dijous, 29 de maig del 2008

Haikú de la Terra que canvia (XV)


Silenci d'homes
L'herba creix al bosc sofrent
El plany perdura





Foto: Flickr (pabach)

dimecres, 28 de maig del 2008

Flaixos urbans


Vent al terrat
Els llençols s'eixuguen
Les olors viatgen




Foto: Flickr (sweetcaza)

dilluns, 26 de maig del 2008

Mirades


Un dia em vaig aturar a mirar la gent que m’envoltava. Estava a la ciutat, en un carrer concorregut del centre. A diferència d’uns anys enrere – quants devien ser? – les pells eren ara de totes les tonalitats; els pantalons de les noies s’acabaven just on comença la ratlla del cul; no hi havia cap avi amb boina ni cap àvia que vestís de dol; se sentien més pleases que no pas por favors, i més por favors que no pas si us plaus; i tres de cada quatre joves que passaven pel meu costat tenien un forat amb una agulla de cap clavada en una banda o altra del cos. Vaig alçar el cap per estudiar el cel. Era blau i brut. Com el que recordava. Aleshores, en el precís instant en què l’estela d’un avió esquinçava el meu silenci, vaig sentir com em tustaven l'esquena. Un noi d’uns vint anys em demanava com ho havia de fer per anar a un monument emblemàtic. Em va tractar de senyora. Li vaig assenyalar la cantonada d’un carreró travesser, just allà on hi havia hagut la cabina des d'on trucava els pares per dir que arribaria tard. De sobte, vaig deixar de mirar la gent per mirar-me a mi. Les mans, els cabells, la panxa, les venetes de les cames, la brusa que em tapava la trinxa dels pantalons... Amb aquesta imatge, i la de feia anys – quants devien ser? – vaig anar fent via cap a casa.



Foto: Flickr (Uno Momento)

diumenge, 25 de maig del 2008

Cap de setmana


L'ombra dels dies
s'ha tornat a esmunyir
com una anguila
Suspesa en l'aigua freda,
la tarda del diumenge




Foto: Flickr (Whimsical Chris)

dijous, 22 de maig del 2008

Haikú de les distàncies curtes


El desig s'infla
Les mans i el cap supleixen
les absències
oo
oo
oo
Foto: Flickr (45street)

Un parell de minuts


L’Andreu baixa les escales de pressa; tant, que quan arriba al replà del cinquè pis s’entrebanca amb una estora mal col·locada. Un reflex providencial fa que s’agafi a la barana, flexioni el genoll i no caigui. L’esforç de la maniobra, però, li costa un parell de minuts. Que encara hi sigui, si us plau. Continua baixant. Continua sense aturar-se, com un llamp, un pis i un altre, fins que encalça el rebedor. I d’aquí, directe al carrer. Cagada! Ja se n’ha anat. Es queda quiet. Només amb la respiració suada del seu cos. Si almenys no se sentís el soroll d’aquestes refotudes obres.... Mira a banda i banda. Al seu costat, el captaire de sempre; a l’altra vorera, els paletes. Li ha semblat sentir un cling. Ve de la cantonada amb el carrer París. Cling, Cling, Cling... Para bé les orelles. Amb la mà dreta se’n replega una, fa cassoleta i escolta. Cling, Cling, Cling... Ara sí. N’està del tot segur. Pot distingir-lo perfectament entremig del retruny de les màquines. Arrenca a córrer. El so, metàl·lic, estrident, d’instrument desafinat, persisteix. A mesura que avança, carrer avall, es fa més fort. Com els batecs del seu cor. Continua. De pressa. Ara sí. Ja gairebé hi és... De sobte, quan amb prou feines li falta un pam per arribar al final, el so s’apaga. Gira a la dreta i veu el carretó. Només n'hi ha una. Al costat, dos homes: l’un, jove, la pell fosca, vestit amb un mono; l’altre, gran, ulleres i barba blanca, amb espardenyes d’estar per casa i una cartera a la mà. S’atura. Té la samarreta xopa.

