.jpg)
Entrades
tu i jo sols sota una col
Fa 17 hores
dimarts, 30 de juny del 2009
dilluns, 29 de juny del 2009
Sobre Ítaques i sobre poetes
El mite d’Ulisses és el mite de la vida. Kavafis ho va deixar ben clar: Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/has de pregar que el camí sigui llarg,/ple d'aventures, ple de coneixences. Malgrat aquesta advertència, tots tenim moltes Ítaques al cap i, des del moment en que salpem del port fixem la vista en les seves platges amb una determinació més cega del que volem o sabem reconèixer. Una casa, una feina, un fill, la fama ... La vida és una immensa col·lecció d’Ítaques i una immensa col·lecció de frustracions. De lluny, les fites i les platges són una retxa de terra neta i llisa que separa el blau del cel del blau del mar. La llum és suau, el traç finíssim. I les fresses no són fresses sinó sons: el cant dels ocells, les ones que s’escumen... Tot allò que desitjàvem hi és present en la mesura justa. De prop, però, aquesta visió tan idíl·lica canvia. La nitidesa esdevé boira. Al mar hi suren quatre ampolles de plàstic, la sorra està més plena de turistes del que ens havien – o, tal volta, ens havíem – promès. I, de tant en tant, sobten els clàxons dels cotxes que fan cua. Una casa, una feina, un fill, la fama... Potser, fins i tot, la poesia. Tan se val. Siguin quines siguin les fites o les platges, probablement mai deixarem de topar amb el mateix miratge. I seguirem navegant, delerosos de sorra, amb un rumb darrere l’altre, fins que un dia la mort ens sorprengui al mig de l'oceà.
o
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.
0
És molt difícil parlar de la poesia d’un mateix sense caure en una crítica extremosa. Quin és el poeta que mai no ha sentit una gran decepció davant la seva obra, que no ha renegat d’ella amargament i no li ha semblat que l’horitzó cap al qual tendia i que en certs moments fins diria que s’aproximava, resta encara lluny, com a l’instant mateix de posar-se en camí?
o
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0
o
The only wisdom we can hope to adquire
is the wisdom of humility; humility is endless.
o
is the wisdom of humility; humility is endless.
o
És sota aquesta llum que jo voldria saber mirar els meus escrits: no desdenyant-los radicalment, com per instint orgullós encara avui potser faria, però tampoc no acceptant-los d’una manera trivial i còmoda.
o
oJJoan Vinyoli, Vent d'aram, Poesia completa 1937-1975
o
o
o
Foto: Flickr (Albe86)
dissabte, 27 de juny del 2009
Tanka d'un insomni lleu
En el silenci
de la nit, un gos borda
Què puc fer, sinó
ajeure'm al teu pit
i esperar que calli?o
o
o
o
divendres, 26 de juny del 2009
dijous, 25 de juny del 2009
Sobre l'alquímia
He volgut destil·lar versos i paraules
per concentrar l’essència
d’això que en diuen,
que en diem,
la poesia.
Al fons del matràs,
sense rimes ni metàfores,
m’hi he trobat a mi mateixa.
o o
o
Comentari de l'Helena Bonals
o
o
Foto: Flickr (kunist)
dimarts, 23 de juny del 2009
diumenge, 21 de juny del 2009
Del llit estant
Del llit estant
el món és una cova
Només se sent
el repic de les gotes
a dalt de la teulada
o
oo
o
o
o
o
oo
dimecres, 17 de juny del 2009
dimarts, 16 de juny del 2009
Eros amb veu de dona
A la biblioteca hi he trobat una selecció de poesia catalana eròtica feta per dones. Es titula Eròtiques i despentinades (Arola Editors, 2008); i el pròleg, la recerca i la tria dels poemes són d’Encarna Sant-Celoni. Us ofereixo el poema de l’autora més gran (Lluïsa Denís, nascuda a Barcelona el 1862) i el de l’autora més jove (Àngels Gregori, nascuda a Oliva, La Safor, el 1985). Són cent anys de poesia catalana amb veu de dona, cent anys de poesia que parla de sexe i cent anys de poesia que parla d’amor.
El desmai
Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l’aigua verda de l’estany
i l’aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.
I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres el jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l’aigua, bressolant-te, et fa dormir.
o
Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l’aigua verda de l’estany
i l’aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.
I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres el jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l’aigua, bressolant-te, et fa dormir.
o
Aclariment
I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.
I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.
