L'ofici d'escriure

El 1981 es va eliminar per sempre la “profesión” del DNI. Es tractava, moltes vegades, d'una dada incòmoda. L’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) va reeixir a explicar el perquè en aquest fragment d'Amor i brossa (1986), una novel·la d’inspiració autobiogràfica.

o
[…] quasi tota la vida m’ha obsessionat la idea de què era el que havia d’aconseguir si desitjava escriure bé. Des de la infància que he volgut ser escriptor, i durant molt de temps l’escriptura em va semblar una professió elevada. Creia que un escriptor havia de ser tan savi com un profeta, tan pur i excepcional com un sant, tan destre i agosarat com un acròbata en un trapezi. Malgrat que ara sé que no hi ha professions escollides i que la saviesa, la puresa, l’excepcionalitat, la gosadia i la destresa en una persona es poden manifestar en forma d’excentricitat, bogeria, ineptitud i superfluïtat en una altra, aquesta idea del passat em va quedar atrapada en la consciència i el subconscient, i és probablement per aquesta raó que temo qualificar-me amb aquest mot: escriptor. Quan em demanen a què em dedico, intento eludir la resposta. Al capdavall, ¿qui gosaria presentar-se com a escriptor? A tot estirar, un pot respondre: «He escrit llibres.» De tant en tant, fins i tot penso que ni tan sols sé definir quin és l’objecte de la meva feina, què és allò que distingeix l’autèntica literatura de la simple escriptura, la qual és a l’abast de tothom, fins i tot d’algú que no ha anat mai a una escola on l’han ensenyat a escriure.
o

oIvan Klíma

Amor i brossa

Traducció de Kepa Uharte
Edicions 62, 2002, Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
o

o

o

Foto: Flickr (OdBall7)

Sobre Ítaques i sobre poetes

El mite d’Ulisses és el mite de la vida. Kavafis ho va deixar ben clar: Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/has de pregar que el camí sigui llarg,/ple d'aventures, ple de coneixences. Malgrat aquesta advertència, tots tenim moltes Ítaques al cap i, des del moment en que salpem del port fixem la vista en les seves platges amb una determinació més cega del que volem o sabem reconèixer. Una casa, una feina, un fill, la fama ... La vida és una immensa col·lecció d’Ítaques i una immensa col·lecció de frustracions. De lluny, les fites i les platges són una retxa de terra neta i llisa que separa el blau del cel del blau del mar. La llum és suau, el traç finíssim. I les fresses no són fresses sinó sons: el cant dels ocells, les ones que s’escumen... Tot allò que desitjàvem hi és present en la mesura justa. De prop, però, aquesta visió tan idíl·lica canvia. La nitidesa esdevé boira. Al mar hi suren quatre ampolles de plàstic, la sorra està més plena de turistes del que ens havien – o, tal volta, ens havíem – promès. I, de tant en tant, sobten els clàxons dels cotxes que fan cua. Una casa, una feina, un fill, la fama... Potser, fins i tot, la poesia. Tan se val. Siguin quines siguin les fites o les platges, probablement mai deixarem de topar amb el mateix miratge. I seguirem navegant, delerosos de sorra, amb un rumb darrere l’altre, fins que un dia la mort ens sorprengui al mig de l'oceà.

o
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.

0

És molt difícil parlar de la poesia d’un mateix sense caure en una crítica extremosa. Quin és el poeta que mai no ha sentit una gran decepció davant la seva obra, que no ha renegat d’ella amargament i no li ha semblat que l’horitzó cap al qual tendia i que en certs moments fins diria que s’aproximava, resta encara lluny, com a l’instant mateix de posar-se en camí?

o
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0

o

The only wisdom we can hope to adquire
is the wisdom of humility; humility is endless.
o

És sota aquesta llum que jo voldria saber mirar els meus escrits: no desdenyant-los radicalment, com per instint orgullós encara avui potser faria, però tampoc no acceptant-los d’una manera trivial i còmoda.
o

oJJoan Vinyoli, Vent d'aram, Poesia completa 1937-1975

o

o

o

Foto: Flickr (Albe86)

