diumenge, 31 d’agost del 2008

Buit del comiat


L'adéu ressona
en portes i petjades
Bruit de cortines
Per la finestra s'esmuny
el darrer alèpp
pp
oo

Foto: Flickr (Vorpal Images)

dissabte, 30 d’agost del 2008

Flaixos urbans


Tanco la porta
El ressò dels teus passos
es va apagant
lll
ll
Foto: Flickr (*madalena-pestana*)

dijous, 28 d’agost del 2008

La casa del darrere

Foto: L'Anna Frank el 1941

El 4 d'agost del 2008, davant del número 267 del carrer Prinsengrach. De lluny, sembla un senzill edifici d'oficines. Una mica més d'aprop, una llarga cua de motxilles, càmeres i viseres el converteix en un dels museus més visitats d'Amsterdam. Mentre pago l'entrada, sento les campanades de l'església de l'oest. Als habitants de la “casa del darrere” (així és com l'Anna Frank anomenava l'amagatall on ella i la seva família van provar d'escapar de l'horror de l'holocaust), aquest so tan estrident els atabalava d'allò més. Tanmateix, quan van enretirar les campanes per fondre-les, es van sentir desorientats, com si, de sobte, el temps hagués perdut el seny, i els minuts i les hores no fossin res més que miratges escadussers rescatats de l'oblit. L'ésser humà està ple de contradiccions i és, sobretot, un animal de costums, diuen els entesos. Precisament és això, els costums, el que ens mostren aquestes quatre parets: els costums de la provisionalitat de durada incerta. Vuit persones recloses des del juny del 1942 fins l'agost del 1944. Frases. Vídeos de testimonis. La prestatgeria giratòria que comunicava amb la resta de l'edifici. Més frases. El pare de l'Anna Frank parlant de la relació amb la seva filla. Una casa de nines que reprodueix al mil·límetre i en miniatura el mobiliari de cada habitació. Fotos. Moltes fotos. Els documents que certifiquen la mort de set dels vuit inquilins...
A la botiga que hi ha a la sortida, no puc resistir la temptació de comprar una edició del Diari en català. “Per primer cop el diari complet”, diu el subtítol. El fullejo i a la introducció m'assabento que aquesta nova versió, publicada l'any 2001, inclou fragments que en el seu moment es van ometre, perquè tractaven temes aleshores considerats tabú – com el sexe – o perquè la sinceritat aclaparadora de la seva autora podia haver ofès la memòria dels cohabitants de la “casa del darrere”. Quan sortim a fora, l'aire és lleuger i fresc, el sol brilla. La casa de l'Anna Frank i l'església de l'oest resplandeixen, com si fossin noves de trinca. Faig una foto i penso que l'aigua dels canals recull tots els matisos de l'arc iris i d'aquest Amsterdam carregat de vida. L'Anna Frank va fer servir el diari de diari. Ho va escriure tot. El què pensava i el que no pensava; el que no havia de pensar però pensava, i el que no pensava però havia de pensar. Ja a l'avió de tornada, prenc la decisió - sé que irreversible - de robar-l'hi al llibre un fragment per al meu blog. Quan arribo a la pàgina 241, m'envaeix aquesta sensació estranya d'això que alguns en diuen amor a primera vista: d'alguna manera, sé que és aquest... I l'anoto.

En aquest moment no penso en la desgràcia, sinó en totes les coses belles que encara queden. Aquí rau en gran part la diferència entre la mare i jo. El consell que ella dóna per combatre la malenconia és: “Pensa en tota la desgràcia que hi ha al món i alegra't que no et passi a tu.” El meu consell és: “Surt a fora, als prats, a la natura i al sol. Surt fora i mira de retrobar la felicitat en tu mateixa; pensa en totes les coses belles que hi ha dintre teu i al teu voltant, i sigues feliç”.

Al meu parer, la frase de la mare no té validesa, perquè, què se suposa que has de fer quan et passa aquesta desgràcia? Aleshores, estàs perduda. Per altra banda, crec que aquesta desgràcia va acompanyada d'alguna cosa bella, i si t'hi fixes, descobreixes cada vegada més alegria i hi trobes un millor equilibri. I el que és feliç fa feliços els altres; el que té valor i fe mai no estarà sumit en la desgràcia.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Haikú de carretera


Els cotxes passen
La noia i la cuneta
queden enrere




Foto: Flickr (Alex Segre)

dimarts, 19 d’agost del 2008

Tanka de les distàncies curtes


Els dits, absents,
descobreixen una piga
L'instant és lleu...
però, tanmateix, el gest
commou a la retina






Foto: Flickr (20 travesverdes)

dilluns, 18 d’agost del 2008

Haikú de carretera


La carretera
Les veus de la ràdio
trenquen silencis



Foto: Flickr (:k.)

