Flaixos urbans

Ocres i vermells
engavanyen l'horitzó
La lluna entelada

9

Foto: Flickr (casimira parabolica)

Nadal

Músiques i llums

pels que carreguen les bosses

Pidola el captaire

pp

pp

pp

pp

Foto: Flickr (Rune T)

Matí plujós

El xipolleig de l'aigua

ressona pel celobert

Pisos amb lleganyes

Foto: Flickr (daniel vasco)

Paraules i mots

Paraules i mots

m'ajuden a rompre el jou

que duc a dintre

0oo0

oo

00

Foto: Flickr (Johny Selzer)

Haikú de la Terra que canvia (XIII)

La set

Clivelles fondes

a la terra eixuta

L'aigua que no cau

p

00

llp

Foto: Tomas Castelazo

Dos cors

00

Silencis amb tum-tums

Els teus batecs i els meus

s'acoblen i es fonen

Foto: Flickr (milkweg)

Premi Honor 2008 poetes del cor

La Carme Rosanas de Col·lecció de Moments m'ha concedit el Premi Honor 2008 Poetes del Cor. Moltes gràcies, Carme! I l'enhorabona pel premi i pel blog! Sense més preàmbuls, aquí teniu la llista dels tres guardonats per Paraules i mots, tots, grans poetes del cor:

- En Francesc Puigcarbó de Anoarra

- La Laura Dalmau de És hora d'hissar els somnis

- En Buk de Lluitant a la contra

I, per acompanyar la dedicatòria, una mica més endalt hi trobareu un intent de haikú del cor.

Molt bon dia de Sant Jordi!

Aquella nit

Aquella nit
lluïa la celístia.
Alta i bella
atalaiava el gran estol.
Ens deia aneu,
i romania eterna.
Ens deia féu,
i ens enartava a tots.
Agafàrem el camí
que s’obria ple d’espines.
Ens carregàrem
de nafres i de pols.
Arribàrem al final,
pujava el dia.

Sols

Ara tenim això i allò
i matem el temps
i les misèries.
I ens sentim més savis
i potser més rics.
Tanmateix,
quan es fa fosc
i les ferides cremen,
sovint pensem
que un forat
molt gros, molt buit,
entremaliat,
es va voler vestir de llum
per seduir-nos.

I ens va atrapar
per sempre.

Aquella nit.

Foto: Flickr (IHP)

Pas de zebra

Colzes oscil·lants

que avancen apressats

El verd a l'altra banda

Foto: Flickr (Lorenzo! (Lorenzodom))

La sang

I
Quatre ulls es miren
L’habitació en penombres
reté el silenci


II
Llavis delerosos
Els racons més inhòspits
s’omplen de saliva


III
Carícies tendres
Sobre el blanc de la sina
esclata el mugró


IV
Batecs que es freguen
La tebior de la pell
desclou el vergat


V
Esbufecs i suors
La puixança temuda
amolla el dolor


VI
S’escola la sang
Sota els cossos lassos,
els llençols tacats


VII
Dues mans s’agafen
El llit és tan ample que
hi cap tot el món

00

Foto: Flickr (Basic Framework)

Die Fälscher o el Contrast

Holocaust és horror. A les nostres consciències i a les nostres subconsciències. Els llibres d’història, els documentals, els testimonis... Tot plegat ha fet que les cambres de gas i els jueus cadavèrics cristal·litzessin a dintre nostre en l’horror més punyent, més perdurable. Un horror, per més inri, insensible a la civilització, al refinament i a la cultura. No és pas l’únic, direu. I tindreu tota la raó. El segle XX, sense anar més lluny, ens ha deixat com a llegat el genocidi armeni, la guerra dels Balcans o els cruents enfrontaments entre hutus i tutsis a Ruanda. Tanmateix, l’holocaust és un horror ben tangible. Que traspassa fronteres. Relativament proper en el temps i en l’espai. I, a més – i en això potser sí que es diferencia significativament dels altres horrors – reconegut i assumit com a horror, l’Horror, tant per vencedors com per vençuts.