—Hola... – agafa aire – una, si us plau.
—Hola – somriu el jove del mono – Hoy, ya no. Demà.
—Querría una botella – insisteix.
—Ya le entiendo – contesta l’altre mig cridant – Pero hoy, todas acabadas. Mañana. Demà. A la misma hora, yo traigo – i torna a somriure.
—Així que ... avui ja no en queda cap... – repeteix l'Andreu mentre esbufega, una mà prement el pit.
—No, hoy ya no quedan. Mañana. Una y media, ok?

Triga uns segons llargs a contestar. Finalment assenteix, remuga «adéu» i, capcot, les espatlles deixades anar, refà el mateix camí per on ha vingut. Just al xamfrà, sent la veu de l’home de la barba blanca. «Gràcies». Sembla content. No pas com ell, que està empipat i que renega. Renega per dins i per fora. «Mecagundéu!». El captaire se’l mira de dalt a baix. Així que, demà altre cop a dos quarts de dues... Haurà de perdre’s mitja classe d’estadística, si vol arribar a temps. Però de baixar corrent les escales, ni parlar-ne! Si cal, es quedarà plantat al carrer, esperant. I des d’un quart de dues. Què diu, un quart? Des de la una! L’estadística, que es foti! Encara tornarà a sortir un altre paio amb espardenyes i li fotrà l'última. Renoi, si tot plegat deu haver estat cosa d’un parell de minuts... Amb la mà mig tremolosa es palpa la butxaca, el bitllet, els dos euros de propina, la clau. La posa al pany i, abans de pujar els sis pisos d'escales que té al davant, calcula que, si fa un sopar fred, potser encara tindrà prou butà per dutxar-se l’endemà al matí.
oo
oo
oo
Foto: Flickr (FeRGonzalez)

dimecres, 21 de maig del 2008

Cap de Creus


Esbalaïment
La càmera s'emporta
un bocí de mar
oo
oo
oo
Foto: Flickr (esteve1)

dilluns, 19 de maig del 2008

Haikú dels dies


Dilluns al matí
Les cares i les cames
ronsegen juntes




Foto: Flickr (The visions of Kai)

Internet


Pantalla fosca
Preguntes sense cara
fan pampallugues




Foto: Flickr (clicksense)

diumenge, 18 de maig del 2008

Premi Goldenbird



L'Asimetrich de Nòmades m'ha concedit el premi Goldenbird,. Moltes gràcies, Asimetrich! I l'enhorabona pels teus posts, últimament molt interessants i variats. El premi, creat per Niñapajaro es concedeix "por nada en especial, tal vez simplemente por estar ahí, gracias por compartir vuestro mundoblog, no tiene ni bases ni normas ni prohibiciones".
ll
A falta de bases i normes, seguiré l'exemple de l'Asimetrich i proclamaré com a guanyadors els lectors-comentaristes del Paraules i mots, tot i ésser conscient que alguns i/o algunes no són gaire amants dels premis blocaires:
oo
- La Carme Rosanas de Col·lecció de moments

- La Laura Dalmau de És l'hora d'hissar els somnis

- La Mercè Piqueras de La lectora corrent

- En Francesc Puigcarbó de Anoharra

A tots vosaltres, gràcies! Perquè un blog sense lectors és com un llibre sense fulles. Sí, ja sé que aquesta comparació és molt tòpica, però m'agrada.

oooo

divendres, 16 de maig del 2008

Menjar una llimona sense fer ganyotes


“A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s’acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat.”

Així es com s’acaba Precisament parlàvem de tu, el darrer dels vint contes curts que Sergi Pàmies va publicar amb el títol Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema, 2006). Les llimones, com diu la contracoberta del llibre, són refrescants i, a la vegada, àcides. Com la mirada de l’autor, que fa servir la ironia sense escatimar, quan és necessari, la cruesa.

