I Dia de la Poesia Catalana al Facebook

Avui és el I Dia de la Poesia Catalana al Facebook. La meva contribució són els dos versos de Joan Vinyoli que donen nom a aquest bloc:

Com una font, a voltes la paraula

diu els secrets del món

Sobre Ítaques i sobre poetes

El mite d’Ulisses és el mite de la vida. Kavafis ho va deixar ben clar: Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/has de pregar que el camí sigui llarg,/ple d'aventures, ple de coneixences. Malgrat aquesta advertència, tots tenim moltes Ítaques al cap i, des del moment en que salpem del port fixem la vista en les seves platges amb una determinació més cega del que volem o sabem reconèixer. Una casa, una feina, un fill, la fama ... La vida és una immensa col·lecció d’Ítaques i una immensa col·lecció de frustracions. De lluny, les fites i les platges són una retxa de terra neta i llisa que separa el blau del cel del blau del mar. La llum és suau, el traç finíssim. I les fresses no són fresses sinó sons: el cant dels ocells, les ones que s’escumen... Tot allò que desitjàvem hi és present en la mesura justa. De prop, però, aquesta visió tan idíl·lica canvia. La nitidesa esdevé boira. Al mar hi suren quatre ampolles de plàstic, la sorra està més plena de turistes del que ens havien – o, tal volta, ens havíem – promès. I, de tant en tant, sobten els clàxons dels cotxes que fan cua. Una casa, una feina, un fill, la fama... Potser, fins i tot, la poesia. Tan se val. Siguin quines siguin les fites o les platges, probablement mai deixarem de topar amb el mateix miratge. I seguirem navegant, delerosos de sorra, amb un rumb darrere l’altre, fins que un dia la mort ens sorprengui al mig de l'oceà.

o
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.

0

És molt difícil parlar de la poesia d’un mateix sense caure en una crítica extremosa. Quin és el poeta que mai no ha sentit una gran decepció davant la seva obra, que no ha renegat d’ella amargament i no li ha semblat que l’horitzó cap al qual tendia i que en certs moments fins diria que s’aproximava, resta encara lluny, com a l’instant mateix de posar-se en camí?

o
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0

o

The only wisdom we can hope to adquire
is the wisdom of humility; humility is endless.
o

És sota aquesta llum que jo voldria saber mirar els meus escrits: no desdenyant-los radicalment, com per instint orgullós encara avui potser faria, però tampoc no acceptant-los d’una manera trivial i còmoda.
o

oJJoan Vinyoli, Vent d'aram, Poesia completa 1937-1975

o

o

o

Foto: Flickr (Albe86)

Dies de sol, dies d'aplec

Amb el bon temps, les ganes de viure en majúscules s’intensifiquen. Són dies per deixar de banda la mística i els diaris, i inventar-se, com en aquest poema de Joan Vinyoli, l’alegria.


Aplec

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

He vist anar i he Joan Vinyoli
Vent d'aram - Poesia completa 1937-1975

Foto: Frederic (Girona Temps de Flors 2009)