diumenge, 29 de març del 2009

Haikú de primavera en anglès


Aquest haikú de Michael McClintock obre enguany el número de primavera de la revista anglosaxona Simply Haiku. M'ha semblat fantàstic i he provat de traduir-lo.

a poppy . . .
a field of poppies!
the hills blowing with poppies!


una roella....
un camp de roelles!
turons bufats amb roelles!
o
o
... però no acabo d'estar satisfeta amb el resultat, així que si teniu alternatives les aniré incorporant al post.
o
una rosella...
un camp de roselles!
els pujols voleiant de roselles
!
o
oo
oo
o
Foto: portada de la revista Simply Haiku

dimecres, 25 de març del 2009

Llum de miratge


S’hi emmiralla
El paisatge s’hi emmiralla,
en aquest rec
d’aigües tan clares,
fins que el vent, el llot,
l’ensurt, la gent...
li esguerrin per sempre o per un temps
aquest reflex quimèric
de la perfecció fugaç
0
0
0
Foto: Frederic

dimarts, 24 de març del 2009

Trobada de poetes a la xarxa a Vilafranca


A la trobada de poetes a la xarxa, vaig posar cara i noms a alguns blocs que ja coneixia. Blocs com aquest, d’en Francesc. O aquest altre, de la Sandra. O aquests dos, de la Violant de Bru i en Santi, els organitzadors de la trobada. També vaig conèixer noves cares i nous noms, i vaig aprendre que aquestes cares i aquests noms també tenen un bloc de poesia. Com aquest, de l’Anna, que està especialitzat en poesia occitana i amb el seu nom ret homenatge a un conte de Mercè Rodoreda. O aquest altre, de la Josepa. Era, oficialment, el primer dia de primavera, encara que a fora l’aire fos humit i fred. I també era, oficialment, el dia mundial de la poesia, encara que els diaris anessin plens de revoltes absolutament prosaiques. Quan la Glòria va llegir la presentació del seu bloc, el cor em va fer un salt. Jo, que no havia assistit a cap recital de poesia, no portava res preparat. Aquella gent, aquells poetes i poetesses (Déu meu, què hi feia allà?) havien esmerçat temps i esforços a mesurar totes i cadascuna de les paraules que després escamparien per la sala.

Deu minuts passen de pressa, em vaig dir. Però la tarda i els versos es van anar escolant i la sensació que en deu minuts el món pot enfonsar-se en la misèria o deixar que Superman el salvi a l'últim moment, anava creixent dins meu com un núvol gris abans de la tempesta. En deu minuts, per exemple, en Jorge em va fer posar els pèls de punta davant la possibilitat que tot el meu bloc pugui esvanir-se amb un simple clic. En Francesc, em va arrencar una expressió d’incredulitat i d'enveja continguda (per què no puc tenir tant de temps, jo?) quan es va confessar autor d’una vintena de blocs. En Lluís, em va explicar perquè els poemes que la Teresa havia escrit als quinze anys ara em semblen tan cursis, o perquè els que aquesta mateixa Teresa escriu ara probablement em semblaran d’allò més pedants?, ingenus?, superflus?... d’aquí vint anys. En Joan, també amb deu minuts, em va revelar el secret més ben guardat de l’evidència més evident de la blogosfera literària: «Si penges un text massa llarg a la xarxa, ningú se’l llegeix». I la Sandra va destapar la caixa de la mare de les reflexions metapoètiques, primària i perversa, amb aquesta frase d’Archibald McLeish que diu que «un poema no significa, és».

En deu minuts hi ha sis-cents segons, i temps per moltes paraules i molts versos. Tanmateix, si hagués de triar alguna sensació de les moltes que em van transmetre els vuit "deu minuts" que van precedir la meva intervenció, em quedaria amb el descobriment de l’art de la prosòdia poètica. Diuen els entesos que l’expressió llatina que avui en dia fem servir per lloar la persistència del llenguatge a través de l’escriptura – scripta manent, verba volent (allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent) – antigament expressava precisament el contrari: el so de la paraula parlada, que té ales i pot volar, contrasta amb el silenci de la paraula escrita – que està immòbil i és morta. Aquella gent, aquells poetes i poetesses de la xarxa, feien volar les paraules. Com si fossin ocells. Els versos del “quan trobo un home guapo me’l quedo” de la Josepa s’envolaven com ho faria la més extraordinària de les criatures mitològiques. En cada gir, cada silenci, cada canvi d’entonació, cada mirada de complicitat... el moviment de les ales del poema descobria un món ric, ple de colors i de perspectives que, al paper, a la pantalla, restava ocult. Aquell poema no era el poema que la Josepa va penjar l’onze de març al bloc. Era un poema nou que havia nascut i s’havia mort a Vilafranca, el 21 de març de 2009, dia mundial de la poesia.

