divendres, 24 d’octubre del 2008

La nit


Estic tan sola...
A dalt de tot del cel
brilla una estrella





Foto: Flickr (Abuela desde Guanatos)

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Funcions lineals

L'horitzó,
una carretera recta
On em durà?
ooo



Un feix de llum
s'endinsa al bosc frondós
Corbes i recta

oo


oo
Idea generadora del post: NovesFlors
Fotos: Flickr (Carretera: ambientlight; Bosc: Mieke Vos ^..^Home Again)

diumenge, 19 d’octubre del 2008

L'oblit


Avui he vist un reportatge a la tele. Els testimonis tenien el fons dels ulls que semblava de vidre. Dur. Fràgil. Els colors eren foscos. Les paraules, crues, segaven el temps. Al final, quan ja sortien els crèdits, m'’han rodolat quatre llàgrimes per les galtes. N’he sentit fins i tot la salabror als llavis. I m’he arraulit al sofà, replegada com si fos una mena de pilota. Amagada a dintre meu.

Primer, ha parlat un home gran. Tenia els ulls plens d’arrugues i el front alt, amb entrades, encara altiu. Quan ha començat, mirava de somriure. Se’l veia un pèl nerviós. «Fa tant de temps d’això, que ningú no se’n recorda» S'ha escurat el coll. «Vostè n’ha sentit res, dels seus avis?»... No, és clar, tothom ho va voler oblidar... Llavors, ha explicat amb tots els pèls i senyals com se l’havien emportat amb el seu pare. Bevia un glop de llet abans d’anar a dormir. «No els esperàvem, sap? Pensàvem que a nosaltres no ens farien res». I, tot seguit, la descripció del tren. Se'n recordava de totes i cadascuna de les sensacions que hi va experimentar. Com si les tingués gravades sobre la pedra més pedra de totes les pedres del món. Ha parlat de la por, i la veu, blana, se li ha anat modulant. S'ha deslliurat dels nervis. Però l'esforç acumulat i l'emoció del moment li han anat replegant el front fins a convertir-lo en un mar d'arrugues. Jo m'he començat a trobar malament. Com més me'l mirava als ulls, més hi veia els del nen que va ser quan va haver de marxar corrents. El vas de llet mig ple, sobre la taula. Ell ha acotat el cap i jo he pensat que somicava. Aleshores, els pèls del braç se m’han posat de punta i he sentit la ferum dels cossos que s’amuntegaven al seu voltant. M’han vingut basques. Angoixada, he dubtat entre anar a la cuina a buscar un got d’aigua o prémer el comandament a distància. Canviar de canal, treure-me’l de sobre.

La frase del principi, però, ha retornat, retorna, implacable... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?».

El vell ja no parla de l’oblit. Ara repassa la baixada del tren, el que va venir després. L’home que el picava, que li feia comptar en veu alta les fuetades, les pedres que no podia deixar de transportar... Va haver d’aprendre una llengua forastera... Els bocins de pa remullat amb un suc de color indefinit. Cap al final, va trobar-lo deliciós... No, el vell ja no parla de l’oblit. Vol desterrar-lo per sempre més i omplir aquesta pantalla que després de tants anys se li ofereix, nua i oberta, amb tot el que ha hagut d'anar enterrant. Però jo sóc fora, a l’altra banda, al sofà de la casa que ell no veu. I el cap se me’n torna a anar a les primeres frases de l’entrevista, quan el vell encara estava un pèl nerviós... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?»... No em cal mirar-lo al fons dels ulls ni fer veure que l’escolto, perquè ell no sap que no ho faig. Que ho he estat fent fins ara... No, els avis no me’n van dir res. A la pantalla, hi han anat apareixen més homes. I més dones....Tots són grans i tenen l’enteniment tan fi que esfereeixen. La mirada els delata. Han viscut massa i el seu llegat va més enllà d'allò que anomenem saviesa. Ara surten imatges de màquines que escupen foc. Cases fetes trossos. No sona cap música de fons... M’he quedat de pedra... Penso que el cor em batega tan fort que d’un moment a l’altre m'explotarà. S’esquinçarà el pit i en sortiran trossos plens de sang. No vull veure res més... L'home que ha sortit al principi, torna a parlar. Molt alt. Està frisós per fer-ho, insisteix a explicar-ho tot fil per randa. Sense deixar-se res...Va patir molt... Tinc el cap tan ennuvolat que quasi no l’entenc i, a la vegada, l’entenc massa... Les basques persisteixen i em fa l'efecte que potser sí que finalment hauré de treure. Tinc massa coses que em bullen a dintre. L’home, aquest home del reportatge, el que ha sortit primer i el que torna a sortir ara, té una ànima endurida. Al fons, però, hi corre la sang, calenta. Tot ell és una muntanya de gel, immensa, inexpugnable. La veu ara és greu i fa una mica de basarda. Ho recorda tot i vol deixar-ne empremta. «He vingut perquè no s’oblidi mai...» De cop, però, el record d’un passat robat que ja no té, que va esperar tant de temps per fer-se sentir debades, el fa miques. El gel es fon i l’home plora... Em sento sola. Tan poqueta cosa, que m’arrauleixo encara més a dintre meu. Vull aixecar-me, sortir d’aquest sofà que em xucla. Trucar al meu avi. Dir-li que no entenc com ens ho va poder amagar. Per què?... Que és molt valent... I que quan l’he vist al reportatge, m’ha pujat una cosa del fons l’estómac que no sabria com descriure – que podria ser la llet que m’he pres abans de veure el reportatge, però que també podria l'altra, la que es prenia ell quan el van venir a buscar – i que aquesta cosa, feixuga, s'ha quedat feta una bola i m'estreny fort aquí dalt, a la gola.
oo
ooo
EPÍLEG

