diumenge, 19 de juliol del 2009

Poema de diumenge a l'estació

Ha estat un instant curt,
i cap dels dos mirava allà on havia de mirar.
«L’estimo, l’hi haig de dir»
De vegades la fragilitat del vidre
no serveix per a res,
però el darrer pensament
d’aquest capvespre de diumenge
s’ha gestat en un somrís fugaç.
Ara, l’aire és fresc i buit,
i allà on abans hi havia el tren
hi tinc les pedres i les vies.

oo

Foto: Flickr (Kaidohmaru*)

4 comentaris:

Vicent Terol ha dit...

M'agrada el poema, que podria ser un microrelat: fins a la fi no coneixes quina és la situació exactament.

Salut!

Anònim ha dit...

Les estacions de trens són mons estranys i concentrats!Les persones que ens movem ens convertim en observadors i observats.
M'agraden i m'inspiren i veig que també a tu.

Sandra D.Roig ha dit...

L'estimo, li haig de dir.
Es una frase que de sobte et xucla dins una reflexió,es un poema preciós, amb una absència bategant al final.
una abraçada. :)

Met ha dit...

La darrera frase és boníssima; Un amor de pedregar mal encarrilat.
I n'hi ha tants!