Del que jo vaig dir, no me’n recordo gaire. En un paper imprès, de cel·lulosa, dels de tota la vida, hi tinc assenyalats els poemes que vaig ser capaç de recitar. Els meus deu minuts van passar de pressa. La trobada, va passar de pressa. Suposo que això és un bon senyal. Com també ho és que m’hagi quedat certa recança de no haver-me pogut quedar fins el final i certa recança d'haver-me perdut la sessió del matí. Espero que se celebrin altres trobades per treure-me-la de sobre.

dilluns, 23 de març del 2009

Haikú de l'Armentera

Tarda de març
Entre presseguers florits,
la marinada
o
o
o
Foto: Flickr (moba)

dimecres, 18 de març del 2009

Haikú


A contrallum
dos perfils sense rostre
a la finestra





Foto: Flickr (Alitasr)

dimarts, 17 de març del 2009

Col·laboració amb el 100è Joc Literari


Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho aquest bloc hi col·labora amb el text següent:

(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor _que té més de vuitanta anys_ encara feineja per la casa o a l’hort, i no tindria tant de lleure. Abans d’escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.
oo
Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquestes 4 pistes:
o
1. sobre el títol: la foto del post
2. sobre el títol: les etiquetes del post
3. sobre l'autor/a: el nom de pila és compost; a més, les tres primeres lletres del segon nom coincideixen amb les tres primeres lletres del primer cognom
4. sobre l'autor/a: aquest any se celebra el 10è aniversari de la seva mort
o
Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món. Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Jesús Maria Tibau dedicat.

Dimecres, 1 d'abril de 2009
Com la majoria de vosaltres haureu endevinat, la solució és:
Les closes, de Maria Àngels Anglada


Foto: la Teresa

dilluns, 16 de març del 2009

Veus


Deien aquelles veus que quan caminàvem de costat, la meva mà agafada a la teva, semblava que ho fes un sol cos. Dos braços, dues cames, i un nus ben fort al mig. «Es veu d’una hora lluny que esteu bé». «Vosaltres dos sí que en sabeu, de mantenir la flama encesa»... Tot això, ho deien aquelles veus fins que ens vàrem separar. Tu et vas quedar desfet, com si t’haguessin buidat per dintre, i jo, jo no sabia on era, tenia el cap fet un garbuix... Aleshores, amb la mateixa lucidesa de sempre, les veus, aquelles mateixes veus, ens van fitar altives, sense moure les parpelles, i ens van assegurar amb la mà al cor que elles ho havien copsat des del principi. Que, quan caminàvem, era com si un fil invisible m’estirés a mi cap a una banda i a tu cap a una altra. Que tu sempre tenies la mirada absent i jo les mans nervioses. I que semblava estrany que, grans i entenimentats com érem, no ens n’haguéssim adonat abans...

Tan bonic que és el silenci.
oo
o
o
Foto: Flickr (ººKºº)

dimecres, 11 de març del 2009

Haikú de l'Estartit

Illa deserta
S'envolen i s'aturen
tantes gavines...




Foto: Frederic

dimarts, 10 de març del 2009

Tanka d'un matí assolellat de primavera


Ara mateix
la llum és tan perfecta
que tot (el cel,
la mar, la gent, l’ocell)
fa olor de naufragi




Foto: Flickr (Babieka)




divendres, 6 de març del 2009

De tot això, en fa trenta-tres anys


L'atzar ha volgut que avui, quan falten dos dies per celebrar el Dia de la Dona Treballadora, a les golfes hi trobés una crònica de 244 pàgines de Teresa Pàmies sobre les Jornades de la Dona que es van celebrar a Barcelona del 27 al 30 de maig del 1976. El llibre, des de la primera fins a la darrera ratlla, és el mirall de l'efervescència d'una societat en canvi que decideix reflexionar sobre una de les seves parts més oprimides: la dona. Totes i cadascunes de les veus que es van sentir o pressentir, a fora i a dintre de les jornades - els partits polítics, els editorials dels diaris, les ponents, els sindicats, els intel·lectuals... - hi són presents. Però el valor del document arriba més enllà. Aquest mirall sonor tan nítid, a més, se superposa sempre i d'una manera molt honesta amb el de la veu de l'autora. La veu de la Teresa Pàmies compromesa amb els moviments feministes i d'esquerra de la transició. La veu de la Teresa Pàmies periodista, amb una increïble capacitat d'observació, d'empatia i de crítica. I la veu clara i valenta de la Teresa Pàmies dona que es commou amb les paraules d'una noia que, entre altres coses, no està d'acord amb l'avortament i afirma que Jo crec que la dona és, primer que res, esposa i mare”.

