dimecres, 27 de febrer del 2008

Haikús de la Terra que canvia (VIII)

Nous paisatges



S'alça el ciment
de la terra esbardelladao
L'horitzó es trenca
pp
pp
pp
oo
Foto: Flickr (mss2400)

dimarts, 26 de febrer del 2008

Haikús de la Terra que canvia (VII)



Esbramega l'ós
al mig de la vall quieta
Sap que és el darrer
ooo
oooo
ooo000ooo
Foto: Flickr (hoodwinks)

dilluns, 25 de febrer del 2008

Saturn o la dèria d'escriure


"En la sabiduría antigua, en la que el microcosmos y el macrocosmos se reflejan en las correspondencias entre psicología y astrología, entre humores, temperamentos, planetas, constelaciones, el estatuto de Mercurio és el más indefinido y oscilante. Pero, según la opinión más difundida, el temperamento influido por Mercurio, inclinado a los intercambios, a los comercios, a la habilidad, se contrapone al temperamento influido por Saturno, melancólico, contemplativo, solitario. Desde la Antigüedad se considera que el temperaturo saturnino es justamente el de los artistas, los poetas, los pensadores, y me parece que esta caracterización corresponde a la verdad. Desde luego, la literatura nunca hubiese existido si una parte de los seres humanos no tuviera una tendencia a una fuerte introversión, a un descontento con el mundo tal como es, al olvido de las horas y los días, fija la mirada en la inmovilidad de las palabras mudas. Mi carácter corresponde ciertamente a las peculiaridades tradicionales de la categoría a la que pertenezco: también yo he sido siempre un saturnino, cualquiera que fuese la máscara que tratara de ponerme. Mi culto a Mercurio corresponde quizás sólo a una aspiración, a un querer ser: soy un saturnino que sueña con ser mercurial, y todo lo que escribo está marcado por estas dos tensiones".


Foto: Flickr (sassenach)
p

Seis propuestas para el próximo milenio, traducció d'Aurora Fernández, Ediciones Siruela, 1989

El desert dels Tàrtars


Vaig descobrir Dino Buzatti a l’adolescència, a través d’un recull de contes d’Edicions 62. El primer, el que donava el títol al llibre i la il·lustració a la portada, era El gos que va veure Déu; sense cap mena de dubte, un dels millors contes que he llegit.

Tanmateix, d’entrada, avui no us parlaré d’El gos que va veure Déu, sinó d’El desert dels Tàrtars (1940), l’obra mestra de Dino Buzzatti que anys després m'ha permès retrobar-me amb Buzatti, amb traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Editorial Empúries). El protagonista, el jove tinent Joan Drogo, és destinat a la fortalesa Bastiani, a l’extrem del desert que fa de frontera amb el regne del nord. L’indret, aïllat i inhòspit, aviat exerceix un influx especial sobre ell que es va transformant al llarg de la novel·la. La seva vida, lliurada en cos i ànima a l’esperança incerta d’un moment de glòria, s’escola de manera inexorable. Al final de tot, però, s'obre una escletxa de llum. Sol i lliure de lligams, Drogo sap trobar la grandesa d’esperit que debades havia estat buscant durant tants anys.

Buzatti és, sobretot, un gran coneixedor de la naturalesa humana. Tant en El gos que va veure Déu com en El desert dels tàrtars esbocina les accions aparentment més banals per a descobrir-hi, al seu darrere, les complexitats de l’individu i el seu encaix dins de la societat. Els desitjos més primaris es superposen a les convencions socials més inqüestionables. I tot això, en un escenari universal, d’aquells que no tenen data d’expedició ni de caducitat. Que és el de l’exèrcit i la guerra, com a Esperant els bàrbars de Coetze, però que podria ser qualsevol altre.

