divendres, 27 de febrer del 2009

Ara sí

o


Ara sí: sóc a la platja
i puc anar caminant
passeig amunt, passeig avall
sense cap pressa
Contemplo el mar
i contemplo l'onada,
i ja no penso en els papers
ni en els embats de l'oficina
És divendres,
el febrer i l'hivern s'acaben,
i la llum del capvespre
té l'olor de les tulipes ataronjades
o
oo
oo
Foto: Flickr (ïdgie)

dijous, 26 de febrer del 2009

Circular

o

Entre voltes de sol
tendres poncelles
Entre voltes de sol
metzines velles

o o



Foto: Flickr (Simno)

dimecres, 25 de febrer del 2009

La ballarina, de Lipwosku


Trobar el lloc havia estat fàcil. «És una escultura moderna, de bronze. No té cap, ni braços, i un bloc de granit li sega els genolls». Ara, amb el record del xat, s’adonava que tot el que els unia es reduïa a quatre paraules teclejades en una pantalla. Es va tocar les temples amb la punta dels dits. Un cop de vent li féu notar el tacte fred de la seva pell suada. Què hi feia, allà? Si almenys li hagués enviat una fotografia... I aquella estàtua, per què els mugrons i les espatlles es movien amb tanta força?... En sentir un cruixit de fulles es va girar. Havia de ser ella; portava la jaqueta vermella de lli que tan bé li havia descrit. Els cabells, rossos, li queien en cascada.

_ Marta?

El ressò dels sons que van seguir el van commoure profundament. La Marta tenia la bellesa dels clàssics. La bellesa que feia temps havia classificat com a inabastable. Però no sabia, no podia... parlar. Escopia fragments de paraules i deixava que, estèrils, s’esvanissin en l’aire. Després d’acomiadar-se’n, va tornar a mirar l’estàtua. A sota dels genolls segats hi havia una placa: “La ballarina”, de Lipowsku.


dilluns, 23 de febrer del 2009

Haikú d'aquest vespre

o
Taronja als núvols
Mentre passa un cotxe
s'acaba el dia
o
o
o
Foto: Flickr (Harley James)

diumenge, 22 de febrer del 2009

Versos i posts fets a mida


He escrit una vintena de contes i no sé si n’escriuré més. Els he escrit, en general, d’una tirada, intentant donar forma narrativa a una intuïció concreta, intentant narrar en termes diferents (si són simbòlics, ho són inconscientment) una intuïció que avui no és gens estranya: la percepció d’un estrip en el món en què vivim, d’una escletxa, gran o petita, d’un “defecte de forma” que invalida un o altre aspecte de la nostra civilització o del nostre univers moral.

Primo Levi
Contracoberta de la primera edició d’Històries Naturals (1966)



La primera cosa que em ve al cap després d’haver llegit el volum de contes de Primo Levi que Edicions 62 va publicar el novembre 2007 és que, afortunadament, l'autor va escriure molts més contes i que Teresa Muñoz va tenir la feliç idea de traduir-los al català amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. La segona és que aquesta intenció d’oferir escletxes de món es va mantenir també a Defecte de forma (1971) i a Lilit (1981). I que el món de Primo Levi, fet d’Europa, de filosofia, d’holocaust, de ciència i de literatura, es podia mirar a través de múltiples i polièdriques escletxes, cadascuna d’elles més gran i amb més cares del que aparentaven a primer cop d’ull.

Així, el tercer conte d’Històries naturalsEl versificador – és una reflexió sobre l’art, la literatura i el llenguatge. Però també sobre la dificultat i la facilitat d’adaptació dels humans al canvi; sobre el progrés tecnològic i el seu efecte sobre les civilitzacions i les persones; i sobre els límits reals i imaginaris de la intel·ligència artificial. Si l’autor hagués escrit aquest conte el 2009, de ben segur que el versificador no seria una gran màquina sorollosa, sinó un programa informàtic; el poeta no tindria una secretària sinó un ordinador; i els clients no encarregarien poemes sinó... anuncis publicitaris. O, vés a saber, ateses les darreres tendències terrenals i metafísiques, potser posts de bloc/gs... Tanmateix, les reticències de la secretària i del poeta a la tecnificació de la seva feina serien, probablement, similars. I la reflexió final, oculta entre les línies d'un diàleg escrit íntegrament en forma d’obra de teatre, seguiria quedant tan oberta, tan infinita i tan efímera com al conte de Levi.
o
Aquí en teniu un fragment:


POETA: Una poesia feta exclusivament de llicències... (Picat per la curiositat infantil) Escolti’m, vostè pot pensar el que vulgui però jo ho voldria provar. Som aquí per a això, oi? Per conèixer els límits de l’aparell, per veure com se les apanya. Tots som capaços de sortir-nos-en amb els temes fàcils. Provem-ho una mica: intuït, fortuït, gratuït, no, és massa fàcil. Enclusa, excusa, medusa. Alabastre: no, no, desastre, jovenastre, etcètera. Ja està (dirigint-se a la màquina amb una alegria maligna), «El gripau» (espetec), octaves, octosíl·labs, (espetec); gènere... DID, sí, fem un DID.

