Rèquiem de dilluns

Saps què?
He vist el cap de setmana
ajagut al fons del pou.
Vell, vençut,
voltat de fang,
treia la llengua seca
cap enfora.

No me n'he pogut estar.
Li he robat les hores mortes.

o

Tot Poesia 2009

Foto: Frederic

Dietari de Poesia Catalana Actual: dona i poesia

El debat sobre l’article de Maria Mercè Marçal "Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la medusa” (Sota el signe del drac, Proses 1985-1997, Proa, 2004) està suscitant complicitats i controvèrsies. Més enllà del difícil accés al llarg dels segles de les dones a la cultura en general, hi ha hagut una marginació intencionada de les poetesses enfront als cànons literaris? De la mateixa manera que apliquem criteris geogràfics, socials o polítics, no hauríem d’aplicar també criteris de gènere a l’hora de valorar la rellevància d’una obra? Existeix realment una perspectiva femenina de fer literatura? Són preguntes que suren a l'aire, desafiadores, i que no tenen una resposta única. Rellegeixo les meves intervencions i penso que potser no he reeixit a dir el que volia dir. El llenguatge escrit, de vegades, és extremament ambigu. Però la Maria Mercè Marçal l’utilitza d’una manera sublim. Es nota que és un tema sobre el que ha reflexionat i reflexionat. Al final de tot, un poema carregat de simbolisme i de referències clàssiques:

Del cap diàfan del pare
et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
– esdevinguda monstre –
la nuesa cegada.

"Atenea" – ens diu la mateixa Maria Mercè Marçal – "neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat del seu poder (“La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit – normalment, és l’home qui neix de la dona i no al contrari –, Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei i de la Seva cultura – el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i ha utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura".

Copio el poema per penjar-lo al bloc i penso que tampoc hi ha cap genealogia femenina de la ciència, ni de l’economia, ni del dret, ni del lideratge... Som de debò tan diferents els homes i les dones? Dirigim, fem recerca, administrem... escrivim diferent? Siguin quines siguin les respostes a aquesta gran pregunta que sura a l’aire, la genealogia femenina que construïm en el futur per força haurà de fer un tomb a aquesta genealogia que coneixem, tan trista i tan antiga, la genealogia de la que ens parla Cristina Peri Rossi a Otra vez Eros:

u

Genealogía

Dulces antepasadas mías
ahogadas en el mar
o suicidas en jardines imaginarios
encerradas en castillos de muros lilas
y arrogantes
espléndidas en su desafío
a la biología elemental
que hace de una mujer una paridora
antes de ser en realidad una mujer
soberbias en su soledad
y en el pequeño escándalo de sus vidas

Tienen lugar en el herbolario
junto a ejemplares raros
de diversa nervadura.

o

o

Otra vez Eros (1994)

Dietari de Poesia Catalana Actual: estudiar el present

Després d’un parèntesi més o menys llarg (segons com es miri) he decidit reprendre els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Oberta de Catalunya. A l’assignatura de Poesia Catalana Actual, la consultora ens demana que mantinguem un dietari que plasmi les nostres inquietuds ipensaments al llarg del curs. Una excel·lent idea. Els dietaris i, en general, l’escriptura autobiogràfica, sovint serveixen per ordenar i aclarir allò que a priori sembla fonedís o inintel·ligible.

Començo per llegir un article de Francesc Calafat publicat a la revista Caplletra (22, Primavera 1997, 27-48) que duu per títol “Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana”. Es tracta d’un recorregut dens però amb vocació sintètica per la poesia catalana dels anys setanta, vuitanta i noaranta del segle que acabem de deixar. De seguida m’adono que estudiar una època propera en el temps té les seves dificultats. L’excés d’informació i la subjectivitat de ser contemporani de la majoria dels autors i autores pot generar i, de fet, genera, una certa sensació d’incertesa, de provisionalitat. Al final de l’article, que m’hauré de rellegir més d’una vegada, arribo a la conclusió que tant les línies poètiques com les particularitats de cada autor tenen els límits ben difosos. Si hagués de resumir-ho tot en una frase, en triariaria una de l’inici “aquest període és com una xarxa on tots els fils s’integren en un present fèrtil en contrastos"

Composició

Una senyera,
Un balcó.
Balcons amb senyeres,
Un carrer,
Carrers amb balcons amb senyeres,
Una ciutat,
Ciutats amb carrers amb balcons amb senyeres,
La diada.

Diuen que aquesta imatge,
ben treballada,
ho podria explicar tot.
o
o
o
Foto: Frederic (Cardona)

Fatum, -i

Surts de casa amb els ulls ben oberts. No tens son com altres matins. Tampoc et fa peresa agafar l’autobús, tot i que pressents que anirà ple, que t’hauràs d’agafar fort a la columna de la plataforma per no caure, que sentiràs l’olor de la gent com es barreja al teu costat. No, no acluques els ulls com tantes altres vegades. Ni te’ls fregues amb les mans. Ni mires cap a terra com si no hi hagués res per mirar. Després de dotze anys de pensar-hi, per fi t’has decidit a canviar de feina. Va ser en un impuls. La gota que, de sobte, quan ningú s’ho esperava, va fer vessar el vas, et dius. Respires fondo. Ara, sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere. Més enllà d’aquest autobús que no coneixes t’espera una nova realitat i tu tens por i eufòria a la vegada. El cap de secció que et presenta, els companys que et donen la mà o et fan dos petons, la teva taula... Tindràs finestra? Avui és el teu primer dia de feina, estàs nerviós. Per això camines pel carrer amb passos llargs, mires el cel i t’adones que té núvols, rius mentre busques la tarja a la butxaca. Per això quan puges a l’autobús i sents el cop –el més fort que has sentit mai – i els crits de pànic, al principi estàs convençut que tot és mentida. Que t'ho imagines... Però el món és una bomba que s’activa cada dia i el dolor, immens, és ben real. Tens el seient del conductor encastat a la panxa. Tens la sang que s’escola lleugera del teu cos que no pots moure. Algú crida un accident. Voldries dormir, cada vegada ets menys tu. Tot passa molt ràpid. I mentre te’n vas, en un petit racó del teu cap encara hi resta, calent, el neguit del què passarà aquest primer dia.

t

t

t

Foto: Flickr (Sekito 75)