El cinema, com la literatura, ha sabut reflectir aquest horror fins a gairebé convertir-lo en gènere. Però no s’ha limitat a això; ans al contrari, de vegades l’ha aprofitat de manera magistral per a aprofundir en les múltiples històries humanes que hi havia al darrere. Històries de supervivents, com les d’El Pianista. Històries de botxins, com les de Der Untergang (El hundimiento). O històries d’astutes ànimes compassives, com les de La Llista d’Schlinder. Die Fälscher (Els Falsificadors), últim Òscar a la millor pel·lícula estrangera, és la història verídica de l’Operació Bernhard. L’intent de l’exèrcit alemany de desestabilitzar l’economia britànica a través de la introducció a gran escala de lliures esterlines. Però també, i potser sobretot, és la història del grup de jueus que, en contra de la seva voluntat, s’hi van veure involucrats i hi van sobreviure. De diferents maneres.

No us parlaré de la fotografia de Die Fälscher. Ni de la música. Ni de la direcció. Perquè no en sé prou de cinema com per poder fer-ho. Només us diré que vaig anar a veure la pel·lícula sense grans expectatives. I que em vaig trobar amb un actor excel·lent, Stefan Ruzowitzley, i amb una bona història que parlava més per la força de les imatges que no pas per la de les paraules. Una de les més em va impressionar, al final de la pel·lícula: el Contrast. Com l’Horror, també en majúscules. Els presoners del camp, els de les altres pel·lícules, els de l’Horror: els rostres grisos i la pell apergaminada, clavada als óssos. Els també presoners del camp, els de les falsificacions, els que a l'escena anterior es veien malaltissos i humiliats: de sobte, davant l'Horror, el cos valent, i a la cara, els colors.

Flaixos urbans

Encalcen el cel gris

paraigües de colors

Per fi, la pluja

Foto: Flickr (sudjuanda)

Haikú dels dies

La primavera

Tardes que s'allargassen

i es tornen dolces

Foto: Flickr (Lapicero)

Ball de números

00

L’entrevistador va alçar el cap. Formació especialitzada, experiència en el sector, idiomes, una actitud més que correcta, bona presència, un parell de referències de les bones,... Tot, absolutament tot en aquell tros de paper i en aquella cara que només d’entrar li havia semblat honesta, deia «Sóc jo! Què més vols, perepunyetes? No en trobaràs cap altre!». Va mirar l’entrevistat i va veure de seguida que, en aquell punt, a diferència d’altres, no tenia cara ni de nervis ni de fàstic. Estava, senzillament, expectant. «Aquest rai, que ja té feina... Llàstima...». Amb el gest cansat, ple de resignació, es va treure les ulleres i va clavar-li els ulls, carregats de bosses.

— I quines expectatives econòmiques té, vostè?

Els vint segons que van seguir van ser d’un silenci sepulcral. Els dos homes no van moure ni un múscul. De sobte, tot el que havia precedit aquella frase, la sala, el currículum, l’entrevista, havia perdut la raó de ser. Conscient de que havia de dir alguna cosa, l’entrevistat va arreplegar les dues mans, una de la taula i l’altra del genoll, i les va ajuntar a la falda. Per primera vegada, una gota de suor li regalimava d’una templa, galta avall.

— Doncs, miri.... Jo ara mateix n’estic cobrant trenta-cinc mil.

L’entrevistador, les ulleres a la mà, se’l va mirar amb un cert paternalisme.

— I suposo que per anar-se’n d’allà on s’està, on, com vostè ens ha dit, hi està bé — va remarcar pujant el to de veu — li n’hauríem d’oferir més...
— Jo, de fet, havia pensat en uns quaranta mil — va replicar l’altre, amb la veu mig tremolosa.
— És clar, ja ho entenc..

Al passadís, mentre s’acomiadaven amb una encaixada de mans i el «no es preocupi, que ja el trucarem» de rigor, l’entrevistador es va convèncer de que, definitivament, amb trenta-tres mil euros de pressupost, podrien trobar ben poca cosa. «No sé què coi es pensa el director. Si fins i tot les dones de la neteja ho diuen, que els nostres sous estan per sota dels de mercat... Ara que, si volen un xitxarel·lo sense experiència, el tindran». Compungit, el pas lent, va anar marxant fins a desaparèixer, passadís enllà. «Llàstima...». Al despatx, una pila de currículums acabats d'arribar l'esperava.