A diferència d'altres obres de Buzatti, on pinzellades d’ironia esquitxen la trama des del principi fins al final, a El desert dels tàrtars el to és solemne i trist. La sensació que es té en acabar la novel·la és d’abatiment - segons com et trobis, fins i tot de depressió, com a la Muntanya màgica de Thomas Mann. Res a veure amb El gos que va veure Déu, que et deixa amb un somriure foteta als llavis... Potser perquè, a banda del to i de la intencionalitat de l'autor, El desert dels Tàrtars ens encara sense eufemismes amb quelcom a la vegada tan intangible i tan punyent com és la transcendència de la pròpia vida. De ben segur que tots, en un moment o altre, hem volgut recular però no ho hem fet, i ens hem dit que el vent bufava fort i que no pagava la pena, que ja tindríem altres ocasions per fer-nos enrere. Com el tinent Drogo, després, massa tard, profundament desolats, ens hem adonat que els rellotges mai s'aturen:
llooo
"Mentrestant el temps corria, el seu batec silenciós escandeix la vida cada vegada més apressadament, no et pots parar ni en un instant, ni per donar un cop d'ull endarrere. "Atura't, atura't!", voldries cridar, però comprens que no val la pena, tot passa via rabent, els homes, les estacions, els núvols; i no serveix de res aferrar-se a les pedres i resistir al capdamunt d'un escull, els dies cansats s'obren, els braços es deixen caure inerts i encara t'arrossega el riu que sembla lent però que no s'atura mai".
ooo
El desert dels Tàrtars és una novel·la per ser llegida i rellegida. Per descobrir-hi nous matisos. I, sobretot, per perdurar. Us la recomano.
ooo
Foto: Flickr (cuellar)

dijous, 21 de febrer del 2008

Haikús de la Terra que canvia (VI)

Peixos salvatges


Furga el pescador
en la xarxa sense peixos
El mar és un desert
oo
ii
ii
Foto: Flickr (mert_yuksel)

dimarts, 19 de febrer del 2008

Haikús de la Terra que canvia (V)

Smog

ooo
Un estol de llum
burxa el gran núvol de fum
La ciutat s'entela
oo
000
ooo
Foto: Flickr (hannoflickr)

dilluns, 18 de febrer del 2008

Periodistes

Foto: Flickr (Gonzalo Barrientos)

Ahir vaig acabar Una mà plena d’estels de Rafik Schami (en l’original alemany, Eine Hand voller Sterne). Em va fer certa llàstima, com sempre que s’acaben les coses bones. Ja ho sé, que puc tornar-lo a començar tantes vegades com vulgui. Però no serà el mateix…

Una mà plena d’estels és el diari d’un adolescent de Damasc. Escrita en un llenguatge senzill i a l'hora colpidor - com el que fa servir Salinger a El guardià del camp de sègol - aquesta novel·la que no arriba a les dues-centes pàgines, aconsegueix d’una manera sublim de transmetre la il·lusió dels catorze, dels quinze i dels setze anys. Il·lusió, paraula màgica. La il·lusió de descobrir l’amor, la il·lusió d’aprendre, la il·lusió de pensar que la amistat dura per sempre i, sobretot, la il·lusió de voler ser algú. És a dir, totes aquelles il·lusions que, com els bons llibres, es poden experimentar una segona, tercera... enèsima vegada. Però mai cap com quan es tenen catorze, quinze o setze anys i tota la vida per davant.

Al protagonista d’Una mà plena d’estels, igual que al seu autor, li agrada escriure. No se’n cansaria mai. També creu en la llibertat, tot i que viu en un país on els cops d’Estat comencen a formar part indissoluble de la vida quotidiana. És potser precisament per això que està convençut de la necessitat de que se sàpiga, sempre, la veritat. Així, un bon dia, i gràcies a una conversa amb el seu oncle, decideix de manera irrevocable ésser periodista. Us en transcric el fragment:

"L’oncle Salim escolta cada dia les notícies i, quan està assegut amb la cara tensa davant la seva ràdio, les seves visites no poden ni tan sols tossir. Està més ben informat que els nostres professors de tot el que passa al món.
ll
Avui, quan he arribat a casa seva, estava de bon humor. Un periodista anglès havia esclarit un assassinat després de molts anys de treballar-hi. Dos ministres i un director de banc estaven implicats en el cas, que al principi van considerar un suïcidi. La persona assassinada sabia massa coses. Una història esgarrifosa. Pitjor que una de policies americans.
uu
_ Aquí_ ha dit l’oncle Salim _ , aquí, ja faria temps que el periodista fóra mort.

