Quan finalment es van encendre els llums, ningú es va moure. Feia falta alguna cosa més que els segons dels crèdits per sobreposar-se a la desolació, a la sordidesa i a la sol·litud que encara traspuava la pantalla. Sens dubte, acabàvem de veure una bona pel·lícula. De les que no necessiten cap efecte especial per fer-se valer. Però la història de Brandon – un jove executiu novaiorqués addicte al sexe – era massa real i estava massa ben explicada com per poder dibuixar un lleu somriure.
Quan vaig arribar a la última pàgina de Sukkwan Island, no podia pensar en res més que no fos arreplegar quatre mantes i anar-me’n al llit. No calia llegir la contraportada del llibre per saber que l'autor havia viscut el drama del suicidi de ben a prop. La manera com la novel·la s’endinsa en els pensaments d’en Jim i el seu fill adolescent durant una estada en una illa remota d’Alaska, ens ho demostra. Però era precisament la gran versemblança d’aquests pensaments – tèrbols com les aigïes de la vida – que m’empenyien a amagar-me del món i a no pensar.
Per què les mentides són de vegades tan amables?
Entrades