L’entrevistat, ja a l’ascensor, es va afluixar el nus de la corbata. Havia seguit el consell d’amics i coneguts. «Tu sempre has d’inflar els números i dir que estàs molt bé. Encantat de la vida. I que, per anar-te’n, doncs, això... que pagant Sant Pere canta! És l’única manera que afluixin, creu-me! Sempre hi seràs a temps de baixar...». Tenien raó, ho sabia, però, tot i així, se sentia incòmode. No era per la mentida – malgrat que no li agradés mentir –, ni tan sols per la cara de bon home que feia l’entrevistador. Era... aquella glopada de coragre que li havia començat a pujar coll amunt només acomiadar-se’n, i que li deia que alguna cosa no acabava de rutllar. Tanmateix, la feina havia de ser, per força, seva. El màster, l’experiència a l’estranger, .... El sector era molt reduït; tothom es coneixia. Alleujat, va esbossar un mig somriure. Estava completament segur que, per més que busquessin, no en trobarien cap com ell.

Un cop al carrer, es va fumar un cigarret. Era l’hora de dinar i les terrasses estaven plenes de gom a gom; els comensals, la cara parant el sol, reien. Ell, però, només tenia mitja hora. A les tres, reunió amb el cap de qualitat. Si n’era de sòmines, el paio! Últimament només feia que sermonejar, les mans al pit com un mòssen. I després, aquell maleït informe que no acabava d’estar mai bé... Va engolir el fum amb una fruïció obscena, que ell mateix desconeixia. Com si, en fer-ho, tot plegat, l’informe, la reunió, els nervis de l’entrevista... s'haguessin d'esvair. Avui, ja ho veia a venir, plegaria tard. Un altre dia sense gimnàs. «Vinga!», es va dir. «A pencar!, Ja s’ho trobaran quan jo no hi sigui!» En un rampell, va apagar el cigarret. Tenia tantes ganes de canviar de feina que, de fet, hauria acceptat els vint-i-viut mil que en aquells moments estava cobrant.

00

Foto: Flickr (Dotpod). Entrevista de feina a Second Life.

Aiguamolls

Primavera al rec

El groc dels lliris punteja

al mig del verd

Foto: Flickr (Leon Calquin)

Haikú dels dies

Es mor el dimecres

El pes de la setmana

es fa menys feixuc

Foto: Flickr (idahostudios)

Flaixos urbans

El metro s'atura

No li he vist la cara,

al clatell que baixa

Foto: Flickr (Payuta Louro)

Premi a l'esforç femení

La Carme Rosanas, de Col·lecció de moments, m'ha concedit un "premi a l'esforç femení". "Per ser dona". Com molt bé diu la Carme, l'objectiu d'aquests premis-mems és ajudar a conèixer-nos, a nivell de blogs i de persones. Espero que, en aquest cas, també serveixi per a enterrar d'una vegada aquell tòpic que, de ben segur algun home o una dona amb poc senderi es van inventar, i que diu que les dones no ens ajudem les unes a les altres, sinó que més aviat ens cuidem a matar.

Segueixo l'exemple de la Carme i premio als blogs portats per dones o en els quals les dones hi participen, i que visito regularment. Perquè m'hi trobo bé.

- És hora d'hissar els somnis, blog poètic de la Laura Dalmau, amb poemes propis i d'autors reconeguts

- La mort del català, un blog per a difondre i recuperar paraules perdudes de la nostra llengua (últimament, està una mica desencallat, a veure si es revifa!)

- La lluna en un cove, un blog-diari ple de sensibilitat

- Antaviana, un blog de i sobre literatura amb informació, ressenyes, enquestes, ....

- Quadern de Bitàcola de Muriel Villanueva i Perarnau, un blog-diari amb poesia i microrelats sorprenents

- Nòmades del vent, un blog literari amb una mica de tot: poesia, històries de cada dia...


