Terra de pissarra
L'escuma de l'onatge
llepa el roquissar
Foto: Flickr (*Raquel*)
.jpg)
Entrades
tu i jo sols sota una col
Fa 17 hores
dilluns, 31 de març del 2008
Casualitats
Els últims somnis, els de la matinada, sempre han tingut una consideració especial, a mig camí entre el misticisme i la psicoanàlisi. D’una banda, els antics els hi atribuïen un valor profètic. De l’altra, alguns intel·lectuals reconeixen tenir un bloc de notes al costat del llit per anotar-los; poden convertir-se en la idea generadora d’una gran teoria o en la font d’inspiració d’una obra d’art. Per què són tan especials? Potser potser perquè ens connecten amb la realitat. O, senzillament, perquè per ser els darrers de la nit, som capaços de recordar-los amb una certa nitidesa.
Jo no sóc d’aquella classe de persones que al matí es lleven d’una revolada, corrent cap a la dutxa esperitada com si s’hagués calat foc. Jo sóc d’aquella altra classe de persones que romancegen amb delectança durant uns minuts – que poden ser cinc, quinze o vint-i-cinc, segons els ànims i les obligacions – com si la conjunció entre la nit i el llit fos el més idíl·lic dels paradisos. A aquella hora, sigui estiu o hivern, sempre tinc la sensació que a fora tot és fred i inhòspit. La tebior dels llençols, per contra, se’m presenta dolcíssima, una delícia dels sentits a mig desvetllar. En un altre pla, els somnis, encara presents, s’entortolliguen tortuosament amb la consciència. Per evitar que l’estrangulin i jo em quedi per sempre més clavada al llit, poso la ràdio.
I això és el que escolto últimament: COM llevar-se! De cinc a set. Cada dia, un tema. També cada dia, una sèrie d'homes i dones – moltes vegades, els mateixos – que van abocant vivències i pensaments amb una espontaneïtat i una lucidesa colpidores. Una bona manera de despertar-se: topar de cop i volta amb el món, tot sol, despullat, sense parafernàlies. Fa uns quants programes tocava parlar de casualitats. «El meu pare, la meva germana i la meva neboda van néixer tots un vint-i-cinc de maig». «En un creuer amb la meva senyora em vaig trobar una antiga novia que feia quinze anys que no veia»... De casualitats, n’hi ha de tota mena, la vida mateixa n'és una, em dic mentre encara somio amb una escala de fusta que no s’acaba mai. «Un dia vaig veure un antic conegut passejant pel carrer. Casualment, dies després, em vaig trobar a la seva dona i li vaig dir, saps què? l'altre dia vaig veure en Pere!». L’home s’atura, com si dubtés. A dintre meu, l’escala de fusta continua allargant-se. «Et devies confondre! No pot ser...Que sí, que era ell!.... Però si fa deu anys que és mort».
Ep! Aquesta casualitat no és com les altres. El locutor reacciona ràpid. «Què dius ara?» L’home, que sembla gran i té la veu de la quotidianitat, una veu que podria ser la del veí de dalt o la del farmacèutic del barri, no es fa pregar. «No és pas la primera vegada que em passa, no... Si jo t’expliqués segons què...». A l’altra banda del fil remuguen alguna cosa que ara mateix no recordo. Tanmateix, no té cap importància el que li diuen o li deixen de dir. El to, les paraules, l’empenyen a esbravar-se amb tota llibertat. I ell es deixa anar. «A vegades tinc somnis que... Per exemple, l’altre dia vaig somiar que l’Obama sortia elegit i feia vicepresidenta a la Clinton... Llavors, es carregaven a l’Obama i la Clinton ocupava el seu lloc». «Doncs, mira que si passa... Gràcies, Josep Maria», el talla el locutor. Es veu d'una hora lluny que frisa per saltar a la trucada següent. En aquests moments, l’escala de fusta del meu somni cau i es trenca. Ja estic desperta. Del tot.
Jo no sóc d’aquella classe de persones que al matí es lleven d’una revolada, corrent cap a la dutxa esperitada com si s’hagués calat foc. Jo sóc d’aquella altra classe de persones que romancegen amb delectança durant uns minuts – que poden ser cinc, quinze o vint-i-cinc, segons els ànims i les obligacions – com si la conjunció entre la nit i el llit fos el més idíl·lic dels paradisos. A aquella hora, sigui estiu o hivern, sempre tinc la sensació que a fora tot és fred i inhòspit. La tebior dels llençols, per contra, se’m presenta dolcíssima, una delícia dels sentits a mig desvetllar. En un altre pla, els somnis, encara presents, s’entortolliguen tortuosament amb la consciència. Per evitar que l’estrangulin i jo em quedi per sempre més clavada al llit, poso la ràdio.
