S'alça el ciment
de la terra esbardelladao
L'horitzó es trenca
pp
pp
pp
oo
Foto: Flickr (mss2400)
Entrades
ALLÒ QUE ÉS MEU
Fa 16 hores
dimecres, 27 de febrer del 2008
dimarts, 26 de febrer del 2008
Haikús de la Terra que canvia (VII)
dilluns, 25 de febrer del 2008
Saturn o la dèria d'escriure
"En la sabiduría antigua, en la que el microcosmos y el macrocosmos se reflejan en las correspondencias entre psicología y astrología, entre humores, temperamentos, planetas, constelaciones, el estatuto de Mercurio és el más indefinido y oscilante. Pero, según la opinión más difundida, el temperamento influido por Mercurio, inclinado a los intercambios, a los comercios, a la habilidad, se contrapone al temperamento influido por Saturno, melancólico, contemplativo, solitario. Desde la Antigüedad se considera que el temperaturo saturnino es justamente el de los artistas, los poetas, los pensadores, y me parece que esta caracterización corresponde a la verdad. Desde luego, la literatura nunca hubiese existido si una parte de los seres humanos no tuviera una tendencia a una fuerte introversión, a un descontento con el mundo tal como es, al olvido de las horas y los días, fija la mirada en la inmovilidad de las palabras mudas. Mi carácter corresponde ciertamente a las peculiaridades tradicionales de la categoría a la que pertenezco: también yo he sido siempre un saturnino, cualquiera que fuese la máscara que tratara de ponerme. Mi culto a Mercurio corresponde quizás sólo a una aspiración, a un querer ser: soy un saturnino que sueña con ser mercurial, y todo lo que escribo está marcado por estas dos tensiones".
Seis propuestas para el próximo milenio, traducció d'Aurora Fernández, Ediciones Siruela, 1989
El desert dels Tàrtars
Vaig descobrir Dino Buzatti a l’adolescència, a través d’un recull de contes d’Edicions 62. El primer, el que donava el títol al llibre i la il·lustració a la portada, era El gos que va veure Déu; sense cap mena de dubte, un dels millors contes que he llegit.
Tanmateix, d’entrada, avui no us parlaré d’El gos que va veure Déu, sinó d’El desert dels Tàrtars (1940), l’obra mestra de Dino Buzzatti que anys després m'ha permès retrobar-me amb Buzatti, amb traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Editorial Empúries). El protagonista, el jove tinent Joan Drogo, és destinat a la fortalesa Bastiani, a l’extrem del desert que fa de frontera amb el regne del nord. L’indret, aïllat i inhòspit, aviat exerceix un influx especial sobre ell que es va transformant al llarg de la novel·la. La seva vida, lliurada en cos i ànima a l’esperança incerta d’un moment de glòria, s’escola de manera inexorable. Al final de tot, però, s'obre una escletxa de llum. Sol i lliure de lligams, Drogo sap trobar la grandesa d’esperit que debades havia estat buscant durant tants anys.
Buzatti és, sobretot, un gran coneixedor de la naturalesa humana. Tant en El gos que va veure Déu com en El desert dels tàrtars esbocina les accions aparentment més banals per a descobrir-hi, al seu darrere, les complexitats de l’individu i el seu encaix dins de la societat. Els desitjos més primaris es superposen a les convencions socials més inqüestionables. I tot això, en un escenari universal, d’aquells que no tenen data d’expedició ni de caducitat. Que és el de l’exèrcit i la guerra, com a Esperant els bàrbars de Coetze, però que podria ser qualsevol altre.
