L'amargor d'algunes victòries

M’assabento, gràcies al bloc L’aixeta, de l’existència de Breaking the silence (Trencant el silenci), una organització que des del 2004 ha difós el testimoni de 650 soldats israelians que varen participar a la Segona Intifada. “Els casos d’abusos vers els palestins, pillatge i destrucció de la propietat han estat la norma durant anys”, es pot llegir a la pàgina web, “[...] però la societat israeliana continua girant l’esquena a tot això, i nega el que es fa en el seu nom. Els soldats que tornen a la vida civil descobreixen que hi ha una franja que separa la realitat que van trobar als Territoris i el silenci que troben a casa. Per tornar a ser civils altre cop, es veuen obligats a ignorar les experiències passades”.

o

Més enllà de la difícil resolució del conflicte palestí i del coratge dels membres de Breaking the silence, la cruesa d’aquestes paraules em fa pensar en els soldats. En tots els soldats de totes les guerres que sovint es veuen obligats a defensar una causa que no entenen, o a complir ordres que on tenen cap ni peus, o a cometre les atrocitats que no haurien comès mai si no s’haguessin convertits en soldats. Els diaris no en parlen gaire dels soldats. Si més no, dels soldats com a persones. O com a víctimes. Però les guerres, les guerres que encara esclaten al segle XXI – contràriament al que molts varen vaticinar amb el descobriment de l’energia atòmica – encara les fan els soldats.
0

Alberto Méndez (1941-2004) només va escriure un llibre que no va poder veure publicat. Però la repercussió que va tenir, tant per la seva qualitat literària com pel tema que tractava (la posguerra), li ha reservat un bon lloc a la literatura espanyola contemporània. Los girasoles ciegos (Anagrama, 2004), és un recull de quatre històries de derrota de la Guerra Civil Espanyola, una d'elles adaptada al cinema l’any 2007. A la primera (Si el corazón pensaría dejaría de latir), un capità de l’exèrcit de Franco renuncia a guanyar la guerra el mateix dia de la Victòria. No pas perquè ja no cregui en els ideals que van dur-lo a allistar-se, sinó perquè la guerra, en general, l'ha vençut. A ell, al capità-persona. Aquesta és la seva reflexió:

0

¿Son estos soldados que veo lánguidos y hastiados los que han ganado la guerra? No, ellos quieren regresar a sus hogares adonde no llegarán como militares victoriosos sino como extraños de la vida, como ausentes de lo propio, y se convertirán, poco a poco, en carne de vencidos. Se amalgamarán con quienes han sido derrotados, de los que sólo se diferenciarán por el estigma de sus rencores contrapuestos. Terminarán temiendo, como el vencido, al vencedor real, que venció al ejército enemigo y al propio. Sólo algunos muertos serán considerados protagonistas de la guerra.

o

o

o

Foto: Flickr (katarina 2353 - busy...)

Punt de vista

Aquest vent de mar
em fa pensar en nosaltres:
el tamariu dret
i el cel que es mou,
suau, entre les branques.

o

o

o

Comentari de l'Helena Bonals

o

o

Foto: Flickr (ºCactus*Pixieº)

Haikú

L'ampolla buida,

a un tros de platja enrere

del mar immens

o

o

Convit estiuenc, una iniciativa del bloc Uendos, greixets i maremortes

o

o

Comentari de l'Helena Bonals

o

o

Desficis

Són les botigues
d’un poble sense mar
groc de canícula.
Amb els dits ressegueixo
els Tancat per vacances.

o
o
Foto: Flickr (dgr)

Poema de diumenge a l'estació

Ha estat un instant curt,
i cap dels dos mirava allà on havia de mirar.
«L’estimo, l’hi haig de dir»
De vegades la fragilitat del vidre
no serveix per a res,
però el darrer pensament
d’aquest capvespre de diumenge
s’ha gestat en un somrís fugaç.
Ara, l’aire és fresc i buit,
i allà on abans hi havia el tren
hi tinc les pedres i les vies.

oo

Foto: Flickr (Kaidohmaru*)

Nueses i disfresses

De vegades m’imagino el món sense nosaltres. A poc a poc el vaig despullant, com ho faria un amant per primera vegada. Els cotxes. Les cases. Els jardins.... I el deixant llarg i difós d’aquell avió que esquinça el cel amb un bramul. Aleshores, al dessota hi descobreixo la pell, només la pell, sense disfresses. El bosc, la neu, el llop, l’ocell. Ningú.

