als pensaments
Pinça de plaer.
Descobreixo al
Google que no hi ha pensòmetres
ni estudis
concloents sobre quants o quins pensaments
hauríem de tenir.
Cinquanta per
minut? Vuitanta mil per dia?
Què és o què no és
un pensament?
Penso: «Em fa mal
la panxa.
Papallones
arrauxades voleien del no-res
i salten a l’abisme.
Recordo l’àvia quan
ens feia una torrada.
Ganes de sexe.
El pal de la “p”
penjat d’una paraula.
I si fes...?
I si no fes...?»
En majúscules, el Caos.
Tal volta l’últim
reducte de Llibertat Inalienable.
Pensaments, sou
meus,
ben meus i només
meus!
Pinça extrema de
plaer.
Foto: Ma Lies (Flickr)
dimecres, 2 de setembre del 2015
Ho saben els ocells
Se’n diu por,
d’això que ens volen fer sentir,
tan sí com no
i d’una manera malaltissa,
perquè continuem clavats on som.
La por hipotètica de perdre
un pati o una tassa.
Pobrets.
¿No se n’adonen
que és precisament la por palpable de perdre’ns
a nosaltres mateixos,
aquesta vegada potser per sempre,
allò que ens fa aixecar,
tant sí com no
i opinin el que opinin els
entesos,
per no deixar de moure’ns mai?
Ho saben els ocells:
en cap presó del món
les cel·les són tan amples com el cel.Foto: Hugo Marcelo Méndez Campos (Flickr)
divendres, 3 d’abril del 2015
Autopaisatge
Deia Jean Giono que es pot fer el retrat d’una persona
fent el retrat del seu paisatge.
El paisatge de la meva infància és un mas de pedra vella
i argamassa al costat dels aiguamolls.
Hi van néixer la mare, l’àvia i la besàvia,
que em portava a veure els
paracaigudistes quan encara queien vora mar.
Però Jean Giono no va dir res dels autoretrats.
Els retrats s’encarreguen, es comencen i s’acaben.
Els autoretrats, en canvi, són com aquells somnis de
significat incert
que tant emboiren el cap al despertar.
Quan menys t’ho esperes, tornen a aparèixer,
amb uns altres records i amb unes altres imatges
que incomprensiblement creies oblidades.
A l’autoretrat de la meva infància, per exemple,
ara mateix la llar de foc i el menjador s’han tornat estranyament
petits,
i als bells horitzons de llunyanes muntanyes nevades
i remors de platja de sorra sense gent,
l’urpa escalonada d’un bloc
d’apartaments turístics
vol encalçar el cel.
Potser d’aquí un temps, quan torni a posar-m’hi,
els camps llaurats s’hauran cobert de verd,
un puput aixecarà vivaç el vol arran de carretera
i jo el voldré mirar, com m’agradava pensar que el mirava,
per un instant petit, als ulls.
O serà estiu, i s’escoltarà el cric d’un grill
quan es fa fosc.
O la meva germana i jo ens pelarem els genolls,
de tant jugar amb els gossos i maltractar la bicicleta,
i el pare ens ensenyarà a posar dos dits ben xops de llet
a la boca d’un vedell
perquè, pobret,
ja desmamat, aprengui a beure.
Per més que m’hi esmerci,
no l’acabaré mai, el retrat del paisatge
de la meva infància.
Si us plau, que no s’acabi mai,
el paisatge de debò.
dimecres, 31 de desembre del 2014
Llavor
No cal que sigui
cada dia.
Potser ni tan
sols cal que sigui cada any.
Però de tant en
tant és necessari que acluquem els ulls
i ens tapem el
nas i les orelles,
i fem veure que
al món no hi ha res prou trist
ni prou
clamorosament injust
com perquè el
somriure de sucre d’un infant
o l’alenada a l’esquena
d’un àngel mil·lenari
deixin de sembrar arreu la llavor de l’esperança.
De tant en tant,
perquè sí, perquè viure també vol dir això,
perquè sí, perquè viure també vol dir això,
hem de creure en el
Nadal.
Foto: Jacinta Lluch Valero (Flickr)
dissabte, 9 d’agost del 2014
El moment de la música
Perquè l’aire dels matins de dissabte
és lleuger com els llençols,
escoltem les orenetes en silenci.
D’aquest filet suspès del temps
en diem El moment de la música
i ens agrada tant,
que l’estirem i l'estirem
fins a tensar-lo.
fins a tensar-lo.
Però així com el llarg viatge de les orenetes cap a l'Àfrica
no segueix un recorregut incert,
no segueix un recorregut incert,
tampoc hi ha persianes prou opaques
que no deixin passar
la llum de l’endemà.
la llum de l’endemà.
El moment de la música, en diem.
I si ens hi trobem tan bé,
és perquè s’acaba.dissabte, 26 de juliol del 2014
Feina de formigues
El dia comença a la Nacional II
amb una llarga
corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe
que segons els científics
sobreviurien a
totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que
avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin
les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i
tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui
una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran
motxilla de lona
plena de greuges i
esperances,
les formigues continuen
el viatge.
Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba
solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina
el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Foto: Àlex Carmona (Flickr)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
