Flaixos urbans

Vespre a la platja

Dalt de cada fanal

una gavina
oo

oo

Foto: Flickr (lefthandrotation)

Tanka de després del comiat

El tren se'n va

i jo em poso les mans

a la butxaca

Amb la teva escalfor

travessaré la nit

oo

oo

oo

pp

Foto: Flickr (kelkian)

Haikú de les distàncies llargues

Vistes d'avió

Les ombres dels núvols,

taques al mar

ooo

ooo

oo

Foto: Flickr (Breigh)

Sobre els boscos, les novel·les, els jardins i els relats

Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.

Haruki Murakami

Introducció a El salze sec i la dona adormida (Empúries, 2006, amb traducció d'Albert Nolla)

oo

oo

oo

Foto: Flickr (p212121)

Flaixos urbans

Primer tren

A poc a poc es clouen

les parpelles

oo

oo

oo

oo

Foto: Flickr (SBA73)

La casa de les belles adormides

La literatura ha parlat del cos humà des de totes les perspectives imaginades i per imaginar. A voltes, l’ha convertit en l’espurna que encén el desig; altres vegades, per contra, en la presó de l’esperit o en el mirall incòmode de la vellesa. Per més que ens entestem a envoltar-nos de ferralla i xips de silici, estem fets de carn i óssos. I és a través de la carn i dels óssos que ens comuniquem i interaccionem els uns amb els altres. Destriar el cos de la ment és, doncs, difícil – per no dir impossible. I només un argument tan sublim, cru i enrevessat com el de La casa de les belles adormides (Viena Edicions, 2007, amb traducció de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera) esdevé un dels molt camins possibles per a fer-ho.

oo

Els ulls cansats van advertir que als lòbuls de les orelles hi havia el mateix matís vermell, càlid i sanguini, que es feia més intens com més a prop del tou dels dits. Podia veure les orelles a través dels cabells. La vermellor dels lòbuls de les orelles indicava la frescor de la noia amb una súplica que va arribar-li fins a l’ànima. Eguchi havia vingut en aquesta casa secreta induït per la curiositat, però sospitava que homes més senils que no pas ell hi feien cap amb una felicitat i una tristesa encara més grans. Els cabells de la noia eren llargs, probablement perquè els ancians hi juguessin. Recolzant-se altre cop sobre el coixí, Eguchi els va apartar per descobrir l’orella. Els cabells de darrere l’orella tenien una resplendor blanca. El coll i les espatlles eren frescos també; encara no mostraven la plenitud de la dona.

oo

Les noies de la casa de les belles adormides són verges, joves i boniques. Cada nit, amb l’ajut d’un narcotitzant infalible, s’abandonen al més profund dels sons. Tot olors. Tot tacte. Tot vista... El cos només és el cos... Cap paraula. Cap retret. Cap mostra de plaer. Cap fingiment. És així, en aquest estat d’inconsciència obscena, completament nues, en una cambra on només se sent la remor llunyana de les ones, que els homes les contemplen i es deixen seduir per la seva bellesa. És així, i tot i no haver estat mai penetrades, que cada nit es converteixen en prostitutes. Un succedani amarg de joventut? L’escalfor d’un cos bell?... Què busquen els ancians impotents que paguen per dormir al seu costat?

oo
Als seixanta-set anys l'Eguchi encara no l’ha perduda, la facultat de fer gaudir una dona amb el sexe. Tanmateix, a poc a poc i sense saber ben bé com ni per què, es deixa captivar per la casa de les belles adormides. Els cossos de les cinc noies amb qui dorm - totes diferents - fan que enceti una reflexió honesta i amarga sobre les dones de la seva vida - la mare i l'esposa que ja no té, les filles casades, les amants que un dia va creure oblidar. Les més petites sensacions - el tacte d'un pit, l'olor de la pell... - es converteixen en el pont tortuós que el menarà a tantes experiències passades. Eguchi, però, no s'atura i continua descabdellant records i sentiments, i a partir de les noies i les dones també es pregunta sobre el significat de la vellesa, la sexualitat i la mort.

oooo

El “perill”, tanmateix, era morir-se tot dormint? Eguchi era tan sols un home vell de condició ben ordinària, i justament perquè ho era, un home, de vegades queia en el buit de la soledat, en la desgana de l’aïllament. Una casa com aquesta, no era el lloc ideal per morir? Morir tot excitant la curiositat, envoltat de sarcasmes, no era una formar d’acabar amb elegància? Fóra, a cop segur, una sorpresa per a aquells qui el coneixien. Era difícil saber fins a quin punt afectaria la seva família, això; però suposant que morís dormint entre dues dones joves com les d’aquesta nit, ¿no podia ser, això, la satisfacció del que podia desitjar amb més força en el que li quedava de vida?

oo

Yasunari Kawabata, primer premi Nobel de Literatura concedit a un japonès, va teixint la teranyina d’una història aparentment senzilla que amaga més i més fils; una història d’un bordell que es converteix en la història de la vida d’un home. I ho fa amb un llenguatge planer però extraordinàriament colpidor, carregat de lirisme. La casa de les belles adormides, publicada el 1960, és una història crua i trista. Una història de solitud i d'amargor. D'hipocresies. D'humiliacions. Tanmateix, també és - tot i que al lector li esgarrifi enormement de pensar-hi - una història plena de bellesa. oo

ooo

oo

Foto: Flickr (Perago89)

Tanka

Libo la llet

sense esborrar el gust

del teu petó

I si l'esmorzar durés

fins al capvespre?