iii
_ Què és, en realitat, un periodista? _ he demanat, ja que l’únic que en sabia és que aquesta gent se les compon per fer un diari.

oo
_ Oh, un periodista _ ha quequejat l’oncle Salim _. És una persona intel·ligent i valenta. Que només té un tros de paper i un llapis, i amb això fa por a un govern i al seu exèrcit i a la seva policia.
ooo
_ Amb llapis i paper? _ m’he estranyat jo, perquè qualsevol alumne en té, i amb això ni tan sols no impressionem el bidell de l’escola.

ooo
_ Sí, fa por al govern, perquè sempre està buscant la veritat, i tots els governs s’esforcen per amagar-la. És un home lliure igual que un cotxer i, igual que aquest, viu en perill.

Estaria bé que pogués ser periodista!"


No sé què en pensareu, però a mi la definició l'oncle Salim fa d'un periodista, Una persona intel·ligent i valenta. Que només té un tros de paper i un llapis, i amb això fa por a un govern i al seu exèrcit i a la seva policia m’emociona i em porta a múltiples reflexions. Per què? Doncs, perquè a la Síria sotmesa a règims dictatorials que va conèixer Schami ésser valent adquireix un caire transcendent, heroic... que en el context de la nostra societat – pretesament democràtica i lliure – de vegades oblidem. En el record resta ben desat l’escàndol del Watergate i, ara i a casa nostra, reportatges com els del 30 minuts dels diumenge deixen de fer-nos l’efecte d’antany. Parlem dels periodistes amb el mateix cinisme que dels polítics. I tendim, cada vegada més, a creure que tot el que diuen els diaris és mentida. «Vés a saber què deu passar de veritat!», «Això són interessos», «Tot ho maneguen els de dalt. Nosaltres, no en sabem de la missa la meitat». I amb aquesta resignació, tal volta desinterès, girem el cap cap a un altra banda i ens diem a nosaltres mateixos que potser és millor així, que ja en tenim prou amb els nostres problemes, que no cal que ho sapiguem tot, i que, no hi ha volta de full, el sistema és el que el és i no el canviarem pas en un dia.

Em pregunto què hagués passat si Rafik Schami hagués escrit Una mà plena d’estels el 2008 i no el 1987. El protagonista, també hauria volgut ser, de totes totes, periodista?

dissabte, 16 de febrer del 2008

Haikús de la Terra que canvia (IV)

Pluja àcida


S'enlaira el fum
que escup la xemeneia
La pluja es fa plor




Foto: Flickr (Julius the cat)

Haikús de la Terra que canvia (III)

Aigua dolça


Hem xuclat el riu
i l'hem omplert de merda
L'aigua se'ns esmuny

oo

Foto: Flickr (rio en medio)

Haikús de la Terra que canvia (II)

Brutícia salada



Sorra de colors
que l'aigua llepa i engoleix
iiiL'oceà s’embussa
ll
kk
Foto: Flickr (ea6abn)

A l'alba


Llençols que amanyaguen i xuclen l’anhel,
llençols que embolcallen els cossos de gel
Els somnis traspuen la joia del bes,
el buit i el silenci, que no pesen res

Parpelles que es clouen, obriu-vos amb seny!
Papers i semàfors us volen per ells
No us deixeu vèncer, traieu-vos el tel!
penseu que allà fora rondinen els nens

Em llevo de sobte, remugo, m’assec
Contemplo l’estora, la veig i no ho crec
se'n van les lleganyes, estic ben despert!

M’astoro, rumio, que ja no sóc res,
només unes hores, només aquest pes,
amb tota la feina, amb tots els papers...
oo
ooo
oo
Foto: Flickr (achux)

Haikús de la Terra que canvia (I)

Hivernacle


Mars que es remouen
amb terrabastalls de glaç
El món s'escalfa
***
+++
++++

dijous, 14 de febrer del 2008

El ventre de l'Atlàntic


La setmana passada vaig fer una visita a la biblioteca, vull dir, és clar, a la meva biblioteca, la del barri, la que permet llegir llibres dels bons i, a més, de franc. En un raconet, sense fer-ne ostentació però amb una cura exquisida en la disposició i tria dels llibres, una mostra de literatura africana contemporània.