I això és el que escolto últimament: COM llevar-se! De cinc a set. Cada dia, un tema. També cada dia, una sèrie d'homes i dones – moltes vegades, els mateixos – que van abocant vivències i pensaments amb una espontaneïtat i una lucidesa colpidores. Una bona manera de despertar-se: topar de cop i volta amb el món, tot sol, despullat, sense parafernàlies. Fa uns quants programes tocava parlar de casualitats. «El meu pare, la meva germana i la meva neboda van néixer tots un vint-i-cinc de maig». «En un creuer amb la meva senyora em vaig trobar una antiga novia que feia quinze anys que no veia»... De casualitats, n’hi ha de tota mena, la vida mateixa n'és una, em dic mentre encara somio amb una escala de fusta que no s’acaba mai. «Un dia vaig veure un antic conegut passejant pel carrer. Casualment, dies després, em vaig trobar a la seva dona i li vaig dir, saps què? l'altre dia vaig veure en Pere!». L’home s’atura, com si dubtés. A dintre meu, l’escala de fusta continua allargant-se. «Et devies confondre! No pot ser...Que sí, que era ell!.... Però si fa deu anys que és mort».
Ep! Aquesta casualitat no és com les altres. El locutor reacciona ràpid. «Què dius ara?» L’home, que sembla gran i té la veu de la quotidianitat, una veu que podria ser la del veí de dalt o la del farmacèutic del barri, no es fa pregar. «No és pas la primera vegada que em passa, no... Si jo t’expliqués segons què...». A l’altra banda del fil remuguen alguna cosa que ara mateix no recordo. Tanmateix, no té cap importància el que li diuen o li deixen de dir. El to, les paraules, l’empenyen a esbravar-se amb tota llibertat. I ell es deixa anar. «A vegades tinc somnis que... Per exemple, l’altre dia vaig somiar que l’Obama sortia elegit i feia vicepresidenta a la Clinton... Llavors, es carregaven a l’Obama i la Clinton ocupava el seu lloc». «Doncs, mira que si passa... Gràcies, Josep Maria», el talla el locutor. Es veu d'una hora lluny que frisa per saltar a la trucada següent. En aquests moments, l’escala de fusta del meu somni cau i es trenca. Ja estic desperta. Del tot.
dissabte, 29 de març del 2008
divendres, 28 de març del 2008
dijous, 27 de març del 2008
Els pèsols i el llenguatge
Foto: Flickr (Martamonle)En Joan Meseguer em regala aquesta interessant reflexió de Josep Pla sobre el llenguatge:
"Parlar és com caminar a les palpentes. Escriure és molt semblant. Fer-se entendre és molt difícil –probablement impossible. És la precarietat del llenguatge el que converteix els homes en solitaris. En la nostra solitud sabem que els pèsols tenen gust de pèsols; però, com que aquest gust és inexplicable, diem que són dolços, acollint-nos a la vasta vaguetat de la paraula."
dimecres, 26 de març del 2008
Cites i citacions
Navegant per eliteratura (un blog que us recomano), m’adono que està ple de “citacions” i no de “cites”. Amb precaució i cert grau d’escepticisme, recorro al Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:
cita
[1803; de citar]
f Acció d'assenyalar dia, hora i lloc per a veure's i parlar dues o més persones.
citació
[s. XIV; de citar]
f 1 1 Acció de citar, ordre de compareixença emanada d'una autoritat.
2 Escrit en què hom notifica aquesta ordre.
3 citació de rematada DR PROC Diligència de judici executiu mitjançant la qual hom dóna un termini al deutor per a oposar-se a la demanda.
4 citació judicial DR PROC Comunicat escrit d'un jutge o un tribunal pel qual hom convoca a una diligència judicial, donant un termini per a comparèixer en un procés, o bé per a d'altres finalitats.
2 Text d'un autor que hom addueix en suport d'una opinió, d'una regla, etc.
cita
[1803; de citar]
f Acció d'assenyalar dia, hora i lloc per a veure's i parlar dues o més persones.
citació
[s. XIV; de citar]
f 1 1 Acció de citar, ordre de compareixença emanada d'una autoritat.
2 Escrit en què hom notifica aquesta ordre.
3 citació de rematada DR PROC Diligència de judici executiu mitjançant la qual hom dóna un termini al deutor per a oposar-se a la demanda.
4 citació judicial DR PROC Comunicat escrit d'un jutge o un tribunal pel qual hom convoca a una diligència judicial, donant un termini per a comparèixer en un procés, o bé per a d'altres finalitats.
2 Text d'un autor que hom addueix en suport d'una opinió, d'una regla, etc.
Ai las! En Llorenç Carreres tenia raó... Induïda per aquell vell consell de disposar sempre d'una segona opinió, me’n vaig a la pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans, que no fa altra cosa que confirmar-me la de l’Enciclopèdia. No hi ha dubte, doncs. En català, quan fem ús del text d’un autor per recolzar una opinió, una experiència o una regla, fem una citació. Tan contenta com n’estava de les meves tres “cites” al blog... Però això rai. Modifico el camp de les etiquetes i, en un tres i no res, totes les cites s’han convertit en citacions! Si n’és d’elàstica, la informàtica... Gràcies, Llorenç! em dic, m’has salvat d’un dels ridículs més espantosos, el de les faltes ortogràfiques i els barbarismes en català. Perquè ja se sap que els catalans, amb aquests temes, som especialment sensibles. Ara que... pensant-ho bé, els ridículs només poden ser ridículs si neixen de la originalitat. Me’n vaig de dret al blocdelletres i, al mig de tot, a l’apartat del sumari dels blogs més actualitzats, hi veig dos posts, flamants, imponents... amb la paraula cita al títol. Cap dels dos tracten de dues persones que fixen un dia i una hora per parlar i veure's. El meu ego, fa poc derrotat, es comença a refer. “Penas compartidas no son penas”, que diuen els castellans. I mentre, per precaució, m’abstinc de provar de traduir aquest darrer aforisme, em pregunto si, finalment, perviurà la “citació”, perquè els castellanismes fan lleig i els qui fan ús de les citacions solen ser persones cultes o amb pretensions de ser-ho; o si, per contra, la “cita” s’acabarà imposant perquè, entre altres coses, les paraules, en la seva major part, les posen en circulació les persones i no pas els diccionaris.