Sucre

El dia s’ha tornat a esfilagarsar com un núvol de sucre de les fires. Ara alliso el llençol amb la punta dels dits i només veig, al mig de tot, un fil, el darrer fil de tantes hores carregades de projectes. Tot és tan pesant i tot és tan eteri... Enrere han quedat els castells i les promeses, i encara més enrere les circumstàncies que no han volgut que cap torre s’enlairés per gratar el cel. És tard i no puc cridar sense que cap badall em surti per la boca. És tard i no puc cridar sense sentir que els músculs estan tan estovats com aquest fil. Lentament, m’ajauré i aclucaré els ulls i les parpelles. Lentament, deixaré que s’esmunyi aquesta llum.

o

o

o

Ahir a la tarda, la tarda era possible

Joan-Elies Adell

o

o

Foto: Flickr (conxitam)

Versos i posts fets a mida

He escrit una vintena de contes i no sé si n’escriuré més. Els he escrit, en general, d’una tirada, intentant donar forma narrativa a una intuïció concreta, intentant narrar en termes diferents (si són simbòlics, ho són inconscientment) una intuïció que avui no és gens estranya: la percepció d’un estrip en el món en què vivim, d’una escletxa, gran o petita, d’un “defecte de forma” que invalida un o altre aspecte de la nostra civilització o del nostre univers moral.

Primo Levi
Contracoberta de la primera edició d’Històries Naturals (1966)

La primera cosa que em ve al cap després d’haver llegit el volum de contes de Primo Levi que Edicions 62 va publicar el novembre 2007 és que, afortunadament, l'autor va escriure molts més contes i que Teresa Muñoz va tenir la feliç idea de traduir-los al català amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. La segona és que aquesta intenció d’oferir escletxes de món es va mantenir també a Defecte de forma (1971) i a Lilit (1981). I que el món de Primo Levi, fet d’Europa, de filosofia, d’holocaust, de ciència i de literatura, es podia mirar a través de múltiples i polièdriques escletxes, cadascuna d’elles més gran i amb més cares del que aparentaven a primer cop d’ull.

Així, el tercer conte d’Històries naturals – El versificador – és una reflexió sobre l’art, la literatura i el llenguatge. Però també sobre la dificultat i la facilitat d’adaptació dels humans al canvi; sobre el progrés tecnològic i el seu efecte sobre les civilitzacions i les persones; i sobre els límits reals i imaginaris de la intel·ligència artificial. Si l’autor hagués escrit aquest conte el 2009, de ben segur que el versificador no seria una gran màquina sorollosa, sinó un programa informàtic; el poeta no tindria una secretària sinó un ordinador; i els clients no encarregarien poemes sinó... anuncis publicitaris. O, vés a saber, ateses les darreres tendències terrenals i metafísiques, potser posts de bloc/gs... Tanmateix, les reticències de la secretària i del poeta a la tecnificació de la seva feina serien, probablement, similars. I la reflexió final, oculta entre les línies d'un diàleg escrit íntegrament en forma d’obra de teatre, seguiria quedant tan oberta, tan infinita i tan efímera com al conte de Levi.

o

Aquí en teniu un fragment:

POETA: Una poesia feta exclusivament de llicències... (Picat per la curiositat infantil) Escolti’m, vostè pot pensar el que vulgui però jo ho voldria provar. Som aquí per a això, oi? Per conèixer els límits de l’aparell, per veure com se les apanya. Tots som capaços de sortir-nos-en amb els temes fàcils. Provem-ho una mica: intuït, fortuït, gratuït, no, és massa fàcil. Enclusa, excusa, medusa. Alabastre: no, no, desastre, jovenastre, etcètera. Ja està (dirigint-se a la màquina amb una alegria maligna), «El gripau» (espetec), octaves, octosíl·labs, (espetec); gènere... DID, sí, fem un DID.

SECRETÀRIA: Però és un tema... una mica àrid, em sembla.

POETA: No tant com sembla. Victor Hugo, per exemple, n’ha tret un gran partit. La maneta vermella a fons, de pressa... ja està. Endavant!

(Carrisqueig, tres senyals breus i un de llarg)

VERSIFICADOR (amb veu metàl·lica i aguda; més a poc a poc del normal):

Entre els batracis tenim el gripau
Lleig però útil amniota.

