Fan mal,

alguns records.

Punxa,

aquesta flaire de voler-ho tot

en cada fulla que reneix

i pinta el cel.

L’abril té aquestes coses.

Al matí el sol escalfa

el got de llet de l’esmorzar.

Al capvespre l’aire tremola

de tan prim.

Al balcó una ploma balanceja

sense acabar de caure a terra.

Sempre deies

que si de debò t’havies de reencarnar,

que fos en un ocell.

Foto: Meritxell Canals (Flickr) 

Exposició "Fages Art Viu"

Alegries

Mai havia vist les Rambles

tan exultants com ara!

La llum ho embolcalla tot

i té la insòlita mesura justa.

Els menús són bons i ben barats.

La passió es desboca ufanosa

en les parelles.

Les baldes dels portals diuen passeu!

Per res del món voldria anar enlloc més

ni transformar-me en ningú altre.

Per res del món voldria dur rellotge.

Mai havia vist les Rambles

tan exultants com ara!

Els caps busquen els caps

i els ulls les boques.

Els braços branden l’aire

com banderes.

Els peus marquen cofois

els ritmes de la terra.

M’encisa, aquesta dansa!

M'enarta, saber que tots tenim el cor ardent

i que som prínceps i princeses!

Aquest batec de temps

definitivament és màgic.

Un perfum lleuger de flors

impregna els arbres blancs de les voreres.

Els turistes canten òpera.

La música és a tot arreu

i els ocells són missatgers de les petites alegries que,

com les taques i les pinzellades dels quadres dels artistes,

s’arremolinen en un gran tsunami d’emocions

que, imparable, encalça l’infinit.

Imatge: Quadre de Carme Porqueras Planas "blueeyes"

Fi de cicle

Matí trencat,

d’anhels i fulles grogues.

De la tardor,

que mor. I de l’abril,

que nia a cada branca.

Foto: Laurel Kate Sittig (Flickr)

Oda als pensaments

Pinça de plaer.

Descobreixo al Google que no hi ha pensòmetres

ni estudis concloents sobre quants o quins pensaments

hauríem de tenir.

Cinquanta per minut? Vuitanta mil per dia?

Què és o què no és un pensament?

Penso: «Em fa mal la panxa.

Papallones arrauxades voleien del no-res

i salten a l’abisme.

Recordo l’àvia quan ens feia una torrada.

Ganes de sexe.

El pal de la “p” penjat d’una paraula.

I si fes...?

I si no fes...?»

En majúscules, el Caos.

Tal volta l’últim reducte de Llibertat Inalienable.

Pensaments, sou meus,

ben meus i només meus!

Pinça extrema de plaer.

Foto: Ma Lies (Flickr)

Ho saben els ocells

Se’n diu por,

d’això que ens volen fer sentir,

tan sí com no

i d’una manera malaltissa,

perquè continuem clavats on som.

La por hipotètica de perdre

un pati o una tassa.

Pobrets.

¿No se n’adonen

que és precisament la por palpable de perdre’ns

a nosaltres mateixos,

aquesta vegada potser per sempre,

allò que ens fa aixecar,

tant sí com no

i opinin el que opinin els entesos,

per no deixar de moure’ns mai?

Ho saben els ocells:

en cap presó del món

les cel·les són tan amples com el cel.


Foto: Hugo Marcelo Méndez Campos (Flickr)