SECRETÀRIA: Però és un tema... una mica àrid, em sembla.

POETA: No tant com sembla. Victor Hugo, per exemple, n’ha tret un gran partit. La maneta vermella a fons, de pressa... ja està. Endavant!

(Carrisqueig, tres senyals breus i un de llarg)

VERSIFICADOR (amb veu metàl·lica i aguda; més a poc a poc del normal):

Entre els batracis tenim el gripau
Lleig però útil amniota.

(Pausa. Interferències. Veu distorsionada: «amniota: idiota, compatriota, granota, ganyota, quota, pota, jota, llengota, pilota...» que es va fonent amb una certa afonia. Silenci: després continua esforçadament)

de les verdes ribes esclau,
en veure’l faig una ganyota
al ventre té berrugues i un trau
però atrapa els cucs amb la pota

(Pausa. Després, notablement més alliberat)

I en un hàbit desmanegat
La virtut sovint ha amagat
oo
ooo
i aquí un "generador de poemes en català".
o
o
o
Foto: Flickr (Ant Photography)

divendres, 20 de febrer del 2009

Haikú d'aquest matí

oo
Els colors de l'alba,
cotxes amb llums,
cotxes sense llums
oo
o
Foto: Flickr (Ista)

dimarts, 17 de febrer del 2009

A mig camí


Estic a mig camí, en aquell punt en que la llum del crepuscle fa que els cims es confonguin amb el cel, de plom, de fum, de fang, de neu, de res... Aquest viatge de tornada pesa. Com si els neumàtics i els sentits s’arrapessin a l’asfalt i li xuclessin la llet i les entranyes... La ràdio sona buida. Faig un badall breu i ressegueixo amb el volant el perfil de la carretera, tan recta i tan deserta. Un altre dia la distància que ens separa s’allargassa i s’escurça sense obeir a cap llei de les que diuen que governen el món i el moviment. El temps flueix i els arbres, nus, es vinclen. A fora hi deu fer fred, un fred viu ple de tristesa... Hi penso una mica i contemplo com la visió fugaç dels núvols, de les cases, de l’horitzó... és irremissiblement engolida per la fosca. Estic cansada, i només vull arribar al llindar de la porta, espolsar la feina i les sabates, veure com em mires i abraçar-te.


Es fa de nit
Al turó mig difòs
els llums de casa

oo

Foto: Flickr (omou onamuh)

divendres, 13 de febrer del 2009

I tal dia farà un any


El 13 de febrer del 2008
vaig fer un clic
i la pantalla es va esquinçar
sense fer fressa
Es va anar omplint,
encara s'omple,
amb mots

o
oo oo

Gràcies pels vostres comentaris!
oo
oo
o
oo
Foto: Flickr (fraley_tera)

dimecres, 11 de febrer del 2009

Haikú d'un silenci


Ningú diu res
El tic de la minutera
entre batecs




Foto: Flickr (David Lewis-Baker)

dimarts, 10 de febrer del 2009

Perfecció


Als trenta-cinc anys, la Sílvia havia trobat la perfecció que des de feia temps cercava en va: per als anglosaxons, “Mr Right”. El seu Mr Right es deia Arnau i no deixava pèls al plat de la dutxa. Tampoc remugava quan tocava canviar els llençols. Ni s’adormia després de fer-ho. L’Arnau es quedava quiet, els braços al seu voltant, dient-li «m’agrades molt, ho saps?» a cau d’orella. Sabia parlar d’alguna cosa més que no fos el futbol i el sexe. Li agradava anar al teatre. I, a sobre, era atractiu i intel·ligent! Per això, no li havia quedat altre remei que deixar-lo. La Sílvia tenia prou experiència per saber que un home així, aparentment perfecte, per força havia d’amagar quelcom sinistre. I ella, després de tants desenganys, no podia, no volia, passar pel mal tràngol de descobrir-ho.



