dijous, 28 d’abril del 2011

Haikú


taronja als núvols
- s'acaba la jornada -
un lila plàcid


Foto: Flickr (loumurphy)

dimecres, 27 d’abril del 2011

Trista vida



En Yin Jiahou és un obrer industrial de la ciutad xinesa de Wuhan que viu en un petit apartament amb la seva dona i el seu fill. La seva vida està aparentment plena de monotonia i de dificultats. És una vida com tantes altres i, potser, com el propi títol de la novel·la indica, una Trista vida. Tanmateix, la flama  que encèn els sentiments i les emocions més profundes, escalfa totes les vides. Fins i tot les més anònimes. Això, Chi Li (Wuhan, 1957), un fenomen del nou neo-realisme xinès, ho explica molt bé sense caure en cap discurs filosòfic ni polític. En té prou narrant amb una naturalitat que atrapa el lector des de la primera pàgina un únic dia de la vida del protagonista.  En Yin es lleva molt aviat, fa cua per anar al lavabo comunitari, mig discuteix amb la dona, agafa dos autobusos i un transbordador per travessar el riu Yangtsé, se sent decebut quan no rep la prima que esperava, vetlla perquè el trapella del fill no li’n faci una de les seves a la llar d’infants de la fàbrica, té una conversa estranya amb una companya de feina, torna a casa exhaust, i finalment rep una notícia inesperada que trastocarà el futur de la seva família. És, en efecte, un dia gris i marcat pels entrebancs; però un dia que – com qualsevol altre – també té estones de llum i, fins i tot, de poesia. Estones com aquesta:

En Bai, en enfurismar-se, va envermellir:

_ Els diners, això fa pudor! La literatura, això sí que és vida! La poesia, els poemes... Quins plaers materials poden comparar-se amb els de l’esperit? Els poemes poden fer plorar i riure, això és el que realment compta. Un jove va escriure un poema d’una paraula. «La vida» i el poema diu així: «entrellat». És maco, oi? Qui de vosaltres no se sent atrapat en l’entrellat de la vida?

De cop tothom va emmudir i els viatgers es van mirar els uns als altres sense saber què dir. Va ser llavors quan en Yin es va animar i sense cap motiu aparent va dir:

_ Et proposo una resposta per al teu poema; el títol serà el mateix i també serà d’una sola paraula.

Tothom se’l mirava fixament mentre en Yin articulava tranquil·lament la paraula:

_ Somni.
  
Chi Li, Trista vida, 1987
Editorial Belacqua, 2007, Traducció de Mari Carme Espín


Foto: Flickr (Olga Díez - Calíope)

divendres, 15 d’abril del 2011

Lliçons apreses


Per damunt de tot,
hi ha sempre aquelles coses que s’aprenen
sense mestre.
Aquelles petites grans coses
que no fa falta que anotem
a cap agenda,
com el batec del cor
o la circulació imperceptible
de la sang.
Són coses
que no tenen nom,
ni preu,
ni llibre d’instruccions,
ni procediments de cap sistema.
Són coses i, a la vegada,
som nosaltres.



Foto: Flickr (345/365 Touch up)

dilluns, 11 d’abril del 2011

Concentrem-nos en la tija


El camp és ben erm,
diuen. I aquesta sentència
pesa.

Però si ens mantenim desperts
i fem servir el zoom,
si (sobretot) seguim agafant-nos fort de la mà
mentre avancem,
veurem que a sota d’una pedra grisa
una tija verda treu el cap.

El sol encara escalfa.
Concentrem-nos en la tija.



Foto: Flickr (dhammza / off)