oo
"El temps ho dirà"
oo
Altrament.... sabeu de qui és aquesta citació?
dimarts, 25 de març del 2008
dilluns, 24 de març del 2008
diumenge, 23 de març del 2008
Aigua
Foto: Kim HansenAhir 22 de març va ser el teu dia, de la mateixa manera que en fa dos, el 21, es va celebrar el dia internacional de la poesia. Des de pràcticament la seva fundació, que les Nacions Unides, directament o a través de les seves agències, han dedicat dies, setmanes, anys o, fins i tot, dècades, a mirar que el món s’interessi per causes diverses. Sense anar més lluny, i només a tall d’exemple, el dia 8 de març va ser el dia internacional de la dona treballadora; l’any 2008, és el de les llengües, la patata i el sanejament; i la dècada 2001-2010, la de l’eradicació del colonialisme. I què?, deus pensar. Em serveix de gaire tot això? A partir d'avui, 23 de març, seré una mica més neta, o potser em malmetran una mica menys?
Pel dia internacional de la poesia, els diaris van repartir una poesia inèdita de Josep Piera traduïda a 24 llengües. No anava acompanyada de cap explicació. Hi havia la poesia, que parlava de poesia, i començava la primavera, que és l’estació poètica per excel·lència. Amb això, n’hi havia prou. Perquè la poesia pot voler dir moltes coses, si l’hi saps captar l’essència i la bellesa – que no ha de ser necessàriament la de l’autor. O molt poques, si no t’abelleix d'endinsar-te en el rerefons dels sons i les paraules. Amb tu, però, ara que la terra és més eixuta que mai i els pantans comencen a buidar-se, les explicacions són necessàries i no admeten interpretacions equívoques. Ens cal saber perquè baixes cada cop més minvada de les muntanyes; perquè fas pudor quan passes per valls entapissades de xemeneies; perquè et manllevem del riu i t’hi tornem corsecada i bruta, l’essència espremuda fins a límits insospitats, com si fossis una sabata vella. Per què, si nosaltres mateixos som tu i tu ets la saba que ens fa viure?
A hores d’ara, ens diràs, tot això ja hauríeu de saber-ho. I segurament, tu, que, al cap i a la fi ets el món tal i com el coneixem, tindràs tota la raó. Perquè ha arribat un moment que hem de fer alguna cosa més que donar explicacions.
Pel dia internacional de la poesia, els diaris van repartir una poesia inèdita de Josep Piera traduïda a 24 llengües. No anava acompanyada de cap explicació. Hi havia la poesia, que parlava de poesia, i començava la primavera, que és l’estació poètica per excel·lència. Amb això, n’hi havia prou. Perquè la poesia pot voler dir moltes coses, si l’hi saps captar l’essència i la bellesa – que no ha de ser necessàriament la de l’autor. O molt poques, si no t’abelleix d'endinsar-te en el rerefons dels sons i les paraules. Amb tu, però, ara que la terra és més eixuta que mai i els pantans comencen a buidar-se, les explicacions són necessàries i no admeten interpretacions equívoques. Ens cal saber perquè baixes cada cop més minvada de les muntanyes; perquè fas pudor quan passes per valls entapissades de xemeneies; perquè et manllevem del riu i t’hi tornem corsecada i bruta, l’essència espremuda fins a límits insospitats, com si fossis una sabata vella. Per què, si nosaltres mateixos som tu i tu ets la saba que ens fa viure?
A hores d’ara, ens diràs, tot això ja hauríeu de saber-ho. I segurament, tu, que, al cap i a la fi ets el món tal i com el coneixem, tindràs tota la raó. Perquè ha arribat un moment que hem de fer alguna cosa més que donar explicacions.
dissabte, 22 de març del 2008
dijous, 20 de març del 2008
Estimar la literatura
"Si avui dia em pregunto per què estimo la literatura, la resposta que em ve al cap de manera espontània és: perquè m'ajuda a viure. Ja no li demano tant, com a l'adolescència, que m'estalvïi les ferides que podria patir en els meus encontres amb persones reals, més que no pas excloure les experiències viscudes, em fa descobrir mons que se situen en continuïtat amb elles i em permet entendre-les millor".
0000
00
Conferència "La literatura en perill"
Centre Cultural Fundació Cercle de Lectors, Barcelona
27 de novembre de 2007
dimarts, 18 de març del 2008
diumenge, 16 de març del 2008
La butlleta
Entre els dits
carregats de durícies
hi tinc una butlleta.
El paper és tan prim
que a contrallum
hi veig l’anvers,
un entapissat
de números i lletres
que somriuen
als tresors més cobejats.