(Pausa. Interferències. Veu distorsionada: «amniota: idiota, compatriota, granota, ganyota, quota, pota, jota, llengota, pilota...» que es va fonent amb una certa afonia. Silenci: després continua esforçadament)

de les verdes ribes esclau,
en veure’l faig una ganyota
al ventre té berrugues i un trau
però atrapa els cucs amb la pota

(Pausa. Després, notablement més alliberat)

I en un hàbit desmanegat
La virtut sovint ha amagat

oo

ooo

i aquí un "generador de poemes en català".

o

o

o

Foto: Flickr (Ant Photography)

El malestar en la cultura catalana

"Siguem optimistes: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts"

Josep Anton Fernàndez

El malestar en la cultura catalana

2008, Editorial Empúries

Foto: Flickr (hoskitar)

La tramuntana

Diuen que demà tornaràs a bufar. M’agradaria tant poder dedicar-te un poema... però no puc. Potser fa massa temps que et conec. Què diria? Que omples les nits amb el teu brum? Que he arribat a enyorar, incomprensiblement, aquest brum quan era fora?... Acluco els ulls i veig els altres ulls, vermells, que s’amaguen ben ensota de les solapes dels abrics, les mans o la bufanda. Els carrers són plens de pols i tothom s’afanya a tornar a casa. Als marges, els arbres es tomben amb ímpetu cap a migjorn i a poc a poc van quedant esquitxats de bosses de plàstic, de papers. Els dies passen un rere l’altre, sense diferenciar-se. La pell i els cabells s’assequen. S’ha d’aguantar el volant amb força perquè el cotxe no envaeixi l’altra calçada. Anar a Girona és com anar a un altre món.... I aleshores, quan ja gairebé ningú hi pensa, tot, torna a calmar-se. Obro els ulls i veig un cel netíssim, un somni de cel, sense cap ombra de núvol, amb uns contorns de teulada que semblen dibuixats. I els colors, tan vius... Que podria dir, en aquest poema, que a hores d'ara ja no hagin dit tantes veus i tants poetes? Demà, asseguren els entesos, tornaràs a bufar... I jo, com sempre, t’odiaré i t’estimaré amb totes les meves forces, com s’odia i s’estima el poble que ens ha vist créixer, els pares, els amics, les parets encrostonades de l’escola on un dia jugàvem a fet a amagar... i, a l’Empordà, la tramuntana.

oooo

Tant si es presenta en forma diríem casolana com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d’un cop d’escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d’un espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d’un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d’una presència estel·lar més prodigiosa que es poden imaginar. Sobre l’atmosfera tensa, l’aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a la punta seca. Es produeix una màgia de la claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d’encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d’una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l’hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada.

Josep Pla, Escrits empordanesos

Obra completa de Josep Pla, Edicions Destino, 1992

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Cristina MR)

Sobre els boscos, les novel·les, els jardins i els relats

Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.

Haruki Murakami

Introducció a El salze sec i la dona adormida (Empúries, 2006, amb traducció d'Albert Nolla)

oo

oo

oo

Foto: Flickr (p212121)

Poesia i matemàtica

"Si la matemàtica és la més exacta de les ciències, la poesia és la més exacta de les lletres"

Joan Margarit

(Poeta i arquitecte)

El suplement, Catalunya ràdio

16-11-2008

oo

o

oo

Foto: Flickr (Angel_SinClaudicar)

Cap a una aristocràcia planetària

A la contraportada d'El Periódico de divendres passat hi ha una entrevista amb Marc Augé, el sociòleg francès que va introduir al començament de la dècada dels 90 el concepte de no lloc. Un no lloc és un espai on no es poden llegir les relacions socials, perquè no hi ha cap mena de passat comú entre els qui els freqüenten. Per exemple, un aeroport.

A l'entrevista, Marc Augé sosté que “amb el desenvolupament dels espais de comunicació i de circulació el planeta sencer s'ha convertit en la referència”. Ja no podem trobar, doncs, cap no lloc pur. Existim en funció de la relació que tenim amb el món exterior. Les llars estan presidides per dues finestres al món: la televisió i els ordinadors. No anem enlloc sense endur-nos el mòbil. I l'arquitectura de les ciutats es configura cada vegada més a base de grans noms que les situïn en un context internacional.

