dilluns, 6 de setembre del 2010

Homenatges



La poesia de Vicent Andrés Estellés parla per ella mateixa. No necessita cap pròleg. Ni cap crítica amb nombroses referències. Necessita, això sí, homenatges com el d’aquest dissabte. Tota la xarxa farcida de versos. Tota la xarxa farcida de València, de la postguerra. Tota la xarxa impregnada d’aquesta manera tan seva i també prodigiosament tant de tothom d’entendre l’amor, la mort, el sexe i les persones. La poesia de Vicent Andrés Estellés parla per ella mateixa. Per això són tan importants els homenatges com el d’aquest dissabte. Perquè no s’oblidi.

Els fets
Tinc por perquè és diumenge. Em passaria
tot el diumenge agenollat, pregant
perquè les pobres gents tornen a casa
amb les butxaques plenes de les coses
que només en diumenge poden rebre,
car tot ho esperen del diumenge, tot
ho deixen, jo ho sé bé, per al diumenge,
les aguiletes d’una confiança,
que a la comarca de Gandia diuen
gallets, segons em diu la meua dona,
i si els falla el diumenge, els cau en terra,
com una amarga guardiola buida,
la vida, la setmana, els mesos, l’any.
És terrible pensar que poden perdre
la seua fe petita en el diumenge,
car ja han perdut la fe en els altres dies,
el dilluns, el dimarts, també el dimecres,
el dijous, el divendres, el dissabte,
el dissabte del puny contra la taula,
pelut dissabte del jornal escàs,
un fum, d’oli dolent, omple la casa.
Només els queda un dia, sols un dia,
en el qual tinguen una fet petita,
un julivert que arrelaria, agònic,
petulant com un ventre de cinc mesos,
en l’aigua d’un pitxer.


divendres, 3 de setembre del 2010

Setembre

 
I arriba el dia
(ningú sap del cert quin)
que esclata el groc
entre el fullatge verd
I cau, sense fer fressa


Foto: Flickr (tommaync)