La noia rossa ha de callar. Molt atordida, deixa la Taula i, no sé per què, el seu gest desemparat enmig de les feministes radicals que la xiulen, m'arriba al cor. Tinc la sensació que aquesta noia volia comunicar-nos neguits autèntics.

L'últim capítol, Els que no saben res, transcriu el resultat d'una enquesta feta pel desaparegut Diario de Barcelona a gent empaitada a l'atzar. Paga la pena de llegir-lo.

LA PREGUNTA: ¿Ha oído hablar alguna vez de feminismo? ¿Qué entiende usted por liberación de la mujer?

LES RESPOSTES:

1. No. La liberación está muy bien hasta cierto punto, pero sin pasarse. Que la mujer quiera estar al mismo nivel del hombre, pero sin sentirse superior. Por ejemplo: si una mujer con carrera está casada con un hombre que no la tiene y él no quiere que ella trabaje, no debería hacerlo, a no ser que pasasen necesidad. De lo contrario, chafaría al marido.
Puericultora. 19 años.

2. Sí. Eso de la liberación es un tema demasiado explotado. Está bien que las mujeres quieran liberarse, pero que vayan al grano. Miran nada más que para ellas. La liberación ha de ser una cosa justa. Los hombres necesitamos liberarnos tanto o más que ellas.
Delineant. 27 anys.

3. ¿Feminismo? No sé qué quiere decir. La liberación de la mujer, ya. Me parece muy bien. Ya era hora. Aunque la mujer no ha de pretender ser igual que un hombre. Perdería su feminidad. Si quiere ser libre del todo, que puedan mandarla a la guerra como el hombre. Por eso, yo no quiero ser libre, quiero ser mujer y que me manden, que me empujen a hacer las cosas. En España no estamos preparadas para la liberación.
Empleada de comerç. 37 anys.

4. No he oído hablar de feminismo. Pero me parece estupendo que la mujer tenga un poco de libertad, siempre que cumpla con su deber. O sea, que sin hacerse una esclava cuando se case, esté a las horas en casa, sobre todo por la noche, y que no se vaya a excursiones sola.
Mestressa de casa. 40 anys.

5. Sí. Pienso que la mujer está doblemente oprimida, por el capitalismo y por el hombre. La liberación en este segundo aspecto ha de ser obra de ella misma. Por eso apoyo un movimiento autónomo de las mujeres, al margen de los partidos políticos. La creación de este movimiento es importante, ya que incluso en sociedades socialistas la mujer continúa oprimida. La lucha debe comenzar desde ahora, aunque su liberación definitiva sólo puede venir con el derrocamiento del capitalismo.
Economista. 28 anys.

6. Sí. La liberación me parece una aspiración lógica de la mujer, que ha estado sometida hasta ahora. El debate sobre este tema me parece importante para ir buscando soluciones a medio y largo plazo.
Administratiu. 29 anys.

7. He oído hablar de feminismo. Algunas de las cosas que se proponen me parecen acertadas. Por ejemplo, que la mujer pueda salir al extranjero sin permisos del hombre. Pero otras me parecen absurdas, como el querer igualar los sexos. Hay oficios que nunca podrán ser desempeñados por una mujer.
ATS, 30 anys.

8. Sí. He asistido a les Jornades de la Dona. La liberación deber ser en el sentido de que cada una haga lo que quiera, sin dependencias. Antes, para que una chica se pusiera pantalones, tenía que contar con la autorización paterna, la del novio – si lo tenía – y hasta con el visto bueno de los vecinos – lo que era bien difícil -. Ahora, a la mayoría de las mujeres les pasa lo mismo cuando quieren hacer cualquier cosa en política, o en otros campos considerados exclusivos del hombre.
Auxiliar de jutjat. 20 anys.

9. Con este asunto muchas mujeres se están creando demasiados problemas. Ella sola es la que debe sentirse libre.
Oficial comptable. 24 anys.
o
10. No. Estoy al margen de esas cosas. Me gustan las señoras y me han gustado siempre. Es todo lo que puedo decir.
Comerciant. 68 anys.

De tot això, en fa trenta-tres anys.
o
o
o
Foto: Flickr (Yester Prints)

dimecres, 4 de març del 2009

Noel Gallagher des del "backstage"




jooo

diumenge, 1 de març del 2009

Flaixos urbans

Tornada a casa
El vagó reflectit
a la finestra
0
0
0o
o
Foto: Flickr (happy-dee-dooo)