L’alço amb cura
i n’observo el contorn,
tan fràgil,
que em fa patir.
Què faria si un cop de vent
me la robés?
L’agafo ben fort,
i veig al meu davant
dones boniques,
que m’abracen
com si encara
fos un noi.
Pronuncio el tres
i el quaranta-vuit,
i m’imagino
el to neutre
de l’hostessa de la tele.
A l'altra banda,
l’esclat efervescent
d’aquest meu cos
de vell que,
malgrat tot,
encara serva en els ulls
la lluentor.
carregats de durícies
hi tinc una butlleta.
El paper és tan prim
que a contrallum
hi veig l’anvers,
un entapissat
de números i lletres
que somriuen
als tresors més cobejats.
L’alço amb cura
i n’observo el contorn,
tan fràgil,
que em fa patir.
Què faria si un cop de vent
me la robés?
L’agafo ben fort,
i veig al meu davant
dones boniques,
que m’abracen
com si encara
fos un noi.
Pronuncio el tres
i el quaranta-vuit,
i m’imagino
el to neutre
de l’hostessa de la tele.
A l'altra banda,
l’esclat efervescent
d’aquest meu cos
de vell que,
malgrat tot,
encara serva en els ulls
la lluentor.
dissabte, 15 de març del 2008
Homo Faber
Foto: Flickr (TheMadcaplaughs)Si us parlo d’El cementiri dels llibres oblidats, de ben segur que pensareu en La Sombra del Viento de Carlos Ruiz Zafón, amb tota probabilitat la font d’inspiració del bibliotecari o bibliotecària del meu barri. Al costat del taulell de préstec – com de costum, amb una cua important d’adolescents amb CDs – un mostrador amb llibres de tota mena. «Fa temps que, per raons diverses, ningú s’emporta aquests llibres. Dóna’ls-hi una oportunitat. S’ho mereixen», deia si fa no fa el rètol. Un reclam com els caramels i les piles que tenen els supermercats a la caixa i que, en el meu cas (si es tracta de llibres, sóc dèbil per naturalesa, ho reconec) va funcionar.
La tria no va ser fàcil, però finalment em vaig decidir per Homo Faber (1957) de Max Frisch, de la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” d’Edicions 62, amb traducció de Judith Vilar. La novel·la està escrita en primera persona i ens mostra com Walter Faber, un home de mitjana edat que treballa com a tècnic per a la UNESCO, va canviant la seva perspectiva de la vida – inicialment molt científica i racional – a través d’una sèrie d’esdeveniments que el trasbalsen fins a fer-lo trontollar: un accident d’aviació, la mort d’un vell amic, la coneixença fortuïta d’una filla que no sabia que tenia... Max Frisch aconsegueix bastir una història colpidora i versemblant, i la fa servir de marc per exposar l’antítesi entre tècnica i art, home i dona, o els Estats Units i Europa. Homo Faber està farcida, tot i que de vegades d’una manera subtil, de filosofia i reflexió. És, sens dubte, una novel·la per ser rellegida i no pas per arraconar al cementiri dels llibres oblidats.
Us n’ofereixo dos fragments, cadascun pertanyent a dues parts ben diferenciades del llibre, i a través dels quals es mostra l’evolució que ha experiment el protagonista sobretot per mitjà del llenguatge: en el primer text, una reflexió sobre l’avortament, tècnic, precís, funcional, neutre; en el segon, on narra una estada Cuba, emotiu, simbòlic, poètic. Val a dir, però, que la transició entre tots dos estats és totalment creïble i natural. Parla, sempre, Walter Faber; tot i que el Walter Faber de l’inici de la novel·la no és el mateix Water Faber que el del final. I el lector, això ho entén perfectament.
La tria no va ser fàcil, però finalment em vaig decidir per Homo Faber (1957) de Max Frisch, de la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” d’Edicions 62, amb traducció de Judith Vilar. La novel·la està escrita en primera persona i ens mostra com Walter Faber, un home de mitjana edat que treballa com a tècnic per a la UNESCO, va canviant la seva perspectiva de la vida – inicialment molt científica i racional – a través d’una sèrie d’esdeveniments que el trasbalsen fins a fer-lo trontollar: un accident d’aviació, la mort d’un vell amic, la coneixença fortuïta d’una filla que no sabia que tenia... Max Frisch aconsegueix bastir una història colpidora i versemblant, i la fa servir de marc per exposar l’antítesi entre tècnica i art, home i dona, o els Estats Units i Europa. Homo Faber està farcida, tot i que de vegades d’una manera subtil, de filosofia i reflexió. És, sens dubte, una novel·la per ser rellegida i no pas per arraconar al cementiri dels llibres oblidats.
Us n’ofereixo dos fragments, cadascun pertanyent a dues parts ben diferenciades del llibre, i a través dels quals es mostra l’evolució que ha experiment el protagonista sobretot per mitjà del llenguatge: en el primer text, una reflexió sobre l’avortament, tècnic, precís, funcional, neutre; en el segon, on narra una estada Cuba, emotiu, simbòlic, poètic. Val a dir, però, que la transició entre tots dos estats és totalment creïble i natural. Parla, sempre, Walter Faber; tot i que el Walter Faber de l’inici de la novel·la no és el mateix Water Faber que el del final. I el lector, això ho entén perfectament.
