El llibre que llegies

Aquest estiu vaig tenir el plaer d'introduir la presentació de "El llibre que llegies" de Ricard Garcia. L'acte es va desenvolupar a l'Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries, que us recomano visitar si és que encara no ho heu fet. Al final de la presentació, es va produir un diàleg entre l'autor i el públic assistent sobre el procés creatiu que va ser d'allò més interessant. Us deixo amb l'enllaç de la introducció que vaig preparar. Poesia honesta i treballada, que entra a la primera però cal llegir-la i rellegir-la tantes vegades com es pugui per captar-ne tots els matisos.

L'Agulla del Destí

La Carme Pagès és un tot un referent pels que estimem la poesia a l’Alt Empordà. Ha estat premiada en més d’una ocasió, diversos compositors han musicat alguns dels seus poemes, i fa una pila d’anys que participa i organitza recitals poètics. No ha estat, però, fins fa ben poc, que ha publicat part de la seva obra a través d’Òmnium Cultural Alt Empordà.

L’Agulla del Destí (Brau, 2011) és un recull extens i ric, que abasta diferents èpoques creatives i vitals de l’autora sense trair el seu estil característic. A la primera part, Bitàcola vital, la Carme fa servir els elements del mar i del món nàutic per fer un recorregut particular per les vicissituds de la vida. Qualsevol dels trenta-vuit poemes que la composen servirien com a mostra de la seva vàlua, però potser perquè avui ho necessito (hi ha dies i...dies...), he escollit Cuirassat.

Cuirassat

Amb cuirassa d’acer vetllo la vida

i m’armo amb pesada artilleria

quan tinc a vista algun enemic.

El meu esquelet es torna de ferro,

augmento la velocitat del cor,

el radi d’acció i el poder de tir.

Blindo sentiments amb mesures internes

i preparo canons exteriors

per fer foc amb tota mena de temps.

Són ardits rigorosament secrets,

que em donen coratge per subsistir.

Magnífic, oi? Doncs aquest divendres, amb un acompanyament musical de luxe, en podreu escoltar més. Serà al Bar del Sindicat de Navata. No hi falteu!

Veritats incòmodes

Quan finalment es van encendre els llums, ningú es va moure. Feia falta alguna cosa més que els segons dels crèdits per sobreposar-se a la desolació, a la sordidesa i a la sol·litud que encara traspuava la pantalla. Sens dubte, acabàvem de veure una bona pel·lícula. De les que no necessiten cap efecte especial per fer-se valer. Però la història de Brandon – un jove executiu novaiorqués addicte al sexe – era massa real i estava massa ben explicada com per poder dibuixar un lleu somriure.

Quan vaig arribar a la última pàgina de Sukkwan Island, no podia pensar en res més que no fos arreplegar quatre mantes i anar-me’n al llit. No calia llegir la contraportada del llibre per saber que l'autor havia viscut el drama del suicidi de ben a prop. La manera com la novel·la s’endinsa en els pensaments d’en Jim i el seu fill adolescent durant una estada en una illa remota d’Alaska, ens ho demostra. Però era precisament la gran versemblança d’aquests pensaments – tèrbols com les aigïes de la vida – que m’empenyien a  amagar-me del món i a no pensar.

Per què les mentides són de vegades tan amables?

Nostra senyora de les orenetes

El monjo Therapion havia vingut a Grècia per a alliberar-la de totes les creences paganes que encara convivien amb el cristianisme. Quan va trobar una cova dissimulada dins la falda d’una muntanya que servia de refugi a les Nimfes, va reunir els feligresos més fidels i corpulents, i els va armar amb pics i llanternes. En només dos dies, l’estreta obertura que separava la cova de l’exterior va quedar tapiada per una capelleta blanca amb un gran Crist pintat sobre una creu. Les Nimfes, esfereïdes davant d’aquella imatge, reculaven i gemegaven. El seu cos, abans el més bell i seductor de totes les criatures del bosc, es debilitatava i es preparava per descomposar-se en baf o caure convertit en pols. Just abans que s’esdevingués el darrer de tots els planys, una dona jove però amb el posat digne que només es pot aconseguir amb la vellesa, va passar per davant de la capella. La dona es deia Maria, havia tingut el seu fill en una cova, i va recriminar a Therapion la seva acció amb aquestes paraules:

“_ ¿I qui et diu que la pau de Déu no s’estén tant a les Nimfes com a les cèrvoles i als ramats de cabres? _ va respondre la jove _. ¿No saps que en temps de la creació va oblidar-se de donar ales a uns quants àngels, que van caure a la terra i van establir-se als boscos, on van formar la raça de Pan i de les Nimfes? I uns altres van instal·lar-se en una muntanya, on es van convertir en déus olímpics. No t’esveris, com els pagans, criatura a càrrec del Creador, però no t’escandalitzis tampoc per la Seva obra. I dóna gràcies a Déu en el teu cor, per haver creat Diana i Apol·lo”

De totes les històries que formen els Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Empúries, traducció de Marina Folch, 1989), aquesta, Nostra senyora de les orenetes, és la que més m’ha fet pensar. No sé què ens volia dir la seva autora: si volia plantejar-se la raó de ser de les religions, defensar la seva possible convivència, o denunciar els perills dels que l’adopten amb fanatisme. A mi, personalment, em transporta a la infantesa, quan encara creia en el Déu que un dia em van presentar els pares, el mossèn, i els mestres de l’escola; però a la vegada em preguntava com podia ser que Jesús permetés que els negres de l’Àfrica o els egipcis de les piràmides morissin condemants pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en una època equivocada.

