dimarts, 29 de juny del 2010

Res


De vegades m’aturo i penso que aquest moment que tant temo no pot trigar gaire. Passarà a la platja, quan prengui el sol amb un biquini car. O en un sopar amb amics, la taula parada amb un vi dels bons. O a la feina, just al mig d’una reunió important... Sí, serà a la feina. Em tocarà parlar. Els companys m’escoltaran detingudament, em miraran de dalt de a baix, ensumaran la meva suor entre la flaire seca i grisa de l’aire condicionat, beuran un glop d’aigua... i, de sobte, giraran el cap. Què més es pot fer sinó girar el cap quan t’adones que tot allò que creies ple i brillant és buit i fosc com un soca morta? Sense voler-ho, algú punxarà per fi el globus que m’aguanta. I l’aire de dintre, aquest aire viciat pel costum i les promeses, s’escaparà amb un únic xiulet sord. Tot plegat, serà cosa de segons. Amb uns quants segons n’hi haurà prou per adonar-se que jo no sé comunicar ni en anglès ni en altres llengües, que no se m’acudeix preguntar per les parelles o els fills de cadascú, que em perfilo malament els llavis, que no relaciono els noms amb els conceptes ni els conceptes amb els noms, que quequejo. N’hi haurà prou amb uns quants segons i sobretot n’hi haurà prou amb tocar la tecla correcta. Clic. Un clic irreversible. Els meus companys em miraran i giraran el cap. Jo no diré res. Perquè RES, al capdavall, serà la paraula. El moment, aquest moment precedit de neguits, arribarà. I la careta, una careta de carnestoltes esplèndida, caurà com una fulla seca a la tardor. Llavors, potser, em sentiré lliure. 


El otro

Se inventó una cara.
                              Detrás de ella
vivió, murió y resucitó
muchas veces.
                     Su cara
hoy tiene las arrugas de esa cara.
Sus arrugas no tienen cara.

Ladera este
(1962-1968)

Foto: Flickr (jjjohn)

dimarts, 15 de juny del 2010

Serà un dia com els altres



Serà un dia com els altres
Ens llevarem amb son i ens acotxarem extenuats
Entremig, és clar, hi haurà
aquella flaire fosca del cafè,
aquell nyic agònic de l’ascensor,
l’autobús farcit de cossos,
la pantalla de l’ordinador,
la feina,
algú que riu d’un acudit potser massa dolent,
un núvol de pluja al punt més llunyà de la finestra,
veus,
cares,
altres veus,
altres cares,
encara més veus i més cares a l’autobús de tornada,
mig capítol d’un best seller,
esquitxos d’oli a les rajoles blanques de la cuina,
la tele

Serà un dia com els altres
i s’acabarà exactament igual com ha començat,
tu al meu costat sense-res-més-ni-ningú-altre
Ja ho saps, t’estimo


Foto: Flickr (_Teb)

diumenge, 13 de juny del 2010

Vull saber-ho tot

He decidit obrir un nou bloc. Es diu “Vull saber-ho tot” (http://vullsaberhotot.blogspot.com) i de moment només té una entrada. Tot i que el títol pot semblar a priori una mica pretenciós, l’he triat perquè expressa amb molta claredat quina és la seva missió: parlar de tot el que m’interessa i em sorprèn i, sobretot, aprendre. Certament, és impossible saber-ho tot, però no perdre les ganes de saber garanteix no deixar d'aprendre coses noves. I, al capdavall, què és la vida sinó aprendre i aprendre?

Continuaré amb el Paraules i mots, i escriuré a tots dos espais sense prometre cap dedicació perquè no puc. Escric perquè m’agrada i no vull deixar de fer-ho. Però tampoc voldria que aquesta passió es convertís en una angoixa. Si passen dies o setmanes sense que sapigueu res de mi, no us preocupeu: tornaré. 

Gràcies per acompanyar-me

divendres, 11 de juny del 2010

Peanuts



Al capdavall, tot es redueix a controlar les entrades i les sortides. Ho fan els enginyers, les botigues de roba, els bancs.... Pagues i et paguen. I si pagues més del que et paguen, cagada pastoret. Ja m’ho deia la meva mare: nena, en una casa no en poden sortir més que no n’entren... Sembla tan elemental, oi? Però em va costar més d’un any d’adonar-me’n. Amb la crisi, les avantatges de tenir un sou variable es van convertir en inconvenients, i de mica en mica vaig anar assumint que, de fet, podia prescindir perfectamentd e la plaça de pàrquing, del lloguer de l’apartament de la costa o, fins i tot, d’algun concert. Però tot això, eren peanuts, que diuen els anglesos. La sortida principal – la que de debò marcava la diferència, la que em trauria del carreró sense sortida on semblava estar atrapada – duia barba de dos dies i de tant en tant es deixava els mitjons bruts al sofà del menjador. Calia actuar amb contundència, sense deixar cap escletxa oberta. I ho vaig fer. Li vaig dir: 

_ Carles, m’agrades, ja ho saps. Tens una conversa que enganxa i no he tingut millors polvos que els teus. Però si les meves comissions han baixat les teves sempre han estat inexistents. I del sou base, més val que no en parlem...

Fa dos mesos i tres dies que visc sola. Encara no m’he acabat d’acostumar a girar-me i trobar l’altra banda del llit freda. També trobo a faltar que algú em parli de les estrelles i de les constel·lacions quan de nit el cel no té cap núvol. Però les entrades són les entrades i les sortides com les d’en Carles són les sortides... Ja ho he dit al principi: al capdavall, tot plegat es redueix a controlar-les. I la resta.... peanuts.


Foto: Flickr (Biels' @ Gabriel Machado)

dijous, 10 de juny del 2010

Pells


Ens hem despullat
i hem plegat la roba
en un racó.
Ara, tot fa flaire de net,
i no sabem què dir-nos.
o
o
o
Foto: Flickr (Matt West)


Pells: el vaig publicar en aquest mateix espai el 14 de juny de l'any passat. Vaig tenir molts comentaris encoratjadors, i precisament per això el vaig decidir esborrar a principis de maig d'enguany i presentar-lo al concurs d'e-poemes de La Vanguardia

Tothom coincideix a afirmar que les noves tecnologies estan transformant profundament la manera de crear, de consumir i d'entendre la literatura. Abans, per exemple, no haguéssim pogut accedir amb un clic als més de 1.100 poemes que es van enviar. Tampoc haguéssim pogut encetar debats col·lectius sobre la importància de la rima, la decisió del jurat o la definició de la pròpia poesia. I encara hi afegiré que probablement jo tampoc hagués tingut cap possibilitat de publicar i d'esborrar el poema al bloc ni de rejovenir deu anys en qüestió de dies. El món virtual, com tots els móns, té moltes cares, moltes llums i moltes ombres. 

Però vaig quedar finalista, m'enviaran un llibre de Joan Maragall a casa i estic contenta.