“Des de que sé com van anar les coses, sobretot en vista del fet que la noia que em va acompanyar a l’Òpera de París era la mateixa criatura que tots dos (Hanna també), tenint en compte les nostres circumstàncies personals, deixant de banda la situació política d’aleshores, no havíem volgut tenir, he parlat amb persones diverses i diferents del que opinen sobre l’avortament, i he comprovat que (pel que fa a la idea bàsica) compartien el meu punt de vista. Avui dia l’avortament és una cosa ben natural. On aniríem a parar sense l’avortament? El progrés en la medicina i la tècnica precisament obliguen l’home responsable a prendre noves mesures. La humanitat s’ha triplicat en un segle. Abans la higiene no existia. Engendrar i parir, i deixar morir els nadons en el seu primer any de vida, d’acord amb la naturalesa, és més primitiu, però no més ètic. S’ha lluitat contra la febre puerperal. Es fan cesàries. Hi ha incubadores per als nadons prematurs”.
***
“Finalment, la tempesta: estic assegut sota les arcades, sol, en un balancí groc; al meu voltant la remor de l’aigua, un xàfec sobtat amb ràfagues de vent; de cop i volta l’avinguda es queda buida, com si s’hagués donat l’alarma; les persianes peten, els esquitxos sobre l’empedrat: com una sobtada feixa de narcisos (sobretot, sota els fanals), blancs.
Em gronxo i observo.
Sóc feliç de ser allí en aquell moment.
De tant en tant, una dutxa sota les arcades de flors-confetti; a més, l’olor de les fulles ardents i la sobtada frescor a la pell; de tant en tant, llampecs, però el xàfec fa més soroll que la tronada; em gronxo i ric, el vent, els balancins buits que es gronxen al meu costat, la bandera de Cuba”.
dimarts, 11 de març del 2008
Pecats
El Vaticà ha declarat com a nous “pecats socials” contaminar el planeta, drogar-se, usar mètodes anticonceptius o investigar amb cèl·lules mare. Tota una revolució pel catolicisme: la llista de pecats no és inamovible com pensàvem. Ans al contrari, es pot anar actualitzant i, a més, crear-hi noves categories. L’església, doncs, fa un pas endavant i reconeix que si el món canvia tant, ella potser també ho haurà de fer; encara que només sigui una mica. Tanmateix, la mica és minsa i per segons què, només fa que engendrar contradiccions nefastes.
Sens dubte, els mètodes anticonceptius i l’avortament – un altre pecat dels grossos – es contraposen totalment amb el “Creixeu i reproduïu-vos; ompliu la Terra i sotmeteu-la” que proclama la Bíblia. Fa milers d’anys, l’espècie humana reduïda a un grapat d’individus, la màxima estava carregada de sentit. Reproduir-se, en una Terra de plantes i animals, volia dir sobreviure. El 2008, el planeta fornit amb 6.700 milions de cossos amb ànima i Déu sap amb quants milions d’ànimes sense cos, reproduir-se pot voler dir exhaurir tots els recursos. O fer tornar boig el temps de manera irreversible. O enverinar-nos de mica en mica… En definitiva, reproduir-se sense mesura, com ho fan els conills si els hi deixen, pot voler dir desaparèixer.
I és en aquest punt on es fa palesa la contradicció més grossa. Perquè, a més de no poder fer servir condons, resulta que ara no ens deixen contaminar la Terra que en un principi havíem de sotmetre. Què significa exactament contaminar? Segons el Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, embrutar, corrompre. Contaminar, com moltes altres coses, depèn de la quantitat. No és el mateix vessar 1 kg de fuel al mar que 50.000 tones. "Quants més serem, més riurem", diu la dita. James Lovelock hi afegiria "i més contaminarem". Justament el que ara, cada dia, cada minut, fan el Sant Pare, els fidels que el segueixen i els internautes desvagats que en aquests moments m’estiguin llegint: respirar, conduir, rentar roba, dutxar-se, engegar la calefacció, menjar, reproduïr-se... En altres paraules: emetre diòxid de carboni en excés, emboirar la ciutat amb òxids de nitrogen i partícules sòlides en suspensió, malbaratar aigua, abocar fosfats als rius, generar residus, portar més contaminadors a un món que ja en té 6.700 milions...
Sens dubte, els mètodes anticonceptius i l’avortament – un altre pecat dels grossos – es contraposen totalment amb el “Creixeu i reproduïu-vos; ompliu la Terra i sotmeteu-la” que proclama la Bíblia. Fa milers d’anys, l’espècie humana reduïda a un grapat d’individus, la màxima estava carregada de sentit. Reproduir-se, en una Terra de plantes i animals, volia dir sobreviure. El 2008, el planeta fornit amb 6.700 milions de cossos amb ànima i Déu sap amb quants milions d’ànimes sense cos, reproduir-se pot voler dir exhaurir tots els recursos. O fer tornar boig el temps de manera irreversible. O enverinar-nos de mica en mica… En definitiva, reproduir-se sense mesura, com ho fan els conills si els hi deixen, pot voler dir desaparèixer.
