 |
Entrades
ESTATUÀRIA (QUE NO ESTATUTÀRIA)
Fa 1 dia
dilluns, 15 de desembre del 2025
dilluns, 8 de març del 2021
Joc de miralls
La dona que veus al mirall
no és la dona que potser ingènuament
volies ser
ni la dona que haguessis pogut ser,
si no fos per tantes coses.
Saps prou bé que els tels,
en els records,
es fossilitzen.
La dona que veus al mirall
no és la dona que alguns diuen que
és.
De tant dir-les,
espurnegen,
les mentides.
La dona que veus al mirall
tampoc és només la dona que alguns
altres,
que contradiuen obertament els
primers,
asseguren tenir ben cartografiada des
dels peus
fins a la punta dels cabells.
Les serps
tenen
tantes, tantes
mudes...
La dona que veus al mirall
té els ulls grossos i rodons,
i et convida, amatent, que la miris.
No pas com si la coneguessis de tota
la vida,
sinó com si ara mateix us acabéssiu de conèixer.
Plouen retrets
al rebost calent
de l’ànima.
I encara cauen volves clares de desig
a la pell freda
que s’eriça.
T’ho confesses. No en tens la més
mínima idea de qui és,
la dona que veus al mirall.
Però amb cada pregunta
que es despulla de respostes,
el delit per conèixer-la
creix.
La dona que veus al mirall,
això sí que ho saps del cert,
ja no és la dona de l’inici del
poema.
Foto: Josep Ma Rosell (Flickr)
divendres, 22 de gener del 2021
Molsa
Ets fill del
misteri.
I el misteri ha
arrelat en tu
i t’ha cobert el
cor de molsa.
I potser, i en
aquest potser
també rau el
misteri,
ja no hi ha res a
fer.
Perquè sempre
cauran gotes
que alimentin la
molsa
i li facin
brillar el verd
o els verds, i que enlluernin.
I ningú el podrà
veure,
aquest teu cor que batega
amb sang enverinada
de records,
tan sol, dessota.
Foto: Flickr (marta...maduixa)
dimarts, 29 de desembre del 2020
divendres, 3 de maig del 2019
Som tu i jo:
engrunes d’univers
que s'han desprès
del pa de la celístia.
Que càlides, les mans!
Foto: Flickr (Maria Ferrairo)
divendres, 26 d’abril del 2019
El romanço de la Nacional II al seu pas per Bàscara
La
Nacional II a Bàscara
explica
gestes, desfetes,
del
Fluvià al turonet
que
bat el vent amb roelles.
On
ara hi ha aquest graffiti,
el
de la gralla i la fera,
hi
penjava un gran llençol
roig
com la nostra bandera.
Més
avall, passat el bar,
a
la paret cantonera,
s’hi
apilaven rams i espelmes
pels
morts de la carretera.
La
pancarta de la MAT
i
la del tren que accelera
han
descolorit per sempre
la
façana a ca l’Esteve.
La
Nacional II a Bàscara,
la
faria a les palpentes,
de
tant com me la conec,
de
com me la sento meva.
Si
miro l’aigua del riu,
hi
veig la teva plorera
del
dia que l'arrestaren
i
la feren presonera.
I
quan floreixen les roses
torno
a ser la forastera
que
en el recés del seu cotxe
tasta
la mel del capvespre.
Ferida
sobre ferida
i
entre ferides, la festa.
Les
crostes tenen clivelles,
des
d’on broten les poncelles.
La
pintada que em fascina
(ep,
que fou de les primeres!)
està
escrita en una granja,
no
es destenyeix ni s’altera.
Diu
«Viva la libertat
(amb
t) de robar!». Com crema!
Foto: finestra de Bàscara - Josep Maria Viñolas (Flickr)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