El panorama que Yourcenar dibuixa a Nostra senyora de les orenetes és igual de torbador. Per què uns quants àngels van caure a la terra, si tenien ales? I encara més, per què d’aquests, només alguns es van transformar en déus olímpics i els altres van haver de contentar-se en formar la raça de Pan i de les Nimfes? No ens assegura l'Evangeli que tots som iguals davants de Déu? Potser els principis de la racionalitat – aquells principis que paradoxalment també em varen inculcar els pares, el mossèn i els mestres de l’escola –  s’han de deixar de banda en aquests casos. Potser els contes, com la religió, serveixen sobretot per aprendre a fer-se preguntes. Moltes preguntes.  

Foto: Flickr (Ramon Oromi Ferre)

Rèquiem, d'Ana Akhmàtova

La figura d’Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle XX. Ho diu Jaume Creus a la introducció de la seva obra completa que va publicar Edicions de 1984 el 2009 i que ell mateix va traduir al català. Com també diu que per entendre bé la poesia d’aquesta autora és més que recomanable conèixer la seva vida. Així, aquest poema en prosa amb què arrenca Rèquiem, una de les seves obres més reeixides, adquireix tota la seva significació quan es revela que el marit d'Anna Akhmàtova va ser afusellat i que el seu únic fill, Lev, va ser detingut i empresonat diverses vegades sota el règim d'Stalin entre el 1935 i el 1956.

Descriure l’horror i la injustícia és una de les funcions naturals de la poesia i de la literatura en general. Va ser Joan Fuster qui va afirmar que “escriure és una forma de venjança”. I va ser Freud amb la psicoanàlisi qui va argumentar científicament que explicar una mala experiència ens ajuda a alleujar els seus efectes traumàtics.  Escriure, al cap i a la fi, és parlar amb un paper. I parlar, al cap i a la fi, és pensar amb els altres.

EN COMPTES DE PREFACI

En els terribles anys de la Iejóvstxina, vaig passar disset mesos fent cua davant les presons de Leningrad. Una vegada algú em va «reconèixer». Llavors una dona al meu darrere, amb els llavis morats de fred, i que, evidentment, mai no havia sentit el meu nom, es va treure de sobre la torpor comuna a tots nosaltres i em preguntà a cau d’orella (allà tothom xiuxiuejava):

_ I això ho pot descriure?

I jo li vaig dir:

_ Puc.

Llavors alguna cosa semblant a un somriure aparegué tímidament en el que un dia havia estat la seva cara.

Foto: Flickr (MOBone@Kustlin Monstalrew)

Trista vida

En Yin Jiahou és un obrer industrial de la ciutad xinesa de Wuhan que viu en un petit apartament amb la seva dona i el seu fill. La seva vida està aparentment plena de monotonia i de dificultats. És una vida com tantes altres i, potser, com el propi títol de la novel·la indica, una Trista vida. Tanmateix, la flama  que encèn els sentiments i les emocions més profundes, escalfa totes les vides. Fins i tot les més anònimes. Això, Chi Li (Wuhan, 1957), un fenomen del nou neo-realisme xinès, ho explica molt bé sense caure en cap discurs filosòfic ni polític. En té prou narrant amb una naturalitat que atrapa el lector des de la primera pàgina un únic dia de la vida del protagonista.  En Yin es lleva molt aviat, fa cua per anar al lavabo comunitari, mig discuteix amb la dona, agafa dos autobusos i un transbordador per travessar el riu Yangtsé, se sent decebut quan no rep la prima que esperava, vetlla perquè el trapella del fill no li’n faci una de les seves a la llar d’infants de la fàbrica, té una conversa estranya amb una companya de feina, torna a casa exhaust, i finalment rep una notícia inesperada que trastocarà el futur de la seva família. És, en efecte, un dia gris i marcat pels entrebancs; però un dia que – com qualsevol altre – també té estones de llum i, fins i tot, de poesia. Estones com aquesta:

En Bai, en enfurismar-se, va envermellir:

_ Els diners, això fa pudor! La literatura, això sí que és vida! La poesia, els poemes... Quins plaers materials poden comparar-se amb els de l’esperit? Els poemes poden fer plorar i riure, això és el que realment compta. Un jove va escriure un poema d’una paraula. «La vida» i el poema diu així: «entrellat». És maco, oi? Qui de vosaltres no se sent atrapat en l’entrellat de la vida?

De cop tothom va emmudir i els viatgers es van mirar els uns als altres sense saber què dir. Va ser llavors quan en Yin es va animar i sense cap motiu aparent va dir:

_ Et proposo una resposta per al teu poema; el títol serà el mateix i també serà d’una sola paraula.

Tothom se’l mirava fixament mentre en Yin articulava tranquil·lament la paraula:

_ Somni.

  

Chi Li, Trista vida, 1987
Editorial Belacqua, 2007, Traducció de Mari Carme Espín

Foto: Flickr (Olga Díez - Calíope)

Lectures d'estiu: Autoficció

Aquest estiu he llegit dues novel·les que parteixen de l’autobiografia dels seus autors per construir una història. La primera és del basc Kirmen Uribe i és diu Bilbao - Nova York – Bilbao (Seix Barral, 2009). Transcorre durant un vol entre Bilbao i Nova York. A través de cartes, dietaris, e-mails, poemes i paraules, es va destriant la història de tres generacions d’una família i la seva particular relació amb el mar, el País Basc i l’escriptura. La segona, Els meus homes (Pagès Editors, 2008) és de Malika Mokeddem, metgessa i escriptora, nascuda al desert d’Argèlia i establerta des de fa més de trenta anys a França. Gira al voltant de tots els homes que han tingut un paper important a la vida de l'autora  - el pare, els germans, els professors, els amants, el marit, els amics... – i aprofundeix sense evasives i d'una manera impactant en el seu món interior i en la seva condició de dona. 