Sempre m’ha agradat llegir autors de cultures llunyanes o desconegudes. Si alguna cosa tinc clara sobre les múltiples funcions de la literatura és que sovint ajuda a comprendre, a conèixer; en definitiva, a veure el món amb uns altres ulls, tant si tracta la ceguesa de l'amor com la sol·litud del moribund. Si aquest comprendre i conèixer es refereix, entre altres coses, a una manera de viure que no és la nostra, l'experiència pot ser doblement enriquidora.

El ventre de l’Atlàntic, de Fatou Diome, (Le Ventre de l'Atlantique, l'obra original escrita en francès) n'és una bona mostra.

Fatou Diome és una dona, que, com jo, ja fa uns anys va entrar a la trentena i que, també com jo, no es cansa d’aprendre i de llegir. D’origen senegalès, el 2004 (l’any d’edició del llibre, de Pagès Editors) residia a Estrasburg i feia el seu doctorat en llengües modernes. Una bona carta de presentació per uns "ulls" doblement enriquidors, no trobeu?

El ventre de l’Atlàntic és una novel·la honesta, mig o molt autobiogràfica (això, en literatura, mai se sap del cert), que a través del fil conductor d’una història d’emigració i de somnis de joventut va teixint una visió personal i molt valenta del Senegal d’avui. La situació de la dona, les creences ancestrals, el miratge llaminer de la nostra vella Europa, l'Islam, el racisme, la poligàmia, el fracàs, l'individualisme d'Occident, la dèria pel fútbol ... tot hi surt retratat, de vegades potser amb una minuciositat un pèl excessiva, com si tingués més vocació d'article periodístic que de novel·la. Que quedi clar, però, que estem parlant de literatura i de la bona! El llenguatge és planer, bell, a voltes poètic, fluid ... Hi ha moltes preguntes que fan pensar, i també alguna resposta que obre la porta a altres preguntes.

Perquè en pogueu fer un tastet, us transcric el fragment on es narra la llegenda que dóna nom al llibre:

"Antany vivia al poble un home que responia al nom de Sedar. Un dia, la seva sogra, que li retreia que no li hagués donat descendència, escampà la seva impotència per vents i marees. Dolgut, el gendre sortí del poble. Un cop a la platja, amb els braços oberts davant l'oceà, Sedar clamà:

- Atlàntic, emporta-me'm, el teu ventre amarg em serà més dolç que el meu llit!

Les ones es tancaren sobre d'ell. La seva esposa, Soutoura, que l'estimava bojament, en veure que no tornava se n'anà a buscar-lo. La nit abans havia plogut i només li va caler seguir les traces dels seus passos sobre l'arena. Quan arribà a la platja, va veure la roba del seu espòs vora l'aigua i es posà a cridar:

- Sedar! Sedar, amor meu, torna amb mi!

Un dofí sortí de l'aigua i li digué:

- Soutoura, estimada, la terra dels homes és angosta, només l'oceà pot cobrir la vergonya, busca't un altre marit, tendre i bondadós. He deixat el regne dels humans; sobretot, no els diguis mai en què m'he transformat, continuaré sent el seu amic i vindré a veure els petits que tu engendraràs.

Però s'ha de saber trenar els fils del vent per teixir un morrió als mots. Per estar ben segura que mai no trairia el secret del seu marit estimat, Soutoura es precipità d'immediat en l'onatge. Com Sedar, també fou transformada en dofí. De llavors ençà, es veuen passar dos dofins per les costes de Niodior, acompanyats dels seus petits. Continuen sent amics dels humans"