Partint de situacions quotidianes, les històries – que de vegades es mantenen arrelades a la realitat i d’altres deriven en un esqueix d'absurd o de fantasia – aprofundeixen perspicaçment en una sèrie d’emocions comunes. La por a la mort. L’amor no correspost. La solitud. La dependència emocional. Les complexes relacions entre pares i fills. La feixuguesa i la comoditat de la rutina... Els personatges de Si menges una llimona sense fer ganyotes no són herois. Tampoc són els protagonistes d’històries extraordinàries. Són nosaltres mateixos, i precisament per això no ens deixen indiferents.

No em puc estar de dir - tot i ésser conscient que algunes veus ho trobaran irrellevant o, fins i tot, inapropiat - que els protagonistes humans també són, abans que res, sobretot, homes. Els homes més contemporanis i terrenals. Que s’esfondren amb la mort dels pares, que no veuen acomplertes les seves expectatives laborals, que pateixen davant la crisi d’una filla adolescent, que se senten sols després d’una separació o que un bon dia s’aixequen amb unes ganes terribles de plorar. La mirada de Sergi Pàmies a la masculinitat d’aquest segle XXI que comença, és íntima i honesta. I, a diferència d’altres, no fa soroll.

És difícil comentar, recomanar, explicar, comparar... un llibre de vint contes. Caldria fer-ho vint vegades, per més que la teoria i la crítica literària s’entestin a parlar-nos del fil conductor. En el cas de Si menges una llimona sense fer ganyotes, penso que no hi ha cap fil més conductor que la singularitat i la sensibilitat del llenguatge. Precís, treballat, bell, planer. Capaç de captar la transcendència dels fets més insignifcants, com fan els millors contes. Us en transcric un bon exemple: l’inici del Com dues gotes d’aigua. Una magnífica metàfora de la vida que neix, mai millor dit, d’una aixeta que degoteja. La imatge que, amb l’agosarament del blocaire novell (si mai llegeixes aquestes ratlles, Sergi, disculpa l'atreviment), he volgut plasmar en una tanka.

“Quan neix, la gota encara no sap que d’aquí a dos segons s’esclafarà contra la pica de la cuina. Il·lusionada, llisca per l’últim revolt de la canonada i treu el cap per la desembocadura de l’aixeta. La llum dels fluorescents l’enlluerna. Se sent com la passatgera de tren que, després d’haver concentrat la mirada en un llarg túnel, surt finalment a cel obert. Encuriosida, s’atura al bec de l’aixeta. La inèrcia fa que trontolli i que, després d’un lleu balanceig, caigui al buit. Durant els primers mil·límetres d’aquesta trajectòria – iniciada amb més esperança que no pas convenciment –, l’envaeix el vertigen. Volar l’estimula tant com passar desapercebuda.”
oo
oo
oo
Foto: Flickr (Bald Monk)

dijous, 15 de maig del 2008

Dues gotes


La pica, i xof!
La gota s'esclafa
esbocinada
Un altre capciró d'aigua
surt del ventre de l'aixeta




Foto: Flickr (seethruu55)
Idea generadora: Com dues gotes d'aigua

dimecres, 14 de maig del 2008

Aparadors


Rere el vidre,
composició de somnis
Plàstics i vestits




Foto: Flickr (bhowmik)

dimarts, 13 de maig del 2008

Espectres


Quan sortim, la nit ja fa estona que ha caigut i l’aire és fresc. Hem deixat un món. Paraules. Gestos. Crits. El Teatre. Enfilem el carrer de l’Hospital fins a la Rambla, tot el recorregut ple com un ou.

L: La Vilarasau, com sempre, esplèndida.
M: A mi m’ha agradat més en Jordi Boixaderes. Ella sempre acaba fent el mateix paper. Exagera... O potser és que em fa pensar massa en la Teresa de Ventdelplà.
L (amb altivesa): Jo no ho veig, Ventdelplà.
C: I l’actor que interpretava el fill? No l’heu trobat una mica fluix?