Tot plegat, portaria a pensar que ens encaminem cap a una societat planetària. El sociòleg, però, ho nega. “Cap on anem, professor?”, li pregunta la periodista. I ell, contundent, afirma “Cap a una aristocràcia planetària. Hi haurà pols on es concentraran la ciència, el poder i el capital; i la diferència entre els qui tindran accés al coneixement i els qui no en tindran augmentarà molt més de pressa que la diferència entre els rics i els pobres”. Més endavant, afegeix: “Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il·lusió de la llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària”.

Desconec l'obra i el pensament de Marc Augé fora dels límits, virtuals o tangibles, d'aquesta entrevista. Tanmateix, com que sóc reflexiva de mena, no puc evitar de preguntar-me: No ha existit des de sempre, aquesta divisió entre els qui tenen accés al coneixement i els que no? I, de fet, què és el coneixement? És la cultura? És la ciència? O potser la facultat de gestionar i dirigir? Hi ha un únic coneixement o hi ha una suma de coneixements, científics, tecnològics, socials, econòmics, espirituals... als quals cada vegada més es fa difícil confegir una unitat que els faci compatibles? Els qui tenen o tindran accés a aquest coneixement, podran arribar a superar la seva fragmentació actual – cada vegada més grossa - i assolir una visió pluridisciplinar? A banda, el coneixement, no s'ha construit sempre a partir del coneixement anterior? No és necessària, doncs, la repetició i l'assimilació del que es diu pels llocs per poder generar un coneixement propi, per qüestionar el que en el passat es considerava verdader? I, pel que fa a “la il·lusió de la llibertat”, qui sigui lliure de debò que tiri la primera pedra...

Com no podia ser d'altra manera, al final de l'entrevista Marc Augé parla de la crisi. “El que ha desencadenat la crisi actual no es basa en la desaparició de les matèries primeres, sinó en imprudències en la gestió dels diners. S'enfonsaran empreses i hi haurà països que patiran, però ens situarem en un altre ordre de coses”. Potser sí que les matèries primeres no desapareixen per art de màgia, però és innegable que la Terra no s'inflarà pas perquè la població humana vagi augmentant any rere any. Arribarà un moment en que de tant esprémer-la, potser s'assecarà... I l'escalfament global, és només un miratge? Ens agradi o no, continuem depenent de la natura i dels seus recursos! Això no hauria de considerar-se en qualsevol visió futurista de la huminat?

En fi, totes aquestes preguntes sense resposta són, tal i com l'etiqueta d'aquest post indica, pensaments en veu alta. Potser, només potser, de vegades val més no pensar gaire. Estirar-se al sol. Fer una xocolata desfeta. Llevar-se tard els diumenges. Del diari, només llegir-ne els suplements. I, sobretot, tinguem o no accés al coneixement, deixar les reflexions i els maldecaps per als altres. Ja ho diu la vella dita: per ser feliç s'ha de ser infeliç!

ooo

ooo

oooo

Foto: Flickr (Sam Rohn - Location Scout)

L'home que plantava arbres

"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable."

Així comença L'home que plantava arbres (Jean Giono, 1953). Elzéard Bouffiern és un pastor solitari que en el més absolut dels anonimats decideix començar a transformar el paisatge d'una comarca erma i deshabitada de la Provença. L'escomesa li ocuparà bona part de la vida. Mentre França i Europa es veuen immerses en la Primera i Segona Guerra Mundial, ell es dedica a plantar milers i milers de roures, faigs i aurons, fins a aconseguir que les muntanyes es cobreixin de verdor i l'aigua de les antigues deus torni a brollar.

ll

D'entrada, podria semblar que l'autor, Jean Giono, va voler construir una al·legoria que mostrés la importància de la perseverança i, sobretot, de les accions individuals sobre l'esdevenidor col·lectiu. Ens equivocaríem, però, si penséssim que el missatge de l'obra no va més enllà. L'Home que plantava arbres és una crida aferrissada a la lluita per la protecció i la recuperació dels boscos. El llenguatge és planer i apte per a tots els públics; el text és brevíssim, no supera les 4.000 paraules. Tanmateix, o potser en part precisament per això, l'obra està carregada de lirisme, traspua bellesa per tot arreu, té força, colpeix, i ens endinsa d'una manera molt especial en la màgia i la majestuositat dels arbres i la natura:

"Tot havia canviat. Fins i tot l'aire. En comptes de les ventades seques i brutals amb què m'havia trobat antany, ara bufava una brisa carregada d'aromes. Dels cims arribava un soroll semblant al de l'aigua: era la remor del vent en el bosc. Però el més sorprenent de tot va ser sentir el soroll de l'aigua que queia sobre una bassa. Vaig veure que hi havien fet una font, que tenia un bon doll, i el que més em va commoure va ser que hi havien plantat a la vora un til·ler, que ara devia tenir uns quatre anys i estava en plena floració, símbol incontestable d'una revolució."

ll
Jean Giono va decidir que l'Home que plantava arbres es distribuís de manera gratuïta, sense cobrar drets d'autor. Per aquest motiu, encara avui en dia l'obra es pot llegir en versió original francesa (i també traduïda a altres llengües) en diverses pàgines web. Si navegueu una mica més, descobrireu - i potser amb la mateixa perplexitat amb què ho vaig fer jo - que les voluntats dels autors no sempre es respecten, per més que es deixin escrites sobre paper. El dret, les lleis i la justícia, com tantes altres coses a la vida, estan farcits de misteris insondables.

ooo

Pel que fa a les citacions d'aquest post, val a dir que no han estat extretes d'internet, sinó d'un exemplar en català de Viena edicions (abril del 2008) amb traducció d'Isabel-Clara Simó, i·lustracions de Francesc Viladot i un magnífic epíleg de Martí Boada sobre els boscos i la seva relació amb l'home al llarg de la història, del qual us transcric un petit fragment:pp

oo

"Al llarg de la història hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte envers el bosc i els arbres, els quals fins i tot han estat considerats espais insalubres i refugis de foragits, i hi ha hagut cultures dendrofíliques, és a dir que han manifestat respecte pel bosc, i fins i tot l'han considerat sagrat. L'antropòleg i historiador de les religions James Frazer parla d'adoració passiva, que en els temps postindustrials s'ha mantingut viva amb altres noms. A la Catalunya Vella no ha estat gens estrany, per exemple, que a l'hora de tancar pactes i tractes familiars, com el casament d'un fill o d'una filla, o la venda d'un cap de bestiar, o bé a l'hora d'organitzar el repartiment de l'aigua de reg entre els pagesos, el tracte es fes al dessota d'un arbre centenari."

oo

Ja per acabar, i en paraules de Jean Giono, "Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge".

Foto: Flickr (johan 14), La fageda d'en Jordà (La Garrotxa)

Somiar i reflexionar

Hölderlin escriu, en plena febre de la creativitat preromàntica alemanya: "L'home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona". He de dir que no penso igual; per més exquisida i estètica que sigui aquesta afirmació, la meva opinió és que la humanitat es deïfica materialment quan reflexiona i es transforma en humanitat marginal quan somia.

pp

Eudald Carbonell

El naixement d'una nova consciència

Ara Llibres, 2007

Una citació dintre d'una altra citació. Res com l'onze de setembre per qüestionar-se el valor dels somnis i el de les reflexions.

Foto: Flickr (Atomic Citrocity)

La casa del darrere

Foto: L'Anna Frank el 1941

El 4 d'agost del 2008, davant del número 267 del carrer Prinsengrach. De lluny, sembla un senzill edifici d'oficines. Una mica més d'aprop, una llarga cua de motxilles, càmeres i viseres el converteix en un dels museus més visitats d'Amsterdam. Mentre pago l'entrada, sento les campanades de l'església de l'oest. Als habitants de la “casa del darrere” (així és com l'Anna Frank anomenava l'amagatall on ella i la seva família van provar d'escapar de l'horror de l'holocaust), aquest so tan estrident els atabalava d'allò més. Tanmateix, quan van enretirar les campanes per fondre-les, es van sentir desorientats, com si, de sobte, el temps hagués perdut el seny, i els minuts i les hores no fossin res més que miratges escadussers rescatats de l'oblit. L'ésser humà està ple de contradiccions i és, sobretot, un animal de costums, diuen els entesos. Precisament és això, els costums, el que ens mostren aquestes quatre parets: els costums de la provisionalitat de durada incerta. Vuit persones recloses des del juny del 1942 fins l'agost del 1944. Frases. Vídeos de testimonis. La prestatgeria giratòria que comunicava amb la resta de l'edifici. Més frases. El pare de l'Anna Frank parlant de la relació amb la seva filla. Una casa de nines que reprodueix al mil·límetre i en miniatura el mobiliari de cada habitació. Fotos. Moltes fotos. Els documents que certifiquen la mort de set dels vuit inquilins...