El terme autoficció va ser introduït per primer cop el 1977 pel crític literari i escriptor Serge Doubrovsky el 1977. L’autoficció combina dos gèneres que aparentment es contraposen: l’autobiografia i la ficció. Així, un autor pot decidir explicar la seva vida, en primera o tercera persona, i presentar-la en el marc d’un relat de ficció.  Sempre he pensat que escriure sobre un mateix ha de ser com una mena de catarsi. Et col·loques davant d’un full en blanc o una pantalla i ho vas buidant tot, un record darrere l’altre, sense deixar-te res. No cal preocupar-se per la versemblança dels personatges ni per la subtilesa de la trama. Es tracta tan sols d’explicar, en el sentit més antic de la paraula. Philip Larkin va dir que escriure poesia és escriure sobre un mateix i que escriure narrativa és escriure sobre els altres. No deu ser per casualitat, doncs, que Bilbao-New York-Bilbao i Els meus homes traspuïn lirisme per tots cantons. Tampoc deu ser per casualitat que totes dues novel·les comencin a construir-se a partir de la relació amb la pròpia família i el lloc d’origen. Sembla, doncs, que en aquest segle XXI de la tecnologia i de l’individualisme, encara no som capaços de prescindir ni de la força de la paraula ni de les arrels.

Bilbao-New York-Bilbao, en la seva edició traduïda al castellà, comença així:

Los peces y los árboles se parecen.

Se parecen en los anillos. Si hiciéramos un corte horizontal a un árbol veríamos sus anillos en el tronco. Un anillo por cada árbol transcurrido, es así como se sabe la edad del árbol. Los peces también tienen anillos pero en las escamas. Y al igual que sucede con los árboles, gracias a ellos sabemos cuántos años tiene el animal. 

Los peces nunca dejan de crecer. Nosotros no, nosotros menguamos a partir de la madurez. Nuestro crecimiento se detiene, y los huesos comienzan a juntarse. El cuerpo se encoge. Los peces, sin embargo, crecen hasta que se mueren. Más rápido cuando son jóvenes y, a partir de cierta edad, más lentamente, pero sin dejar nunca de crecer. Y por eso tienen anillos en las escamas.

El anillo de los peces lo crea el invierno. El invierno es el tiempo durante el cual el pez come menos, y el hambre deja una marca oscura en sus escamas porque su crecimiento es menor durante esta época. Al contrario que en verano. Cuando los peces no pasan hambre, no queda ningún rastro en sus escamas. 

El anillo de los peces es microscópico, no se ve a primera vista, pero ahí está. Como si fuera una herida. Una herida que no ha cerrado bien. 

Y como los anillos de los peces, los momentos más difíciles van marcando nuestras vidas, hasta convertirse en medida de nuestro tiempo. Los días felices, al contrario, pasan deprisa, demasiado deprisa, y en seguida se desvanecen.

Lo que para los peces es el invierno, para las personas es la pérdida. Las pérdidas delimitan nuestro tiempo; el final de una relación, la muerte de un ser querido.

Cada pérdida es un anillo oscuro en nuestro interior.

Foto: Flickr (slack12)

L'amargor d'algunes victòries

M’assabento, gràcies al bloc L’aixeta, de l’existència de Breaking the silence (Trencant el silenci), una organització que des del 2004 ha difós el testimoni de 650 soldats israelians que varen participar a la Segona Intifada. “Els casos d’abusos vers els palestins, pillatge i destrucció de la propietat han estat la norma durant anys”, es pot llegir a la pàgina web, “[...] però la societat israeliana continua girant l’esquena a tot això, i nega el que es fa en el seu nom. Els soldats que tornen a la vida civil descobreixen que hi ha una franja que separa la realitat que van trobar als Territoris i el silenci que troben a casa. Per tornar a ser civils altre cop, es veuen obligats a ignorar les experiències passades”.

o

Més enllà de la difícil resolució del conflicte palestí i del coratge dels membres de Breaking the silence, la cruesa d’aquestes paraules em fa pensar en els soldats. En tots els soldats de totes les guerres que sovint es veuen obligats a defensar una causa que no entenen, o a complir ordres que on tenen cap ni peus, o a cometre les atrocitats que no haurien comès mai si no s’haguessin convertits en soldats. Els diaris no en parlen gaire dels soldats. Si més no, dels soldats com a persones. O com a víctimes. Però les guerres, les guerres que encara esclaten al segle XXI – contràriament al que molts varen vaticinar amb el descobriment de l’energia atòmica – encara les fan els soldats.
0

Alberto Méndez (1941-2004) només va escriure un llibre que no va poder veure publicat. Però la repercussió que va tenir, tant per la seva qualitat literària com pel tema que tractava (la posguerra), li ha reservat un bon lloc a la literatura espanyola contemporània. Los girasoles ciegos (Anagrama, 2004), és un recull de quatre històries de derrota de la Guerra Civil Espanyola, una d'elles adaptada al cinema l’any 2007. A la primera (Si el corazón pensaría dejaría de latir), un capità de l’exèrcit de Franco renuncia a guanyar la guerra el mateix dia de la Victòria. No pas perquè ja no cregui en els ideals que van dur-lo a allistar-se, sinó perquè la guerra, en general, l'ha vençut. A ell, al capità-persona. Aquesta és la seva reflexió:

0

¿Son estos soldados que veo lánguidos y hastiados los que han ganado la guerra? No, ellos quieren regresar a sus hogares adonde no llegarán como militares victoriosos sino como extraños de la vida, como ausentes de lo propio, y se convertirán, poco a poco, en carne de vencidos. Se amalgamarán con quienes han sido derrotados, de los que sólo se diferenciarán por el estigma de sus rencores contrapuestos. Terminarán temiendo, como el vencido, al vencedor real, que venció al ejército enemigo y al propio. Sólo algunos muertos serán considerados protagonistas de la guerra.

o

o

o

Foto: Flickr (katarina 2353 - busy...)

