De seguida vaig
aprendre que l’esforç
no mena
necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo
aixecant l’aixada
i cavo i planto
les llavors
als clots que puc.
Si la terra és
pobra, l’adobo.
Si fa fred,
construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera,
m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins
del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen
i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure
créixer plantes.
Llavors m’adono
que tinc les ungles brutes
i la cara mig
cremada,
i em vénen unes
ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar
l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que
d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés
la vida.
Què podria fer
sinó?