En honor al premi, també us transcric un parell de fragments de l'entrevista a la metgessa i escriptora Carmen Lafoy que apareix publicada a l'edició electrònica de La Vanguardia:

"Si tuvieras que destacar alguno de esos cambios positivos que se han producido en la vida de las mujeres, ¿cuál destacarías?

Sin duda alguna, su inmersión en la vida laboral. La posibilidad que tiene la mujer de trabajar en puestos destacados que requieren títulos universitarios, de participar en la vida política y en definitiva en un mundo que antes pertenecía a los hombres.
00

[...]

¿Los hombres han sabido digerir todos esos derechos que ahora tienen las mujeres y que antes no tenían?

Unos más y otros menos. Ha sido más fácil cambiar para la mujer que para el hombre, porque el cambio de la mujer ha supuesto, en muchos casos, una pérdida de ciertas cosas para el hombre.

[...]

¿Crees que el hombre y la mujer acabarán en una situación de equilibrio algún día?

No. La verdad es que creo que no. No sé si la mujer conseguirá nunca equilibrarse en lo que quieren algunas con respecto al hombre. No me cierno solamente a Europa, sino en su mayoría a los países en vías de desarrollo en los cuales los derechos de las mujeres son aún mínimos y en los cuales, por desgracia, aún se siguen sometiendo a verdaderas atrocidades."

I, ja per acabar, i perquè sempre està bé de comptar amb opinions de tota mena, us passo l'enllaç d'un post molt interessant sobre el fenòmen dels premis-mem a la blogosfera:"Les cadenes arriben als blogs"

El diari

M’assec davant l’ordinador. Amb la pantalla buida. Blanca, nua, sense res... Des de fa anys, a Occident el blanc és el color de les núvies. Una vida que es deixa enrere i una altra que comença, plena d’incerteses, de desigs. Una aventura, com el meu diari. Pantalles verges que imagino empastifades de traces negres.

És més de mitjanit i em sento els ulls envermellits sense haver d’emmirallar-me. Ha estat un dia llarg, que s’ha anat consumint a base de trampejar unes giragonses molt esquerpes. La feina, la feina i la feina. La pluja, la pluja i la pluja. La feina llarga i desagraïda. Una llagasta que em va xuclant la sang, a poc a poc, de mica en mica, sense que jo me n’adoni. La pluja empipadora. Que no s’atura des de fa dies. I que em mulla els baixos dels pantalons només posar un peu al carrer... És més de mitjanit. I el mateix defugir del temps sorprenentment em fa sentir desperta. Tinc els nervis ficats al moll de l’ós, sento l’angoixa. Una força malaltissa fruit de no sé quantes històries no explicades m’empeny a escriure aquestes ratlles. Vull embrutar aquesta pantalla despullada. Burxar amb les tecles una i una altra vegada fins a penetrar-la durament. Amb força i ràbia.

oooo

N’hi ha que diuen que escriure un diari és una teràpia. La teràpia dels tímids, que aboquen les misèries sobre un paper o una pantalla per desfogar-se, enlloc d’explicar-les als amics o a la parella. Les pantalles, els folis: cossos cantelluts desposseïts d’esperit que no emeten cap judici. Que no escolten, que no ploren. I que callen sempre... D’altres, però, sostenen que els diaris són maniobres maquillades d’aprenents d’escriptor que volen passar per ser modestos. Tothom, ho confessi o no, escriu per ser llegit – declaren.

oo

Jo, que no sóc filòsofa ni per naturalesa ni per educació rebuda - per dir-ho d’alguna manera - no vull entretenir-me gaire a reflexionar sobre el sentit de l’escriptura. O la literatura. O la psicologia de l’aprenent d’escriptor que s’entesta a dir que escriu per ell i prou. Jo vull encetar un diari. Col·loco, doncs, els dits al seu lloc corresponent i començo explicant que avui només en llevar-me he sortit al balcó i he pogut veure amb estupor que havia plogut molt tota la nit. I que encara continuava plovent amb força. Que les plantes del meu petit balcó estaven xopes i que al carrer alguns intentaven protegir-se ingènuament el cap amb paraigües que es tombaven replegats, fets malbé per un vent rabiüt que no parava de bufar. Explico tot això i explico també que he decidit agafar l’autobús enlloc de caminar, com faig sempre. I que m’he assegut – m’he pogut asseure! - darrere el conductor, el nas mig enganxat al vidre.

