Un dia em vaig aturar a mirar la gent que m’envoltava. Estava a la ciutat, en un carrer concorregut del centre. A diferència d’uns anys enrere – quants devien ser? – les pells eren ara de totes les tonalitats; els pantalons de les noies s’acabaven just on comença la ratlla del cul; no hi havia cap avi amb boina ni cap àvia que vestís de dol; se sentien més pleases que no pas por favors, i més por favors que no pas si us plaus; i tres de cada quatre joves que passaven pel meu costat tenien un forat amb una agulla de cap clavada en una banda o altra del cos. Vaig alçar el cap per estudiar el cel. Era blau i brut. Com el que recordava. Aleshores, en el precís instant en què l’estela d’un avió esquinçava el meu silenci, vaig sentir com em tustaven a l’espatlla. Un noi d’uns vint anys em demanava com ho havia de fer per anar a un monument emblemàtic. Em va tractar de senyora. Li vaig assenyalar la cantonada d’un carreró travesser, just allà on hi havia hagut la cabina des d'on trucava els pares per dir que arribaria tard. De sobte, vaig deixar de mirar la gent per mirar-me a mi. Les mans, els cabells, la panxa, les venetes de les cames, la brusa que em tapava la trinxa dels pantalons... Amb aquesta imatge, i la de feia anys – quants devien ser? – vaig anar fent via cap a casa.
dilluns, 26 / maig / 2008
diumenge, 25 / maig / 2008
Cap de setmana
L'ombra dels dies
s'ha tornat a esmunyir
com una anguila
Suspesa en l'aigua freda,
la tarda del diumenge
Foto: Flickr (Whimsical Chris)
dijous, 22 / maig / 2008
Un parell de minuts
L’Andreu baixa les escales de pressa; tant, que quan arriba al replà del cinquè pis s’entrebanca amb una estora mal col·locada. Un reflex providencial fa que s’agafi a la barana, flexioni el genoll i no caigui. L’esforç de la maniobra, però, li costa un parell de minuts. Que encara hi sigui, si us plau. Continua baixant. Continua sense aturar-se, com un llamp, un pis i un altre, fins que encalça el rebedor. I d’aquí, directe al carrer. Cagada! Ja se n’ha anat. Es queda quiet. Només amb la respiració suada del seu cos. Si almenys no se sentís el soroll d’aquestes refotudes obres.... Mira a banda i banda. Al seu costat, el captaire de sempre; a l’altra vorera, els paletes. Li ha semblat sentir un cling. Ve de la cantonada amb el carrer París. Cling, Cling, Cling... Para bé les orelles. Amb la mà dreta se’n replega una, fa cassoleta i escolta. Cling, Cling, Cling... Ara sí. N’està del tot segur. Pot distingir-lo perfectament entremig del retruny de les màquines. Arrenca a córrer. El so, metàl·lic, estrident, d’instrument desafinat, persisteix. A mesura que avança, carrer avall, es fa més fort. Com els batecs del seu cor. Continua. De pressa. Ara sí. Ja gairebé hi és. Tanmateix, de sobte, quan amb prou feines li falta un pam per arribar al final, el so s’esvaeix. Gira a la dreta i veu el carretó. Només una ampolla. Al costat, dos homes: l’un, jove, la pell fosca, vestit amb un mono; l’altre, gran, ulleres i barba blanca, amb espardenyes d’estar per casa i una cartera a la mà. S’atura. Té la samarreta xopa.
—Hola... – agafa aire – voldria una ampolla.
—Hola – somriu el jove del mono – Hoy, ya no. Demà.
—Querría una botella – insisteix.
—Ya le entiendo – contesta l’altre mig cridant – Pero hoy, todas acabadas. Mañana. Demà. A la misma hora, yo traigo – i torna a somriure.
—Així que ... avui ja no en queda cap... – repeteix l'Andreu mentre esbufega, una mà prement el pit.
—No, hoy ya no quedan. Mañana. Una y media, ok?
Triga uns segons llargs a contestar. Finalment assenteix, remuga «adéu» i, capcot, les espatlles deixades anar, refà el mateix camí per on ha vingut. Just al xamfrà, sent la veu de l’home de la barba blanca. «Gràcies». Sembla content. No pas com ell, que està empipat i que renega. Renega per dins i per fora. «Mecagundéu!». El captaire se’l mira de dalt a baix. Així que, demà altre cop a dos quarts de dues... Haurà de perdre’s mitja classe d’estadística, si vol arribar a temps. Però de baixar corrent les escales, ni parlar-ne! Si cal, es quedarà plantat al carrer, esperant. I des d’un quart de dues. Què diu, un quart? Des de la una! L’estadística, que es foti! Encara tornarà a sortir un altre paio amb espardenyes i li fotrà l’última ampolla. Renoi, si tot plegat deu haver estat cosa d’un parell de minuts... Amb la mà mig tremolosa es palpa la butxaca, el bitllet, els dos euros de propina, la clau. La posa al pany i, abans de pujar els sis pisos d'escales que té al davant, calcula que, si fa un sopar fred, potser encara tindrà prou butà per dutxar-se l’endemà al matí.