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Sitoo)

Haikú

El vent copeja

el batent de la finestra

...i tu no hi ets

oo

ooo

oo

Foto: Flickr (Cheeky Ana)

Poesia i matemàtica

"Si la matemàtica és la més exacta de les ciències, la poesia és la més exacta de les lletres"

Joan Margarit

(Poeta i arquitecte)

El suplement, Catalunya ràdio

16-11-2008

oo

o

oo

Foto: Flickr (Angel_SinClaudicar)

L'Empordà

Paisatge d'aigües

El Canigó nevat

rere les ones

Foto: Frederic

Coses d'amants

Al l'antologia T'estimo... Més de cent poemes d'amor i de desig (Eumo Editorial, 2002), a cura de Sam Abrams, hi he trobat aquest poema de Ramon Ramon i me l'he emportat emmallevat cap al blog. No me n'he pogut estar... Són coses que passen. Són, coses d'amants.

Coses d'amants

Són coses d'amants. Ens embrutem d'arena
però aviat nadem en una carícia d'aigua,
aquell amor d'alta mar que ens ofega.
Són coses d'amants. Ens cridem cara a cara
però el cor puja sempre a l'arbre del silenci,
i de bell nou ens mengem les fulles més callades,
de bell nou es fa fosc mentre ens masturba el vespre.
Són aquelles ridícules coses que tenim els amants,
com un alcohol noranta-sis ens cremem els ulls
i després ens mirem com colometes verges.
Coses d'amants, sí: tot és canvi dins el canvi,
ara endavant, ara endarrere, el cor es mou.

Foto: Flickr (RebelBlueAngel)

La clau era fer com si res

 Des del moment en que, els ulls com dues taronges, en Manel va sentir com una hostessa amb minifaldilla pronunciava el dos, el vuit, el quinze, el setze, el vint, el trenta-un i el quaranta-cinc, ho va tenir més clar que l'aigua. Muts i a la gàbia. Vint-i-dos milions d'euros eren una barbaritat de calés. Ni la xicota, ni els pares, ni els amics... Ni tan sols el malparit del cap de secció. Les revistes i la xarxa n'anaven plenes, d'històries de paios que s'havien enfonsat després de guanyar la loteria! Amors fets d'interessos econòmics, amics que apareixien de cop i volta després d'anys d'haver perdut el contacte, estafadors professionals, parents desconeguts... Ell no cauria pas en el parany. La clau, ho havia pensat moltes vegades, era fer com si res. Anar a treballar a la mateixa hora, no canviar el cotxe, seguir dinant de carmanyola i, sobretot, no fer cara de pasqua. Per això, l'endemà mateix de saber-ho, en Manel va anar a veure al director de la seva oficina bancària, a qui coneixia de tota la vida, i li va dir ben clarament que li pagaria el que ell volgués per ser el seu assessor; que quant menys es veiessin, millor, que avui en dia les transaccions es podien fer a distància; que ell només volia seguretat i rendibilitat a llarg termini; i que, sobretot, ningú havia de saber que treballava per ell.

Per això, ara, set anys després, aquella cara de pasqua que mai havia arribat a mostrar en públic ara s’havia convertit en una cara de pomes agres, i les visites al lavabo per poder renegar o, fins i tot, en algun moment una mica més baix que els altres, plorar en silenci, eren cada vegada més freqüents. Ningú podia consolar-lo perquè ningú en sabia res. Explicar-ho a aquelles altures hauria estat, per dir alguna cosa, delicat. Tanmateix, cada vegada que veia el president del Cercle d'Economia a la tele, li venien basques. «Mi-te'l, aquest!», li repetia la dona, «qui l'ha vist i qui el veu! Diuen que és la primera fortuna del país. I això que quan va deixar el banc no tenia ni un duro...». A la pantalla, el seu exassessor d’inversions parlava amb la seguretat abassegadora dels guanyadors. En Manel s'hauria donar cops contra la paret. Com havia pogut signar tots aquells papers sense llegir-se'ls?

oo

Foto: Flickr (Jesse Speelman)

Haikú de Sant Pere de Rodes

Núvols de pluja

Els ulls s'arreceren

al mar sense platja

o

Foto: Frederic

Flaixos urbans

Sala d'espera

Ningú s'asseu

al costat de ningú altre

oo

oo

ooo

Foto: Flickr (steve hards)