pp

Ara m’adono que escriure, el que sigui, un conte, un diari, una novel·la, ... no és gens fàcil. Arribar fins al seient de l’autobus, entre la pluja, no ho sé... Suposo que me n’he sortit prou bé, tot i que l’accentuació d’uns sentiments i l’omissió d’uns altres em deixa un cert regust d’insatisfacció. Però... posar la clau al pany, entrar al despatx i sortir-ne al cap de nou hores, per la mateixa porta!.... Com carai ho explico tot això?. Només de pensar-hi em sento presa d’una complexitat que m’aclapara. La realitat sempre supera la ficció - diuen...

00

De fet, no ha passat res d’especial. He contestat els mails i n’he escrit d’altres. He rebut trucades i he trucat jo. Amb els companys he baixat a esmorzar al mateix bar de sempre i hem criticat un famós de la tele que fa temps que xerra molt. He treballat amb l’ordinador i l’ordinador s’ha penjat. He sentit com m’esforçava massa a fer la feina ben feta i he experimentat el desagraïment i la incomprensió de sempre. He dinat en un xinès i tothom ha exposat els seus plans pel cap de setmana. He renegat de les estacions d’esquí i he pensat que plovia massa a tot el país perquè a la muntanya tinguessin la mínima oportunitat de passar-s’ho bé. He tingut una reunió amb el cap de departament i n’he sortit amb la sensació que una vegada més m’havia pres el pèl. M’han trucat dient que s’anul·lava el sopar d’avui i m’he sentit de cop immensament sola, immensament gran i immensament cansada...

oo

No, no és gens fàcil escriure. Rellegeixo aquestes línies i m’adono que només amb la reunió amb el meu cap en tindria prou per una novel·la sobre el desencant dels universitaris al món laboral de principis del segle XXI. Penso que cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes – el sopar que s’anul·la a l’últim moment, les converses sobre famosos a l’hora d’esmorzar, fins i tot els ordinadors que sempre es pengen – podrien transformar-se, en mans expertes, en veritables best-sellers. Potser, fins i tot, obres mestres... Rumio una mica i arribo a la conclusió que, per a mi, que m’apassiona la lectura, els millors contes sempre han estat aquells que eleven els fets més quotidians a la categoria de grans històries. Magnifiquen les insignificances i ens obliguen a reflexionar un cop més sobre nosaltres mateixos. Els protagonistes.

ooo

Però jo no sóc cap mà experta. No tinc ni temps ni traça per a ser-ho. Només tinc una pantalla en blanc i una angoixa que s’ha anat amorosint a cops de tecla. Potser sí que això dels diaris és una mena de teràpia psicològica. O una manera de dir-me en veu més alta a mi mateixa allò que fa temps que sé i que plasmat en quatre línies es torna més real, més evident, més explicable. És el meu diari. I demà el tornaré a omplir de reflexions, per a mi i per a qui el pugui arribar a llegir.

00

(Aquest relat va ser inclòs a l'opuscle commemoratiu del vint-i-cinqué anniversari de la llibreria Rogés Llibres de Mataró. L'opuscle, publicat al 2004, contenia el relat guanyador i els finalistes d'un concurs literari convocat per la mateixa llibreria, a més d'altres, que com aquest, es van considerar aptes per a ser publicats).

oo

ooo

ooo

Foto: Flickr (Barriem5)

Obvietats

De vegades, allò que és més obvi és precisament el que ens costa més d’assumir. Avui, a la ràdio, he pogut escoltar un fragment d’una entrevista a en Josep Mª Espinàs. De tot el que ha dit, em quedo amb una obvietat descomunal, magnífica, sobre la literatura: qui finalment atorga la preuada etiqueta d’escriptor és el lector. El crític, l’autor, el llibreter, l’editor... hi tenen ben poca cosa a dir. De la mateixa manera que a un venedor de mobles amb la botiga buida tot el dia, no li serveix de res dir que és venedor de mobles, tampoc l’escriptor es converteix en escriptor pel sol fet d’autoproclamar-s’hi. Seran els lectors el que a través de la seva tria, i al llarg del temps, el consolidin.