L'ofici d'escriure

El 1981 es va eliminar per sempre la “profesión” del DNI. Es tractava, moltes vegades, d'una dada incòmoda. L’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) va reeixir a explicar el perquè en aquest fragment d'Amor i brossa (1986), una novel·la d’inspiració autobiogràfica.

o
[…] quasi tota la vida m’ha obsessionat la idea de què era el que havia d’aconseguir si desitjava escriure bé. Des de la infància que he volgut ser escriptor, i durant molt de temps l’escriptura em va semblar una professió elevada. Creia que un escriptor havia de ser tan savi com un profeta, tan pur i excepcional com un sant, tan destre i agosarat com un acròbata en un trapezi. Malgrat que ara sé que no hi ha professions escollides i que la saviesa, la puresa, l’excepcionalitat, la gosadia i la destresa en una persona es poden manifestar en forma d’excentricitat, bogeria, ineptitud i superfluïtat en una altra, aquesta idea del passat em va quedar atrapada en la consciència i el subconscient, i és probablement per aquesta raó que temo qualificar-me amb aquest mot: escriptor. Quan em demanen a què em dedico, intento eludir la resposta. Al capdavall, ¿qui gosaria presentar-se com a escriptor? A tot estirar, un pot respondre: «He escrit llibres.» De tant en tant, fins i tot penso que ni tan sols sé definir quin és l’objecte de la meva feina, què és allò que distingeix l’autèntica literatura de la simple escriptura, la qual és a l’abast de tothom, fins i tot d’algú que no ha anat mai a una escola on l’han ensenyat a escriure.
o

oIvan Klíma

Amor i brossa

Traducció de Kepa Uharte
Edicions 62, 2002, Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
o

o

o

Foto: Flickr (OdBall7)

Eros amb veu de dona

A la biblioteca hi he trobat una selecció de poesia catalana eròtica feta per dones. Es titula Eròtiques i despentinades (Arola Editors, 2008); i el pròleg, la recerca i la tria dels poemes són d’Encarna Sant-Celoni. Us ofereixo el poema de l’autora més gran (Lluïsa Denís, nascuda a Barcelona el 1862) i el de l’autora més jove (Àngels Gregori, nascuda a Oliva, La Safor, el 1985). Són cent anys de poesia catalana amb veu de dona, cent anys de poesia que parla de sexe i cent anys de poesia que parla d’amor.

El desmai

Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l’aigua verda de l’estany
i l’aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.

I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres el jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l’aigua, bressolant-te, et fa dormir.
o

Lluïsa Denís (Barcelona, 1862-1946)
(de l’antologia Les cinc branques)
o

Aclariment

I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.

Àngels Gregori (Oliva, 1985)
(del Llibre de les brandàlies)

p

0
0

Foto: Flickr (BikBik)

Lu Xun i el valor de la literatura

Diari d’un boig i altres relats (Edicions de 1984, 2007, Barcelona) recull una desena de relats que Lu Xun (1881-1936) va publicar entre el 1918 i el 1925 a la revista Nova Joventut i que posteriorment va aplegar en dues col·leccions: Na han (Crit de Combat), el 1923, i Pang huang (Vagareig), el 1926. Lu Xun – pseudònim de Zhou Shuren - ha estat considerat el pare la literatura xinesa moderna. Va conrear diversos gèneres literaris i va ser un dels impulsors de l’abandonament del xinès clàssic per una llengua més accessible per al poble. Partidari d’una modernització radical de la societat xinesa, va participar molt activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.

Al final del pròleg de l'obra, l’editor i traductor Carles Prado, afirma:

La distància – en l’espai i en el temps – que ens separa de Lu Xun és aparentment considerable. En aquest sentit, creiem que la present traducció pot obrir-li una escletxa per contemplar personatges, escenes, dilemes, de la Xina del primer terç del segle XX. Més enllà de la inevitable tafaneria intercultural, però, ens agradaria – des de la modèstia – que la traducció d’aquest recull aconseguís escurçar aquesta distància que aparentment ens separa tot reivindicant l’essència de Lu Xun i de la seva obra: el valor de la literatura.

Tanmateix, quin és el valor de la literatura? La bellesa de la paraula? El testimoniatge d’un temps i d’una terra? La versemblança de la ficció? La reflexió? O, tal volta, l’expressió d’aquelles emocions, d’aquelles lluites, d’aquelles creences arrelades i d’aquelles injustícies – tan humanes i tan perennes – que no coneixen fronteres?

o

Han passat gairebé cent anys i encara ens cal recórrer mig planeta per anar a la Xina, però el sentiment de malfiança vers les noves generacions que l’autor retrata a Tempesta passatgera segueix intacte:

Al poble es manté un costum força curiós: quan neix una criatura se li dóna el nom equivalent del seu pes en jins. Des del dia que va fer cinquanta anys, l’àvia Nou Jins es va tornar cada cop més perepunyetes: que si quan era jove no feia tanta calor, que si el tofu no era tan dur... En definitiva, que avui les coses no van de cap manera. Altrament, ¿com s’explica que la Sis Jins pesés tres jins menys que el seu pare, en Set Jins? Això no és més que una altra evidència irrefutable de la teoria de l’àvia Nou Jins. Així, doncs, hi torna:

- Cada generació va de mal en pitjor!

També continua latent, malgrat tots els canvis produïts a la societat, el sentiment de misogínia. Lu Xun, fent ús d'una sàtira finíssima, el deixa ben retratat a La veritable història d’A.Q.

