La dona que veus al mirall
no és la dona que potser ingènuament
volies ser
ni la dona que haguessis pogut ser,
si no fos per tantes coses.
Saps prou bé que els tels,
en els records,
es fossilitzen.
La dona que veus al mirall
no és la dona que alguns diuen que
és.
De tant dir-les,
espurnegen,
les mentides.
La dona que veus al mirall
tampoc és només la dona que alguns
altres,
que contradiuen obertament els
primers,
asseguren tenir ben cartografiada des
dels peus
fins a la punta dels cabells.
Les serps
tenen
tantes, tantes
mudes...
La dona que veus al mirall
té els ulls grossos i rodons,
i et convida, amatent, que la miris.
No pas com si la coneguessis de tota
la vida,
sinó com si ara mateix us acabéssiu de conèixer.
Plouen retrets
al rebost calent
de l’ànima.
I encara cauen volves clares de desig
a la pell freda
que s’eriça.
T’ho confesses. No en tens la més
mínima idea de qui és,
la dona que veus al mirall.
Però amb cada pregunta
que es despulla de respostes,
el delit per conèixer-la
creix.
La dona que veus al mirall,
això sí que ho saps del cert,
ja no és la dona de l’inici del
poema.
Foto: Josep Ma Rosell (Flickr)
Entrades
