De vegades m’aturo i penso que aquest moment que tant temo no pot trigar gaire. Passarà a la platja, quan prengui el sol amb un biquini car. O en un sopar amb amics, la taula parada amb un vi dels bons. O a la feina, just al mig d’una reunió important... Sí, serà a la feina. Em tocarà parlar. Els companys m’escoltaran detingudament, em miraran de dalt de a baix, ensumaran la meva suor entre la flaire seca i grisa de l’aire condicionat, beuran un glop d’aigua... i, de sobte, giraran el cap. Què més es pot fer sinó girar el cap quan t’adones que tot allò que creies ple i brillant és buit i fosc com un soca morta? Sense voler-ho, algú punxarà per fi el globus que m’aguanta. I l’aire de dintre, aquest aire viciat pel costum i les promeses, s’escaparà amb un únic xiulet sord. Tot plegat, serà cosa de segons. Amb uns quants segons n’hi haurà prou per adonar-se que jo no sé comunicar ni en anglès ni en altres llengües, que no se m’acudeix preguntar per les parelles o els fills de cadascú, que em perfilo malament els llavis, que no relaciono els noms amb els conceptes ni els conceptes amb els noms, que quequejo. N’hi haurà prou amb uns quants segons i sobretot n’hi haurà prou amb tocar la tecla correcta. Clic. Un clic irreversible. Els meus companys em miraran i giraran el cap. Jo no diré res. Perquè RES, al capdavall, serà la paraula. El moment, aquest moment precedit de neguits, arribarà. I la careta, una careta de carnestoltes esplèndida, caurà com una fulla seca a la tardor. Llavors, potser, em sentiré lliure.
El otro
Se inventó una cara.
Detrás de ella
vivió, murió y resucitó
muchas veces.
Su cara
hoy tiene las arrugas de esa cara.
Sus arrugas no tienen cara.
Ladera este
(1962-1968)
Entrades