I és en aquest punt on es fa palesa la contradicció més grossa. Perquè, a més de no poder fer servir condons, resulta que ara no ens deixen contaminar la Terra que en un principi havíem de sotmetre. Què significa exactament contaminar? Segons el Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, embrutar, corrompre. Contaminar, com moltes altres coses, depèn de la quantitat. No és el mateix vessar 1 kg de fuel al mar que 50.000 tones. "Quants més serem, més riurem", diu la dita. James Lovelock hi afegiria "i més contaminarem". Justament el que ara, cada dia, cada minut, fan el Sant Pare, els fidels que el segueixen i els internautes desvagats que en aquests moments m’estiguin llegint: respirar, conduir, rentar roba, dutxar-se, engegar la calefacció, menjar, reproduïr-se... En altres paraules: emetre diòxid de carboni en excés, emboirar la ciutat amb òxids de nitrogen i partícules sòlides en suspensió, malbaratar aigua, abocar fosfats als rius, generar residus, portar més contaminadors a un món que ja en té 6.700 milions...
dilluns, 10 de març del 2008
dijous, 6 de març del 2008
Risc inexistent
El risc és pràcticament inexistent. No has pogut infectar-te perquè no has estat exposada al virus. Ara bé, si t’has de quedar més tranquil·la, fes-te la prova. Tingues present, però, que el resultat serà, de ben segur, negatiu. Cuida’t molt!
La Sílvia no tenia la pantalla de l’ordinador al seu davant. Ni cap full amb la resposta impresa. Però no li calia ni una cosa ni l’altra; s’ho sabia de memòria. Com més repetia aquelles quatre frases - la resposta eixuta d’una veu que no tenia cara - més creixia el seu neguit. Per què carall s’havia de fer una prova si el resultat, al cap i a la fi, havia de ser negatiu? No hagués estat més senzill dir no et facis cap prova, histèrica, que ets una histèrica, i oblida-te'n, de tot plegat?
De sobte, passes d’esclops. Tic-Toc-Tic-Toc. Una dona alta amb una bata.
_ Sílvia Aymerich, si us plau
En sentir el seu nom, tant el marrec que s’asseia al seu costat com la rossa oxigenada del racó van alçar lleugerament el cap. El primer, amb un tic a l’ull, va baixar-lo tan bon punt es va adonar que ella li tornava la mirada. La dona, una cama tremolosa, va cuitar a escrutar amb interès desmesurat el tauler de suro que presidia la sala.
Ella es va aixecar molt a poc a poc, com si l’estiguessin arrossegant.
_ Seu, Sílvia
Els segons que van precedir a la frase següent es van allargar fins a límits inabastables. No era la primera vegada que entrava a la consulta, una caixa blanca nua de quadres i de llum. Es tancava la porta i el bocí de sol que embolcallava la sala d’espera s’esvaïa. Cap finestra, cap escletxa. Una caixa blanca hermètica, va pensar. Dues cadires i una taula. I una cortina de plàstic que tapava el record àcid d’una punxada mal posada… De cop, va notar com una suor freda se li escolava per l’escot i li davallava panxa avall. Va voler mirar la cara asèptica de la infermera mentre estripava el sobre. Però no en va ser capaç. Tenia por que, si ho feia, l’esdevenidor foragitaria la teoria de la relativitat; el temps deixaria d’estirar-se com si fos una molla; les paraules temudes caurien al seu damunt com una llosa; i ella, s’ho mirés com s’ho mirés, ja no podria ser mai més la Sílvia que havia estat fins ara.
_ Fa calor, oi?
_ Sílvia Aymerich, si us plau
En sentir el seu nom, tant el marrec que s’asseia al seu costat com la rossa oxigenada del racó van alçar lleugerament el cap. El primer, amb un tic a l’ull, va baixar-lo tan bon punt es va adonar que ella li tornava la mirada. La dona, una cama tremolosa, va cuitar a escrutar amb interès desmesurat el tauler de suro que presidia la sala.
Ella es va aixecar molt a poc a poc, com si l’estiguessin arrossegant.
_ Seu, Sílvia
Els segons que van precedir a la frase següent es van allargar fins a límits inabastables. No era la primera vegada que entrava a la consulta, una caixa blanca nua de quadres i de llum. Es tancava la porta i el bocí de sol que embolcallava la sala d’espera s’esvaïa. Cap finestra, cap escletxa. Una caixa blanca hermètica, va pensar. Dues cadires i una taula. I una cortina de plàstic que tapava el record àcid d’una punxada mal posada… De cop, va notar com una suor freda se li escolava per l’escot i li davallava panxa avall. Va voler mirar la cara asèptica de la infermera mentre estripava el sobre. Però no en va ser capaç. Tenia por que, si ho feia, l’esdevenidor foragitaria la teoria de la relativitat; el temps deixaria d’estirar-se com si fos una molla; les paraules temudes caurien al seu damunt com una llosa; i ella, s’ho mirés com s’ho mirés, ja no podria ser mai més la Sílvia que havia estat fins ara.
_ Fa calor, oi?
oo
Ara, el sobre jeia despullat al cim de la taula. Encara podia aixecar-se i cridar ben fort «No, no ho vull saber»... La infermera va somriure. Allò era bon senyal. O potser no. De ben segur que els deuen ensenyar a amorosir les patacades. Counselling, en deien, al fòrum dels americans. Va alçar el cap i va veure com una mosca, negra, molt grossa, borinava al voltant de la làmpada. Com a mínim, ella es mou i no pot rumiar.
