Finestra

Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra. Des del moment en que els motors fimbren i l’estació es va fent petita, comença una nova vida. Curta, serena i plena de sorpreses. Pel meu costat desfilen cases, camins, arbres, cels, homes i dones que caminen ran de via, i homes i dones que de tan petits semblen cargols. Jo sóc jo i el conjunt de quadres distants i eteris que llisquen i que es fonen més enllà de la finestra. No vull paraules ni gestos ni mirades. No vull pensar. No vull menjar ni beure. No vull comparar les meves sabates amb les de la noia que s’asseu just al darrere. El meu món són 1,5 m² de plàstic i tapisseria; i un vidre gros, gruixut, que fa d’aparador. El meu món, de fet, és la mirada sense uns ulls que em mirin com els meus. I és així que mentre contemplo els quadres que mai arribaré a palpar, escolto els meus batecs. La meva respiració. El lleu sotrac del tren. Els sorolls ja gairebé imperceptibles del vagó i de les persones. Si obro una revista, només la fullejo; mai m’hi estic més de dos minuts. És una petita pausa al mar immens d’aquest no-res, d’aquest saber-ho buidar tot perquè en el moment que passada una hora i mitja arribi al meu destí, s’empleni. Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra.

Foto: Flickr (Edur8)

Colzes

El carrer de Sants és ple. Olors, sons, cotxes, colzes. A cada pas que faig topo amb un colze. Un colze ossut, rodó, tendre, vell, un colze que em frega l’abric, que em penetra. De dalt, solemne, la fosca ens cau a sobre. És en part aquesta caiguda anunciada la que em fa avançar sense deixar de pensar en la imatge obscena d’una fila de formigues, en les moltes preguntes que encara ningú m’ha contestat, en tu. Passo per davant de la fleca, faig una llambregada al vell replà de rajoles verdes, deixo enrere la caseta de la ONCE, esbufego fort i finalment arribo al xamfrà blanc tacat de sofre. És en aquest punt precís que sé que d’aquí catorze gambades de les meves seré a casa, que els colzes, malgrat tot, no em poden perforar. L’aire de la nit és fresc i lleuger com una ploma. Penso, ara sí, només en tu.

Foto: Flickr (javier)

Gaies

Era un planeta sense terra. El mar – immens – l’engolia implacable de nord a sud i d’est a oest. Tot era blau. Tot era sal. Tot era aigua. Només uns quants illots, minúsculs, es dreçaven com taques diminutes entre la remor perpètua de les ones. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores. Miraven el cel. Apamaven consirosos el redós de terra eixuta que tenien sota els peus. Somiaven arbres. El temps era fet d’una altra pasta, al mig del mar. Tots els vaixells lliscaven llunyans i lliures. Les gavines sobrevolaven els vaixells. I només de tant en tant un peix lluent saltava rabent entre l’escuma. En aquest planeta sense terra del que us parlo, tot era blau, tot era sal, tot era aigua. Però mai, ni tan sols quan es feia fosc i brillaven els estels, les ones deixaven de parlar.

Era un planeta sense mar. La terra – amb replecs i clivelles i sutures – ho abastava tot fins als fons dels fons de tots els horitzons possibles. Roig. Groc. Verd. Gris. Negre. Només els rius, finíssims, ribetejaven igual de líquids de les muntanyes fins els llacs minúsculs. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores, a les ribes d’aquests llacs. Abocaven el cap a la seva superfície per escrutar-ne el fons. Llançaven còdols. S’hi emmirallaven. A voltes, dissertaven sobre el gran misteri del no-res i l’infinit. El temps passava tan de pressa, al mig d’aquest mosaic de móns. Turons al sud. Ciutats al nord. Deserts a l’oest. Els cims nevats de l’est. Hi havia boscos, prats, terres de totes les textures i colors, en aquest planeta sense mar. A estones, s'hi escoltava un gran silenci.

Foto: Flickr (alles-schlumpf)

Sorra

D’esquena a mar m’espolso la sorra. És fina i blanca, i s’esmuny dels peus salats jugant com un infant. I si un cop de vent se l’endugués lluny, fora fins i tot dels límits intangibles de l’estiu? I si, posem per cas, a través del pendís d’un forat adimensional o del mateix asfalt granellut de l’autopista, anés a parar al bar on em prenc el cafè de mig matí? La reconeixeria, ho sé, com reconeixem els parents de lluny amb qui només hem intercanviat quatre paraules en el casament d’una cosina. Em diria: «Ho veus? Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa». I jo l'agafaria amb les mans un pèl nervioses, els dits blancs tacats de tinta blava. Abans d'acabar-me el cafè potser somiaria una mica. D'esquena a mar, també se senten les onades.

o

o

o

Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)