Aquest exemple ens demostra clarament que les dones són una cosa absolutament maligna.

La majoria dels xinesos haurien pogut esdevenir grans savis si no fos perquè, malauradament, van acabar esgarriats per les dones. La mítica dinastia Shang va ser destruïda per la seductora Da Ji. La dinastia Zhou va caure per culpa de la captivadora Bao Si. Quant a la caiguda de la dinastia Qin, si bé no hi ha cap prova determinant, no aniríem desencaminats del tot si diguéssim que una dona en va ser la causa. El que sí sabem amb certesa és que en Dong Zuo va ser assassinat per culpa de la cantant Diao Chan.

Totes les històries del recull tenen un punt de tragèdia. S'ha de reconèixer que, malgrat la psicoanàlisi i l’eclosió de les noves tecnologies, el món segueix girant com sempre, i la cruesa de la vida – a voltes tan traïdora - engrapa els homes sense pietat quan aquests menys s’ho esperen. El protagonista de Recança del passat, que ha passsat per una experiència traumàtica, sap molt bé que només li resta una via per sortir-se’n:

He de fer el primer pas, seguir el meu nou camí, en silenci, amagant la veritat dins la ferida més profunda del cor i deixant que l’oblit i la falsedat em facin de guia.

Seguir el camí... Estem en crisi, ho diu tothom i a tot arreu. I la societat està tan corcada que és inútil mirar de guarir-la, apunten alguns. Tanmateix, sempre arriba un moment en el qual ens adonem que l’esperança – aquí i a la Xina de fa cent anys – és l’únic que tenim. I, tal i com ens diu Lu Xun al relat autobiogràfic que precedeix Crits de Combat, sempre hi ha d’haver algú que desvetlli els dormilegues.

- Podries escriure alguna coseta...

Jo ja sabia on volia anar a parar. Feia poc que un grup d’intel·lectuals havien començat a publicar la revista Nova Joventut. Fins al moment, però, no semblava que haguessin obtingut cap resposta, ni d’aprovació ni de desaprovació. Vaig suposar que es devien sentir molt sols.

0

Tanmateix, li vaig contestar:

- Imagina’t una casa de ferro sense finestres, completament indestructible, a l’interior de la qual hi ha molta gent. S’han adormit de seguida i aviat tots es moriran ofegats. Però, com que dormen, la mort els arribarà sense dolor ni patiment. Si ara crides i en despertes uns quants, els qui tenen el son més lleuger, faries que aquests pobres desgraciats partissin l’agonia d’una mort irrevocable. ¿Et sembla que els faries algun bé, doncs?

o
- Però, com que n’hauria despertat uns quants, potser hi hauria l’esperança de trobar alguna manera per destruir la casa de ferro.

Tenia raó. Malgrat les meves conviccions, no podia prescindir de l’esperança, perquè l’esperança pertany al futur.

o

Sigui quin sigui el valor de la literatura, a Diari d'un boig i altres relats, la distància en el temps i en l'espai no són cap obstacle perquè el lector pugui apreciar-lo i en gaudeixi. Al cap i a la fi, potser és un valor universal.

oo

o

o

Foto: Flickr (Mark CH)

Dies de sol, dies d'aplec

Amb el bon temps, les ganes de viure en majúscules s’intensifiquen. Són dies per deixar de banda la mística i els diaris, i inventar-se, com en aquest poema de Joan Vinyoli, l’alegria.


Aplec

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

He vist anar i he Joan Vinyoli
Vent d'aram - Poesia completa 1937-1975

Foto: Frederic (Girona Temps de Flors 2009)

Primer món

Els meus “pensaments en veu alta” són cada cop més porucs i més genèrics. Em fa por de pronunciar-me quan sé que no disposo de tota la informació. O provar de remoure les consciències quan no estic segura de la veracitat de tanta informació dispersa. Cada dia que passa, el món és més complex. I les notícies, més subtils i polièdriques.

Tanmateix, mentre miro per la finestra, penso que potser ni la complexitat ni la polièdira no són el problema. Que, en el fons, aquesta ineptitud endèmica per pensar de debò, es redueix a un esmorzar de cap de setmana. Un esmorzar amb croissants de xocolata o torrades amb melmelada, i el suplement dominical del diari obert per la secció de moda. Un esmorzar com el d’aquest poema de Joan-Elies Adell. Un esmorzar com el de la meva taula d’una casa d’un carrer d’un poble d’un país del primer món.

Primer món

No m'arrisco a mirar per les finestres

aquest matí de diumenge. He llegit

el periòdic sense gaire interès,

fullejo els titulars, les notícies hostils

que ignoro como si pogués suprimir-les

amb la meua simple negació.

Torno, impunement, al cafè amb llet,

a les torrades, a les pàgines d'esports.

No escolto els crits dels xiquets

que juguen al carrer. També a la vida

li hem posat un doble vidre.

