dimecres, 21 de març del 2012

Origens


Quan em mori, vull que lleveu del meu cos
aquelles parts – òrgans, teixits, records...-
que encara poden insuflar un alè de vida.
El que resti, enterreu-ho sense roba ni taüt,
que respiri terra, aigua, pols, molts cucs, arrels;
que es converteixi en arbre, en núvol i en bestiar;
que retorni a poc a poc als seus orígens.



Foto: Flickr (NASA's Marshall Space Flight Center)

divendres, 16 de març del 2012

dissabte, 10 de març del 2012

Tèrbol atzur


Des del desembre del 2008 que la Júlia Costa confecciona un inventari de poetesses en llengua catalana. Es tracta del bloc Tèrbol Atzur, que molts de vosaltres ja deveu coneìxer. La llista de dones, de totes les èpoques i estils, és cada vegada més llarga; i avui he tingut l’honor d’ésser-hi inclosa. Des d’aquí manifesto el meu agraïment.

Tèrbol atzur omple un buit en les antologies poètiques de casa nostra. Tot i que sempre he pensat que en literatura les diferències entre persones prevalen contra les de gènere, sí que existeix una mirada femenina que s’expressa a través de la poesia, en els temes i en la manera de tractar-los. A més, tal i com ens explica la Júlia en el seu pròleg informal, a l’hora de destacar o de donar-se a conèixer, les dones encara ho continuem tenint més difícil.

Us deixo amb els versos de la Maria Mercè Marçal, que donen nom a l’inventari i que, des de la seva publicació, són divisa per moltes de nosaltres.


Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

dimarts, 6 de març del 2012

Finestra


Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra. Des del moment en que els motors fimbren i l’estació es va fent petita, comença una nova vida. Curta, serena i plena de sorpreses. Pel meu costat desfilen cases, camins, arbres, cels, homes i dones que caminen ran de via, i homes i dones que de tan petits semblen cargols. Jo sóc jo i el conjunt de quadres distants i eteris que llisquen i que es fonen més enllà de la finestra. No vull paraules ni gestos ni mirades. No vull pensar. No vull menjar ni beure. No vull comparar les meves sabates amb les de la noia que s’asseu just al darrere. El meu món són 1,5 m2 de plàstic i tapisseria; i un vidre gros, gruixut, que fa d’aparador. El meu món, de fet, és la mirada sense uns ulls que em mirin com els meus. I és així que mentre contemplo els quadres que mai arribaré a palpar, escolto els meus batecs. La meva respiració. El lleu sotrac del tren. Els sorolls ja gairebé imperceptibles del vagó i de les persones. Si obro una revista, només la fullejo; mai m’hi estic més de dos minuts. És una petita pausa al mar immens d’aquest no-res, d’aquest saber-ho buidar tot perquè en el moment que passada una hora i mitja arribi al meu destí, s’empleni. Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra.


Foto: Flickr (Edur8)