El 1981 es va eliminar per sempre la “profesión” del DNI. Es tractava, moltes vegades, d'una dada incòmoda. L’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) va reeixir a explicar el perquè en aquest fragment d'Amor i brossa (1986), una novel·la d’inspiració autobiogràfica.
o
[…] quasi tota la vida m’ha obsessionat la idea de què era el que havia d’aconseguir si desitjava escriure bé. Des de la infància que he volgut ser escriptor, i durant molt de temps l’escriptura em va semblar una professió elevada. Creia que un escriptor havia de ser tan savi com un profeta, tan pur i excepcional com un sant, tan destre i agosarat com un acròbata en un trapezi. Malgrat que ara sé que no hi ha professions escollides i que la saviesa, la puresa, l’excepcionalitat, la gosadia i la destresa en una persona es poden manifestar en forma d’excentricitat, bogeria, ineptitud i superfluïtat en una altra, aquesta idea del passat em va quedar atrapada en la consciència i el subconscient, i és probablement per aquesta raó que temo qualificar-me amb aquest mot: escriptor. Quan em demanen a què em dedico, intento eludir la resposta. Al capdavall, ¿qui gosaria presentar-se com a escriptor? A tot estirar, un pot respondre: «He escrit llibres.» De tant en tant, fins i tot penso que ni tan sols sé definir quin és l’objecte de la meva feina, què és allò que distingeix l’autèntica literatura de la simple escriptura, la qual és a l’abast de tothom, fins i tot d’algú que no ha anat mai a una escola on l’han ensenyat a escriure.
o
[…] quasi tota la vida m’ha obsessionat la idea de què era el que havia d’aconseguir si desitjava escriure bé. Des de la infància que he volgut ser escriptor, i durant molt de temps l’escriptura em va semblar una professió elevada. Creia que un escriptor havia de ser tan savi com un profeta, tan pur i excepcional com un sant, tan destre i agosarat com un acròbata en un trapezi. Malgrat que ara sé que no hi ha professions escollides i que la saviesa, la puresa, l’excepcionalitat, la gosadia i la destresa en una persona es poden manifestar en forma d’excentricitat, bogeria, ineptitud i superfluïtat en una altra, aquesta idea del passat em va quedar atrapada en la consciència i el subconscient, i és probablement per aquesta raó que temo qualificar-me amb aquest mot: escriptor. Quan em demanen a què em dedico, intento eludir la resposta. Al capdavall, ¿qui gosaria presentar-se com a escriptor? A tot estirar, un pot respondre: «He escrit llibres.» De tant en tant, fins i tot penso que ni tan sols sé definir quin és l’objecte de la meva feina, què és allò que distingeix l’autèntica literatura de la simple escriptura, la qual és a l’abast de tothom, fins i tot d’algú que no ha anat mai a una escola on l’han ensenyat a escriure.
o
Traducció de Kepa Uharte
Edicions 62, 2002, Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
o
Edicions 62, 2002, Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
o
o
o
Foto: Flickr (OdBall7)
Entrades
1 comentari:
Precisament jo em feia aquestes preguntes, no ben bé en el post que acabo de penjar.
un text molt bo, i una tria excepcional, com sempre.
:)
Publica un comentari a l'entrada