Joan-Elies Adell

La degradació natural dels objectes

Edicions Proa, 2004

Foto: Flickr (Nick Leonard)

Una lectora poc corrent

Els mecanismes que fan que una lectura et porti a o te’n recordi una altra, són difícils de capir. A mi, per exemple, Una lectora poc corrent d’Alan Bennett (Empúries, 2008, traducció d'Ernest Riera), m’ha fet venir al cap El que resta del dia de Kasuo Ishiguro. D’entrada, pot semblar que la reina d’Anglaterra té poca cosa a veure amb un majordom de l’alta noblesa britànica que acaba els seus dies com els va començar: servint. Tots dos, però, representen les dues cares d'una mateixa moneda. En saben tant, en Mr Stevens i la Reina, de fer el que s'espera que facin, que són incapaços de fer o, potser tan sols de pensar, en res més. El sistema i la societat els ho han inculcat des del bressol. I, ells, que són o s’han convertit en aquella mena de persones que troben el sentit de l'existència en el rigorós compliment dels deures, ho han assumit amb una naturalitat i un convenciment tan impecables com destructius. Una lectora poc corrent i El que resta del dia són els retrats fotogràfics d’un món i d’uns sistemes que pressentim que es perden, que es perdran d'aquí poc. I els seus protagonistes, els testimonis que ens recorden que no hi ha móns ni sistemes sense persones amb carn i óssos al darrere.
o
Tanmateix, aquí s’acaben tots els paral·lelismes. Perquè així com el viatge que emprèn Mr Stevens està d'antuvi condemnat al fracàs, la Reina d’Anglaterra troba en la lectura el revulsiu definitiu que l’hi permetrà alliberar-se de la presó daurada que fins fa poc ella mateixa no reconeixia com a presó. El to tan diferent de totes dues novel·les és més que revelador: les confessions en primera persona de Mr Stevens transmeten una tristesa pobra i fonda, d’aquelles que tothom comprèn però ningú gosa anomenar pel seu nom; en canvi, el narrador omniscient del descobriment de la literatura per part de la reina canta les veritats sense embuts, és irònic i engresca. A Mr Stevens, la vida se li escapoleix de les mans sense fer soroll. A la Reina d’Anglaterra, la vida se li clou amb el descobriment sorprenent d’unes possibilitats que al principi de la novel·la hagués estat totalment incapaç d’imaginar. I tot plegat, perquè això de llegir literatura, com ens recorda tantes vegades al llarg de la seva obra Alan Bennett, és així de senzill, així de misteriós i així de fantàstic.

El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que si li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir.

Llegir un informe no és llegir. De fet, és l’antítesi de llegir. Un informe és un procés, carregat de fets i concret. Llegir és descurós, discursiu i perpètuament incitant. Un informe tanca un tema, la lectura l’obre.

Els llibres no tenen res a veure amb el fet de passar el temps. Tenen a veure amb altres vides i altres móns.

Poca gent, al cap i a la fi, havia vist més món que ella. Amb prou feines existia cap país que no hagués visitat, cap notable que no hagués conegut. Ella mateixa formava part de la parèplia dels fets. ¿Per què se sentia ara intrigada per llibres que, tant hi feia quantes coses més poguessin ser, tan sols eren un reflex o una versió del món? ¿Llibres? Ella ja havia vist la realitat.

L’atractiu, va pensar, rau en la indiferència: hi ha una mena de deferència en la literatura. Als llibres tant els és, qui se’ls llegeix, o si se’ls llegeix algú o no. Tots els lectors són iguals, incloent-hi a ella.

“Considero la literatura” – va escriure – “com un país vast cap a les fronteres llunyanes del qual viatjo, però a les quals mai no arribaré. I he començat massa tard. Mai no em podré posar al dia”.

“Els escriptors”, va decidir aviat la Reina, “probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres”.

o

o

o

Foto: Flickr (vonMonkey)

Col·laboració amb el 100è Joc Literari

Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho aquest bloc hi col·labora amb el text següent:

(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor _que té més de vuitanta anys_ encara feineja per la casa o a l’hort, i no tindria tant de lleure. Abans d’escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

oo
Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquestes 4 pistes:

o

1. sobre el títol: la foto del post

2. sobre el títol: les etiquetes del post

3. sobre l'autor/a: el nom de pila és compost; a més, les tres primeres lletres del segon nom coincideixen amb les tres primeres lletres del primer cognom

4. sobre l'autor/a: aquest any se celebra el 10è aniversari de la seva mort

o

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món. Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Jesús Maria Tibau dedicat.

Dimecres, 1 d'abril de 2009

Com la majoria de vosaltres haureu endevinat, la solució és:

Les closes, de Maria Àngels Anglada

Foto: la Teresa

De tot això, en fa trenta-tres anys

L'atzar ha volgut que avui, quan falten dos dies per celebrar el Dia de la Dona Treballadora, a les golfes hi trobés una crònica de 244 pàgines de Teresa Pàmies sobre les Jornades de la Dona que es van celebrar a Barcelona del 27 al 30 de maig del 1976. El llibre, des de la primera fins a la darrera ratlla, és el mirall de l'efervescència d'una societat en canvi que decideix reflexionar sobre una de les seves parts més oprimides: la dona. Totes i cadascunes de les veus que es van sentir o pressentir, a fora i a dintre de les jornades - els partits polítics, els editorials dels diaris, les ponents, els sindicats, els intel·lectuals... - hi són presents. Però el valor del document arriba més enllà. Aquest mirall sonor tan nítid, a més, se superposa sempre i d'una manera molt honesta amb el de la veu de l'autora. La veu de la Teresa Pàmies compromesa amb els moviments feministes i d'esquerra de la transició. La veu de la Teresa Pàmies periodista, amb una increïble capacitat d'observació, d'empatia i de crítica. I la veu clara i valenta de la Teresa Pàmies dona que es commou amb les paraules d'una noia que, entre altres coses, no està d'acord amb l'avortament i afirma que “Jo crec que la dona és, primer que res, esposa i mare”.

La noia rossa ha de callar. Molt atordida, deixa la Taula i, no sé per què, el seu gest desemparat enmig de les feministes radicals que la xiulen, m'arriba al cor. Tinc la sensació que aquesta noia volia comunicar-nos neguits autèntics.

L'últim capítol, Els que no saben res, transcriu el resultat d'una enquesta feta pel desaparegut Diario de Barcelona a gent empaitada a l'atzar. Paga la pena de llegir-lo.