I, aleshores, la frase...
_ Aquí ho tens...
No sentia res. No pensava res. No gosava dir res. El jersei li picava. Tenia la panxa xopa.
_ Mira, Sílvia _ amb el dit, la infermera li assenyalava un full plegat pel mig amb quatre ratlles que, els ulls, de cop i volta entelats, no eren capaços de desxifrar _ t’han fet la prova de la sífilis, que és negativa i... _ pitjava amb força la part corresponent del full, com si l’hagués de foradar _ la de l’hepatitis B, que també és negativa _ una pausa _ i la dels anticossos del VIH _ ara ella ja no tenia el cor tan embalat i els ulls podien distingir on començaven i s’acabaven les paraules _ que també és negativa.
Un cop al carrer, va respirar fondo. L’aire, brut i feixuc, li va eixamplar els pulmons amb un vigor que desconeixia. Feia un sol dolç, d’hivern, i la Rambla estava plena de gent de tots colors que caminaven sense pressa. Mentre admirava per primera vegada els plàtans carregats d’ocells, li va venir al cap la conversa amb la Marta. «Estàs com una cabra, noia! Ganes de patir, és això el que tens, tu! Ganes de patir»... I li pessigava una vegada i una altra la galta com si fos una nena petita que hagués fet una malifeta. «Per un cop que fots un clau com Déu mana... Què et penses, que ets l’única que se n’ha anat al llit amb un desconegut? Si tothom fes com tu, la Seguretat Social estaria enfonsada en la misèria... Fes-te la prova, vinga! I pateix mentre n'esperes el resultat. Castiga’t més, que t’ho mereixes!» I reia sense ganes.
Va entrar en una pastisseria i va demanar una ensaïmada de cabell àngel… Potser sí que la Marta tenia raó i, sense ser-ne conscient, s’havia anat carregant de culpa i de patiment. Però, per què?, es va preguntar. No havia enganyat ningú. Ella no era com aquells homes casats del fòrum que havien anat de putes. O s’ho havien fet amb un altre home. Estava ben sola quan va passar. La separació de l’Enric ja no era res més que un doloret molt pobre al ventre que de tant en tant retornava en forma de fiblades… Va esbocinar els marges de l’ensaïmada… De fet, seguia ben sola… Es va espolsar amb avidesa el sucre de les mànigues… Havia estat ben sola els darrers tres mesos… Va assaborir amb delectança el cabell d’àngel, feia tant de temps que no en menjava… Per què coi s’havia enganxat a totes aquelles pàgines web? Plenes d'ignorants i de gent rara. I de pobres desgraciats que se n’havien sortit, amb una voluntat d’esperit tan inaudita que semblava de mentida... Al capdavall, potser tot plegat ho era, una mentida. Una enganyifa descomunal bastida a base de lletres que apareixien i desapareixien de la pantalla sense demanar permís... Malgrat tot, en un lloc o altre bé que hi havia gent malalta. Va pensar en el noi i la dona rossa de la sala d'espera. I, després, una altra vegada, en la conversa amb la Marta. «Què t’empatolles? No dius que el preservatiu no es va trencar? Estàs feta una torracollons...». «És que jo, fora de l’Enric, ja ho saps»… Es va acabar l’ensaïmada sense presses. I es va adonar que feia estona que el cel ja no era blau i que, a dalt de tot, una lluna blanca, rodona, imponent, començava a puntejar. La nit. En aquells moments, li hauria agradat ésser a la muntanya per poder veure els estels.
Ara, el sobre jeia despullat al cim de la taula. Encara podia aixecar-se i cridar ben fort «No, no ho vull saber»... La infermera va somriure. Allò era bon senyal. O potser no. De ben segur que els deuen ensenyar a amorosir les patacades. Counselling, en deien, al fòrum dels americans. Va alçar el cap i va veure com una mosca, negra, molt grossa, borinava al voltant de la làmpada. Com a mínim, ella es mou i no pot rumiar.
I, aleshores, la frase...
_ Aquí ho tens...
No sentia res. No pensava res. No gosava dir res. El jersei li picava. Tenia la panxa xopa.
_ Mira, Sílvia _ amb el dit, la infermera li assenyalava un full plegat pel mig amb quatre ratlles que, els ulls, de cop i volta entelats, no eren capaços de desxifrar _ t’han fet la prova de la sífilis, que és negativa i... _ pitjava amb força la part corresponent del full, com si l’hagués de foradar _ la de l’hepatitis B, que també és negativa _ una pausa _ i la dels anticossos del VIH _ ara ella ja no tenia el cor tan embalat i els ulls podien distingir on començaven i s’acabaven les paraules _ que també és negativa.
