Mar matinal

De Kavafis se n'han dit moltes coses, però probablement la frase que millor sintetitza la seva obra és de Josep Pla: Són poesies extremament senzilles, sense pedanteria, sense la més petitat utilització de l'inintel·ligible galimatias de la poesia d'avui, que és horrible. No sé si la poesia d'avui és horrible; m'agradaria pensar que no, almenys en un sentit general. Tanmateix, sí que és cert que de vegades la senzillesa és injustament menystinguda, i que sovint oblidem que escriure assoleix la seva màxima plenitud quan ho fem pels altres i ens entenen. Tot i així, els poemes de Kavafis, senzills i universals, uns poemes que han estat musicats i traduïts a moltes llengües, van haver d'esperar a la mort del seu autor per fer-se un lloc entre el gran públic.

Ara que és temps de vacances i de platja, us deixo amb aquest Mar Matinal traduït per Carles Riba.

Mar Matinal

Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

K.P. Kavafis

Traducció de Carles Riba

Foto: Flickr (bernat...)

Haikú

Són tants horitzons

que fugen rere el vidre...

Però el tren avança

Foto: Flickr (emdot)

Petit estudi d'un instant fosc

Quan parla,

només fa que escopir or.

Però és un pobre home.

Ara mateix, per posar un exemple,

és fosca nit

i la trobada està a punt de dissoldre’s.

La gent està contenta i estufada,

i en el crescendo sord de quatre, cinc

converses,

un perfum o un baf de margarides verdes

omple l’aire amb indolència.

És llavors quan algú proposa fer una foto.

Els alts amb els alts

i els baixos amb els baixos.

És fa estrany constatar que l’ordre és a vegades

una obsessió pels anarquistes.

Potser és per això que el nostre home,

baix i panxut

i amb un posat de se me’n refot de tot plegat,

s’esmuny amb una destresa tan antiga com apresa

fins a  plantar-se just al costat de la dona més alta de tot el grup.

Potser també és per això

que quan tothom somriu a la càmera

-         pataaataaaa,

li toca el cul.

Estem, doncs, en aquest precís instant del temps,

ni abans ni després,

i encara no sabem del cert

si ella li aixecarà la mà

o se n’apartarà amb un gest ambigu,

d’aquells que d’entrada no trenquen res de res

però que al final gelen.

Tampoc sabem si, per contra,

es quedarà palplantada uns quants segons

que esdevindran interminables.

Com pot ser que aquest home que parla

sempre des de dalt d’un pedestal,

el cos bavós i flàccid, pell de vell,

llavis de cendra.

Com pot ser que aquest home que té la dona

exactament a un cos i mig per l’altra banda,

el somrís i els ulls tan clars com ho és la lluna,

té ara mateix la mà suada, aquesta mà de corb,

refotuda al meu damunt?

Però estem just en l’instant d’abans d’aquest trosset de temps,

No podem subvertir el vidre del rellotge

ni podem entaforar-nos en els pensaments

ni en l’esbós de les paraules.

No podem veure el final.

Per tant, repetim,

un cop més,

que quan parla

no fa res més que escopir or.

Però que, de fet, és un pobre home

que fa pena.

Foto: Flickr (Pixelicus)

Lectures d'estiu: Autoficció

Aquest estiu he llegit dues novel·les que parteixen de l’autobiografia dels seus autors per construir una història. La primera és del basc Kirmen Uribe i és diu Bilbao - Nova York – Bilbao (Seix Barral, 2009). Transcorre durant un vol entre Bilbao i Nova York. A través de cartes, dietaris, e-mails, poemes i paraules, es va destriant la història de tres generacions d’una família i la seva particular relació amb el mar, el País Basc i l’escriptura. La segona, Els meus homes (Pagès Editors, 2008) és de Malika Mokeddem, metgessa i escriptora, nascuda al desert d’Argèlia i establerta des de fa més de trenta anys a França. Gira al voltant de tots els homes que han tingut un paper important a la vida de l'autora  - el pare, els germans, els professors, els amants, el marit, els amics... – i aprofundeix sense evasives i d'una manera impactant en el seu món interior i en la seva condició de dona. 