Àngels Gregori (Oliva, 1985)
(del Llibre de les brandàlies)
(del Llibre de les brandàlies)
p
0
0
0
Foto: Flickr (BikBik)
dilluns, 15 de juny del 2009
dissabte, 13 de juny del 2009
Lu Xun i el valor de la literatura
Diari d’un boig i altres relats (Edicions de 1984, 2007, Barcelona) recull una desena de relats que Lu Xun (1881-1936) va publicar entre el 1918 i el 1925 a la revista Nova Joventut i que posteriorment va aplegar en dues col·leccions: Na han (Crit de Combat), el 1923, i Pang huang (Vagareig), el 1926. Lu Xun – pseudònim de Zhou Shuren - ha estat considerat el pare la literatura xinesa moderna. Va conrear diversos gèneres literaris i va ser un dels impulsors de l’abandonament del xinès clàssic per una llengua més accessible per al poble. Partidari d’una modernització radical de la societat xinesa, va participar molt activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.
Al final del pròleg de l'obra, l’editor i traductor Carles Prado, afirma:
La distància – en l’espai i en el temps – que ens separa de Lu Xun és aparentment considerable. En aquest sentit, creiem que la present traducció pot obrir-li una escletxa per contemplar personatges, escenes, dilemes, de la Xina del primer terç del segle XX. Més enllà de la inevitable tafaneria intercultural, però, ens agradaria – des de la modèstia – que la traducció d’aquest recull aconseguís escurçar aquesta distància que aparentment ens separa tot reivindicant l’essència de Lu Xun i de la seva obra: el valor de la literatura.
Tanmateix, quin és el valor de la literatura? La bellesa de la paraula? El testimoniatge d’un temps i d’una terra? La versemblança de la ficció? La reflexió? O, tal volta, l’expressió d’aquelles emocions, d’aquelles lluites, d’aquelles creences arrelades i d’aquelles injustícies – tan humanes i tan perennes – que no coneixen fronteres?
Al final del pròleg de l'obra, l’editor i traductor Carles Prado, afirma:
La distància – en l’espai i en el temps – que ens separa de Lu Xun és aparentment considerable. En aquest sentit, creiem que la present traducció pot obrir-li una escletxa per contemplar personatges, escenes, dilemes, de la Xina del primer terç del segle XX. Més enllà de la inevitable tafaneria intercultural, però, ens agradaria – des de la modèstia – que la traducció d’aquest recull aconseguís escurçar aquesta distància que aparentment ens separa tot reivindicant l’essència de Lu Xun i de la seva obra: el valor de la literatura.
Tanmateix, quin és el valor de la literatura? La bellesa de la paraula? El testimoniatge d’un temps i d’una terra? La versemblança de la ficció? La reflexió? O, tal volta, l’expressió d’aquelles emocions, d’aquelles lluites, d’aquelles creences arrelades i d’aquelles injustícies – tan humanes i tan perennes – que no coneixen fronteres?
o
Han passat gairebé cent anys i encara ens cal recórrer mig planeta per anar a la Xina, però el sentiment de malfiança vers les noves generacions que l’autor retrata a Tempesta passatgera segueix intacte:
Al poble es manté un costum força curiós: quan neix una criatura se li dóna el nom equivalent del seu pes en jins. Des del dia que va fer cinquanta anys, l’àvia Nou Jins es va tornar cada cop més perepunyetes: que si quan era jove no feia tanta calor, que si el tofu no era tan dur... En definitiva, que avui les coses no van de cap manera. Altrament, ¿com s’explica que la Sis Jins pesés tres jins menys que el seu pare, en Set Jins? Això no és més que una altra evidència irrefutable de la teoria de l’àvia Nou Jins. Així, doncs, hi torna:
Al poble es manté un costum força curiós: quan neix una criatura se li dóna el nom equivalent del seu pes en jins. Des del dia que va fer cinquanta anys, l’àvia Nou Jins es va tornar cada cop més perepunyetes: que si quan era jove no feia tanta calor, que si el tofu no era tan dur... En definitiva, que avui les coses no van de cap manera. Altrament, ¿com s’explica que la Sis Jins pesés tres jins menys que el seu pare, en Set Jins? Això no és més que una altra evidència irrefutable de la teoria de l’àvia Nou Jins. Així, doncs, hi torna:
- Cada generació va de mal en pitjor!
També continua latent, malgrat tots els canvis produïts a la societat, el sentiment de misogínia. Lu Xun, fent ús d'una sàtira finíssima, el deixa ben retratat a La veritable història d’A.Q.
Aquest exemple ens demostra clarament que les dones són una cosa absolutament maligna.
La majoria dels xinesos haurien pogut esdevenir grans savis si no fos perquè, malauradament, van acabar esgarriats per les dones. La mítica dinastia Shang va ser destruïda per la seductora Da Ji. La dinastia Zhou va caure per culpa de la captivadora Bao Si. Quant a la caiguda de la dinastia Qin, si bé no hi ha cap prova determinant, no aniríem desencaminats del tot si diguéssim que una dona en va ser la causa. El que sí sabem amb certesa és que en Dong Zuo va ser assassinat per culpa de la cantant Diao Chan.