Foto: Flickr (Barca<3)

dimecres, 4 de febrer del 2009

El malestar en la cultura catalana


"Siguem optimistes: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts"



2008, Editorial Empúries
Foto: Flickr (hoskitar)

dimarts, 3 de febrer del 2009

Haikú d'aquest matí

o
Del llit estant,
el repic de la pluja
a la teulada

o
o

Foto: Flickr (jordivibe)

diumenge, 1 de febrer del 2009

Papers

oo
Ens van assegurar que els ordinadors els farien minvar gradualment fins a esdevenir pura anècdota. Però el temps ha demostrat que aquesta promesa era un miratge tan efímer com el que cantaven The Buggles a Video killed the radio star. Aquest poema de Vicent Andrés Estellés es va publicar per primera vegada el 1956. Ara, cinquanta anys després, en plena era d’internet i de l’ipod, els papers i les signatures formen, més que mai, part indissoluble de la nostra quotidianitat.
oo
oo
Havem escrit papers, innombrables papers
Havem dit on násquerem i quin dia násquerem
de quin mes i quin any; havem dit nostre sexe;
havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;
havem dit on vivim... I havem firmat després.
Havem dit nostre nom i després el cognom
patern i en altre lloc nostre cognom matern.
Havem firmat moltíssims, innombrables papers.
Ens semblava impossible que en poguessen ser tants.
Cada dia tornem a escriure més papers.
Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:
som nàufrags: hem perdut l'emoció del nom...
Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m'anomene.
No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.
Sóc un paper, només: un arbre de papers.
I crec, malgrat açò, en la immortalitat
de l'ànima: no crec que un, en morir, es torne
paper, un full amb dades, un muntó de papers.
oo
oo
Llibre d'exilis (1956)
oo
oo
Foto: Flickr (from a second story)

El premi de les 6 paraules


El 2 de gener l’Ada em va concedir el premi de les 6 paraules. Trenta dies són molts dies per recollir un premi..., pensareu. Tanmateix, una servidora és despistada i cagadubtes de mena, i això dels premis blocaires ja se sap que, com tants altres actes de reconeixement a la vida, provoca una barreja de sentiments diversos – sorpresa, vanitat, por, mandra, sospita, eufòria ... – que a vegades pot tenir efectes del tot imprevisibles. En aquest cas, però, coneixent-me com en conec, puc corroborar que l’efecte (un retard com una casa de pagès) no n’ha estat gens, d’imprevisible.... En fi, que un mes després agraeixo la concessió del premi i demano disculpes a l’Ada.

I anem per feina! El premi de les 6 paraules convida els premiats a que es defineixin en, com erar d'esperar, 6 paraules (o mots). Si parlar dels altres ja és normalment una càrrega, parlar d’un mateix és, per dir-ho d’una manera una mica literària, un "llast". Qui sóc jo per cantar-me les gràcies? O per destronar-me, si opto per un enfocament més humil? I, posats a preguntar, per què n’haig de ser, d’humil? O de vanitosa?... Però no s'acaba aquí la dificultat d'aquesta regla. Tots els internautes coincidiran que la sublimitat d’internet rau precisament en el seu misteri. Ras i curt: qui sóc jo? O més ben dit, qui creuen que sóc els que em llegeixen? Quan reflexiono sobre la incertesa de la meva personalitat virtual, sempre em ve al cap aquest acudit. Rere la pantalla, la xarxa topa amb un mur infranquejable. Si no ho fes, ja no seria la xarxa. Renuncio, doncs, definitivament, a definir-me (em sap greu, Ada) i opto per fer honor a una llarga i arrelada tradició blocaire que consisteix a canviar alegrement les regles dels premis i dels mems sense que les galtes – més ben dit, els píxels – se’ns posin gens vermelles.

Així doncs, proclamo que el nou premi de les 6 paraules consistirà a partir d’ara (i fins que algun altre premiat no em contradigui) a definir, descriure, retratar, detallar.... el propi bloc amb 6 paraules (o mots, és clar). El punt de mira passa doncs de l’autor a l’obra, i conserva la regla de que cada premiat el concedeixi a 5 blocaires més. Hi haurà qui pensarà que aquest canvi és més estètic que estructural: els blocs, asseguren aquestes veus, sovint diuen més dels blocaires del que ells mateixos es pensen. Com les obres literàries dels seus autors... També hi haurà altres veus que apuntaran que, com passa amb el miralls i els enmirallats, la xarxa pot oferir una imatge totalment distorsionada dels blocs als seus autors (o són els propis autors els que creen aquesta distorsió?). En qualsevol cas, en un món amb miralls i xarxes imperfectes, als premis només els queda l’opció de ser, també, imperfectes.

I com que el post ja està superant amb escreix la llargada escaient en aquests casos, aquí teniu els deures: les 6 paraules i els 5 blocs que continuaran (o no, perquè això sempre fa de mal dir...) donant vida al premi.


- poesia
- fotografia (emmanllevada, tot s’ha de dir)
- l’Empordà
- haikús
- relats
- llibres

I vosaltres?


Com creieu que són o voldríeu que fossin els vostres blocs? Amb què s'omplen les pantalles?