diumenge, 17 d’agost del 2008

Concurs de relats breus de ciència ficció


El blog Hesperia ha convocat un concurs de relats breus de ciència ficció. Com que avui el dia i jo ens hem aixecat assolellats i, per tant, una mica desvergonyits, he gosat presentar-n'hi tres, dos directament i el tercer a través del 69è Joc Literari d'en Jesús Mª Tibau, que a la dificultat de limitar-se a 140 caràcters – sí, ho heu llegit bé, només cent quaranta i amb espais inclosos! – hi afegeix la d'encabir-hi tres paraules dels títols d'obres de Manuel de Pedrolo. Tot un repte!
ii
Aquí els teniu:


Segles de nutrigenòmica feien trontollar el sistema. Sense malalties, nervis ni dolor, com es podia matar l'avorriment, sinó amb la mort?

Després de mil·lennis de crescudes ininterrompudes, el nivell de les aigües va baixar. Els humans, ara replegats als Urals, s'esfereïren.

Em va fer un efecte estrany; semblava que venia del futur. Era una noia pàl·lida, la mirada poruga, tossia... Jo sempre he sigut intuïtiu.


Postdata número 1: La nutrigenòmica és això.
Postdata número 2: La noia que venia del futur és un conte de Trajecte final.
Postdata número 3: Podeu trobar les bases del concurs i els relats que s'hi han presentat a Hesperia.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Lletres sobre lletres


En el seu Lletres sobre lletres (Editorial Empúries, 2006), Jesús Tuson fa un interessant recorregut per la història de l'escriptura. Si a alguna cosa ens té avesats aquest gran lingüista, és a la claredat de les seves exposicions i a la facilitat amb què desbanca els prejudicis i els dogmes culturals més arrelats. Lletres sobre lletres no n'és cap excepció. A la primera part, dedicada a la relació entre l'oralitat i l'escriptura, l'autor tira per terra tots els arguments que proclamen als quatre vents la superioritat de l'escriptura i, de retruc, la dels pobles que fa més anys, segles o mil·lennis que la utilitzen. I ho fa, com altres vegades, recorrent a l'experimentació científica més bàsica i, per aquesta mateixa raó, més irrefutable.
ii
Jakobson en va tenir prou amb un actor de teatre i dues paraules:

Roman Jakobson, un dels lingüistes més preuats del segle XX, va tenir una bona pensada quan va voler sotmetre a prova la riquesa inesgotable de la parla seguint un exemple genial de Stanislavski. Va triar un actor del teatre moscovita, li va donar l'expressió russa segondja vecérom (aquest vespre) i li va demanar que imaginés cinquanta formes diferents de proferir-la. Concretem-ho: preguntant, ordenant implorant, suggerint, insinuant, remarcant, aprovant, esfereint-se, desil·lusionant... i quaranta variants més. Tot això es va gravar en un disc i, tot seguit, va ser testat amb parlants de llengua russa. I diu Jakobson: "La major part dels missatges van ser descodificats correctament i amb detall per oients d'origen moscovita". La gràcia d'aquesta història és que "aquest vespre" es pot executar de cinquanta (o seixanta, o cent...) maneres diferents i, en canvi, no podem escriure això mateix en cinquanta variants. Només ens en queden uns petits consols: afegir-hi ara un signe d'interrogació, ara un (o dos, o tres) d'admiració, acabar amb punts suspensius, escriure l'expressió amb majúscules, amb cursiva, entre cometes (una picadeta d'ull) i poca cosa més.
ll
Al capdavall, com ens recorda el mateix Tuson, l'escriptura té només cinc mil anys d'existència; i la humanitat, si fa no fa, uns cent cinquanta mil.
yy
Tota una lliçó d'humilitat i relativisme.
99
``

Foto: Flickr (demoke)

divendres, 15 d’agost del 2008

Flaixos urbans


El sol escalfa
balcons de plantes mortes -
Vacances d'agost



pp
Foto: Flickr (getzlettereyes)

Els rius i les vides


Aquesta vegada l'aigua és dolça i calmada, i és en Jorge Manrique amb les Coplas por la muerte de su padre qui ens parla, des del segle XV, d'això que, com diria una amiga meva "de vegades és una merda, però, de fet, és tot el que tenim":

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar a la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.


ii

Foto: Flickr (R. Duran)

dijous, 14 d’agost del 2008

Les ones i les vides

Des de que l'home és l'home, que s'ha preguntat pel sentit i la singularitat de la seva pròpia existència. En Manuel Baixaulí ens ofereix una magnífica metàfora-resposta a través del seu personatge Màrius a l'Home Manuscrit:

"Observe detingudament la mar, escull una ona que naix, veig com creix, com progressa i es forma, com en atènyer la seua plenitud esclata, com llisca, com s'afebleix, com expira...
[...]
Gràcies a les ones conec millor els humans, car la trajectòria d'una ona és una biografia comprimida. Hi ha ones de mort sobtada i ones d'agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent, i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes..."
o
k
Foto: Flickr (Marble_Lights)

dimecres, 13 d’agost del 2008

El dinar




Amb la vista busca el plafó on anuncien els vols. No el troba. Corre una mica cap a l'esquerra i mig topa amb una senyora grassa com una bóta i el seu pequinès. Demana disculpes. El pequinès borda. La senyora fa mala cara; li ha caigut una guia de viatges al terra. En veure-la, ell s'adona que s'ha oblidat la seva a sobre la taula del menjador. A la bossa, però, encara s'hi sent l'embalum d'un llibre. Merda! La novel·la de la biblioteca! L'hauria d'haver tornat fa més de tres setmanes... Continua corrent, però no veu cap plafó i més enllà sembla que s'acaba la terminal. Torna al punt d'inici per tenir una visió més global. Li costa d'avançar; l'aeroport és ple com un ou. Un noi amb ulleres de sol li demana on hi ha una farmàcia. Voldria dir-li que té pressa, però s'embarbussa. Quan finalment troba el plafó, per megafonia anuncien el seu vol; d'aquí cinc minuts començaran a embarcar. Localitza el mostrador 44. Corre fins al començament de la llarga fila. Dos adolescents amb motxilla el deixen passar. Més enrere, sent com una parella l'escridassa. Els adolescents arronsen les espatlles i somriuen. Fan pudor de suat. Ell també. Amb el blanc dels ulls vermell, l'hostessa li assegura que l'hi ha anat d'un parell de minuts. Agafa la targeta d'embarcament i corre, corre com un llamp. Quan passa el control, la màquina pita i ell es veu forçat a treure's les sabates. El mòbil sona. Deu ser l'Enric, que vol saber a quina hora ha d'anar a recollir-lo. L'hauria d'haver trucat abans. Torna a córrer. La porta 7B és a l'altra banda de la terminal. Quan hi arriba els passatgers encara estan asseguts a la sala d'espera. El vol s'ha retardat vint minuts. Panteixa... Són més de les tres i encara no ha dinat. Hauria d'avisar l'Enric. També hauria de carregar la bateria de la càmera, si és que vol fer fotos del viatge. Aixeca el cap i veu un rètol de la Canon. Al costat, una botiga de regals. «The Barcelona experience», en lletres gòtiques de tots colors. Mentre s'ho mira recorda que no ha pensat a regar la planta del balcó. No li agrada gaire, però haurà de tornar a demanar al veí de dalt que ho faci. Tampoc ha portat la flassada a la tintoreria. Ni ha anat al banc perquè li retornin aquella comissió que li van cobrar de més... Un altre any s'ho rumiarà abans, això de començar les vacances l'endemà de plegar de la feina. És clar que... llavors no podria combinar el viatge al Senegal amb els amics amb la setmaneta a la platja amb la família i l'escapada a la muntanya amb els del gimnàs. Agafa el mòbil i repassa la llista de contactes. La biblioteca, l'Enric, el paio del banc, el veí.... Esbufega. Estudia amb una minuciositat malaltissa el rètol de la Canon. Té les lletres cantelludes. A la dreta de «The Barcelona experience» hi ha un bar. Mira els entrepans del mostrador; els de pernil salat li fan mig el pes... Al capdavall, pensa, avui començo vacances! I, què coi, tinc ben bé mitja hora llarga, perquè tothom sap que els avions amb retard sempre s'acaben tornant a retardar. Així que, amb el gest enèrgic i el pas calmós, apaga el mòbil i se'n va de dret cap a la barra.
hh
hh
hh
ll
Foto: Flickr (aloha pineapple)

dimarts, 12 d’agost del 2008

Aigües i vaixells


El vaixell llisca
per aigües encalmades
S'esborra el deixant



Foto: Flickr (snomed3)

Després del (parèntesi)



Després d'un parèntesi de dos mesos – ple de feina, canvis de feina, ordinadors espatllats, trasllats, vacances i mandres diverses – torno a escriure en aquest bocí de pantalla que cada cop em sento més meu. Com deia un vell savi, quina altra cosa podria fer, sinó?

Als que heu continuat visitant de tant en tant el Paraules i mots, gràcies!!!
l
l
l
Foto: Flickr (Tom@HK)

dilluns, 11 d’agost del 2008

Haikú dels dies


Hores de tren
Els paisatges s'escorren
per la finestreta



Foto: Flickr (flatsjärna)