A diferència d'altres obres de Buzatti, on pinzellades d’ironia esquitxen la trama des del principi fins al final, a El desert dels tàrtars el to és solemne i trist. La sensació que es té en acabar la novel·la és d’abatiment - segons com et trobis, fins i tot de depressió, com a la Muntanya màgica de Thomas Mann. Res a veure amb El gos que va veure Déu, que et deixa amb un somriure foteta als llavis... Potser perquè, a banda del to i de la intencionalitat de l'autor, El desert dels Tàrtars ens encara sense eufemismes amb quelcom a la vegada tan intangible i tan punyent com és la transcendència de la pròpia vida. De ben segur que tots, en un moment o altre, hem volgut recular però no ho hem fet, i ens hem dit que el vent bufava fort i que no pagava la pena, que ja tindríem altres ocasions per fer-nos enrere. Com el tinent Drogo, després, massa tard, profundament desolats, ens hem adonat que els rellotges mai s'aturen:
Tanmateix, d’entrada, avui no us parlaré d’El gos que va veure Déu, sinó d’El desert dels Tàrtars (1940), l’obra mestra de Dino Buzzatti que anys després m'ha permès retrobar-me amb Buzatti, amb traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Editorial Empúries). El protagonista, el jove tinent Joan Drogo, és destinat a la fortalesa Bastiani, a l’extrem del desert que fa de frontera amb el regne del nord. L’indret, aïllat i inhòspit, aviat exerceix un influx especial sobre ell que es va transformant al llarg de la novel·la. La seva vida, lliurada en cos i ànima a l’esperança incerta d’un moment de glòria, s’escola de manera inexorable. Al final de tot, però, s'obre una escletxa de llum. Sol i lliure de lligams, Drogo sap trobar la grandesa d’esperit que debades havia estat buscant durant tants anys.
Buzatti és, sobretot, un gran coneixedor de la naturalesa humana. Tant en El gos que va veure Déu com en El desert dels tàrtars esbocina les accions aparentment més banals per a descobrir-hi, al seu darrere, les complexitats de l’individu i el seu encaix dins de la societat. Els desitjos més primaris es superposen a les convencions socials més inqüestionables. I tot això, en un escenari universal, d’aquells que no tenen data d’expedició ni de caducitat. Que és el de l’exèrcit i la guerra, com a Esperant els bàrbars de Coetze, però que podria ser qualsevol altre.
A diferència d'altres obres de Buzatti, on pinzellades d’ironia esquitxen la trama des del principi fins al final, a El desert dels tàrtars el to és solemne i trist. La sensació que es té en acabar la novel·la és d’abatiment - segons com et trobis, fins i tot de depressió, com a la Muntanya màgica de Thomas Mann. Res a veure amb El gos que va veure Déu, que et deixa amb un somriure foteta als llavis... Potser perquè, a banda del to i de la intencionalitat de l'autor, El desert dels Tàrtars ens encara sense eufemismes amb quelcom a la vegada tan intangible i tan punyent com és la transcendència de la pròpia vida. De ben segur que tots, en un moment o altre, hem volgut recular però no ho hem fet, i ens hem dit que el vent bufava fort i que no pagava la pena, que ja tindríem altres ocasions per fer-nos enrere. Com el tinent Drogo, després, massa tard, profundament desolats, ens hem adonat que els rellotges mai s'aturen:
llooo
"Mentrestant el temps corria, el seu batec silenciós escandeix la vida cada vegada més apressadament, no et pots parar ni en un instant, ni per donar un cop d'ull endarrere. "Atura't, atura't!", voldries cridar, però comprens que no val la pena, tot passa via rabent, els homes, les estacions, els núvols; i no serveix de res aferrar-se a les pedres i resistir al capdamunt d'un escull, els dies cansats s'obren, els braços es deixen caure inerts i encara t'arrossega el riu que sembla lent però que no s'atura mai".
ooo
El desert dels Tàrtars és una novel·la per ser llegida i rellegida. Per descobrir-hi nous matisos. I, sobretot, per perdurar. Us la recomano.
ooo
Foto: Flickr (cuellar)
dijous, 21 de febrer del 2008
Haikús de la Terra que canvia (VI)
dimarts, 19 de febrer del 2008
Haikús de la Terra que canvia (V)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
