Sense títol

A vegades el cos o la ment o tot plegat et diuen prou. T’escarxofes al sofà. Passes les hores mirant una pantalla. Surts. Menges. Menges molt. Galetes de xocolata, si pot ser. Parles més amb la parella i la família i els amics. Et passes les hores parlant. Et dius que això, de fet, és normal, que tens molta feina i que sempre vas amunt i avall. Que per força has de tenir estrès. Que llevar-se d’hora i anar a dormir tard no ho aguanta ningú. Que un dia i dos sí, però que si se n’ajunten gaires ja no ets tu. Que, parlant de dies, la vida – tothom ho diu – representa que no en té més de quatre. I conclous que tot és tan relatiu i tan efímer. Que tot té moltes cares i molts vèrtexs. Que, al capdavall, tot ve que s’acaba... Proves d’anar a dormir més d’hora però t’enganxes a una sèrie que abans trobaves xorra. No mires el bloc. No et connectes a la UOC. No vols veure res que et recordi a una vida passada en que penjar un post o acabar una prova d’avaluació continuada et produïa plaer i angoixa. Te’n rius, de tu mateixa... I continues menjant galetes de xocolata per comprovar que et provoquen mal de ventre. Aleshores, un dia que aparentment és com els altres sents una fiblada al fons que identifiques de recança. Et repeteixes que això d’escriure no és res més que un vici. Que ningú et llegeix. Que què ho fa que tot hi deixar-ho tot periòdicament ho vulguis tornar a endegar una vegada i una altra. Que ja has estudiat prou. Que, comptat i debatut, no has fet res més que estudiar. Que a casa teva els llibres fa temps que no hi caben. Que potser sí que tens un problema ... Però tornes a llegir. Com qui no vol la cosa et connectes al bloc i a la UOC i al blocsdelletres. Descobreixes un autor de qui no havies sentit a parlar mai. Se t’acuden idees de posts sense buscar-les. Tecleges. Al capdavall, et dius, sempre hi ha algú que et llegeix i que et comenta. I si no, potser tampoc hi fa res. Llegeixes. Escrius. Bloqueges. Somies. Menges galetes. Vius... I els dies i les hores, això sí, continuen passant igual de lentes o iguals de ràpides.

o

o

o

Foto: Flickr (Piterson)

Vent

Una vegada més
he escanyat el temps
a base d’històries impossibles.
Les tenyeixo, les rento i les pentino
amb una destresa freda
que fa temps que no m’espanta.
Misteriosament mesella
m’entesto a no deixar de somiar mai,
com si el vent no tingués prou força
per esbullar els cabells i les mentides.
El món, ben pensat,
no és res més que això,
un gran collage fet de fotos belles
que s’esquincen.
I a mi m’agraden més les capses
que els regals.
o
o
o
Foto: Flickr (Denis Collette...!)

Pluja

Qui marca el temps,
el vell despertador de la tauleta
o aquest xim-xim que renta els arbres i el ciment

més enllà de la finestra?
Si us plau, no t’entestis a voler conèixer el secret
que tot ho mulla.
L’alba trencarà a pesar de l’aigua,
i de res ens haurà servit esperar, frisosos,
com els enamorats esperen,
si les hores ja són mortes.

o

o

Foto: Flickr (The Blind Glass)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Metaliteratures

Per fi he lliurat el comentari de «Segona visió de març» de Pere Gimferrer (Els Miralls, 1970). La poesia de Pere Gimferrer no és fàcil. Gimferrer experimenta. Introdueix noves formes d’expressió. Juga amb el llenguatge. El manipula. L’esprem. L’esprem tant que, de fet, no s’està de traslladar les seves reflexions metaliteràries al mateix poema en un dels seus salts tan torbadors.

Tanmateix, aquesta dèria de parlar de la literatura des de la literatura no és pas tan estranya. En l’àmbit de la poesia, Eliot, per exemple, hi fou un gran afeccionat. En novel·la, em vénen al cap dues de les meves últimes lectures – L’últim home que parlava català i Els jugadors de whist. Totes dues excel·lents i totes dues recomanables. I totes dues amb escriptors i escriptores entre els seus personatges principals. S’espera que les obres literàries ens parlin fonamentalment de la vida. No es pot negar que el fet d’escriure – d’enfrontar-se a una fulla en blanc – és també part de la vida, si més no de la dels autors. Però de vegades em pregunto si tanta reflexió – en el cas de Gimferrer, molt intel·lectual i molt metafísica – pot tenir un interès diguem-ne que universal o si , per contra, només té una certa gràcia pel lector que també vol o desitja o li agrada o ha provat o vol provar d’escriure. I aquí entraríem a discutir a qui se suposa que ha d'anar adreçada la poesia i la literatura. I si, per exemple, hi ha diferents nivells de lectura o diferents nivells de públic lector.

o

o

Com els homes que s’acompleixen en l’acció, o en el
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.

o

o

Pere Gimferrer

Segona visió de març (fragment)

Els Miralls (1970)

Haikú

o Miro la nit

Més enllà de les teulades

... les estrelles
o
o

Foto: Flickr (Mr Geoff)

Blanc de pantalla

A sobre del blanc
(el blanc de sempre),
hi ha les lletres.
Les lletres dures.
Les lletres que s’acoblen
i es deslliguen.
Les lletres sense dits.