Aquest relat el vaig escriure el juliol del 2004, després de veure un reportatge sobre els espanyols als camps de concentració nazis del programa 30 minuts de TV3, i el vaig publicar a Relats en Català. Escriure, però, com ens diu en Pere de Saragatona, és reescriure. Aquest post és el resultat d'una de tantes reescriptures.
oo
oo
oo
Foto: Flickr (Lillibit)

dijous, 16 d’octubre del 2008

Haikú de carretera


Cel emboirat
La llum concentrada
en els fars del cotxe




Foto: Flickr (tomswift46)

dimecres, 15 d’octubre del 2008

El dia d'acció blog/caire: la pobresa




A última hora m'assabento que avui és el Blog Action Day i que aquest 2008 se'ns demana que reflexionem sobre la pobresa. D'entrada, penso, podria fer un post sobre literatura i pobresa. La literatura, diria, és el mirall de la societat; per força, doncs, en un món on 1.200 milions de persones sobreviuen amb menys d'un euro diari, la literatura no pot deixar de banda la pobresa. Aleshores, em referiria a Oliver Twist de Dickens o a alguns poemes de La fàbrica de Miquel Martí i Pol i, fins i tot, potser, en transcriuria alguns fragments. Tanmateix, les imatges de nens amb els ulls plorosos i la panxa inflada retornarien un i altre cop a dintre meu i, ho sé, em deixarien neguitosa. De vegades, no n'hi ha prou amb recórrer a les paraules dels altres, per més belles, colpidores i precises que puguin arribar a ser. Sento que haig de fer servir les meves. Encara que em costi. Però quina classe de paraules puc oferir? De retrets? D'odi? O d'esperança? Què en sé jo de les causes i les solucions de la pobresa? El meu pare sempre em deia que per poder comprendre els altres, només fa falta posar-se de debò a la seva pell. Potser l'única reflexió vàlida passa per imaginar-nos que som aquesta nena de la foto; o que la nostra filla o la nostra néta són aquesta nena de la foto. Potser, més que mirar fotos, hauríem de sortir al carrer i mirar els ulls del primer captaire amb qui ens trobem. Un ulls fets d'un fons blanc i d'un iris verd, blau, marron, negre... com el nostre. Tots, en siguem conscients o no, podem convertir-nos en pobres. Potser un cop n'estiguem ben convençuts, a banda de reflexionar-hi, també començarem a fer-hi alguna cosa. ooo

ooo

ooo
Foto: Flickr (justrollthedice)

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Matí de tardor


L'olor del cafè
es confon amb la del llit
sense fer
Tenim temps per veure caure
les fulles; és diumenge





Foto: Flickr (t.t@o)