A la botiga que hi ha a la sortida, no puc resistir la temptació de comprar una edició del Diari en català. “Per primer cop el diari complet”, diu el subtítol. El fullejo i a la introducció m'assabento que aquesta nova versió, publicada l'any 2001, inclou fragments que en el seu moment es van ometre, perquè tractaven temes aleshores considerats tabú – com el sexe – o perquè la sinceritat aclaparadora de la seva autora podia haver ofès la memòria dels cohabitants de la “casa del darrere”. Quan sortim a fora, l'aire és lleuger i fresc, el sol brilla. La casa de l'Anna Frank i l'església de l'oest resplandeixen, com si fossin noves de trinca. Faig una foto i penso que l'aigua dels canals recull tots els matisos de l'arc iris i d'aquest Amsterdam carregat de vida. L'Anna Frank va fer servir el diari de diari. Ho va escriure tot. El què pensava i el que no pensava; el que no havia de pensar però pensava, i el que no pensava però havia de pensar. Ja a l'avió de tornada, prenc la decisió - sé que irreversible - de robar-l'hi al llibre un fragment per al meu blog. Quan arribo a la pàgina 241, m'envaeix aquesta sensació estranya d'això que alguns en diuen amor a primera vista: d'alguna manera, sé que és aquest... I l'anoto.

En aquest moment no penso en la desgràcia, sinó en totes les coses belles que encara queden. Aquí rau en gran part la diferència entre la mare i jo. El consell que ella dóna per combatre la malenconia és: “Pensa en tota la desgràcia que hi ha al món i alegra't que no et passi a tu.” El meu consell és: “Surt a fora, als prats, a la natura i al sol. Surt fora i mira de retrobar la felicitat en tu mateixa; pensa en totes les coses belles que hi ha dintre teu i al teu voltant, i sigues feliç”.

Al meu parer, la frase de la mare no té validesa, perquè, què se suposa que has de fer quan et passa aquesta desgràcia? Aleshores, estàs perduda. Per altra banda, crec que aquesta desgràcia va acompanyada d'alguna cosa bella, i si t'hi fixes, descobreixes cada vegada més alegria i hi trobes un millor equilibri. I el que és feliç fa feliços els altres; el que té valor i fe mai no estarà sumit en la desgràcia.

Lletres sobre lletres

En el seu Lletres sobre lletres (Editorial Empúries, 2006), Jesús Tuson fa un interessant recorregut per la història de l'escriptura. Si a alguna cosa ens té avesats aquest gran lingüista, és a la claredat de les seves exposicions i a la facilitat amb què desbanca els prejudicis i els dogmes culturals més arrelats. Lletres sobre lletres no n'és cap excepció. A la primera part, dedicada a la relació entre l'oralitat i l'escriptura, l'autor tira per terra tots els arguments que proclamen als quatre vents la superioritat de l'escriptura i, de retruc, la dels pobles que fa més anys, segles o mil·lennis que la utilitzen. I ho fa, com altres vegades, recorrent a l'experimentació científica més bàsica i, per aquesta mateixa raó, més irrefutable.

ii

Jakobson en va tenir prou amb un actor de teatre i dues paraules:

Roman Jakobson, un dels lingüistes més preuats del segle XX, va tenir una bona pensada quan va voler sotmetre a prova la riquesa inesgotable de la parla seguint un exemple genial de Stanislavski. Va triar un actor del teatre moscovita, li va donar l'expressió russa segondja vecérom (aquest vespre) i li va demanar que imaginés cinquanta formes diferents de proferir-la. Concretem-ho: preguntant, ordenant implorant, suggerint, insinuant, remarcant, aprovant, esfereint-se, desil·lusionant... i quaranta variants més. Tot això es va gravar en un disc i, tot seguit, va ser testat amb parlants de llengua russa. I diu Jakobson: "La major part dels missatges van ser descodificats correctament i amb detall per oients d'origen moscovita". La gràcia d'aquesta història és que "aquest vespre" es pot executar de cinquanta (o seixanta, o cent...) maneres diferents i, en canvi, no podem escriure això mateix en cinquanta variants. Només ens en queden uns petits consols: afegir-hi ara un signe d'interrogació, ara un (o dos, o tres) d'admiració, acabar amb punts suspensius, escriure l'expressió amb majúscules, amb cursiva, entre cometes (una picadeta d'ull) i poca cosa més.

