divendres, 3 d’abril del 2015

Autopaisatge


Deia Jean Giono que es pot fer el retrat d’una persona
fent el retrat del seu paisatge.
El paisatge de la meva infància és un mas de pedra vella
i argamassa al costat dels aiguamolls.
Hi van néixer la mare, l’àvia i la besàvia,
que em portava a veure els paracaigudistes quan encara queien vora mar.
Però Jean Giono no va dir res dels autoretrats.
Els retrats s’encarreguen, es comencen i s’acaben.
Els autoretrats, en canvi, són com aquells somnis de significat incert
que tant emboiren el cap al despertar.
Quan menys t’ho esperes, tornen a aparèixer,
amb uns altres records i amb unes altres imatges
que incomprensiblement creies oblidades.
A l’autoretrat de la meva infància, per exemple,
ara mateix la llar de foc i el menjador s’han tornat estranyament petits,
i als bells horitzons de llunyanes muntanyes nevades
i remors de platja de sorra sense gent,
l’urpa escalonada d’un bloc d’apartaments turístics
vol encalçar el cel.
Potser d’aquí un temps, quan torni a posar-m’hi,
els camps llaurats s’hauran cobert de verd,
un puput aixecarà vivaç el vol arran de carretera
i jo el voldré mirar, com m’agradava pensar que el mirava,
per un instant petit, als ulls.
O serà estiu, i s’escoltarà el cric d’un grill
quan es fa fosc.
O la meva germana i jo ens pelarem els genolls,
de tant jugar amb els gossos i maltractar la bicicleta,
i el pare ens ensenyarà a posar dos dits ben xops de llet
a la boca d’un vedell
            perquè, pobret, ja desmamat, aprengui a beure.
Per més que m’hi esmerci,
no l’acabaré mai, el retrat del paisatge
de la meva infància.
Si us plau, que no s’acabi mai,
el paisatge de debò.


Foto: calafellvalo (Flickr)