El dinar



Arriba a casa. Engega l’ordinador. Mentre espera que es carregui el sistema operatiu, treu la carn de la nevera. Posa una olla al foc amb aigua calenta. S’adona que encara porta l’abric, el penja a l’armari. Va al wàter, es renta les mans. El silenci l’angoixa; posa un CD d’en Bruce, el primer que troba. Fa com si s’assegués al sofà, però recorda que encara ha de tallar les mongetes tendres. Es posa el davantal. Quan acaba, encara dreta, revisa el seu correu electrònic. Han canviat l’hora del sopar altra vegada. Sona el mòbil, el busca dintre la bossa però no el troba. Quan el veu, al fons de tot, deixa de sonar. Truquen a la porta. Deuen ser els del correu comercial, que sempre passen a la mateixa hora. S’adona que ha posat sucre a les mongetes enlloc de sal. Ho llença tot i es fa un entrepà amb el bistec, que li queda mig cremat. L’oli de la paella ha esquitxat els fogons i part de les rajoles. Para el CD. Posa la tele. Un número desconegut truca al telèfon. Volen vendre instal·lacions d’aire condicionat. Els engega a dida. S’asseu davant de la tele i menja un plàtan. El sofà està brut, n’ha de rentar la funda. Recorda que també ha d’anar a recollir una jaqueta a la tintoreria. I que encara té una bugada a dintre la rentadora per estendre. Mira el rellotge. Ja hauria de ser fora. Tornen a trucar. La reunió s’ha retardat. Es relaxa... Té mitja hora llarga! Pensa que ha de trucar perquè li vinguin a arreglar la persiana del menjador. I demanar hora per fer la declaració de la renda. Però no fa res de tot això. No pensa. No olora. No parla. Ni tan sols dorm.
Només acluca els ulls. I viu.
ppppppp
lll

dimecres, 13 de febrer del 2008

Silencis i clarors


Ara que et sento el cos
tan dintre meu,
voldria que s'esvaïssin
tots els sons
i tots els mots,
i que fos la celístia tènue
dels estels,
qui t'encengués la pell
888
0000

La finestra


S’escola sense soroll un bocí
de llum per la finestra, un bocí
que no voldria veure però que veig,
rabent al cim de la inconsciència

Tanmateix, m’endinso en la tebior
dels llençols, en el batec del teu cor,
recorro pèls i carn en un passeig,
rabejo en el desig i en la presència

S’escola sense soroll un bocí
més clar de llum, tan punyent que tu obres
els teus ulls, i esbosses un instant

d’aquell record que jeu, d’aquell somrís
perdut, d’aquell retall d’encís
que morirà, quan s’obri la finestraoo
oo
ooo
ooo
oo
Foto: Flickr (tHE PypEr)

Silencis


Te’n vas anar com un ocellet, piulant ben baix. Tenies els ulls closos, les mans balbes, el cos que llanguia en un bleix feixuc. Ja no et pudia l’alè ni et traspuava suor a través de la pell distesa. Tot tu estaves sumit en un son profund que s’esvania. Volies reposar i no deies res, però tots volíem dir-te moltes coses. «Adéu», sobretot.

Mai t’havíem dit adéu. I tu ens ho havies dit tantes vegades... Ens donaves consells i ens agraïes la companyia. No ens feies cap retret. Semblaves un infant. Des de la primera visita al metge, senties com a poc a poc davallaven els castells que en un altre temps havies volgut construir. S’esfondraven els rajols i les finestres. No tenies el demà passat ni l’altre. Hi havia l’avui, potser el demà. Un trànsit que t’envaïa de records i reflexions. I t’estovava l’ànima.

Te'n vas anar i no hi havia cap consell. Cap gràcies, cap adéu, cap te’n recordes. Només hi eres tu. Que t’esmunyies lentament. Que panteixaves alt. I tots restàvem en silenci al teu voltant, mentre els teus pulmons engolien les darreres alenades d’aire. Érem molts, però ens sentíem sols. T’escoltàvem a tu que no ja no eres tu; i ens escoltàvem a nosaltres que tampoc érem nosaltres.

Vas respirar més fort. Jeies planer i el teu cap mirava cap enlaire. Els músculs, secs i pansits, van contraure’s en un darrer esclat. No vam dir res.

Ens vam quedar amb la por. I amb el record. I amb la dolcesa amarga d’aquell que és conscient de la seva pròpia fugacitat.
oooiiii
oooo