40 acres i una mula

oo

Quaranta acres i una mula era la recompensa promesa per alliberar els esclaus afroamericans després de la Guerra Civil. Quaranta acres és el títol del poema que Derek Walcott (premi Nobel de Literatura 1992) ha escrit amb motiu de la victòria de Barak Obama i que el Times va publicar el 5 de novembre.

oooooooo

Forty acres

Out of the turmoil emerges one emblem, an engraving —
a young Negro at dawn in straw hat and overalls,
an emblem of impossible prophecy, a crowd
dividing like the furrow which a mule has ploughed,
parting for their president: a field of snow-flecked
cotton
forty acres wide, of crows with predictable omens
that the young ploughman ignores for his unforgotten
cotton-haired ancestors, while lined on one branch, is
a tense
court of bespectacled owls and, on the field's
receding rim —
a gesticulating scarecrow stamping with rage at him.
The small plough continues on this lined page
beyond the moaning ground, the lynching tree, the tornado's
black vengeance,
and the young ploughman feels the change in his veins,
heart, muscles, tendons,
till the land lies open like a flag as dawn's sure
light streaks the field and furrows wait for the sower.

oo

ooo

Traducció al castellà

Foto: Flickr (jwinfred)

Flaixos urbans

Sostre de vidre

Els llums es reflecteixen

sobre la nit

ooo

oo

Foto: Flickr (Phil PricePhotography)

Flaixos urbans

Maleta de rodes

Els passos ofegats

per un xerric

oo

ooo

pp

pp

Foto: Flickr (magda.indigo)

Primer pensament

La persiana és ben tancada,
però el brogit de fulles
mogudes pel vent
se sent proper

Pell de llençols
Els ulls encara són tot parpelles

Avui em pintaré els llavis
de color rosa primavera

oo

oooooo

ooo

Foto: Flickr (·Yanire·)

La nit

Estic tan sola...

A dalt de tot del cel

brilla una estrella

Foto: Flickr (Abuela desde Guanatos)

Funcions lineals

L'horitzó,

una carretera recta

On em durà?

ooo

Un feix de llum

s'endinsa al bosc frondós

Corbes i recta

oo

oo

Idea generadora del post: NovesFlors

Fotos: Flickr (Carretera: ambientlight; Bosc: Mieke Vos ^..^Home Again)

L'oblit

Avui he vist un reportatge a la tele. Els testimonis tenien el fons dels ulls que semblava de vidre. Dur. Fràgil. Els colors eren foscos. Les paraules, crues, segaven el temps. Al final, quan ja sortien els crèdits, m'’han rodolat quatre llàgrimes per les galtes. N’he sentit fins i tot la salabror als llavis. I m’he arraulit al sofà, replegada com si fos una mena de pilota. Amagada a dintre meu.

Primer, ha parlat un home gran. Tenia els ulls plens d’arrugues i el front alt, amb entrades, encara altiu. Quan ha començat, mirava de somriure. Se’l veia un pèl nerviós. «Fa tant de temps d’això, que ningú no se’n recorda» S'ha escurat el coll. «Vostè n’ha sentit res, dels seus avis?»... No, és clar, tothom ho va voler oblidar... Llavors, ha explicat amb tots els pèls i senyals com se l’havien emportat amb el seu pare. Bevia un glop de llet abans d’anar a dormir. «No els esperàvem, sap? Pensàvem que a nosaltres no ens farien res». I, tot seguit, la descripció del tren. Se'n recordava de totes i cadascuna de les sensacions que hi va experimentar. Com si les tingués gravades sobre la pedra més pedra de totes les pedres del món. Ha parlat de la por, i la veu, blana, se li ha anat modulant. S'ha deslliurat dels nervis. Però l'esforç acumulat i l'emoció del moment li han anat replegant el front fins a convertir-lo en un mar d'arrugues. Jo m'he començat a trobar malament. Com més me'l mirava als ulls, més hi veia els del nen que va ser quan va haver de marxar corrents. El vas de llet mig ple, sobre la taula. Ell ha acotat el cap i jo he pensat que somicava. Aleshores, els pèls del braç se m’han posat de punta i he sentit la ferum dels cossos que s’amuntegaven al seu voltant. M’han vingut basques. Angoixada, he dubtat entre anar a la cuina a buscar un got d’aigua o prémer el comandament a distància. Canviar de canal, treure-me’l de sobre.

La frase del principi, però, ha retornat, retorna, implacable... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?».

