dissabte, 29 de novembre del 2008

Tanka de després del comiat


El tren se'n va
i jo em poso les mans
a la butxaca
Amb la teva escalfor
travessaré la nit
oo
oo
oo
pp
Foto: Flickr (kelkian)

divendres, 28 de novembre del 2008

Haikú de les distàncies llargues

Vistes d'avió
Les ombres dels núvols,
taques al mar
ooo
ooo
oo
Foto: Flickr (Breigh)

dijous, 27 de novembre del 2008

Sobre els boscos, les novel·les, els jardins i els relats


Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.




Introducció a El salze sec i la dona adormida (Empúries, 2006, amb traducció d'Albert Nolla)
oo
oo
oo
Foto: Flickr (p212121)

dilluns, 24 de novembre del 2008

Flaixos urbans


Primer tren
A poc a poc es clouen
les parpelles
oo
oo
oo
oo
Foto: Flickr (SBA73)

diumenge, 23 de novembre del 2008

La casa de les belles adormides


La literatura ha parlat del cos humà des de totes les perspectives imaginades i per imaginar. A voltes, l’ha convertit en l’espurna que encén el desig; altres vegades, per contra, en la presó de l’esperit o en el mirall incòmode de la vellesa. Per més que ens entestem a envoltar-nos de ferralla i xips de silici, estem fets de carn i óssos. I és a través de la carn i dels óssos que ens comuniquem i interaccionem els uns amb els altres. Destriar el cos de la ment és, doncs, difícil – per no dir impossible. I només un argument tan sublim, cru i enrevessat com el de La casa de les belles adormides (Viena Edicions, 2007, amb traducció de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera) esdevé un dels molt camins possibles per a fer-ho.
oo
Els ulls cansats van advertir que als lòbuls de les orelles hi havia el mateix matís vermell, càlid i sanguini, que es feia més intens com més a prop del tou dels dits. Podia veure les orelles a través dels cabells. La vermellor dels lòbuls de les orelles indicava la frescor de la noia amb una súplica que va arribar-li fins a l’ànima. Eguchi havia vingut en aquesta casa secreta induït per la curiositat, però sospitava que homes més senils que no pas ell hi feien cap amb una felicitat i una tristesa encara més grans. Els cabells de la noia eren llargs, probablement perquè els ancians hi juguessin. Recolzant-se altre cop sobre el coixí, Eguchi els va apartar per descobrir l’orella. Els cabells de darrere l’orella tenien una resplendor blanca. El coll i les espatlles eren frescos també; encara no mostraven la plenitud de la dona.
oo
Les noies de la casa de les belles adormides són verges, joves i boniques. Cada nit, amb l’ajut d’un narcotitzant infalible, s’abandonen al més profund dels sons. Tot olors. Tot tacte. Tot vista... El cos només és el cos... Cap paraula. Cap retret. Cap mostra de plaer. Cap fingiment. És així, en aquest estat d’inconsciència obscena, completament nues, en una cambra on només se sent la remor llunyana de les ones, que els homes les contemplen i es deixen seduir per la seva bellesa. És així, i tot i no haver estat mai penetrades, que cada nit es converteixen en prostitutes. Un succedani amarg de joventut? L’escalfor d’un cos bell?... Què busquen els ancians impotents que paguen per dormir al seu costat?
oo
Als seixanta-set anys l'Eguchi encara no l’ha perduda, la facultat de fer gaudir una dona amb el sexe. Tanmateix, a poc a poc i sense saber ben bé com ni per què, es deixa captivar per la casa de les belles adormides. Els cossos de les cinc noies amb qui dorm - totes diferents - fan que enceti una reflexió honesta i amarga sobre les dones de la seva vida - la mare i l'esposa que ja no té, les filles casades, les amants que un dia va creure oblidar. Les més petites sensacions - el tacte d'un pit, l'olor de la pell... - es converteixen en el pont tortuós que el menarà a tantes experiències passades. Eguchi, però, no s'atura i continua descabdellant records i sentiments, i a partir de les noies i les dones també es pregunta sobre el significat de la vellesa, la sexualitat i la mort.
oooo
El “perill”, tanmateix, era morir-se tot dormint? Eguchi era tan sols un home vell de condició ben ordinària, i justament perquè ho era, un home, de vegades queia en el buit de la soledat, en la desgana de l’aïllament. Una casa com aquesta, no era el lloc ideal per morir? Morir tot excitant la curiositat, envoltat de sarcasmes, no era una formar d’acabar amb elegància? Fóra, a cop segur, una sorpresa per a aquells qui el coneixien. Era difícil saber fins a quin punt afectaria la seva família, això; però suposant que morís dormint entre dues dones joves com les d’aquesta nit, ¿no podia ser, això, la satisfacció del que podia desitjar amb més força en el que li quedava de vida?
oo
Yasunari Kawabata, primer premi Nobel de Literatura concedit a un japonès, va teixint la teranyina d’una història aparentment senzilla que amaga més i més fils; una història d’un bordell que es converteix en la història de la vida d’un home. I ho fa amb un llenguatge planer però extraordinàriament colpidor, carregat de lirisme. La casa de les belles adormides, publicada el 1960, és una història crua i trista. Una història de solitud i d'amargor. D'hipocresies. D'humiliacions. Tanmateix, també és - tot i que al lector li esgarrifi enormement de pensar-hi - una història plena de bellesa. oo
ooo
oo
Foto: Flickr (Perago89)