La R, que està carregada de problemes, no diu res. Durant la funció ha baixat el cap un parell de vegades i s’ha posat a pensar, abstreta. La M ens escruta el gest i la mirada, com si esperés de nosaltres alguna declaració transcendental. De sobte, esclata.

M: Doncs a mi m’ha agradat!

La vorera és estreta. Caminem en fila índia. Per parlar, hem de girar el cap.

L: A mi el que no m’ha convençut ha estat la posada en escena, aquell vidre al mig de l’escenari. No se sentia res.
C: I ara! Què dius? Sí se sentia tot... Jo ho he trobat genial! Un vidre que tan aviat superposa escenes reals com imatges del passat. O de la imaginació.

La Rambla està plena de turistes. Alts, baixos; sols, acompanyats; amb pantalons curts i gorra, amb jaqueta de pell i botes. Les contradiccions del mes de maig. Entremig, nois amb la pell fosca que venen llaunes de cervesa. I un vell amb boina que remuga quatre paraules inintel·ligibles.

C: De totes maneres, és una obra que et deixa ben aixafada... Vull dir que, si tens la moral gaire baixa, millor no anar a veure-la.
L: Ja se sap, és Ibsen! Tots són misèries: retrets, mentides, enganys, hipocresies, desigs ocults...
R: Incest, drogues, adulteri, sífilis...
C: Aquests escandinaus, amb la falta de llum no es treuen la depressió de sobre.
L: És com si et mostressin totes les misèries de la vida que, de fet, ja en té i moltes... però...
R: Què vols dir, però? La vida és una porqueria.
L: Sí, dona, però també té alegries i aquí te les amaguen...
C: Parlant d’alegries, i la rialla d’aquella pàmfila de darrere nostre?

Arribem a Plaça Catalunya. Deixem les darreres estàtues humanes. És tard i demà toca llevar-se d’hora. Ens acomiadem de pressa. La L agafa un taxi. La M i la R, el Nitbus. Jo, que ja no sé si sóc la L o la C o la R o la M, entro a la boca del metro – el punt de trobada ple de captaires disposats a passar-hi la nit – i em ve al cap El crit de Munch, tan admirablement horrible. També penso en la R i en els seus problemes. I en la rialla de la dona. Ha irromput just al mig del discurs d’en Manders, el personatge que interpreta en Jordi Boixaderes. Què n’hauria dit Ibsen, d’aquesta rialla, fresca, irreverent, desencaixada? Tota la sala muda, els ulls fixos en el clímax d’un diàleg revelador i, de sobte, el ressò de la banalitat. Una plantofada ben forta. Als espectres. A aquestes creences que s’enquisten com la llagasta més insaciable. Que, potser, ja no existeixen? I tant que sí! Els espectres són ben vius. Igual de grassos i punyents que a la Noruega del segle XIX. Però són uns altres. Com nosaltres, a la vegada tan diferents i tan iguals als nostres avis que, pobrissons, de vegades ens fan riure. Tinc ganes d'arribar a casa. Penso que m’agradaria haver vist una representació de la versió original de l’obra, amb els actors vestits d’època. Sense un guió adaptat. Els vicis i els discursos moralitzadors, tots del passat. La sífilis, de cap de les maneres seria la SIDA. L'Osvald Albing no s’hauria pogut punxar. No hi hauria cap rialla burleta entre el públic. Tot serien plors. Tot seria Ibsen. I nosaltres, la L, la M, la C i la R, hauríem sortit al carrer de l’Hospital completament abatudes. El món dels avis: cru, despullat, sense interferències torbadores del present.
oo
Posats a patir, potser que ho fem de debò.
pp
pp
Foto: Flickr (hyperlegs)

diumenge, 11 de maig del 2008

País petit



Dos cops de volant
i els pàmpols donen pas
a les espigues





Fotos: Flickr (vinyes: oriollloret/blat: acomellas)

dissabte, 10 de maig del 2008

Haikú de la Terra que canvia (XIV)