El vell ja no parla de l’oblit. Ara repassa la baixada del tren, el que va venir després. L’home que el picava, que li feia comptar en veu alta les fuetades, les pedres que no podia deixar de transportar... Va haver d’aprendre una llengua forastera... Els bocins de pa remullat amb un suc de color indefinit. Cap al final, va trobar-lo deliciós... No, el vell ja no parla de l’oblit. Vol desterrar-lo per sempre més i omplir aquesta pantalla que després de tants anys se li ofereix, nua i oberta, amb tot el que ha hagut d'anar enterrant. Però jo sóc fora, a l’altra banda, al sofà de la casa que ell no veu. I el cap se me’n torna a anar a les primeres frases de l’entrevista, quan el vell encara estava un pèl nerviós... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?»... No em cal mirar-lo al fons dels ulls ni fer veure que l’escolto, perquè ell no sap que no ho faig. Que ho he estat fent fins ara... No, els avis no me’n van dir res. A la pantalla, hi han anat apareixen més homes. I més dones....Tots són grans i tenen l’enteniment tan fi que esfereeixen. La mirada els delata. Han viscut massa i el seu llegat va més enllà d'allò que anomenem saviesa. Ara surten imatges de màquines que escupen foc. Cases fetes trossos. No sona cap música de fons... M’he quedat de pedra... Penso que el cor em batega tan fort que d’un moment a l’altre m'explotarà. S’esquinçarà el pit i en sortiran trossos plens de sang. No vull veure res més... L'home que ha sortit al principi, torna a parlar. Molt alt. Està frisós per fer-ho, insisteix a explicar-ho tot fil per randa. Sense deixar-se res...Va patir molt... Tinc el cap tan ennuvolat que quasi no l’entenc i, a la vegada, l’entenc massa... Les basques persisteixen i em fa l'efecte que potser sí que finalment hauré de treure. Tinc massa coses que em bullen a dintre. L’home, aquest home del reportatge, el que ha sortit primer i el que torna a sortir ara, té una ànima endurida. Al fons, però, hi corre la sang, calenta. Tot ell és una muntanya de gel, immensa, inexpugnable. La veu ara és greu i fa una mica de basarda. Ho recorda tot i vol deixar-ne empremta. «He vingut perquè no s’oblidi mai...» De cop, però, el record d’un passat robat que ja no té, que va esperar tant de temps per fer-se sentir debades, el fa miques. El gel es fon i l’home plora... Em sento sola. Tan poqueta cosa, que m’arrauleixo encara més a dintre meu. Vull aixecar-me, sortir d’aquest sofà que em xucla. Trucar al meu avi. Dir-li que no entenc com ens ho va poder amagar. Per què?... Que és molt valent... I que quan l’he vist al reportatge, m’ha pujat una cosa del fons l’estómac que no sabria com descriure – que podria ser la llet que m’he pres abans de veure el reportatge, però que també podria l'altra, la que es prenia ell quan el van venir a buscar – i que aquesta cosa, feixuga, s'ha quedat feta una bola i m'estreny fort aquí dalt, a la gola.

oo

ooo

EPÍLEG

Aquest relat el vaig escriure el juliol del 2004, després de veure un reportatge sobre els espanyols als camps de concentració nazis del programa 30 minuts de TV3, i el vaig publicar a Relats en Català. Escriure, però, com ens diu en Pere de Saragatona, és reescriure. Aquest post és el resultat d'una de tantes reescriptures.

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Lillibit)

Haikú de carretera

Cel emboirat

La llum concentrada

en els fars del cotxe

Foto: Flickr (tomswift46)

El dia d'acció blog/caire: la pobresa

A última hora m'assabento que avui és el Blog Action Day i que aquest 2008 se'ns demana que reflexionem sobre la pobresa. D'entrada, penso, podria fer un post sobre literatura i pobresa. La literatura, diria, és el mirall de la societat; per força, doncs, en un món on 1.200 milions de persones sobreviuen amb menys d'un euro diari, la literatura no pot deixar de banda la pobresa. Aleshores, em referiria a Oliver Twist de Dickens o a alguns poemes de La fàbrica de Miquel Martí i Pol i, fins i tot, potser, en transcriuria alguns fragments. Tanmateix, les imatges de nens amb els ulls plorosos i la panxa inflada retornarien un i altre cop a dintre meu i, ho sé, em deixarien neguitosa. De vegades, no n'hi ha prou amb recórrer a les paraules dels altres, per més belles, colpidores i precises que puguin arribar a ser. Sento que haig de fer servir les meves. Encara que em costi. Però quina classe de paraules puc oferir? De retrets? D'odi? O d'esperança? Què en sé jo de les causes i les solucions de la pobresa? El meu pare sempre em deia que per poder comprendre els altres, només fa falta posar-se de debò a la seva pell. Potser l'única reflexió vàlida passa per imaginar-nos que som aquesta nena de la foto; o que la nostra filla o la nostra néta són aquesta nena de la foto. Potser, més que mirar fotos, hauríem de sortir al carrer i mirar els ulls del primer captaire amb qui ens trobem. Un ulls fets d'un fons blanc i d'un iris verd, blau, marron, negre... com el nostre. Tots, en siguem conscients o no, podem convertir-nos en pobres. Potser un cop n'estiguem ben convençuts, a banda de reflexionar-hi, també començarem a fer-hi alguna cosa. ooo

ooo

ooo

Foto: Flickr (justrollthedice)