divendres, 21 de novembre del 2008

Tanka


Libo la llet
sense esborrar el gust
del teu petó
I si l'esmorzar durés
fins al capvespre?
oo
oo
oo
Foto: Flickr (Sitoo)

Haikú


El vent copeja
el batent de la finestra
...i tu no hi ets
oo
ooo
oo
Foto: Flickr (Cheeky Ana)

dimarts, 18 de novembre del 2008

Poesia i matemàtica


"Si la matemàtica és la més exacta de les ciències, la poesia és la més exacta de les lletres"

(Poeta i arquitecte)
El suplement, Catalunya ràdio
16-11-2008
oo
o
oo
Foto: Flickr (Angel_SinClaudicar)

diumenge, 16 de novembre del 2008

L'Empordà


Paisatge d'aigües
El Canigó nevat
rere les ones




Foto: Frederic

dissabte, 15 de novembre del 2008

Coses d'amants


Al l'antologia T'estimo... Més de cent poemes d'amor i de desig (Eumo Editorial, 2002), a cura de Sam Abrams, hi he trobat aquest poema de Ramon Ramon i me l'he emportat emmallevat cap al blog. No me n'he pogut estar... Són coses que passen. Són, coses d'amants.


Coses d'amants

Són coses d'amants. Ens embrutem d'arena
però aviat nadem en una carícia d'aigua,
aquell amor d'alta mar que ens ofega.
Són coses d'amants. Ens cridem cara a cara
però el cor puja sempre a l'arbre del silenci,
i de bell nou ens mengem les fulles més callades,
de bell nou es fa fosc mentre ens masturba el vespre.
Són aquelles ridícules coses que tenim els amants,
com un alcohol noranta-sis ens cremem els ulls
i després ens mirem com colometes verges.
Coses d'amants, sí: tot és canvi dins el canvi,
ara endavant, ara endarrere, el cor es mou.




Foto: Flickr (RebelBlueAngel)