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Des de la barra


Sé que a fora hi plou, però la música
i la dringadissa de les copes
ofeguen el repic de l'aigua.
El bar és un bosc de caps i d'arrels
que es belluguen però no es mouen.
És tard. Tothom sap que la malesa
ha anat creixent sense que ni tan sols
ens n'adonéssim; ara, infranquejable,
ensenya les ungles. Faig com si me n'anés,
però la flaire o el record d'un plovineig
damunt la terra, de dins, de fora,
tan se val, m'empenyen a girar-me.
El bar és un camp de blat a punt de batre
i jo em deixo abraçar per la lleugeresa
de l'escalfor concentrada en una espiga.
Les broques del rellotge s'aturen i reposen.
Ara, per més que vulgui abastar
l'amplitud de la llum de tots colors
que es filtra a través del fum i de les cares,
sé del cert que al fons d'aquesta nit
només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats
que em miren, penetrants, des de la barra.
ooo
ooo
ooo
Foto: Flickr (electron)

divendres, 10 d’octubre del 2008

Al fons d'aquesta nit



Sé que a fora hi plou, però la música i la dringadissa de les copes ofeguen el repic de l'aigua. El bar és un bosc de caps i d'arrels que es belluguen però no es mouen. És tard. Tothom sap que la malesa ha anat creixent sense que ni tan sols ens n'adonéssim; ara, infranquejable, ensenya les ungles. Faig com si me n'anés, però la flaire o el record d'un plovineig damunt la terra, de dins, de fora, tan se val, m'empenyen a girar-me. El bar és un camp de blat a punt de batre i jo em deixo abraçar per la lleugeresa de l'escalfor concentrada en una espiga. Les broques del rellotge s'aturen i reposen. Ara, per més que vulgui abastar l'amplitud de la llum de tots colors que es filtra a través del fum i de les cares, sé del cert que al fons d'aquesta nit només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats que em miren, penetrants, des de la barra.




Foto: Flickr (ziga-zaga)

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Sé que a fora hi plou




Sé que a fora hi plou,
però la música
i la dringadissa de les copes
ofeguen el repic de l'aigua
El bar és un bosc
de caps i d'arrels
que es belluguen
però no es mouen
És tard
Tothom sap que la malesa
ha anat creixent
sense que ni tan sols
ens n'adonéssim;
ara, infranquejable,
ensenya les ungles
Faig com si me n'anés,
però la flaire o el record
d'un plovineig
damunt la terra,
de dins, de fora,
tan se val,
m'empenyen a girar-me
El bar és un camp de blat
a punt de batre
i jo em deixo abraçar
per la lleugeresa
de l'escalfor concentrada
en una espiga
Les broques del rellotge
s'aturen i reposen
Ara, per més que vulgui abastar
l'amplitud de la llum de tots colors
que es filtra a través del fum
i de les cares,
sé del cert
que al fons d'aquesta nit
només hi restarà l'esguard
d'aquests dos ulls daurats
que em miren,
penetrants,
des de la barra

oo
ooo
ooo
Foto: Flickr (vcastelo)

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Haikú de carretera


Ja trenca l'alba
Els llums de l'autopista
es difuminen


Foto: Flickr (Miguel Á. Yuste)

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Cap a una aristocràcia planetària



A la contraportada d'El Periódico de divendres passat hi ha una entrevista amb Marc Augé, el sociòleg francès que va introduir al començament de la dècada dels 90 el concepte de no lloc. Un no lloc és un espai on no es poden llegir les relacions socials, perquè no hi ha cap mena de passat comú entre els qui els freqüenten. Per exemple, un aeroport.

A l'entrevista, Marc Augé sosté que “amb el desenvolupament dels espais de comunicació i de circulació el planeta sencer s'ha convertit en la referència”. Ja no podem trobar, doncs, cap no lloc pur. Existim en funció de la relació que tenim amb el món exterior. Les llars estan presidides per dues finestres al món: la televisió i els ordinadors. No anem enlloc sense endur-nos el mòbil. I l'arquitectura de les ciutats es configura cada vegada més a base de grans noms que les situïn en un context internacional.