Matí de tardor

L'olor del cafè

es confon amb la del llit

sense fer

Tenim temps per veure caure

les fulles; és diumenge

Foto: Flickr (t.t@o)

Des de la barra

Sé que a fora hi plou, però la música
i la dringadissa de les copes
ofeguen el repic de l'aigua.
El bar és un bosc de caps i d'arrels
que es belluguen però no es mouen.
És tard. Tothom sap que la malesa
ha anat creixent sense que ni tan sols
ens n'adonéssim; ara, infranquejable,
ensenya les ungles. Faig com si me n'anés,
però la flaire o el record d'un plovineig
damunt la terra, de dins, de fora,
tan se val, m'empenyen a girar-me.
El bar és un camp de blat a punt de batre
i jo em deixo abraçar per la lleugeresa
de l'escalfor concentrada en una espiga.
Les broques del rellotge s'aturen i reposen.
Ara, per més que vulgui abastar
l'amplitud de la llum de tots colors
que es filtra a través del fum i de les cares,
sé del cert que al fons d'aquesta nit
només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats
que em miren, penetrants, des de la barra.

ooo

ooo

ooo

Foto: Flickr (electron)

Al fons d'aquesta nit

Sé que a fora hi plou, però la música i la dringadissa de les copes ofeguen el repic de l'aigua. El bar és un bosc de caps i d'arrels que es belluguen però no es mouen. És tard. Tothom sap que la malesa ha anat creixent sense que ni tan sols ens n'adonéssim; ara, infranquejable, ensenya les ungles. Faig com si me n'anés, però la flaire o el record d'un plovineig damunt la terra, de dins, de fora, tan se val, m'empenyen a girar-me. El bar és un camp de blat a punt de batre i jo em deixo abraçar per la lleugeresa de l'escalfor concentrada en una espiga. Les broques del rellotge s'aturen i reposen. Ara, per més que vulgui abastar l'amplitud de la llum de tots colors que es filtra a través del fum i de les cares, sé del cert que al fons d'aquesta nit només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats que em miren, penetrants, des de la barra.

Foto: Flickr (ziga-zaga)

Sé que a fora hi plou

Sé que a fora hi plou,

però la música

i la dringadissa de les copes

ofeguen el repic de l'aigua

El bar és un bosc

de caps i d'arrels

que es belluguen

però no es mouen

És tard

Tothom sap que la malesa

ha anat creixent

sense que ni tan sols

ens n'adonéssim;

ara, infranquejable,

ensenya les ungles

Faig com si me n'anés,

però la flaire o el record

d'un plovineig

damunt la terra,

de dins, de fora,

tan se val,

m'empenyen a girar-me

El bar és un camp de blat

a punt de batre

i jo em deixo abraçar

per la lleugeresa

de l'escalfor concentrada

en una espiga

Les broques del rellotge

s'aturen i reposen

Ara, per més que vulgui abastar

l'amplitud de la llum de tots colors

que es filtra a través del fum

i de les cares,

sé del cert

que al fons d'aquesta nit

només hi restarà l'esguard

d'aquests dos ulls daurats

que em miren,

penetrants,

des de la barra

oo

ooo

ooo

Foto: Flickr (vcastelo)

Haikú de carretera

Ja trenca l'alba

Els llums de l'autopista

es difuminen

Foto: Flickr (Miguel Á. Yuste)

Cap a una aristocràcia planetària

A la contraportada d'El Periódico de divendres passat hi ha una entrevista amb Marc Augé, el sociòleg francès que va introduir al començament de la dècada dels 90 el concepte de no lloc. Un no lloc és un espai on no es poden llegir les relacions socials, perquè no hi ha cap mena de passat comú entre els qui els freqüenten. Per exemple, un aeroport.

A l'entrevista, Marc Augé sosté que “amb el desenvolupament dels espais de comunicació i de circulació el planeta sencer s'ha convertit en la referència”. Ja no podem trobar, doncs, cap no lloc pur. Existim en funció de la relació que tenim amb el món exterior. Les llars estan presidides per dues finestres al món: la televisió i els ordinadors. No anem enlloc sense endur-nos el mòbil. I l'arquitectura de les ciutats es configura cada vegada més a base de grans noms que les situïn en un context internacional.

Tot plegat, portaria a pensar que ens encaminem cap a una societat planetària. El sociòleg, però, ho nega. “Cap on anem, professor?”, li pregunta la periodista. I ell, contundent, afirma “Cap a una aristocràcia planetària. Hi haurà pols on es concentraran la ciència, el poder i el capital; i la diferència entre els qui tindran accés al coneixement i els qui no en tindran augmentarà molt més de pressa que la diferència entre els rics i els pobres”. Més endavant, afegeix: “Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il·lusió de la llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària”.

