Vermell

És fosc. S’ha fet fosc de cop, en uns segons d'espera davant del semàfor, l'aire de fora quiet i carregat sense baixar la finestreta. El noi que pedala. L’altre noi que s’espera dret amb un entrepà embolicat amb paper de plata. La matrícula del camió que tinc encastat davant dels nassos. Tot fa olor de grunya i de matí... I com n’és de llarg, aquest instant de cel que es tiba sense acabar d’esquinçar-se! A la ràdio, com sempre, parlen de futbol i de política. I jo, d’aquí mitja hora, si no trobo cap accident, seuré davant d'un ordinador i miraré de tant en tant per la finestra.

o

cotxes i cotxes

un negre en bicicleta

...cel de tempesta

o

o

o

Fotos: Flickr (Gulliver)

A mig camí

Estic a mig camí, en aquell punt en que la llum del crepuscle fa que els cims es confonguin amb el cel, de plom, de fum, de fang, de neu, de res... Aquest viatge de tornada pesa. Com si els neumàtics i els sentits s’arrapessin a l’asfalt i li xuclessin la llet i les entranyes... La ràdio sona buida. Faig un badall breu i ressegueixo amb el volant el perfil de la carretera, tan recta i tan deserta. Un altre dia la distància que ens separa s’allargassa i s’escurça sense obeir a cap llei de les que diuen que governen el món i el moviment. El temps flueix i els arbres, nus, es vinclen. A fora hi deu fer fred, un fred viu ple de tristesa... Hi penso una mica i contemplo com la visió fugaç dels núvols, de les cases, de l’horitzó... és irremissiblement engolida per la fosca. Estic cansada, i només vull arribar al llindar de la porta, espolsar la feina i les sabates, veure com em mires i abraçar-te.

Es fa de nit

Al turó mig difòs

els llums de casa

oo

Foto: Flickr (omou onamuh)