Totes les històries del recull tenen un punt de tragèdia. S'ha de reconèixer que, malgrat la psicoanàlisi i l’eclosió de les noves tecnologies, el món segueix girant com sempre, i la cruesa de la vida – a voltes tan traïdora - engrapa els homes sense pietat quan aquests menys s’ho esperen. El protagonista de Recança del passat, que ha passsat per una experiència traumàtica, sap molt bé que només li resta una via per sortir-se’n:
He de fer el primer pas, seguir el meu nou camí, en silenci, amagant la veritat dins la ferida més profunda del cor i deixant que l’oblit i la falsedat em facin de guia.
Seguir el camí... Estem en crisi, ho diu tothom i a tot arreu. I la societat està tan corcada que és inútil mirar de guarir-la, apunten alguns. Tanmateix, sempre arriba un moment en el qual ens adonem que l’esperança – aquí i a la Xina de fa cent anys – és l’únic que tenim. I, tal i com ens diu Lu Xun al relat autobiogràfic que precedeix Crits de Combat, sempre hi ha d’haver algú que desvetlli els dormilegues.
- Podries escriure alguna coseta...
Jo ja sabia on volia anar a parar. Feia poc que un grup d’intel·lectuals havien començat a publicar la revista Nova Joventut. Fins al moment, però, no semblava que haguessin obtingut cap resposta, ni d’aprovació ni de desaprovació. Vaig suposar que es devien sentir molt sols.
0
Tanmateix, li vaig contestar:
- Imagina’t una casa de ferro sense finestres, completament indestructible, a l’interior de la qual hi ha molta gent. S’han adormit de seguida i aviat tots es moriran ofegats. Però, com que dormen, la mort els arribarà sense dolor ni patiment. Si ara crides i en despertes uns quants, els qui tenen el son més lleuger, faries que aquests pobres desgraciats partissin l’agonia d’una mort irrevocable. ¿Et sembla que els faries algun bé, doncs?
- Imagina’t una casa de ferro sense finestres, completament indestructible, a l’interior de la qual hi ha molta gent. S’han adormit de seguida i aviat tots es moriran ofegats. Però, com que dormen, la mort els arribarà sense dolor ni patiment. Si ara crides i en despertes uns quants, els qui tenen el son més lleuger, faries que aquests pobres desgraciats partissin l’agonia d’una mort irrevocable. ¿Et sembla que els faries algun bé, doncs?
o
- Però, com que n’hauria despertat uns quants, potser hi hauria l’esperança de trobar alguna manera per destruir la casa de ferro.
Tenia raó. Malgrat les meves conviccions, no podia prescindir de l’esperança, perquè l’esperança pertany al futur.
- Però, com que n’hauria despertat uns quants, potser hi hauria l’esperança de trobar alguna manera per destruir la casa de ferro.
Tenia raó. Malgrat les meves conviccions, no podia prescindir de l’esperança, perquè l’esperança pertany al futur.
o
Sigui quin sigui el valor de la literatura, a Diari d'un boig i altres relats, la distància en el temps i en l'espai no són cap obstacle perquè el lector pugui apreciar-lo i en gaudeixi. Al cap i a la fi, potser és un valor universal.
oo
o
o
Foto: Flickr (Mark CH)
divendres, 12 de juny del 2009
dimarts, 9 de juny del 2009
dissabte, 6 de juny del 2009
Haikú de Siurana
Del campanar i sortint dels cingles,
ombres de pedra
o
o
o
Foto: Teresa (Siurana de Prades)
dimecres, 3 de juny del 2009
Darrer pensament
Tan tard, i encara queden
finestres per obrir...
finestres per obrir...
El cel és fosc;
només vull adormir-me
a la barana dels teus dits
només vull adormir-me
a la barana dels teus dits
o
o
A la barana dels teus dits (del blog Tens un racó dalt del món)
o
o
Comentari de l'Helena Bonals
o
o
Foto: Flickr (Tisdale)
dimarts, 2 de juny del 2009
Dies de sol, dies d'aplec
Amb el bon temps, les ganes de viure en majúscules s’intensifiquen. Són dies per deixar de banda la mística i els diaris, i inventar-se, com en aquest poema de Joan Vinyoli, l’alegria.
Aplec
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
Aplec
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
He vist anar i he Joan Vinyoli
Vent d'aram - Poesia completa 1937-1975
Foto: Frederic (Girona Temps de Flors 2009)
Paraules i mots a Ràdio Arenys
Aquest dilluns, al programa La Placeta de Ràdio Arenys es va parlar de Paraules i mots. Aquí teniu l'enllaç de la gravació.
o
o
o
Foto: Teresa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