Desconec l'obra i el pensament de Marc Augé fora dels límits, virtuals o tangibles, d'aquesta entrevista. Tanmateix, com que sóc reflexiva de mena, no puc evitar de preguntar-me: No ha existit des de sempre, aquesta divisió entre els qui tenen accés al coneixement i els que no? I, de fet, què és el coneixement? És la cultura? És la ciència? O potser la facultat de gestionar i dirigir? Hi ha un únic coneixement o hi ha una suma de coneixements, científics, tecnològics, socials, econòmics, espirituals... als quals cada vegada més es fa difícil confegir una unitat que els faci compatibles? Els qui tenen o tindran accés a aquest coneixement, podran arribar a superar la seva fragmentació actual – cada vegada més grossa - i assolir una visió pluridisciplinar? A banda, el coneixement, no s'ha construit sempre a partir del coneixement anterior? No és necessària, doncs, la repetició i l'assimilació del que es diu pels llocs per poder generar un coneixement propi, per qüestionar el que en el passat es considerava verdader? I, pel que fa a “la il·lusió de la llibertat”, qui sigui lliure de debò que tiri la primera pedra...

Com no podia ser d'altra manera, al final de l'entrevista Marc Augé parla de la crisi. “El que ha desencadenat la crisi actual no es basa en la desaparició de les matèries primeres, sinó en imprudències en la gestió dels diners. S'enfonsaran empreses i hi haurà països que patiran, però ens situarem en un altre ordre de coses”. Potser sí que les matèries primeres no desapareixen per art de màgia, però és innegable que la Terra no s'inflarà pas perquè la població humana vagi augmentant any rere any. Arribarà un moment en que de tant esprémer-la, potser s'assecarà... I l'escalfament global, és només un miratge? Ens agradi o no, continuem depenent de la natura i dels seus recursos! Això no hauria de considerar-se en qualsevol visió futurista de la huminat?

En fi, totes aquestes preguntes sense resposta són, tal i com l'etiqueta d'aquest post indica, pensaments en veu alta. Potser, només potser, de vegades val més no pensar gaire. Estirar-se al sol. Fer una xocolata desfeta. Llevar-se tard els diumenges. Del diari, només llegir-ne els suplements. I, sobretot, tinguem o no accés al coneixement, deixar les reflexions i els maldecaps per als altres. Ja ho diu la vella dita: per ser feliç s'ha de ser infeliç!

ooo

ooo

oooo

Foto: Flickr (Sam Rohn - Location Scout)

Flaixos urbans

Sola a casa

Els peixos van i vénen

dins la peixera

Foto: Flickr (nicoventurelli)

Tramuntana i tardor

Rere la porta

un tou de fulles seques

El vent udola

Foto: Flickr (arquera)

Al fons de la nit

Està glaçant a l'aire.
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt el vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairebé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somriure: Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí.

Mentre rellegeixo Al fons de la nit, l'últim poema de Joana (Edicions Proa, 2002), no puc evitar de pensar en el primer post d'aquest blog. El vaig escriure ara fa quatre anys. Aleshores, el temps ja havia deixat anar argila seca damunt la meva cicatriu i jo podia esquitxar la pantalla amb silencis sense que el cor em fes un salt. L'oblit és una cosa ben estranya. Quan la flama de la tristor crema amb força, ens el mirem amb frisança però sense creure-hi de debò, com si fos una quimera. Tanmateix, quan finalment arriba – perquè sempre, encara que de vegades no ho sembli, acaba arribant – ens sentim culpables.

A l'epíleg, Joan Margarit diu que el llibre “va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l'obligada distància entre els fets i el poema”. Em pregunto si hi ha algun poeta que no vulneri aquests consells, per més que les vivències i els records es disfressin de desig, de retrets o de recança. Som presoners de nosaltres mateixos i del temps, i al fons de cada nit sempre hi tindrem un tronc nou per posar al foc, a sobre de les cendres.

Foto: Flickr (carolina b. (Karol))

Contes abans d'anar a dormir i abans de llevar-se

Endinsar-se en mons de ficció abans d'anar a dormir ha estat i és una práctica ben habitual. Un conte explicat a la vora del foc, una cançó, el cinema, una novel·la, internet... La trama d'una història imaginada s'entortolliga amb les quotidianitats que deixem enrere. A l'altra banda, els somnis. S'aixequen i s'esfondren en una sola nit. Encara són, a despit dels esforços de la psicoanàlisi, tot un pou de misteri. I nosaltres ens hi apropem de puntetes, amb una suavitat calculada, que frega la dolçor.