És, ben mirat, una cerca
tan immensa com estèril.
Consisteix a teclejar el teu nom
a dintre d’una caixa blanca,
a esperar que el no-res
es faci tot,
a no desviar els ulls,
a seure.

Haikú

la fosca de la cambra
una finestra
la llum del dia

o

o

o

Foto: Flickr (Lorenzo Cuppini)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Intertextualitats

Tramvia

Un senyor calb ha pujat al tramvia.

El cobrador remuga una cançó.

Uns minyonets aprenen la lliçó.

Drets, sotragats, llegint amb energia.

El cobrador remuga una cançó

en bon francès amb accent del Migdia.

Drets, sotragats, llegint amb energia,

els escolars espatllen Ciceró.

En bon francès amb accent del Migdia

une demoiselle demana Mataró.

Els escolars espatllen Ciceró

pensant en gols de nova fantasia.

Une demoiselle demana Mataró.

El dependent d’una camiseria

pensant en gols de nova fantasia

es veu ja ric, nimbat de campió.

El dependent d’una carnisseria

ha desplegat un nítid mocador.

Es veu ja ric, nimbat de campió,

caravermell, un noi de pagesia.

Ha desplegat un nítid mocador

un senyor vell amb aires d’elegia.

Caravermell, un noi de pagesia

amb gest discret s’eixuga la suor.

Un senyor vell, amb aires d’elegia,

mira el carrer, el doll del brollador.

Amb gest discret s’eixuga la suor

un empleat d’alguna companyia.

Mira el carrer, el doll del brollador

un jove basc que acompanya una tia.

Un empleat d’alguna companyia

veu un amic del club Natació.

Un jove basc que acompanya una tia

ha descobert un genoll de niló.

Veu un amic del club Natació

un aspirant a la teneduria.

Ha descobert un genoll de niló

la dama lleu que seu amb melangia.

Un aspirant a la teneduria

se sent torbat pel seu genoll rodó.

La dama lleu que seu amb melangia

no pensa en res; és buit el cap bufó.

Se sent torbat pel seu genoll rodó

el senyor calb. Ara ja baixaria.

No pensar en res, és buit el cap bufó.

Entre la gent que en un racó el premia,

el senyor calb (ara ja baixaria)

s’obre camí amb un soldat braó.

Entre la gent que un racó el premia,

amb molts batzacs i demanant perdó,

s’obre camí amb un sobtat braó.

El senyor calb ja baixa del tramvia.

Jordi Sarsanedas

La Rambla de les Flors, 1955

Margarida Aritzeta fa un comentari d’aquest poema de Jordi Sarsanedas que constitueix tot un trajecte intertextual. Així, el context de recepció se situa, d’una banda, en el marc del macrotext que configura el recull de l’obra de l’autor fins el 1989 (Fins a un cert punt) i, de l’altra banda, en el poema com a intertext o punt de confluència de textos anteriors de Salvat-Papasseit, Carner i Baudelaire.

Més enllà de les múltiples lectures i de l’anàlisi de l’estructura mètricosemàntica o de la figuració del poema, m’atrapa la fotografia – o, potser, la filmació – d’una realitat que, segons com es miri, es va esvair fa temps o té i tindrà plena vigència mentre existeixin ciutats com Barcelona o París. Em refereixo a la Barcelona dels tramvies, a la multiculturalitat que no anava més enllà del Midi francès, a la dona com a subjecte passiu, a les mitges de nilon com a símbol de modernitat o al Ciceró que s’ensenyava a les escoles. I em refereixo, també, a la mirada urbana; que és col·lectiva i individual; que conflueix a través d’angles diversos en un espai compartit; que recull l’anonimat i la proximitat física incòmoda; que està carregada de presses, de silenci i de desig; i on els somnis, que continuen rodant com una pilota de futbol, encara poden estar closos i a l'aguait en el pensament d'un noi caravermell de pagesia.

Dia de l'Acció Blocaire 2009: El Canvi Climàtic

Com l’any passat, m’adhereixo al Blog Action Day o Dia de l'Acció Blocaire (http://www.blogactionday.org/) que enguany està dedicat al canvi climàtic. La meva petita contribució és aquest poema de Carrie Etter, nascuda a Normal, a l'estat nord-americà d'Illinois.

The forecast forma part del llibre Feeling the pressure, un recull de poemes sobre el canvi climàtic que va ser publicat el 2008 pel British Council de Suïssa i que, si voleu, podeu descarregar-vos aquí en format pdf.

The Forecast

‘What’s the weather in Normal?’ I asked Dad
every time I called home.
Hometown as axis and norm –
I liked the sound of it.

Every time I called home,
he’d relate, first, the usual stats.
I liked the sound of it,
the run of numbers: temp, precip, dew point.

He’d relate, first, the usual stats
and move on to weather patterns
derived from the run of numbers –
El Niño, La Niña, climate change.

Moving on to weather patterns,
he spent more and more time reading reports
about El Niño, La Niña, climate change,
and began to see to his daughters’ future.

Spending more and more time on reports,
hometown as axis and norm,
he began to see his daughters’ future.
What’s the weather in Normal? I don’t ask.

o

o

D'entre les moltes funcions que diuen que té la poesia, una ha de ser sempre, per força, la de recollir les pors i els sentiments de culpes de la societat que la nutreix.