De vegades m’imagino a nosaltres sense el món. Si tu i jo ens haguéssim trobat per primera vegada, tot dos sols, sense gent, sense caretes... Si haguéssim deixat a la tauleta de nit allò que diuen que no s’ha de fer o que no fa ningú o que no hauríem de fer nosaltres, tot hagués estat ben fàcil. Les convencions són un vestit gruixut que pesa massa. Però la pell... només la pell, sense disfresses, és tan neta i clara... que costa d’estremir.
o

Distàncies I

De sobte veus un cos
que sotraga el teu desig
i sents com l’arbre en la tempesta
rep el llamp.
Amb uns batecs de menys,
el contemples talment un got
que es begués l’aigua que li posen.

Però ni tan sols t’hi has acostat.
La timidesa és un espantaocells
que voldries mort a cops de bec.

A voltes es fa impossible
franquejar algunes distàncies:
menteix qui diu
que el món es fa petit.

o

Manuel Forcano
Llei d’estrangeria, Proa, 2008

Vorera

Me n'he adonat
tan bon punt he sortit al carrer.
Aquest matí
grinyolen els clàxons
i botzinen els frens.
I a ningú sembla que li importi.
o
o
o
Il·lustració de Marc Vicens

Tot Poesia 2009

Tankes ribianes

M’agrada la poesia perquè transmet valors universals a partir de fets particulars, i fets particulars a partir de valors universals.

M’agraden els poemes que no tenen temps ni pàtria. Que són de tots i de ningú. Que saben dir molt amb molt poques paraules. Que treballen la paraula sense que ho sembli. Que canten el plany del món sense estalviar-ne l’esperança.

o

En general, m'agraden els poemes.

En concret, m'agrada aquesta tanka, escrita en temps de guerra per un gran poeta que va morir ara fa cinquanta anys.


Infant refugiat adormit

Com qui reposa
en l’amor o en l’onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

Carles Riba (1893-1959)

Tankes del joc i del foc (1946)

o

o

o

Foto: Flickr (bambinoimages)

La brossa

No hi ha res a fer. Aquesta tarda se l’emportaran per sempre. Se sentirà, com altres cops, el cruixit d’uns peus vora l’escala. Veus. El so llunyà d’un interruptor que s’obre. Algú que s’agafa fort a la barana i la barana que fa nyic. Un buf. Un altre buf. I al final, tot plegat anirà molt més ràpid del que ens imaginàvem. Què en deu pensar, ella? Ho sap, que no tornarà mai més d’aquest viatge? La dona ho va deixar ben clar: «Demà, tot això ha d’anar de dret cap a la brossa». I amb l’índex dret va assenyalar-la, entaforada entre les quatre bosses de plàstic botides de paper del seu costat. La vida, ben mirat, és una merda. Sobretot si ets una trista caixa d’embalatge.

Però, tanmateix, les caixes d'embalatge, podrien tenir consciència? Si en tinguessin, aquesta de ben segur que es recordaria de quan ella – carregada de llibres – i l’home – sol – van pujar per primer cop fins a les golfes. De quan l’home hi va portar la dona, i de quan tots dos xisclaven ben fort, l’un recargolat amb el cos de l’altre. Dels dies de silenci, de pols i de foscor; l’un ben igual que l’altre. De les rates. De quan, anys més tard, l’home i la dona van tornar a acostumar-se a pujar a les golfes i cridaven encara més fort, aquest cop sense tocar-se però amb els ulls i els músculs en una tensió fortíssima, com si tallessin l’aire... Si aquesta caixa d’embalatge tingués consciència, tots aquests records s’anirien succeint, en flaixos i en fiblades, mentre l’home baixés l’escala.

