dimarts, 11 d’octubre de 2016

Oda als pensaments


Pinça de plaer.
Descobreixo al Google que no hi ha pensòmetres
ni estudis concloents sobre quants o quins pensaments
hauríem de tenir.
Cinquanta per minut? Vuitanta mil per dia?
Què és o què no és un pensament?
Penso: «Em fa mal la panxa.
Papallones arrauxades voleien del no-res
i salten a l’abisme.
Recordo l’àvia quan ens feia una torrada.
Ganes de sexe.
El pal de la “p” penjat d’una paraula.
I si fes...?
I si no fes...?»
En majúscules, el Caos.
Tal volta l’últim reducte de Llibertat Inalienable.
Pensaments, sou meus,
ben meus i només meus!
Pinça extrema de plaer.


Foto: Ma Lies (Flickr)

dimecres, 2 de setembre de 2015

Ho saben els ocells



Se’n diu por,
d’això que ens volen fer sentir,
tan sí com no
i d’una manera malaltissa,
perquè continuem clavats on som.

La por hipotètica de perdre
un pati o una tassa.

Pobrets.
¿No se n’adonen
que és precisament la por palpable de perdre’ns
a nosaltres mateixos,
aquesta vegada potser per sempre,
allò que ens fa aixecar,
tant sí com no
i opinin el que opinin els entesos,
per no deixar de moure’ns mai?

Ho saben els ocells:
en cap presó del món
les cel·les són tan amples com el cel.


Foto: Hugo Marcelo Méndez Campos (Flickr)


divendres, 3 d’abril de 2015

Autopaisatge


Deia Jean Giono que es pot fer el retrat d’una persona
fent el retrat del seu paisatge.
El paisatge de la meva infància és un mas de pedra vella
i argamassa al costat dels aiguamolls.
Hi van néixer la mare, l’àvia i la besàvia,
que em portava a veure els paracaigudistes quan encara queien vora mar.
Però Jean Giono no va dir res dels autoretrats.
Els retrats s’encarreguen, es comencen i s’acaben.
Els autoretrats, en canvi, són com aquells somnis de significat incert
que tant emboiren el cap al despertar.
Quan menys t’ho esperes, tornen a aparèixer,
amb uns altres records i amb unes altres imatges
que incomprensiblement creies oblidades.
A l’autoretrat de la meva infància, per exemple,
ara mateix la llar de foc i el menjador s’han tornat estranyament petits,
i als bells horitzons de llunyanes muntanyes nevades
i remors de platja de sorra sense gent,
l’urpa escalonada d’un bloc d’apartaments turístics
vol encalçar el cel.
Potser d’aquí un temps, quan torni a posar-m’hi,
els camps llaurats s’hauran cobert de verd,
un puput aixecarà vivaç el vol arran de carretera
i jo el voldré mirar, com m’agradava pensar que el mirava,
per un instant petit, als ulls.
O serà estiu, i s’escoltarà el cric d’un grill
quan es fa fosc.
O la meva germana i jo ens pelarem els genolls,
de tant jugar amb els gossos i maltractar la bicicleta,
i el pare ens ensenyarà a posar dos dits ben xops de llet
a la boca d’un vedell
            perquè, pobret, ja desmamat, aprengui a beure.
Per més que m’hi esmerci,
no l’acabaré mai, el retrat del paisatge
de la meva infància.
Si us plau, que no s’acabi mai,
el paisatge de debò.


Foto: calafellvalo (Flickr)

dimecres, 31 de desembre de 2014

Llavor


No cal que sigui cada dia.
Potser ni tan sols cal que sigui cada any.
Però de tant en tant és necessari que acluquem els ulls
i ens tapem el nas i les orelles,
i fem veure que al món no hi ha res prou trist
ni prou clamorosament injust
com perquè el somriure de sucre d’un infant
o l’alenada a l’esquena d’un àngel mil·lenari
deixin de sembrar arreu la llavor de l’esperança.
De tant en tant,
perquè sí, perquè viure també vol dir això,
hem de creure en el Nadal.


Foto: Jacinta Lluch Valero (Flickr)

dissabte, 9 d’agost de 2014

El moment de la música


Perquè l’aire dels matins de dissabte
és lleuger com els llençols,
escoltem les orenetes en silenci.
D’aquest filet suspès del temps
en diem El moment de la música
i ens agrada tant,
que l’estirem fins a tensar-lo.
Però així com el llarg viatge de les orenetes cap a l'Àfrica
no segueix un recorregut incert,
tampoc hi ha persianes prou opaques
que no deixin passar la llum de l’endemà.
El moment de la música, en diem.
I si ens hi trobem tan bé,
és perquè s’acaba.


Foto: Flickr (juantiages)

dilluns, 4 d’agost de 2014

Poemestiu 2014


Dissabte ens veiem a Castelló! Tota la informació del festival a http://poemestiu.wordpress.com

dissabte, 26 de juliol de 2014

Feina de formigues


El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.


Foto: Àlex Carmona (Flickr)