Sàvies i òbvies paraules. La literatura no és pas un acte introspectiu sinó que forma part indissoluble de la comunicació, que és bidireccional. Tot i així, perquè el gran públic lector pugui dur a terme aquesta coronació tan especial d’un lletraferit amb vel·leïtats literàries en un escriptor amb cara i ulls, cal que abans hagi tingut accés a les seves obres. Ai las! Això, ja són figues d’un altre paner. Perquè en el procés de selecció, edició, distribució i difusió sí que hi intervenen, i molt, els editors, els crítics i els llibreters... I és que, al capdavall, això de l'obvietat potser només és una de tantes quimeres.

Foto: Flickr (True_Bavarian)

L'Empordà

De lluny, el poble

Una estesa de cases

irromp a la plana

Foto: Flickr (Sifasalcat)

Flaixos urbans

Són les pintades,
les que al mur hi han obert
una finestra

Foto: flickr (PPCC Antifa)

Haikú de la Terra que canvia (XII)

El pulmó malalt

L'embat de la serra

ha tombat branques i tronc

El bosc és cendra




Foto: Flickr (Rockin'Ray)

Flaixos urbans

Un balcó florit

A la façana grisa,

oesclat de colors

Foto: Flickr (Nayira84)

Premi Dardo 2008

L'Asimetrich del blog Nòmades (una magnífica plataforma de divulgació i discussió de temes científics i d'actualitat) m’ha concedit el Premi Dardo 2008 – Best Blogs Darts Thinker. El premi porta adjunt el següent lema: “La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Moltes gràcies pel premi, Asimetrich. És tot un honor tenint en compte de qui ve i que no fa ni dos mesos que vaig obrir el Paraules i Mots. Continuant amb la cadena, aquí teniu la meva llista de 5 guardonats pel Premi Dardo 2008:

- Col·lecció de moments. Carme Rosanas: per un blog literari acurat, en forma i continguts; i, sobretot, per la capacitat d'engrescar i fer participar els lectors.

- Lluitant a la contra: perquè a aquesta pàgina de haikús en català li dec bona part de la meva fascinació pel gènere i la idea d'utilitzar imatges del flickr.

- La lluna en un cove: pel grau de sensibilitat i el caire poètic dels posts.

- La lectora corrent: per parlar de ciència amb estil, i per l'interés i originalitat dels temes tractats.

- Quadern de bitàcola de Muriel Villanueva i Perarnau: per un blog original i creatiu, i per les bones estones passades a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

oo

A tots cinc, ja sabeu què us toca, nomenar 5 guardonats més!

Flaixos urbans

Cares ensonyades

esperen a la barra

el primer cafè

Foto: Flickr (Mi Xavier)

El forat

Avui m’he llevat amb l’ai al cor, i veig
el fons d’aquest forat tan gros que put,
que em fa venir basques i mareig
i m’arrossega com si fos un cuc

Forat que ets ple de nafres i de mal,
que remugues a tot hora sense esglai,
escup la terra, el sofre, aquesta sal,
renta’t el ventre com no ho has fet mai

De dalt estant, et vetllaré la boca
Sortirà la ferum del fang i de l’esquitx,
jo els nuaré ben fort en un redós,

retornaré a la bonior del repòs,
i, de retruc, esdevindré una roca
I no veuré el forat sinó el desig

Foto: Flickr (fernando)

Aiguamolls

L'ombra del salze

només és una clapa

al mig de la closa

Foto: Flickr (estamosdeacuerdo)

Flaixos urbans

Ara que es fa fosc

veus com voleien els papers

que de dia reparties

Foto: Flickr (bichito)