El terme autoficció va ser introduït per primer cop el 1977 pel crític literari i escriptor Serge Doubrovsky el 1977. L’autoficció combina dos gèneres que aparentment es contraposen: l’autobiografia i la ficció. Així, un autor pot decidir explicar la seva vida, en primera o tercera persona, i presentar-la en el marc d’un relat de ficció.  Sempre he pensat que escriure sobre un mateix ha de ser com una mena de catarsi. Et col·loques davant d’un full en blanc o una pantalla i ho vas buidant tot, un record darrere l’altre, sense deixar-te res. No cal preocupar-se per la versemblança dels personatges ni per la subtilesa de la trama. Es tracta tan sols d’explicar, en el sentit més antic de la paraula. Philip Larkin va dir que escriure poesia és escriure sobre un mateix i que escriure narrativa és escriure sobre els altres. No deu ser per casualitat, doncs, que Bilbao-New York-Bilbao i Els meus homes traspuïn lirisme per tots cantons. Tampoc deu ser per casualitat que totes dues novel·les comencin a construir-se a partir de la relació amb la pròpia família i el lloc d’origen. Sembla, doncs, que en aquest segle XXI de la tecnologia i de l’individualisme, encara no som capaços de prescindir ni de la força de la paraula ni de les arrels.

Bilbao-New York-Bilbao, en la seva edició traduïda al castellà, comença així:

Los peces y los árboles se parecen.

Se parecen en los anillos. Si hiciéramos un corte horizontal a un árbol veríamos sus anillos en el tronco. Un anillo por cada árbol transcurrido, es así como se sabe la edad del árbol. Los peces también tienen anillos pero en las escamas. Y al igual que sucede con los árboles, gracias a ellos sabemos cuántos años tiene el animal. 

Los peces nunca dejan de crecer. Nosotros no, nosotros menguamos a partir de la madurez. Nuestro crecimiento se detiene, y los huesos comienzan a juntarse. El cuerpo se encoge. Los peces, sin embargo, crecen hasta que se mueren. Más rápido cuando son jóvenes y, a partir de cierta edad, más lentamente, pero sin dejar nunca de crecer. Y por eso tienen anillos en las escamas.

El anillo de los peces lo crea el invierno. El invierno es el tiempo durante el cual el pez come menos, y el hambre deja una marca oscura en sus escamas porque su crecimiento es menor durante esta época. Al contrario que en verano. Cuando los peces no pasan hambre, no queda ningún rastro en sus escamas. 

El anillo de los peces es microscópico, no se ve a primera vista, pero ahí está. Como si fuera una herida. Una herida que no ha cerrado bien. 

Y como los anillos de los peces, los momentos más difíciles van marcando nuestras vidas, hasta convertirse en medida de nuestro tiempo. Los días felices, al contrario, pasan deprisa, demasiado deprisa, y en seguida se desvanecen.

Lo que para los peces es el invierno, para las personas es la pérdida. Las pérdidas delimitan nuestro tiempo; el final de una relación, la muerte de un ser querido.

Cada pérdida es un anillo oscuro en nuestro interior.

Foto: Flickr (slack12)

Espermatozoides

Diuen que són més de cent milions

i que només un, en el millor dels casos,

arribarà a fecundar l'òvul.

Un cap gros i una cua llarga i prima.

Neden.

Els espermatozoides neden 
amb una força

i una tenacitat prodigioses,

com si no fossin conscients

de l’alta densitat de l'univers

o del llarg recorregut de la vagina.

Si mai arribo a tenir fills,

els hi recordaré sempre.

«El món és dels qui desafien

les improbabilitats de l’estadística».

Foto: Wikipedia