dimecres, 7 agost de 2013

Terra


De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?



Foto: Flickr (fturmog)

dijous, 1 agost de 2013

Tres colors


Rosa.
El teu color preferit era el rosa.
El rosa dels núvols de sucre de les fires,
dels gelats de maduixa,
dels palaus de Disney,
dels llaços dels vestits de rams i de les palmes.
Aquell rosa.

Vermell.
El teu color preferit va passar a ser el vermell.

El vermell de la pintura als llavis,
dels cocktails amb alcohol i sense alcohol,
dels sostenidors de cap any,
del Seat Ibiza dels anuncis.
Aquell vermell.


Morat.
El teu color preferit ara és el morat.
El morat del raïm i l’albergínia,

dels vins que envelleixen al celler,
de les postes de sol,
dels cops rebuts, de les fugides.
Aquest morat.

Foto: Flickr (Summer Skyes 11)

dissabte, 27 juliol de 2013

El temps perdut


Lamentes que ens coneguéssim massa tard.
I em parles de la dolçor del primer bes
i dels colors que es veuen molt més vius
sense aquest vidre, com fumat, 
que va bastint a trompicons
la solitud.
I jo et dic que sí, que t’entenc,
que també maleeixo el fat pel temps perdut.
Però que no puc deixar de pensar
que, aviat o tard, un dia, ens vam conèixer.


Foto: Flickr (epSOs.de)

Poemestiu 2013

Aquest 2013 tornem a tenir Poemestiu. Figueres, Navata, Palamós, Castelló d'Empúries i Darnius seran els cinc municipis empordanesos que l'acolliran. Un cartell de luxe, amb poesia i també música de la mà de cantautors i cantautores en llengua catalana. Organitzat per Versos.cat. No us el perdeu!

Esdeveniment del recital de Castelló al Facebook: https://www.facebook.com/events/651941298166993/



dijous, 7 març de 2013

Donzelles de l'any 2000


Demà 8 de març, dia de la dona treballadora, acompanyaré la Sandra D. Roig i la Jèssica Pujol en la primera presentació de "Donzelles de l'any 2000", una antologia de dones poetes dels Països Catalans publicada per l'Editorial Mediterrània. Serà a la Biblioteca Ramon Bordas de Castelló d'Empúries, a les 19:00h. Al facebook hi trobareu més detalls de l'esdeveniment. M'agradaria molt que ens acompanyéssiu!


dimecres, 29 agost de 2012

El llibre que llegies



Aquest estiu vaig tenir el plaer d'introduir la presentació de "El llibre que llegies" de Ricard Garcia. L'acte es va desenvolupar a l'Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries, que us recomano visitar si és que encara no ho heu fet. Al final de la presentació, es va produir un diàleg entre l'autor i el públic assistent sobre el procés creatiu que va ser d'allò més interessant. Us deixo amb l'enllaç de la introducció que vaig preparar. Poesia honesta i treballada, que entra a la primera però cal llegir-la i rellegir-la tantes vegades com es pugui per captar-ne tots els matisos.

diumenge, 19 agost de 2012

Recital de Versos.cat a Castelló d'Empúries




Ahir a Darnius es va cloure el Poemestiu 2012. Ha estat una segona edició ben complerta, amb més de 30 poetes i 7 municipis empordanesos: Navata, Figueres, Palamós, Agullana, Castelló d’Empúries, Maçanet de Cabrenys i Darnius.  Com l’any passat, jo vaig coordinar l’organització del recital de Castelló d’Empúries, que va tenir lloc el divendres 10 d’agost. Val a dir que l’entorn convidava a passar una vetllada agradable. Les pedres del convent de Santa Clara traspuen màgia per tot arreu, i el fet de recitar a l’aire lliure i a l’estiu, encara que sigui en un recinte tancat – en aquest cas, un claustre –, sempre infon una sensació especial a l’esperit. 

L’acte va començar amb una traducció de Xavier Farré d’un poema d’Adam Zagajewski: «Escriure poemes». Em va semblar que era la millor manera de presentar catorze poetes que tenen una manera ben diferent de crear i d’enllaçar versos, però que per sobre de tot creuen en el poder sublim de la paraula. No em vaig equivocar. La Carme Salleras va donar el tret de sortida amb un poema de l’Àngel Rodríguez; i a partir d’aleshores, la paraula – la paraula nua – va fluir sense aturar-se. Vam emocionar-nos, vam recordar, vam qüestionar-nos moltes coses, vam riure (sí, he dit riure) i ens vam sentir identificats o compresos en més d’un vers. Les veus que ja havíem escoltat l’any passat (Carme Pagès, Daniel Ruiz-Trillo, Júlia Costa, Assumpta Estarriol, Quim Martínez recitat per Sílvia Casamort, Sònia Serrabao, Raimon Gil Sora, Quim Ponsa o jo mateixa, Teresa Bosch) es van acoblar perfectament amb les que es feien sentir per primera vegada – i amb molta força - al Poemestiu (Sònia Moll, David Caño i Ricard Garcia). I ho van fer amb generositat, sense artificis ni renúncies, però amb un comparsa de luxe: la música de l’Albert Cuevas, membre del Duet Ditifet.

El més de mig centenar de persones que es van aplegar al convent de Santa Clara diran si  vam assolir o no el que hauria de ser el repte principal de tot recital: acostar la poesia a la gent. L’altre, el de crear i reforçar vincles entre poetes, està més que assolit. Si més no, us puc assegurar que jo me’n vaig anar a casa satisfeta i contenta d’haver passat una bona estona, amb algunes noves idees de poemes i moltes de lectures. Què més es pot demanar?

Per acabar, us deixo amb el poema de Pere Palau (1929-2006) que va recitar la Carme Salleras al final de la primera part. “En Palau”, que mai es va vantar de ser poeta, es passava hores assegut a les escales de la capella de Santa Clara – just davant de casa seva – observant els turistes i pensant. Som molts els que creiem que si per alguna cosa es diferencia la poesia de la narrativa és per la seva honestedat: les coses, es mostren tal com són. En el cas d’en Palau, aquesta opinió esdevé una màxima. La poesia d’en Palau és el propi Palau, amb els seus desitjos, les seves pors, i les seves infranquejables ànsies de mantenir-se fidel a ell mateix. Només em pregunto què diria si hagués pogut presenciar el recital de Versos.cat de la festa. Vàrem o no contribuir – encara que només fos una mica - a «cantar a la llibertat en tot camí»? Jo crec que sí.


Clam, la llibertat psicològica

Prou, ja,... us diré, amics:
Que no us embargui la tristesa;
mireu els nens, quin esclafits!
mireu-los! quina rialla de tendresa.

Accepteu amb pregonesa
el cruel afany de l’home més roí,
no us adormiu en l’escomesa,
canteu a la llibertat en tot camí.

On roman la cridadissa,
aneu-hi ardits, puix que, ara és el temps
d’exhortar-la, car, precisa
l’home la llibertat en tots moments,
per curullar-se de joies aimades.
Exhaleu-vos en curtes estades;
- l’opressió sols embardissa.


Pere Palau Massot