En canvi, quan ens despertem, sovint ho fem sense cap mena de condescendència per l'esperit. L'entrada al món de cada dia és cruel: està feta de cafè i de notícies esquitxades de sang. El despertador sona amb estridència, l'aigua de la dutxa cau amb una pressió insultant i la sintonia de la ràdio irromp amb força. Entremig d'aquest trafiqueig de presses, la veu d'en Joan Barril i el seu conte corrent són com un bassal d'aigua clara. Jo tinc la sort de sentir-ne el final just quan arribo a la feina. Amb la clau del cotxe a la mà, penso una mica en el sentit i en la bellesa de la història. M'aixeco. Tanco la porta. Inspiro la primera alenada d'aire fresc. I entro a la realitat. De puntetes.

Si el vostre horari laboral o biorritme no us permet tenir una sincronització tan perfecta com la meva amb la secció d'en Joan Barril als matins de Catalunya ràdio, us recomano que féu servir internet . L'hora, la trieu vosaltres.

pp

pp

pp

pp

Foto: flickr (Ylvas)

Pluja

Sense paraigua

Les gotes aixafades

sobre la pell

oo

oo

oo

Foto: Flickr (nicky's_eye_view)

Colors de tardor

La llum s'esblaima

Al mig dels darrers verds,

una magrana

Foto: Flickr (ftumog)

L'home que plantava arbres

"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable."

Així comença L'home que plantava arbres (Jean Giono, 1953). Elzéard Bouffiern és un pastor solitari que en el més absolut dels anonimats decideix començar a transformar el paisatge d'una comarca erma i deshabitada de la Provença. L'escomesa li ocuparà bona part de la vida. Mentre França i Europa es veuen immerses en la Primera i Segona Guerra Mundial, ell es dedica a plantar milers i milers de roures, faigs i aurons, fins a aconseguir que les muntanyes es cobreixin de verdor i l'aigua de les antigues deus torni a brollar.

ll

D'entrada, podria semblar que l'autor, Jean Giono, va voler construir una al·legoria que mostrés la importància de la perseverança i, sobretot, de les accions individuals sobre l'esdevenidor col·lectiu. Ens equivocaríem, però, si penséssim que el missatge de l'obra no va més enllà. L'Home que plantava arbres és una crida aferrissada a la lluita per la protecció i la recuperació dels boscos. El llenguatge és planer i apte per a tots els públics; el text és brevíssim, no supera les 4.000 paraules. Tanmateix, o potser en part precisament per això, l'obra està carregada de lirisme, traspua bellesa per tot arreu, té força, colpeix, i ens endinsa d'una manera molt especial en la màgia i la majestuositat dels arbres i la natura:

"Tot havia canviat. Fins i tot l'aire. En comptes de les ventades seques i brutals amb què m'havia trobat antany, ara bufava una brisa carregada d'aromes. Dels cims arribava un soroll semblant al de l'aigua: era la remor del vent en el bosc. Però el més sorprenent de tot va ser sentir el soroll de l'aigua que queia sobre una bassa. Vaig veure que hi havien fet una font, que tenia un bon doll, i el que més em va commoure va ser que hi havien plantat a la vora un til·ler, que ara devia tenir uns quatre anys i estava en plena floració, símbol incontestable d'una revolució."

ll
Jean Giono va decidir que l'Home que plantava arbres es distribuís de manera gratuïta, sense cobrar drets d'autor. Per aquest motiu, encara avui en dia l'obra es pot llegir en versió original francesa (i també traduïda a altres llengües) en diverses pàgines web. Si navegueu una mica més, descobrireu - i potser amb la mateixa perplexitat amb què ho vaig fer jo - que les voluntats dels autors no sempre es respecten, per més que es deixin escrites sobre paper. El dret, les lleis i la justícia, com tantes altres coses a la vida, estan farcits de misteris insondables.

ooo

Pel que fa a les citacions d'aquest post, val a dir que no han estat extretes d'internet, sinó d'un exemplar en català de Viena edicions (abril del 2008) amb traducció d'Isabel-Clara Simó, i·lustracions de Francesc Viladot i un magnífic epíleg de Martí Boada sobre els boscos i la seva relació amb l'home al llarg de la història, del qual us transcric un petit fragment:pp

oo

"Al llarg de la història hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte envers el bosc i els arbres, els quals fins i tot han estat considerats espais insalubres i refugis de foragits, i hi ha hagut cultures dendrofíliques, és a dir que han manifestat respecte pel bosc, i fins i tot l'han considerat sagrat. L'antropòleg i historiador de les religions James Frazer parla d'adoració passiva, que en els temps postindustrials s'ha mantingut viva amb altres noms. A la Catalunya Vella no ha estat gens estrany, per exemple, que a l'hora de tancar pactes i tractes familiars, com el casament d'un fill o d'una filla, o la venda d'un cap de bestiar, o bé a l'hora d'organitzar el repartiment de l'aigua de reg entre els pagesos, el tracte es fes al dessota d'un arbre centenari."

oo

Ja per acabar, i en paraules de Jean Giono, "Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge".