Mar de terra endins
S'hi atipen de deixalles
gavines blanques





Foto: Flickr (tephra)

dijous, 8 de maig del 2008

La saviesa


No m’agrada el futbol. Així de clar i català. El dimarts al vespre, doncs, mentre el Madrid apallissava el Barça, jo mirava Savis al Canal 33. No fa gaire, en una entrevista de La Contra de La Vanguardia, Luc Steels, un expert en robòtica, afirmava que amb l’edat minva la nostra intel·ligència d’especialització però guanyem en intel·ligència relacional. O sigui, que se’ns fa més difícil treballar a l’equip d’enginyers que algun dia potser portaran Renault i Fernando Alonso al podi; però, en canvi, som capaços d’establir lligams socials, econòmics, científics o metafísics entre la Fórmula 1 i, a tall d’exemple, la insatisfacció que genera el materialisme a la societat occidental. L’entrevista que Manuel Campo Vidal va fer a Moisès Broggi és una bona prova d'aquest fet. El Dr. Broggi - metge, cap de cirurgia de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil, president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i Creu de Sant Jordi - té cent anys. Cent anys d'intel·ligència relacional acumulada. Amb una lucidesa assossegada i fonda, ens va parlar de com ha evolucionat la ciència mèdica i el tracte que rep el pacient. I d’aquí, sense cap interrupció brusca, amb la naturalitat honesta que només poden donar els anys, va passar al tractament del dolor, a l'eutànasia, a la legalització de les drogues - de la qual ell n'és partidari, als estralls de la gana al tercer món, al paper de les religions i a la preocupant superpoblació del planeta.
ii
Se m'acut que la intel·ligència relacional és un component molt important d'allò que des de sempre hem anomenat saviesa. És una llàstima que l'entrevista al Dr. Broggi coincidís amb el partit del Barça. I encara ho és més que la major part de l'audiència es decantés per la humiliació - en part, esperada - d'un 4-1, i no pas per les paraules sàvies d'un metge de cent anys.
oo
oo
Foto: Flickr (Lorenzo! (Lorenzodom))

El maig


Ànsies de sol
Les primeres sandàlies
trepitgen l'asfalt






Foto: Flickr (Daniel.julia)

dimecres, 7 de maig del 2008

La vida


El sadoll del pardal
ha escapçat el roig encès
de la cirera



Foto: Flickr (Martina)

dimarts, 6 de maig del 2008

Cap de Creus



El verd terrós
de les oliveres
s'escampa fins a mar
Cada feixa és un balcó
que desafia l'onatge




Foto: Flickr (JordiGich)

dilluns, 5 de maig del 2008

Brussel·les


En Nouredine d’Oppeurs, tretze anys a l’Oficina de Projectes Horitzontals, va mirar el cul de la tassa amb una desolació infinita. Només hi havia mig dit de líquid i, per més inri, gelat! Va arronsar les espatlles i es va deixar caure, els braços morts, a la cadira giratòria. Se sentia exhaust, com si la frase categòrica de Mr. Ripley l’hagués esventrat per treure-li la sang d’una revolada. L’esquena quasi tocant a la finestra, el cos encarat a la paret tapiada de prestatges, es va quedar uns segons que després li van semblar misteriosament sostrets del temps sense moure ni un múscul.