LA PREGUNTA: ¿Ha oído hablar alguna vez de feminismo? ¿Qué entiende usted por liberación de la mujer?

LES RESPOSTES:

1. No. La liberación está muy bien hasta cierto punto, pero sin pasarse. Que la mujer quiera estar al mismo nivel del hombre, pero sin sentirse superior. Por ejemplo: si una mujer con carrera está casada con un hombre que no la tiene y él no quiere que ella trabaje, no debería hacerlo, a no ser que pasasen necesidad. De lo contrario, chafaría al marido.
Puericultora. 19 años.

2. Sí. Eso de la liberación es un tema demasiado explotado. Está bien que las mujeres quieran liberarse, pero que vayan al grano. Miran nada más que para ellas. La liberación ha de ser una cosa justa. Los hombres necesitamos liberarnos tanto o más que ellas.
Delineant. 27 anys.

3. ¿Feminismo? No sé qué quiere decir. La liberación de la mujer, ya. Me parece muy bien. Ya era hora. Aunque la mujer no ha de pretender ser igual que un hombre. Perdería su feminidad. Si quiere ser libre del todo, que puedan mandarla a la guerra como el hombre. Por eso, yo no quiero ser libre, quiero ser mujer y que me manden, que me empujen a hacer las cosas. En España no estamos preparadas para la liberación.
Empleada de comerç. 37 anys.

4. No he oído hablar de feminismo. Pero me parece estupendo que la mujer tenga un poco de libertad, siempre que cumpla con su deber. O sea, que sin hacerse una esclava cuando se case, esté a las horas en casa, sobre todo por la noche, y que no se vaya a excursiones sola.
Mestressa de casa. 40 anys.

5. Sí. Pienso que la mujer está doblemente oprimida, por el capitalismo y por el hombre. La liberación en este segundo aspecto ha de ser obra de ella misma. Por eso apoyo un movimiento autónomo de las mujeres, al margen de los partidos políticos. La creación de este movimiento es importante, ya que incluso en sociedades socialistas la mujer continúa oprimida. La lucha debe comenzar desde ahora, aunque su liberación definitiva sólo puede venir con el derrocamiento del capitalismo.
Economista. 28 anys.

6. Sí. La liberación me parece una aspiración lógica de la mujer, que ha estado sometida hasta ahora. El debate sobre este tema me parece importante para ir buscando soluciones a medio y largo plazo.
Administratiu. 29 anys.

7. He oído hablar de feminismo. Algunas de las cosas que se proponen me parecen acertadas. Por ejemplo, que la mujer pueda salir al extranjero sin permisos del hombre. Pero otras me parecen absurdas, como el querer igualar los sexos. Hay oficios que nunca podrán ser desempeñados por una mujer.
ATS, 30 anys.

8. Sí. He asistido a les Jornades de la Dona. La liberación deber ser en el sentido de que cada una haga lo que quiera, sin dependencias. Antes, para que una chica se pusiera pantalones, tenía que contar con la autorización paterna, la del novio – si lo tenía – y hasta con el visto bueno de los vecinos – lo que era bien difícil -. Ahora, a la mayoría de las mujeres les pasa lo mismo cuando quieren hacer cualquier cosa en política, o en otros campos considerados exclusivos del hombre.
Auxiliar de jutjat. 20 anys.

9. Con este asunto muchas mujeres se están creando demasiados problemas. Ella sola es la que debe sentirse libre.
Oficial comptable. 24 anys.

o

10. No. Estoy al margen de esas cosas. Me gustan las señoras y me han gustado siempre. Es todo lo que puedo decir.
Comerciant. 68 anys.

De tot això, en fa trenta-tres anys.

o

o

o

Foto: Flickr (Yester Prints)

Versos i posts fets a mida

He escrit una vintena de contes i no sé si n’escriuré més. Els he escrit, en general, d’una tirada, intentant donar forma narrativa a una intuïció concreta, intentant narrar en termes diferents (si són simbòlics, ho són inconscientment) una intuïció que avui no és gens estranya: la percepció d’un estrip en el món en què vivim, d’una escletxa, gran o petita, d’un “defecte de forma” que invalida un o altre aspecte de la nostra civilització o del nostre univers moral.

Primo Levi
Contracoberta de la primera edició d’Històries Naturals (1966)

La primera cosa que em ve al cap després d’haver llegit el volum de contes de Primo Levi que Edicions 62 va publicar el novembre 2007 és que, afortunadament, l'autor va escriure molts més contes i que Teresa Muñoz va tenir la feliç idea de traduir-los al català amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. La segona és que aquesta intenció d’oferir escletxes de món es va mantenir també a Defecte de forma (1971) i a Lilit (1981). I que el món de Primo Levi, fet d’Europa, de filosofia, d’holocaust, de ciència i de literatura, es podia mirar a través de múltiples i polièdriques escletxes, cadascuna d’elles més gran i amb més cares del que aparentaven a primer cop d’ull.

