dilluns, 31 de maig del 2010

Sucre


T’ho he dit que avui,
mentre llegia el diari
              – la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –
he sentit de cop el gust dels teus llavis
en els meus?

Ha estat una fiblada curta,
com de cafè
El bar brogia
I jo he encanyonat fort,
el sucre cap endintre,
com encanyona aquell que beu amb set


Foto: Flickr (Uwe Hermann)

divendres, 21 de maig del 2010

La nit



La nit és l’univers
més enllà de l’atmosfera

Sempre ha estat així

A baix, hi ha la fressa
del riu, l’asfalt, una formiga

A dalt,
només la nit



Foto: Flickr (ξωαŋ ThΦt)

dimecres, 12 de maig del 2010

Voreres




És una tarda qualsevol després de la feina. A fora, el cel és blau i net com un mirall. Potser per això al vagó tothom té la cara lluminosa. Les dues adolescents d’estètica punk que parlen, el negre que escolta música o el senyor del maletí de pell que llegeix l’Sport. Jo sec i no faig res. Me’ls miro. Penso. Penso moltes coses. Per exemple, que m’agrada mirar la gent al metro. O que mirant la gent em surten tants poemes.
És precisament aleshores que la veig venir. Una noia baixa, poca cosa, anònima, amb els cabells mal tallats a mitja mida. Si s’estigués asseguda llegint un llibre o recolzada en una columna sense dir res, no m’hi hauria fixat mai. Però està dreta. Camina a poc a poc, de tant en tant s’atura, busca la mirada de la gent i els ofereix un full. Ho fa mecànicament, com si aquest conjunt de moviments formessin part d’una antiga cadena de muntatge.
_ Voleu un poema? En tinc sobre tantes coses...
_ L’amor, la guerra, el carrer, la pròpia poesia... La poesia és a tot arreu, encara que ens costi d’adonar-nos-en.
Ens ho repeteix una segona vegada, tot seguit, a mi i al senyor del maletí del pell. 
_voleu-un-poema-en-tinc-sobre-tantes-coses-l’amor-la-guerra-el-carrer-el-temps-la-pròpia-poesia-la-poesia-és
Ens mirem. No pot ser que una noia amb aquest veu tan prima es passegi pel metro venent poemes. Al metro es venen encenedors i kleenexs, es toca l’acordió, es demana caritat... Faig una llambregada al feix de quartilles blanques, totes de mides diferents. Al mig, com una flor o com un esqueix, hi ha un poema. 
_ No gràcies _ talla en sec el senyor del maletí.
_ Jo m’escuro la gola i li pregunto quant valen.
_ La voluntat.
Li ofereixo un euro.
_ Un poema sobre el carrer, si us plau.
       Mentre s’allunya passadís enllà, em fa l’efecte que el senyor del meu costat aixeca una cella, que les adolescents deixen de parlar i que el negre de les rastes es treu amb força els auriculars de les orelles. Però no és res més que una impressió. Tot segueix igual. El metro és ple i la gent té la cara lluminosa. Ningú mira de la manera que jo miro, com si pensés poemes, així que replego lentament els dos genolls i començo a llegir.

Vorera
Me n’he adonat
tan bon punt he sortit al carrer
Aquest matí
grinyolen els clàxons
i botzinen els frens
I a ningú sembla que li importi

            Em quedo parada, com si el cos i l’ànima se m’haguessin congelat. Tots dos ben junts, en una sola pasta. Però de seguida el cor em fa un bon salt i aixeco el cap. Aquest poema és meu! El vaig pensar ahir, quan sortia del metro. I el vaig escriure a casa. Sento com una gota de suor, gruixuda i freda, em baixa pel pit fins a la panxa. Sento que les cames em tremolen. Sento una mena de por desconeguda. El metro s’atura i la noia dels poemes es disposa a baixar.
_ Eeeehhh! D’on has tret aquest poema? – crido.
       Dues dones grans carregades de bosses em miren amb cara d’espant. Ella es gira amb calma i contesta:
_ M’ha vingut.
I encara hi afegeix alguna cosa més, molt breu, però no la sento. Les portes es tanquen. El metro és ple i tothom té la cara lluminosa. Deu ser perquè a fora el cel és blau i net com un mirall. Torno a mirar la quartilla i a llegir el títol i els sis versos. És un poema curt, senzill. Se’m va acudir ahir. Una tarda qualsevol després de la feina. Penso i miro. Les dones de les bosses. El negre de l’iPod. Les noies d’estètica punk. Unes altres noies també d’estètica punk a l’altra banda del vagó... Però és inútil. Sóc l’única que té una quartilla a la falda.

Foto: Flickr (Cien de cine)

dilluns, 10 de maig del 2010

Diumenge



Tu i jo, al llit,
sense cap vestit,
sense rellotge
Tu i jo, i una rentadora
que gira al celobert





Foto: Flickr (color.cocacola)

diumenge, 9 de maig del 2010

Dilluns



Hi ha poques coses que ens marquin tant l’existència com l’alternança entre els dies festius i els laborables. En parlem. En parlem tantes vegades del dilluns i del divendres... Però només la poesia – que al capdavall parla dels mateixos temes que parlem nosaltres – és capaç de transmetre’ns aquesta sensació d’enuig dels diumenges a la tarda i de a la vegada dir-nos que potser és millor que demà ens tornem a llevar d’hora, que agafem el tren o el metro o l’autopista, i que ens entaforem fins al capvespre a l’oficina.


Lunes

Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito... Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona
de luz apenas, entre la oficina
y la noche que viene, no sabemos.
O quizá, simplemente, estamos fatigados.

Compañeros de viaje (1959)


Foto:  Frederic

dimecres, 5 de maig del 2010

Haikú


Plovia...
I ara el cel blau,
els cotxes brillen



Foto: Flickr (I spy)

dimarts, 4 de maig del 2010

Pensament




Tu, jo, el diari, la tele,
el facebook, els altres...
I aquesta flaire densa del cafè
mentre rebrego un full en blanc

És en aquests moments que penso
que hem arrabassat el silenci a la paraula,
la paraula de sempre,
i que l’hem deixada muda


Foto: Flickr (pfv)