ll

Al capdavall, com ens recorda el mateix Tuson, l'escriptura té només cinc mil anys d'existència; i la humanitat, si fa no fa, uns cent cinquanta mil.

yy

Tota una lliçó d'humilitat i relativisme.

99

``

Foto: Flickr (demoke)

Els rius i les vides

Aquesta vegada l'aigua és dolça i calmada, i és en Jorge Manrique amb les Coplas por la muerte de su padre qui ens parla, des del segle XV, d'això que, com diria una amiga meva "de vegades és una merda, però, de fet, és tot el que tenim":

Nuestras vidas son los ríos

que van a dar a la mar,

qu’es el morir;

allí van los señoríos

derechos a se acabar

e consumir;

allí los ríos caudales,

allí los otros medianos

e más chicos,

allegados, son iguales

los que viven por sus manos

e los ricos.

ii

Foto: Flickr (R. Duran)

Les ones i les vides

Des de que l'home és l'home, que s'ha preguntat pel sentit i la singularitat de la seva pròpia existència. En Manuel Baixaulí ens ofereix una magnífica metàfora-resposta a través del seu personatge Màrius a l'Home Manuscrit:

"Observe detingudament la mar, escull una ona que naix, veig com creix, com progressa i es forma, com en atènyer la seua plenitud esclata, com llisca, com s'afebleix, com expira...

[...]

Gràcies a les ones conec millor els humans, car la trajectòria d'una ona és una biografia comprimida. Hi ha ones de mort sobtada i ones d'agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent, i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes..."

o

k

Foto: Flickr (Marble_Lights)

Què som?

Filòsofs, científics, profetes, escriptors, polítics i, en definitiva, homes i dones de tota mena, s'han fet aquesta pregunta des de l'albor dels temps. Tots, a base de pensar-hi poca o molta estona, hem anat modelant una teoria pròpia. Jordi Sabaté i Pi ens va explicar la seva el passat 21 de maig al programa Savis del Canal 33. Ho va fer remetent-se al Big Bang; al llarg camí que ha fet possible el naixement d'estrelles i planetes; a l'inici de la vida a la Terra; a l'evolució d'animals i plantes; i, finalment, a l'aparició de l'homo sapiens. Som, va dir, "la consciència de la matèria". Una definició que jo trobo, a més d'extraordinàriament precisa, poètica. Diuen que la realitat supera la ficció. La bellesa de l'univers també supera, moltes vegades, la de la poesia.

Foto: Flickr (Blueju38)

Obvietats

De vegades, allò que és més obvi és precisament el que ens costa més d’assumir. Avui, a la ràdio, he pogut escoltar un fragment d’una entrevista a en Josep Mª Espinàs. De tot el que ha dit, em quedo amb una obvietat descomunal, magnífica, sobre la literatura: qui finalment atorga la preuada etiqueta d’escriptor és el lector. El crític, l’autor, el llibreter, l’editor... hi tenen ben poca cosa a dir. De la mateixa manera que a un venedor de mobles amb la botiga buida tot el dia, no li serveix de res dir que és venedor de mobles, tampoc l’escriptor es converteix en escriptor pel sol fet d’autoproclamar-s’hi. Seran els lectors el que a través de la seva tria, i al llarg del temps, el consolidin.

Sàvies i òbvies paraules. La literatura no és pas un acte introspectiu sinó que forma part indissoluble de la comunicació, que és bidireccional. Tot i així, perquè el gran públic lector pugui dur a terme aquesta coronació tan especial d’un lletraferit amb vel·leïtats literàries en un escriptor amb cara i ulls, cal que abans hagi tingut accés a les seves obres. Ai las! Això, ja són figues d’un altre paner. Perquè en el procés de selecció, edició, distribució i difusió sí que hi intervenen, i molt, els editors, els crítics i els llibreters... I és que, al capdavall, això de l'obvietat potser només és una de tantes quimeres.