Així, el tercer conte d’Històries naturals – El versificador – és una reflexió sobre l’art, la literatura i el llenguatge. Però també sobre la dificultat i la facilitat d’adaptació dels humans al canvi; sobre el progrés tecnològic i el seu efecte sobre les civilitzacions i les persones; i sobre els límits reals i imaginaris de la intel·ligència artificial. Si l’autor hagués escrit aquest conte el 2009, de ben segur que el versificador no seria una gran màquina sorollosa, sinó un programa informàtic; el poeta no tindria una secretària sinó un ordinador; i els clients no encarregarien poemes sinó... anuncis publicitaris. O, vés a saber, ateses les darreres tendències terrenals i metafísiques, potser posts de bloc/gs... Tanmateix, les reticències de la secretària i del poeta a la tecnificació de la seva feina serien, probablement, similars. I la reflexió final, oculta entre les línies d'un diàleg escrit íntegrament en forma d’obra de teatre, seguiria quedant tan oberta, tan infinita i tan efímera com al conte de Levi.

o

Aquí en teniu un fragment:

POETA: Una poesia feta exclusivament de llicències... (Picat per la curiositat infantil) Escolti’m, vostè pot pensar el que vulgui però jo ho voldria provar. Som aquí per a això, oi? Per conèixer els límits de l’aparell, per veure com se les apanya. Tots som capaços de sortir-nos-en amb els temes fàcils. Provem-ho una mica: intuït, fortuït, gratuït, no, és massa fàcil. Enclusa, excusa, medusa. Alabastre: no, no, desastre, jovenastre, etcètera. Ja està (dirigint-se a la màquina amb una alegria maligna), «El gripau» (espetec), octaves, octosíl·labs, (espetec); gènere... DID, sí, fem un DID.

SECRETÀRIA: Però és un tema... una mica àrid, em sembla.

POETA: No tant com sembla. Victor Hugo, per exemple, n’ha tret un gran partit. La maneta vermella a fons, de pressa... ja està. Endavant!

(Carrisqueig, tres senyals breus i un de llarg)

VERSIFICADOR (amb veu metàl·lica i aguda; més a poc a poc del normal):

Entre els batracis tenim el gripau
Lleig però útil amniota.

(Pausa. Interferències. Veu distorsionada: «amniota: idiota, compatriota, granota, ganyota, quota, pota, jota, llengota, pilota...» que es va fonent amb una certa afonia. Silenci: després continua esforçadament)

de les verdes ribes esclau,
en veure’l faig una ganyota
al ventre té berrugues i un trau
però atrapa els cucs amb la pota

(Pausa. Després, notablement més alliberat)

I en un hàbit desmanegat
La virtut sovint ha amagat

oo

ooo

i aquí un "generador de poemes en català".

o

o

o

Foto: Flickr (Ant Photography)

Papers

oo

Ens van assegurar que els ordinadors els farien minvar gradualment fins a esdevenir pura anècdota. Però el temps ha demostrat que aquesta promesa era un miratge tan efímer com el que cantaven The Buggles a Video killed the radio star. Aquest poema de Vicent Andrés Estellés es va publicar per primera vegada el 1956. Ara, cinquanta anys després, en plena era d’internet i de l’ipod, els papers i les signatures formen, més que mai, part indissoluble de la nostra quotidianitat.

oo

oo

Havem escrit papers, innombrables papers

Havem dit on násquerem i quin dia násquerem

de quin mes i quin any; havem dit nostre sexe;

havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;

havem dit on vivim... I havem firmat després.

Havem dit nostre nom i després el cognom

patern i en altre lloc nostre cognom matern.

Havem firmat moltíssims, innombrables papers.

Ens semblava impossible que en poguessen ser tants.

Cada dia tornem a escriure més papers.

Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:

som nàufrags: hem perdut l'emoció del nom...

Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m'anomene.

No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.

Sóc un paper, només: un arbre de papers.

I crec, malgrat açò, en la immortalitat

de l'ànima: no crec que un, en morir, es torne

paper, un full amb dades, un muntó de papers.

oo

oo

Llibre d'exilis (1956)

oo

oo

Foto: Flickr (from a second story)

La tramuntana

Diuen que demà tornaràs a bufar. M’agradaria tant poder dedicar-te un poema... però no puc. Potser fa massa temps que et conec. Què diria? Que omples les nits amb el teu brum? Que he arribat a enyorar, incomprensiblement, aquest brum quan era fora?... Acluco els ulls i veig els altres ulls, vermells, que s’amaguen ben ensota de les solapes dels abrics, les mans o la bufanda. Els carrers són plens de pols i tothom s’afanya a tornar a casa. Als marges, els arbres es tomben amb ímpetu cap a migjorn i a poc a poc van quedant esquitxats de bosses de plàstic, de papers. Els dies passen un rere l’altre, sense diferenciar-se. La pell i els cabells s’assequen. S’ha d’aguantar el volant amb força perquè el cotxe no envaeixi l’altra calçada. Anar a Girona és com anar a un altre món.... I aleshores, quan ja gairebé ningú hi pensa, tot, torna a calmar-se. Obro els ulls i veig un cel netíssim, un somni de cel, sense cap ombra de núvol, amb uns contorns de teulada que semblen dibuixats. I els colors, tan vius... Que podria dir, en aquest poema, que a hores d'ara ja no hagin dit tantes veus i tants poetes? Demà, asseguren els entesos, tornaràs a bufar... I jo, com sempre, t’odiaré i t’estimaré amb totes les meves forces, com s’odia i s’estima el poble que ens ha vist créixer, els pares, els amics, les parets encrostonades de l’escola on un dia jugàvem a fet a amagar... i, a l’Empordà, la tramuntana.

oooo

Tant si es presenta en forma diríem casolana com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d’un cop d’escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d’un espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d’un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d’una presència estel·lar més prodigiosa que es poden imaginar. Sobre l’atmosfera tensa, l’aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a la punta seca. Es produeix una màgia de la claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d’encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d’una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l’hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada.

Josep Pla, Escrits empordanesos

Obra completa de Josep Pla, Edicions Destino, 1992

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Cristina MR)

Sobre els boscos, les novel·les, els jardins i els relats

Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.

Haruki Murakami

Introducció a El salze sec i la dona adormida (Empúries, 2006, amb traducció d'Albert Nolla)

oo

oo

oo

Foto: Flickr (p212121)