Petit estudi d'un instant fosc

Quan parla,

només fa que escopir or.

Però és un pobre home.

Ara mateix, per posar un exemple,

és fosca nit

i la trobada està a punt de dissoldre’s.

La gent està contenta i estufada,

i en el crescendo sord de quatre, cinc

converses,

un perfum o un baf de margarides verdes

omple l’aire amb indolència.

És llavors quan algú proposa fer una foto.

Els alts amb els alts

i els baixos amb els baixos.

És fa estrany constatar que l’ordre és a vegades

una obsessió pels anarquistes.

Potser és per això que el nostre home,

baix i panxut

i amb un posat de se me’n refot de tot plegat,

s’esmuny amb una destresa tan antiga com apresa

fins a  plantar-se just al costat de la dona més alta de tot el grup.

Potser també és per això

que quan tothom somriu a la càmera

-         pataaataaaa,

li toca el cul.

Estem, doncs, en aquest precís instant del temps,

ni abans ni després,

i encara no sabem del cert

si ella li aixecarà la mà

o se n’apartarà amb un gest ambigu,

d’aquells que d’entrada no trenquen res de res

però que al final gelen.

Tampoc sabem si, per contra,

es quedarà palplantada uns quants segons

que esdevindran interminables.

Com pot ser que aquest home que parla

sempre des de dalt d’un pedestal,

el cos bavós i flàccid, pell de vell,

llavis de cendra.

Com pot ser que aquest home que té la dona

exactament a un cos i mig per l’altra banda,

el somrís i els ulls tan clars com ho és la lluna,

té ara mateix la mà suada, aquesta mà de corb,

refotuda al meu damunt?

Però estem just en l’instant d’abans d’aquest trosset de temps,

No podem subvertir el vidre del rellotge

ni podem entaforar-nos en els pensaments

ni en l’esbós de les paraules.

No podem veure el final.

Per tant, repetim,

un cop més,

que quan parla

no fa res més que escopir or.

Però que, de fet, és un pobre home

que fa pena.

Foto: Flickr (Pixelicus)