dijous, 13 de novembre del 2008

La clau era fer com si res




 Des del moment en que, els ulls com dues taronges, en Manel va sentir com una hostessa amb minifaldilla pronunciava el dos, el vuit, el quinze, el setze, el vint, el trenta-un i el quaranta-cinc, ho va tenir més clar que l'aigua. Muts i a la gàbia. Vint-i-dos milions d'euros eren una barbaritat de calés. Ni la xicota, ni els pares, ni els amics... Ni tan sols el malparit del cap de secció. Les revistes i la xarxa n'anaven plenes, d'històries de paios que s'havien enfonsat després de guanyar la loteria! Amors fets d'interessos econòmics, amics que apareixien de cop i volta després d'anys d'haver perdut el contacte, estafadors professionals, parents desconeguts... Ell no cauria pas en el parany. La clau, ho havia pensat moltes vegades, era fer com si res. Anar a treballar a la mateixa hora, no canviar el cotxe, seguir dinant de carmanyola i, sobretot, no fer cara de pasqua. Per això, l'endemà mateix de saber-ho, en Manel va anar a veure al director de la seva oficina bancària, a qui coneixia de tota la vida, i li va dir ben clarament que li pagaria el que ell volgués per ser el seu assessor; que quant menys es veiessin, millor, que avui en dia les transaccions es podien fer a distància; que ell només volia seguretat i rendibilitat a llarg termini; i que, sobretot, ningú havia de saber que treballava per ell.
Per això, ara, set anys després, aquella cara de pasqua que mai havia arribat a mostrar en públic ara s’havia convertit en una cara de pomes agres, i les visites al lavabo per poder renegar o, fins i tot, en algun moment una mica més baix que els altres, plorar en silenci, eren cada vegada més freqüents. Ningú podia consolar-lo perquè ningú en sabia res. Explicar-ho a aquelles altures hauria estat, per dir alguna cosa, delicat. Tanmateix, cada vegada que veia el president del Cercle d'Economia a la tele, li venien basques. «Mi-te'l, aquest!», li repetia la dona, «qui l'ha vist i qui el veu! Diuen que és la primera fortuna del país. I això que quan va deixar el banc no tenia ni un duro...». A la pantalla, el seu exassessor d’inversions parlava amb la seguretat abassegadora dels guanyadors. En Manel s'hauria donar cops contra la paret. Com havia pogut signar tots aquells papers sense llegir-se'ls?

oo


Foto: Flickr (Jesse Speelman)

dimecres, 12 de novembre del 2008

Haikú de Sant Pere de Rodes


Núvols de pluja
Els ulls s'arreceren
al mar sense platja
o




Foto: Frederic

dimarts, 11 de novembre del 2008

Flaixos urbans


Sala d'espera
Ningú s'asseu
al costat de ningú altre
oo
oo
ooo
Foto: Flickr (steve hards)

diumenge, 9 de novembre del 2008

40 acres i una mula

oo
Quaranta acres i una mula era la recompensa promesa per alliberar els esclaus afroamericans després de la Guerra Civil. Quaranta acres és el títol del poema que Derek Walcott (premi Nobel de Literatura 1992) ha escrit amb motiu de la victòria de Barak Obama i que el Times va publicar el 5 de novembre.
oooooooo
Forty acres
Out of the turmoil emerges one emblem, an engraving —
a young Negro at dawn in straw hat and overalls,
an emblem of impossible prophecy, a crowd
dividing like the furrow which a mule has ploughed,
parting for their president: a field of snow-flecked
cotton
forty acres wide, of crows with predictable omens
that the young ploughman ignores for his unforgotten
cotton-haired ancestors, while lined on one branch, is
a tense
court of bespectacled owls and, on the field's
receding rim —
a gesticulating scarecrow stamping with rage at him.
The small plough continues on this lined page
beyond the moaning ground, the lynching tree, the tornado's
black vengeance,
and the young ploughman feels the change in his veins,
heart, muscles, tendons,
till the land lies open like a flag as dawn's sure
light streaks the field and furrows wait for the sower.
oo
ooo
Foto: Flickr (jwinfred)

Flaixos urbans


Sostre de vidre
Els llums es reflecteixen
sobre la nit


ooo
oo
Foto: Flickr (Phil PricePhotography)

dijous, 6 de novembre del 2008

Flaixos urbans

Maleta de rodes
Els passos ofegats
per un xerric
oo
ooo
pp
pp
Foto: Flickr (magda.indigo)

dilluns, 3 de novembre del 2008

Primer pensament


La persiana és ben tancada,
però el brogit de fulles
mogudes pel vent
se sent proper


Pell de llençols
Els ulls encara són tot parpelles

Avui em pintaré els llavis
de color rosa primavera
oo
oooooo
ooo
Foto: Flickr (·Yanire·)