Així doncs, ja estava tot dat i beneït! Els rumors feia temps que anaven i venien dels passadissos, s’alleugerien i es carregaven, es tornaven a alleugerir i es tornaven a carregar, com si fossin cabassos d’anar a comprar. Primer, va ser el nou director d’àrea, que s’atabalava amb tanta paperassa. Després, l’Oficina, que havia de créixer i necessitava espai. I, ja cap al final, el “paperless” com a tendència universal i ineludible, que només feia que guanyar partidaris. «Ni en Ripley ni el director d’àrea hi tenen res a veure. Això ve de més amunt i, a més, depassa els límits de la pròpia Oficina. Els de l’Oficina de Projectes Verticals ja tenen el sistema mig muntat», sostenien les fonts que gaudien d'un cert reconeixement.

En Nouredine d’Oppeurs es va posar les ulleres i es va alçar. Tenia els ulls vermells i la cara blanca com la cera. Finalment, els rumors havien cristal·litzat en un «Només dues lleixes per persona; la resta, ha d’estar escanejat en tres setmanes». En aquell moment, el somriure d’anunci de dentífric de Mr. Ripley se li havia encastat a les entranyes. Redéu! Com odiava aquella mandíbula de Hugh Grant sense cap tall de maquineta. Els músculs encara enravenats, va caminar fins a situar-se a l’altre costat de l’estança, el nas a pocs centímetres del prestatge de les propostes de xarxes temàtiques rebutjades. Si almenys algú li pogués dir on carai estava aquest més amunt que tot ho capgirava...

Quan uns minuts més tard la Birgitta va arribar, una tassa fumejant en una mà i una galeta danesa a l’altra, ell ja havia obert l’arxivador “PRXH9006-III-87-Estudi preliminar dels impactes socials, ambientals i econòmics de la implantació de sistemes d’energies renovables d’eficiència baixa i disseny experimental en comunitats aïllades i amb un grau de sensibilització mig”. Profundament concentrat, havia acariciat la superfície esgrogueïda de les actes de reunions, algunes encara picades a màquina; s’havia aturat en els esborranys dels informes que tant de temps li havien consumit; havia llegit les invitacions a les jornades i congressos de la SEIPEA (la Societat Europea per a la Implantació Progressiva de les Energies Alternatives); i, amb una recança continguda, havia estripat el rebut oficial de denegació de la segona proposta.

— Això és una bestiesa... — les quatre paraules li havien sortit de l’ànima
— Vinga, no n’hi ha per tant... Sabies que això passaria un dia o altre

Ell se la va mirar de cap a peus.

—Doncs, no, no ho sabia... Tu, potser, sí? – va preguntar pujant el to de veu — sabies que el projecte PRXH9006-III-87 desapareixeria per sempre? Que tota la feina de dos anys hauria estat en va?

La Birgitta, que a la sala de reunions havia rigut per sota el nas quan en Nouredine, els llavis tremolosos, havia suplicat que s’ampliés el límit de dues lleixes per project manager fins a quatre, ara, amb tota l'estesa d'arxivadors al davant, se sentia el cor petit.

— Nouredine, podràs fer que escanegin la informació important...
— Sí, és clar, i ho farà el supercompetent Servei Administratiu Central, que dissenyarà un pla de treball de cinc anys per fer-ho i m’extraviarà la meitat dels papers... — va interrompre.

La Birgitta, amb prou feines un any a Brussel·les i a l’Oficina, no va gosar contradir-lo. Entre les poques coses que sabia del laberíntic entramat interdepartamental de l’Oficina, hi havia la pèssima i ben guanyada reputació dels Serveis Administratius Centrals. Va mirar cap a la finestra; una cortina de gotes fines espetegava contra el vidre. Visiblement estovat per la seva sobtada cara de patiment contingut, en Nouredine d’Oppreus es va recolzar a la paret i va anar abaixant l’ímpetu inicial de la conversa, fins a quedar-se amb un filet de veu. El seu, el d’en Nouredine, va pensar la Birgitta.