Foto: Flickr (True_Bavarian)

Els pèsols i el llenguatge

Foto: Flickr (Martamonle)

En Joan Meseguer em regala aquesta interessant reflexió de Josep Pla sobre el llenguatge:

"Parlar és com caminar a les palpentes. Escriure és molt semblant. Fer-se entendre és molt difícil –probablement impossible. És la precarietat del llenguatge el que converteix els homes en solitaris. En la nostra solitud sabem que els pèsols tenen gust de pèsols; però, com que aquest gust és inexplicable, diem que són dolços, acollint-nos a la vasta vaguetat de la paraula."

Cites i citacions

Navegant per eliteratura (un blog que us recomano), m’adono que està ple de “citacions” i no de “cites”. Amb precaució i cert grau d’escepticisme, recorro al Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:

cita
[1803; de citar]
f Acció d'assenyalar dia, hora i lloc per a veure's i parlar dues o més persones.

citació
[s. XIV; de citar]
f 1 1 Acció de citar, ordre de compareixença emanada d'una autoritat.
2 Escrit en què hom notifica aquesta ordre.
3 citació de rematada DR PROC Diligència de judici executiu mitjançant la qual hom dóna un termini al deutor per a oposar-se a la demanda.
4 citació judicial DR PROC Comunicat escrit d'un jutge o un tribunal pel qual hom convoca a una diligència judicial, donant un termini per a comparèixer en un procés, o bé per a d'altres finalitats.
2 Text d'un autor que hom addueix en suport d'una opinió, d'una regla, etc.

Ai las! En Llorenç Carreres tenia raó... Induïda per aquell vell consell de disposar sempre d'una segona opinió, me’n vaig a la pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans, que no fa altra cosa que confirmar-me la de l’Enciclopèdia. No hi ha dubte, doncs. En català, quan fem ús del text d’un autor per recolzar una opinió, una experiència o una regla, fem una citació. Tan contenta com n’estava de les meves tres “cites” al blog... Però això rai. Modifico el camp de les etiquetes i, en un tres i no res, totes les cites s’han convertit en citacions! Si n’és d’elàstica, la informàtica... Gràcies, Llorenç! em dic, m’has salvat d’un dels ridículs més espantosos, el de les faltes ortogràfiques i els barbarismes en català. Perquè ja se sap que els catalans, amb aquests temes, som especialment sensibles. Ara que... pensant-ho bé, els ridículs només poden ser ridículs si neixen de la originalitat. Me’n vaig de dret al blocdelletres i, al mig de tot, a l’apartat del sumari dels blogs més actualitzats, hi veig dos posts, flamants, imponents... amb la paraula cita al títol. Cap dels dos tracten de dues persones que fixen un dia i una hora per parlar i veure's. El meu ego, fa poc derrotat, es comença a refer. “Penas compartidas no son penas”, que diuen els castellans. I mentre, per precaució, m’abstinc de provar de traduir aquest darrer aforisme, em pregunto si, finalment, perviurà la “citació”, perquè els castellanismes fan lleig i els qui fan ús de les citacions solen ser persones cultes o amb pretensions de ser-ho; o si, per contra, la “cita” s’acabarà imposant perquè, entre altres coses, les paraules, en la seva major part, les posen en circulació les persones i no pas els diccionaris.

oo

"El temps ho dirà"

oo

Altrament.... sabeu de qui és aquesta citació?

Estimar la literatura

"Si avui dia em pregunto per què estimo la literatura, la resposta que em ve al cap de manera espontània és: perquè m'ajuda a viure. Ja no li demano tant, com a l'adolescència, que m'estalvïi les ferides que podria patir en els meus encontres amb persones reals, més que no pas excloure les experiències viscudes, em fa descobrir mons que se situen en continuïtat amb elles i em permet entendre-les millor".

0000

00

Tzvetan Todorov

Conferència "La literatura en perill"

Centre Cultural Fundació Cercle de Lectors, Barcelona

27 de novembre de 2007