Sucre

El dia s’ha tornat a esfilagarsar com un núvol de sucre de les fires. Ara alliso el llençol amb la punta dels dits i només veig, al mig de tot, un fil, el darrer fil de tantes hores carregades de projectes. Tot és tan pesant i tot és tan eteri... Enrere han quedat els castells i les promeses, i encara més enrere les circumstàncies que no han volgut que cap torre s’enlairés per gratar el cel. És tard i no puc cridar sense que cap badall em surti per la boca. És tard i no puc cridar sense sentir que els músculs estan tan estovats com aquest fil. Lentament, m’ajauré i aclucaré els ulls i les parpelles. Lentament, deixaré que s’esmunyi aquesta llum.

o

o

o

Ahir a la tarda, la tarda era possible

Joan-Elies Adell

o

o

Foto: Flickr (conxitam)

Al fons d'aquesta nit

Sé que a fora hi plou, però la música i la dringadissa de les copes ofeguen el repic de l'aigua. El bar és un bosc de caps i d'arrels que es belluguen però no es mouen. És tard. Tothom sap que la malesa ha anat creixent sense que ni tan sols ens n'adonéssim; ara, infranquejable, ensenya les ungles. Faig com si me n'anés, però la flaire o el record d'un plovineig damunt la terra, de dins, de fora, tan se val, m'empenyen a girar-me. El bar és un camp de blat a punt de batre i jo em deixo abraçar per la lleugeresa de l'escalfor concentrada en una espiga. Les broques del rellotge s'aturen i reposen. Ara, per més que vulgui abastar l'amplitud de la llum de tots colors que es filtra a través del fum i de les cares, sé del cert que al fons d'aquesta nit només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats que em miren, penetrants, des de la barra.

Foto: Flickr (ziga-zaga)

Mirades

Un dia em vaig aturar a mirar la gent que m’envoltava. Estava a la ciutat, en un carrer concorregut del centre. A diferència d’uns anys enrere – quants devien ser? – les pells eren ara de totes les tonalitats; els pantalons de les noies s’acabaven just on comença la ratlla del cul; no hi havia cap avi amb boina ni cap àvia que vestís de dol; se sentien més pleases que no pas por favors, i més por favors que no pas si us plaus; i tres de cada quatre joves que passaven pel meu costat tenien un forat amb una agulla de cap clavada en una banda o altra del cos. Vaig alçar el cap per estudiar el cel. Era blau i brut. Com el que recordava. Aleshores, en el precís instant en què l’estela d’un avió esquinçava el meu silenci, vaig sentir com em tustaven l'esquena. Un noi d’uns vint anys em demanava com ho havia de fer per anar a un monument emblemàtic. Em va tractar de senyora. Li vaig assenyalar la cantonada d’un carreró travesser, just allà on hi havia hagut la cabina des d'on trucava els pares per dir que arribaria tard. De sobte, vaig deixar de mirar la gent per mirar-me a mi. Les mans, els cabells, la panxa, les venetes de les cames, la brusa que em tapava la trinxa dels pantalons... Amb aquesta imatge, i la de feia anys – quants devien ser? – vaig anar fent via cap a casa.

Foto: Flickr (Uno Momento)

Silencis

Te’n vas anar com un ocellet, piulant ben baix. Tenies els ulls closos, les mans balbes, el cos que llanguia en un bleix feixuc. Ja no et pudia l’alè ni et traspuava suor a través de la pell distesa. Tot tu estaves sumit en un son profund que s’esvania. Volies reposar i no deies res, però tots volíem dir-te moltes coses. «Adéu», sobretot.

Mai t’havíem dit adéu. I tu ens ho havies dit tantes vegades... Ens donaves consells i ens agraïes la companyia. No ens feies cap retret. Semblaves un infant. Des de la primera visita al metge, senties com a poc a poc davallaven els castells que en un altre temps havies volgut construir. S’esfondraven els rajols i les finestres. No tenies el demà passat ni l’altre. Hi havia l’avui, potser el demà. Un trànsit que t’envaïa de records i reflexions. I t’estovava l’ànima.

Te'n vas anar i no hi havia cap consell. Cap gràcies, cap adéu, cap te’n recordes. Només hi eres tu. Que t’esmunyies lentament. Que panteixaves alt. I tots restàvem en silenci al teu voltant, mentre els teus pulmons engolien les darreres alenades d’aire. Érem molts, però ens sentíem sols. T’escoltàvem a tu que no ja no eres tu; i ens escoltàvem a nosaltres que tampoc érem nosaltres.

Vas respirar més fort. Jeies planer i el teu cap mirava cap enlaire. Els músculs, secs i pansits, van contraure’s en un darrer esclat. No vam dir res.

Ens vam quedar amb la por. I amb el record. I amb la dolcesa amarga d’aquell que és conscient de la seva pròpia fugacitat.

oooiiii

oooo

Foto: Wikipedia (http://en.wikipedia.org/wiki/User:Mdf)