Un cop al carrer, va respirar fondo. L’aire, brut i feixuc, li va eixamplar els pulmons amb un vigor que desconeixia. Feia un sol dolç, d’hivern, i la Rambla estava plena de gent de tots colors que caminaven sense pressa. Mentre admirava per primera vegada els plàtans carregats d’ocells, li va venir al cap la conversa amb la Marta. «Estàs com una cabra, noia! Ganes de patir, és això el que tens, tu! Ganes de patir»... I li pessigava una vegada i una altra la galta com si fos una nena petita que hagués fet una malifeta. «Per un cop que fots un clau com Déu mana... Què et penses, que ets l’única que se n’ha anat al llit amb un desconegut? Si tothom fes com tu, la Seguretat Social estaria enfonsada en la misèria... Fes-te la prova, vinga! I pateix mentre n'esperes el resultat. Castiga’t més, que t’ho mereixes!» I reia sense ganes.
Va entrar en una pastisseria i va demanar una ensaïmada de cabell àngel… Potser sí que la Marta tenia raó i, sense ser-ne conscient, s’havia anat carregant de culpa i de patiment. Però, per què?, es va preguntar. No havia enganyat ningú. Ella no era com aquells homes casats del fòrum que havien anat de putes. O s’ho havien fet amb un altre home. Estava ben sola quan va passar. La separació de l’Enric ja no era res més que un doloret molt pobre al ventre que de tant en tant retornava en forma de fiblades… Va esbocinar els marges de l’ensaïmada… De fet, seguia ben sola… Es va espolsar amb avidesa el sucre de les mànigues… Havia estat ben sola els darrers tres mesos… Va assaborir amb delectança el cabell d’àngel, feia tant de temps que no en menjava… Per què coi s’havia enganxat a totes aquelles pàgines web? Plenes d'ignorants i de gent rara. I de pobres desgraciats que se n’havien sortit, amb una voluntat d’esperit tan inaudita que semblava de mentida... Al capdavall, potser tot plegat ho era, una mentida. Una enganyifa descomunal bastida a base de lletres que apareixien i desapareixien de la pantalla sense demanar permís... Malgrat tot, en un lloc o altre bé que hi havia gent malalta. Va pensar en el noi i la dona rossa de la sala d'espera. I, després, una altra vegada, en la conversa amb la Marta. «Què t’empatolles? No dius que el preservatiu no es va trencar? Estàs feta una torracollons...». «És que jo, fora de l’Enric, ja ho saps»… Es va acabar l’ensaïmada sense presses. I es va adonar que feia estona que el cel ja no era blau i que, a dalt de tot, una lluna blanca, rodona, imponent, començava a puntejar. La nit. En aquells moments, li hauria agradat ésser a la muntanya per poder veure els estels.
ooo
Foto: Flickr (·Mafiard·)
dimecres, 5 de març del 2008
La sabata de Palau i Fabre
Foto: Flickr (Doublegrub)ooo
ooo
Quan encara podies escriure, amb prou feines sabia qui eres. El teu nom, bell, els sons amb reminiscències nobles, era un de tants. Palau. Palau i Fabre. L’havia sentit, ho sé del cert. I no només una vegada. Sinó dues. O tres. O potser fins i tot més de quatre. De la mateixa manera que hom sent Primo Levi o Giscard d’Estaign i, de cop, sense saber ben perquè, fa acte de presència una mena de respecte antic, irracional, inqüestionable. I és que les paraules, per elles mateixes, prescindint del seu significat, tenen força, encara que sigui una força que no hàgim estat capaços de definir ni de catalogar. Com la literatura. O com la poesia, aquesta passió estranya que tan aviat titllen de transcendent com d’etèria, i que tu, amb quatre frases poc convencionals – potser precisament, per aquest motiu, encertades – vas associar amb un impuls primitiu i extraordinari:
“La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper. Alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers. Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre els involuntaris”
“La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper. Alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers. Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre els involuntaris”
Ara que ja no hi ets i els telenotícies no paren de repetir el teu nom, m’agradaria haver conegut la teva obra quan tocava, quan encara eres a la flor de la teva llarga vida, que asseguren que va valer la pena de ser viscuda. Sé, però, que això no és possible, que el temps és com l’aigua del riu que s’escola cap avall i mai més retorna als cims on ha nascut. Tanmateix, les paraules - amb significat o sense, però sobretot amb significat - perduren. I la poesia és innegable que existeix més enllà de la mà que l’ha creada. Em resta, doncs, l’oportunitat de llegir-te. D’endinsar-me en la màgia dels fruits de la teva vida experimentada sobre el paper. I en aquest procés, tan íntim i a l’hora tan universal, em pregunto si el poema que fa anys em va deixar una petja al cor i a la memòria – segurament, sense saber que era teu, perquè aleshores saber-ho em preocupava ben poc - també va sorgir de la inspiració. I m'ho pregunto perquè, més enllà de la bellesa del llenguatge, explica sense embuts i amb ben poques paraules com sovint els homes i les dones no s’arriben a entendre. I perquè, tot i que han passat molts anys i han canviat moltes coses, encara ara, existeixen les dones barates i les dones fines; els homes continuen plorant pel sexe i no pels ulls; i, tant pels homes com per les dones, és i serà amarg plorar sol.
LA SABATA
He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.
21 de març del 1943 (de Càncer)
dimarts, 4 de març del 2008
Els millors somnis
"Chacun sait que la meilleure manière de rêver n'est pas de fermer les yeux mais de lire"
Haikús de la Terra que canvia (IX)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
