divendres, 3 d’abril de 2015

Autopaisatge


Deia Jean Giono que es pot fer el retrat d’una persona
fent el retrat del seu paisatge.
El paisatge de la meva infància és el d’un mas de pedra vella
i argamassa al costat dels aiguamolls.
Hi van néixer la mare, l’àvia i la besàvia,
que em portava a veure els paracaigudistes quan encara queien vora mar.
Però Jean Giono no va dir res dels autoretrats.
Els retrats s’encarreguen, es comencen i s’acaben.
Els autoretrats, en canvi, són com aquells somnis de significat incert
que tant emboiren el cap al despertar.
Quan menys t’ho esperes, tornen a aparèixer,
amb uns altres records i amb unes altres imatges
que incomprensiblement creies oblidades.
A l’autoretrat de la meva infància, per exemple,
ara mateix la llar de foc i el menjador s’han tornat estranyament petits,
i als bells horitzons de llunyanes muntanyes nevades
i remors de platja de sorra sense gent,
ja ningú pot ignorar l’urpa escalonada d’un bloc d’apartaments turístics
que vol encalçar el cel.
Potser d’aquí un temps, quan torni a posar-m’hi,
els camps llaurats s’hauran cobert de verd,
un puput aixecarà vivaç el vol arran de carretera
i jo el voldré mirar, com m’agradava pensar que el mirava,
per un instant petit, als ulls.
O serà estiu, i s’escoltarà el cric d’un grill
quan es fa fosc.
O la meva germana i jo ens pelarem els genolls,
de tant jugar amb els gossos i maltractar la bicicleta,
i el pare ens ensenyarà a posar dos dits ben xops de llet
a la boca d’un vedell
            perquè, pobret, ja desmamat, aprengui a beure.
Per més que m’hi esmerci,
no l’acabaré mai, el retrat del paisatge
de la meva infància.
Si us plau, que no s’acabi mai,
el paisatge de debò.


Foto: calafellvalo (Flickr)

dimecres, 31 de desembre de 2014

Llavor


No cal que sigui cada dia.
Potser ni tan sols cal que sigui cada any.
Però de tant en tant és necessari que acluquem els ulls
i ens tapem el nas i les orelles,
i fem veure que al món no hi ha res prou trist
ni prou clamorosament injust
com perquè el somriure de sucre d’un infant
o l’alenada a l’esquena d’un àngel mil·lenari
deixin de sembrar arreu la llavor de l’esperança.
De tant en tant,
perquè sí, perquè viure també vol dir això,
hem de creure en el Nadal.


Foto: Jacinta Lluch Valero (Flickr)

dissabte, 9 d’agost de 2014

El moment de la música


Perquè l’aire dels matins de dissabte
és lleuger com els llençols,
escoltem les orenetes en silenci.
D’aquest filet suspès del temps
en diem El moment de la música,
i ens agrada tant,
que l’estirem fins a tibar-lo.
Però així com el llarg viatge de les orenetes cap a l'Àfrica
no segueix un recorregut incert,
tampoc hi ha persianes prou opaques
que no deixin passar la llum de l’endemà.
El moment de la música, en diem,
i si ens hi trobem tan bé,
és perquè s’acaba.


Foto: Flickr (juantiages)

dilluns, 4 d’agost de 2014

Poemestiu 2014


Dissabte ens veiem a Castelló! Tota la informació del festival a http://poemestiu.wordpress.com

dissabte, 26 de juliol de 2014

Feina de formigues


El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.


Foto: Àlex Carmona (Flickr)


dimecres, 7 d’agost de 2013

Terra


De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?



Foto: Flickr (fturmog)

dijous, 1 d’agost de 2013

Tres colors


Rosa.
El teu color preferit era el rosa.
El rosa dels núvols de sucre de les fires,
dels gelats de maduixa,
dels palaus de Disney,
dels llaços dels vestits de rams i de les palmes.
Aquell rosa.

Vermell.
El teu color preferit va passar a ser el vermell.

El vermell de la pintura als llavis,
dels cocktails amb alcohol i sense alcohol,
dels sostenidors de cap any,
del Seat Ibiza dels anuncis.
Aquell vermell.


Morat.
El teu color preferit ara és el morat.
El morat del raïm i l’albergínia,

dels vins que envelleixen al celler,
de les postes de sol,
dels cops rebuts, de les fugides.
Aquest morat.

Foto: Flickr (Summer Skyes 11)