oo
oo
oo
Foto: Flickr (FeRGonzalez)
Etiquetes:
flaixos urbans,
relats
dimecres, 21 / maig / 2008
dilluns, 19 / maig / 2008
diumenge, 18 / maig / 2008
Premi Goldenbird
L'Asimetrich de Nòmades m'ha concedit el premi Goldenbird,. Moltes gràcies, Asimetrich! I l'enhorabona pels teus posts, últimament molt interessants i variats. El premi, creat per Niñapajaro es concedeix "por nada en especial, tal vez simplemente por estar ahí, gracias por compartir vuestro mundoblog, no tiene ni bases ni normas ni prohibiciones".
ll
A falta de bases i normes, seguiré l'exemple de l'Asimetrich i proclamaré com a guanyadors els lectors-comentaristes del Paraules i mots, tot i ésser conscient que alguns i/o algunes no són gaire amants dels premis blocaires:
oo
- La Carme Rosanas de Col·lecció de moments
- La Laura Dalmau de És l'hora d'hissar els somnis
- La Mercè Piqueras de La lectora corrent
- En Francesc Puigcarbó de Anoharra
A tots vosaltres, gràcies! Perquè un blog sense lectors és com un llibre sense fulles. Sí, ja sé que aquesta comparació és molt tòpica, però m'agrada.
oo
oo
Etiquetes:
blogosfera,
premis
divendres, 16 / maig / 2008
Menjar una llimona sense fer ganyotes
“A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s’acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat.”
Així es com s’acaba Precisament parlàvem de tu, el darrer dels vint contes curts que Sergi Pàmies va publicar amb el títol Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema, 2006). Les llimones, com diu la contraportada del llibre, són refrescants i, a la vegada, àcides. Com la mirada de l’autor, que fa servir la ironia sense escatimar, quan és necessari, la cruesa.
Així es com s’acaba Precisament parlàvem de tu, el darrer dels vint contes curts que Sergi Pàmies va publicar amb el títol Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema, 2006). Les llimones, com diu la contraportada del llibre, són refrescants i, a la vegada, àcides. Com la mirada de l’autor, que fa servir la ironia sense escatimar, quan és necessari, la cruesa.
Partint de situacions quotidianes, les històries – que de vegades es mantenen arrelades a la realitat i d’altres deriven en un esqueix d'absurd o de fantasia – aprofundeixen perspicaçment en una sèrie d’emocions comunes. La por a la mort. L’amor no correspost. La solitud. La dependència emocional. Les complexes relacions entre pares i fills. La feixuguesa i la comoditat de la rutina... Els personatges de Si menges una llimona sense fer ganyotes no són herois. Tampoc són els protagonistes d’històries extraordinàries. Són nosaltres mateixos, i precisament per això no ens deixen indiferents.
No em puc estar de dir - tot i ésser conscient que algunes veus ho trobaran irrellevant o, fins i tot, inapropiat - que els protagonistes humans també són, sobretot, homes. Els homes més contemporanis i terrenals. Que s’esfondren amb la mort dels pares, que no veuen acomplertes les seves expectatives laborals, que pateixen davant la crisi d’una filla adolescent, que se senten sols després d’una separació o que un bon dia s’aixequen amb unes ganes terribles de plorar. La mirada de Sergi Pàmies a la masculinitat d’aquest segle XXI que comença, és íntima i honesta. I, a diferència d’altres, no fa soroll.
És difícil comentar, recomanar, explicar, comparar... un llibre de vint contes. Caldria fer-ho vint vegades, per més que la teoria i la crítica literària s’entestin a parlar-nos del fil conductor. En el cas de Si menges una llimona sense fer ganyotes, penso que no hi ha cap fil més conductor que la singularitat i la sensibilitat del llenguatge. Precís, treballat, bell, planer. Capaç de captar la transcendència dels fets més insignifcants, com fan els millors contes. Us en transcric un bon exemple: l’inici del Com dues gotes d’aigua. Una magnífica metàfora de la vida que neix, mai millor dit, d’una aixeta que degoteja. La imatge que, amb l’agosarament del blocaire novell (si mai llegeixes aquestes ratlles, Sergi, disculpa l'atreviment), he volgut plasmar en una tanka.
“Quan neix, la gota encara no sap que d’aquí a dos segons s’esclafarà contra la pica de la cuina. Il·lusionada, llisca per l’últim revolt de la canonada i treu el cap per la desembocadura de l’aixeta. La llum dels fluorescents l’enlluerna. Se sent com la passatgera de tren que, després d’haver concentrat la mirada en un llarg túnel, surt finalment a cel obert. Encuriosida, s’atura al bec de l’aixeta. La inèrcia fa que trontolli i que, després d’un lleu balanceig, caigui al buit. Durant els primers mil·límetres d’aquesta trajectòria – iniciada amb més esperança que no pas convenciment –, l’envaeix el vertigen. Volar l’estimula tant com passar desapercebuda.”
oo
oo
oo
Foto: Flickr (Bald Monk)
dijous, 15 / maig / 2008
Dues gotes
La pica, i xof!
La gota s'esclafa
esbocinada
Un altre capciró d'aigua
o
surt del ventre de l'aixeta
Foto: Flickr (seethruu55)
Idea generadora: Com dues gotes d'aigua
Subscriure's a:
Missatges (Atom)