— Vosaltres, rai, que acabeu d'aterrar... Tota aquesta documentació no us diu res, ja me n'adono. Jo, en canvi... són molts anys. I molta gent treballant-hi, gent que ja se n’ha anat — va tornar a obrir l’arxivador després de fer una pausa que a la Birgitta se li va fer eterna — aquest projecte, per exemple, el de la SEIPEA, tu no saps les actes, informes, recomanacions,... que es van arribar a redactar. A la segona fase, és clar, la Comissió Avaluadora va denegar el finançament; però, mentrestant... Pensa que llavors ni tan sols existia l’Oficina de Projectes Verticals. Se la van treure de la màniga uns quants anys després — va dir mentre es pentinava els quatre cabells que encara li queien sobre les orelles.

La Birgitta va decidir deixar de banda les velles rivalitats amb l’Oficina de Projectes Verticals i tirar pel dret.

— I... quin era l’objectiu del projecte? — va preguntar mentre donava un cop d’ull a l’arxivador
— Ja veus quin és el títol: estudi preliminar dels impactes socials, ambientals i econòmics de la implantació de sistemes d’energies renovables d’eficiència baixa i de disseny experimental en comunitats aïllades i amb un grau de sensibilització mig — va recitar de memòria.
— Vull dir, si s’havia de fer un estudi per algun Estat Membre, o per la Comissió... o una llista de recomanacions per una sèrie de comunitats seleccionades... o... presentar un pla de treball per l’administració local?

En Nouredine d’Oppeurs, en altre temps estudiant destacat de l'Imperial College de Londres, es va quedar uns segons, altre cop semblaven sostrets del temps, en el més absoluts dels silencis.

— No me’n recordo, però... totes aquestes actes, si no es tenen ben controlades... — i es va posar les mans al cap, com si aquest li pogués caure en qualsevol moment, esberlat al terra.
oo
De sobte, la veu.
pp
— Nouredine, no t’hi encaparris, home. Si no s’escanegen tots aquests paperots acabaran podrits com una poma vella. Que no ho veus, que els folis que fem servir són tan poca cosa que, deixats a la bona de Déu, no durarien més de cinquanta anys?

El que havia parlat, la corbata rosa impecable, era l’Stephen Ripley, quaranta anys i cap de la secció dels projectes energètics des de'n feia dos. En Nouredine d’Oppeurs, deu anys més i project manager des del dia de la seva incorporació, va pensar per primera vegada en ell com a l’Stephen Ripley i no només com a Mr. Ripley. No pas perquè també l’hagués tractat de Nouredine i no de Monsieur d’Oppeurs. Ni perquè hagués pogut sentir els retalls de conversa subversiva que ni el propi Nouredine era capaç de recordar. Ni tan sols perquè havia aparegut sense anunciar-se i ni ell ni la Birgitta haguessin olorat d’una hora lluny la colònia tan embafadora que gastava. No, no era per res de tot allò... La Birgitta se’n va anar, els talons ressonant com un pal de tambor, fins a desaparèixer rere la pantalla del seu ordinador. L’Stephen Ripley, sense esperar cap resposta, es va allunyar passadís enllà... I en Nouredine d’Oppeurs, divorciat i sense fills, es va quedar sol mentre es repentinava la calba. Havia pensat en Mr. Ripley com l’Stephen Ripley perquè, malgrat tot plegat, les actes, el paperless, els comentaris sense solta ni volta de la Birgitta, el record dels sopars de la SEIPEA i la corbata rosa, ...la pregunta dels folis, nua com la vida, encara romania plantada al seu davant i no s'esvania convertida en fum. Tot el contrari: estava ben viva i li picava l’ullet. Cinquanta anys... Quan va entrar a l’Oficina li haurien semblat una eternitat. Ara, però...
o00o
oo
A partir d’aleshores, en Nouredine d’Oppeurs, que encara quedava per sopar amb la seva exdona amb una periodicitat malaltissa, es va dedicar en cos i ànima a ordenar, inventariar, classificar, anotar, destriar i desenterrar de l’oblit i dels prestatges més recòndits papers i arxivadors de tota mena. L’activitat havia estat frenètica. Entrava a l’Oficina a les set i no en sortia fins a les vuit del vespre, els ulls d’un roig tan febril que començava a ser el principal objecte de preocupació dels seus companys de ioga. Els cafès eren comptats. Les converses amb els altres project managers, que havien enviat la documentació per ser escanejada tan sols una setmana després de la reunió, escasses. Les visites a la plana web de Le Soir, inexistents. I la proverbial ineficàcia dels Serveis Administratius Centrals, sorprenentment oblidada.