Foto: Flickr (johan 14), La fageda d'en Jordà (La Garrotxa)

Un microrelat del 1984

Diuen que el microrelat és un gènere del futur. El món actual, avesat a l'acció i a les presses, no està per romanços. S'han acabat les descripcions precises i els monòlegs farcits de reflexions. Ara cal tirar pel dret, i quantes menys paraules es facin servir, millor. Tot això ja ho devia intuir el gran Pere Calders l'any 1984. La tercera part del seu De teves a meves (Editorial Laia) – un recull de 32 contes que, tal i com diu la portada, acaben més o menys bé – porta per títol “Contes breus”. Quinze històries de tres línies a mitja pàgina; en l'argot del 2008, quinze “Microrelats” o “Microcontes".

oo

Avui, després de rellegir-los, em ve de gust transcriure'n un al blog, precisament el darrer, el que clou la secció i, de rebot, el llibre. El Calders de sempre, sarcàstic, ens hi mostra la seva cara més amable. I és que l'amabilitat, o tal volta la falta d'amabilitat, també és, indubtablement, un tema del futur.

ooo

ooooo
No costa res d'ésser amable

De cop i volta, quan menys s'ho esperava, la seva estimada va dir-li: «T'has fet gran!». Intrigat, va mirar-se en un mirall de cos sencer i comprovà que encara era objecte d'amor, perquè no era que s'hagués fet gran, sinó que es feia vell, amb bosses i arrugues que se li anaven menjant la figura. En un cas com aquell, tots els eufemismes eren d'agrair.

pp

ppoo

ooo

Foto: Flickr (decor8)

L'Empordà

Flaire de terra

Els solcs de les arades

s'omplen d'ocells

Foto: Flickr (Antoni)

Des del Coll estant

No n'hi ha dues sense tres, que diu la dita. El dissabte, al Centre Cívic del Coll, en vaig tenir

UNA, la satisfacció de recollir un tercer premi en el I concurs de tanka Grau Miró ;

DUES, el plaer de conèixer en persona la Laura Dalmau (l'autora d'És hora d'hissar els somnis i segon premi de tanka), l'Ohcapità! i en Salvador Barrau, un dels organitzadors del Grau Miró; i

TRES, l'oportunitat de visitar per primera vegada el barri del Coll.

Després de l'acte, vam baixar caminant fins a Lesseps. Un dels amics que m'acompanyava va contrastar la senzillesa dels haikus amb la grandiositat de l'estructura metàl·lica que sembla presidir la plaça i les obres que s'hi fan. Enrere quedaven els carrers costeruts. El silenci trencat pel motor d'una moto. Els bocins de natura esgarrapada dels turons on fa segles els senyors feudals de Barcelona anaven de cacera. El barri amb regust de poble. Les senyalitzacions del Parc Güell. Les escales. Enrere quedaven, sobretot, els trossos de carrer convertits en grans terrasses de pisos i més pisos que s'eixamplen escalonats fins a topar amb el mar. El cel era net, sense cap punta de núvol. Hi havia pocs turistes. La vista, magnífica, eren feixes de ciment, olors i vidre. Destacava el perfil llunyà de les torres dels hotels Ars i Hesperia. Els relleixos de verd. Els esvorancs que diuen que remodelaran el barri. Barcelona, des del Coll estant, semblava diferent.

ll

ii

çç

Foto: Flickr (marsal 2007)

Riures de nens

Riures de nens

Saltirons de còdols

acaben amb xap!

Foto: Flickr (lizatko katka)

Onze de setembre

Mirallets de festa
han buidat el carrer

La closca, encarcarada,
és el batent de la
finestra que no tanca,
les fulles dels plàtans
que encalcen el terra
i el brum punyent del vent
que rebrega l'estelada
que algú, abans d'anar-se'n,
ha penjat al balcó
00
Mirallets de festa
han buidat el carrer
pp
poo
oo


Foto: Flickr (ninaiznaizena)

Nota: He estat dubtant entre dues variacions del mateix poema. Finalment, he decidit penjar l'altra a Relats en Català.

Somiar i reflexionar

Hölderlin escriu, en plena febre de la creativitat preromàntica alemanya: "L'home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona". He de dir que no penso igual; per més exquisida i estètica que sigui aquesta afirmació, la meva opinió és que la humanitat es deïfica materialment quan reflexiona i es transforma en humanitat marginal quan somia.

pp

Eudald Carbonell

El naixement d'una nova consciència

Ara Llibres, 2007

Una citació dintre d'una altra citació. Res com l'onze de setembre per qüestionar-se el valor dels somnis i el de les reflexions.

Foto: Flickr (Atomic Citrocity)

Un haikú del temps

Rere pantalles

dos ulls envermelleixen

El temps s'escola

Foto: Flickr (r o m p)