I aleshores, l’acte final. La brossa. La paret de la dreta està convençuda que més enllà de les dues escales – les d’aquestes golfes i les del pis de baix – no hi ha res més que un pou fosc per on cauen les caixes usades, els llibres vells i els mobles que es trenquen o passen de moda. Que què hi ha al final del pou i si el camí es bifurca o continua essent només un de sol per les caixes, els llibres i els mobles? D’això, la paret de la dreta, que és d’idees fixes i tendeix a no encaparrar-se en gaire res en general, no en vol ni sentir a parlar. La paret de l’esquerra, en canvi, està ben convençuda que més avall de la planta baixa hi ha d’haver, necessàriament, un soterrani il·luminat per unes parets especials, fosforescents. I te’l descriu amb pèls i senyals, presa sobtada d’un èxtasi extraordinari. Jo que estic al mig i em recolzo en totes dues, cada cop ho tinc menys clar. I si no hi hagués res de res?

El moment ha arribat. Se senten cruixits de peus. Se sent la veu de la dona que diu «ens hem d’afanyar». Una barana que fa nyic. El ressò de dos passos que enfilen els graons. L’home que panteixa... Miro la caixa i, per un instant, em sembla que es belluga. Ha estat un moviment lleu, gairebé imperceptible, però ben real. El darrer esclat. Mentre se l’emporten – buida, ratada i miserable – penso en la sort d’haver nascut paret i no haver de patir per què hi ha més enllà de les escales. Les parets, tothom ho sap, som més sòlides que les persones i durem per sempre. o

o

o

Foto: Flickr (nolnet)

Haikú

El carrer

En la infinitud del cel,

una gavina

o

o

o

Foto: Flickr (VeNiVi)

Vermell

És fosc. S’ha fet fosc de cop, en uns segons d'espera davant del semàfor, l'aire de fora quiet i carregat sense baixar la finestreta. El noi que pedala. L’altre noi que s’espera dret amb un entrepà embolicat amb paper de plata. La matrícula del camió que tinc encastat davant dels nassos. Tot fa olor de grunya i de matí... I com n’és de llarg, aquest instant de cel que es tiba sense acabar d’esquinçar-se! A la ràdio, com sempre, parlen de futbol i de política. I jo, d’aquí mitja hora, si no trobo cap accident, seuré davant d'un ordinador i miraré de tant en tant per la finestra.

o

cotxes i cotxes

un negre en bicicleta

...cel de tempesta

o

o

o

Fotos: Flickr (Gulliver)

L'ofici d'escriure

El 1981 es va eliminar per sempre la “profesión” del DNI. Es tractava, moltes vegades, d'una dada incòmoda. L’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) va reeixir a explicar el perquè en aquest fragment d'Amor i brossa (1986), una novel·la d’inspiració autobiogràfica.

o
[…] quasi tota la vida m’ha obsessionat la idea de què era el que havia d’aconseguir si desitjava escriure bé. Des de la infància que he volgut ser escriptor, i durant molt de temps l’escriptura em va semblar una professió elevada. Creia que un escriptor havia de ser tan savi com un profeta, tan pur i excepcional com un sant, tan destre i agosarat com un acròbata en un trapezi. Malgrat que ara sé que no hi ha professions escollides i que la saviesa, la puresa, l’excepcionalitat, la gosadia i la destresa en una persona es poden manifestar en forma d’excentricitat, bogeria, ineptitud i superfluïtat en una altra, aquesta idea del passat em va quedar atrapada en la consciència i el subconscient, i és probablement per aquesta raó que temo qualificar-me amb aquest mot: escriptor. Quan em demanen a què em dedico, intento eludir la resposta. Al capdavall, ¿qui gosaria presentar-se com a escriptor? A tot estirar, un pot respondre: «He escrit llibres.» De tant en tant, fins i tot penso que ni tan sols sé definir quin és l’objecte de la meva feina, què és allò que distingeix l’autèntica literatura de la simple escriptura, la qual és a l’abast de tothom, fins i tot d’algú que no ha anat mai a una escola on l’han ensenyat a escriure.
o

oIvan Klíma

Amor i brossa

Traducció de Kepa Uharte
Edicions 62, 2002, Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
o

o

o

Foto: Flickr (OdBall7)