Aquell dia, però, se sentia satisfet. Era divendres a la tarda, exactament tres setmanes després de la reunió que havia donat un tomb a una rutina de tretze anys. Al seu costat, cinquanta-tres arxivadors. Arrenglerats, etiquetats, classificats, la pols treta a consciència... Havien estat tres setmanes d’una catarsi inesperada, però també mística, en certa manera revifadora. Posar cada paper al seu lloc havia significat reconciliar-se amb les imatges i les veus d’uns altres temps. I, mentrestant, la pregunta de l’Stephen Ripley – que continuava essent l’Stephen Ripley – planava com el so d’un bombarder, persistent i enutjós, però també espaordidor. El que havia començat com una imposició incomprensible es va convertir en una fita indefugible i elevada. Havia hagut de vèncer la decadència del temps i de la cel·lulosa. Eren tretze anys de vida i només havia disposat de tres setmanes. Però, finalment, se n'havia sortit. Amb els ulls envermellits i mig plorosos, va apagar el llum i va fer via cap a la classe de ioga.

El dilluns, en Nouredine d’Oppeurs – cinquanta anys, nascut al Marroc, fill d’un industrial algerià i d’una traductora valona, educat a Anglaterra, divorciat d’una psicoanalista flamenca, amant dels mercats de vell i del ioga, amb un domini fluid de tres llengües comunitàries i d’una d’extracomunitària – va agafar el tramvia a les set del matí. A dos quarts de vuit, el maletí en una mà i el paraigües en l'altra, es va disposar a entrar com havia fet els darrers tretze anys al número set del carrer Boulevard des Ecrivains, la ben aviat tristament reestructurada Oficina de Projectes Horitzontals. I abans de poder fer-ho, de la impressió,... va perdre el coneixement. Quan mitja hora més tard es va despertar, Mr. Ripley – que a partir d’aleshores tornaria a ser per sempre més Mr. Ripley – va agafar-li la mà mentre els darrers bombers sortien de l’edifici. Amb el somriure postís d’anunci de dentífric se’l va mirar fixament als ulls, més vermells que mai, i li va dir:

— Nouredine, ningú ha pres mal. Només eren papers...

El foc, no se sabia com havia començat, havia estat implacable. Mobles, ordinadors, arxivadors... havien desaparegut sota les flames. Tan sols restava dempeus la carcassa, ara una composició abstracte de parets ennegrides. El personal seria traslladat, provisionalment, a la seu de l’Oficina de Projectes Verticals.

ooo
oo

Relat presentat al 52è joc literari del blog Tens un racó dalt del món.

Foto: Flickr (Rui T Leal)

diumenge, 4 de maig del 2008

El temps


No en puc fugir
Els anys passen de pressa
i els dies es fan llargs
ooo
oopp
oo
ooo
oo
Foto: Flickr (Okinawa Soba)

dissabte, 3 de maig del 2008

Primavera a l'Empordà

00
Els verds de l'abril
0Al més alt dels horitzons
la neu perdura






Foto: Flickr (formaire)

L'Empordà


La marinada
Lleu sacseig salobre
del tamariu florit

pp

Foto: Flickr (Cee)

dijous, 1 de maig del 2008

Tanka de les distàncies curtes


Són deu dits nuats
Ni els llençols ni la lluna
poden destriar
el meu blanc del teu negre
La fosca no ens mira
llllll
llll
lll
Foto: Flickr (jennaric00)