Tot plegat, portaria a pensar que ens encaminem cap a una societat planetària. El sociòleg, però, ho nega. “Cap on anem, professor?”, li pregunta la periodista. I ell, contundent, afirma “Cap a una aristocràcia planetària. Hi haurà pols on es concentraran la ciència, el poder i el capital; i la diferència entre els qui tindran accés al coneixement i els qui no en tindran augmentarà molt més de pressa que la diferència entre els rics i els pobres”. Més endavant, afegeix: “Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il·lusió de la llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària”.

Desconec l'obra i el pensament de Marc Augé fora dels límits, virtuals o tangibles, d'aquesta entrevista. Tanmateix, com que sóc reflexiva de mena, no puc evitar de preguntar-me: No ha existit des de sempre, aquesta divisió entre els qui tenen accés al coneixement i els que no? I, de fet, què és el coneixement? És la cultura? És la ciència? O potser la facultat de gestionar i dirigir? Hi ha un únic coneixement o hi ha una suma de coneixements, científics, tecnològics, socials, econòmics, espirituals... als quals cada vegada més es fa difícil confegir una unitat que els faci compatibles? Els qui tenen o tindran accés a aquest coneixement, podran arribar a superar la seva fragmentació actual – cada vegada més grossa - i assolir una visió pluridisciplinar? A banda, el coneixement, no s'ha construit sempre a partir del coneixement anterior? No és necessària, doncs, la repetició i l'assimilació del que es diu pels llocs per poder generar un coneixement propi, per qüestionar el que en el passat es considerava verdader? I, pel que fa a “la il·lusió de la llibertat”, qui sigui lliure de debò que tiri la primera pedra...

Com no podia ser d'altra manera, al final de l'entrevista Marc Augé parla de la crisi. “El que ha desencadenat la crisi actual no es basa en la desaparició de les matèries primeres, sinó en imprudències en la gestió dels diners. S'enfonsaran empreses i hi haurà països que patiran, però ens situarem en un altre ordre de coses”. Potser sí que les matèries primeres no desapareixen per art de màgia, però és innegable que la Terra no s'inflarà pas perquè la població humana vagi augmentant any rere any. Arribarà un moment en que de tant esprémer-la, potser s'assecarà... I l'escalfament global, és només un miratge? Ens agradi o no, continuem depenent de la natura i dels seus recursos! Això no hauria de considerar-se en qualsevol visió futurista de la huminat?

En fi, totes aquestes preguntes sense resposta són, tal i com l'etiqueta d'aquest post indica, pensaments en veu alta. Potser, només potser, de vegades val més no pensar gaire. Estirar-se al sol. Fer una xocolata desfeta. Llevar-se tard els diumenges. Del diari, només llegir-ne els suplements. I, sobretot, tinguem o no accés al coneixement, deixar les reflexions i els maldecaps per als altres. Ja ho diu la vella dita: per ser feliç s'ha de ser infeliç!
ooo
ooo
oooo
Foto: Flickr (Sam Rohn - Location Scout)

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Flaixos urbans


Sola a casa
Els peixos van i vénen
dins la peixera




Foto: Flickr (nicoventurelli)

divendres, 3 d’octubre del 2008

Tramuntana i tardor


Rere la porta
un tou de fulles seques
El vent udola





Foto: Flickr (arquera)

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Al fons de la nit


Està glaçant a l'aire.
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt el vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairebé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somriure: Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí
.


Mentre rellegeixo Al fons de la nit, l'últim poema de Joana (Edicions Proa, 2002), no puc evitar de pensar en el primer post d'aquest blog. El vaig escriure ara fa quatre anys. Aleshores, el temps ja havia deixat anar argila seca damunt la meva cicatriu i jo podia esquitxar la pantalla amb silencis sense que el cor em fes un salt. L'oblit és una cosa ben estranya. Quan la flama de la tristor crema amb força, ens el mirem amb frisança però sense creure-hi de debò, com si fos una quimera. Tanmateix, quan finalment arriba – perquè sempre, encara que de vegades no ho sembli, acaba arribant – ens sentim culpables.

A l'epíleg, Joan Margarit diu que el llibre “va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l'obligada distància entre els fets i el poema”. Em pregunto si hi ha algun poeta que no vulneri aquests consells, per més que les vivències i els records es disfressin de desig, de retrets o de recança. Som presoners de nosaltres mateixos i del temps, i al fons de cada nit sempre hi tindrem un tronc nou per posar al foc, a sobre de les cendres.


Foto: Flickr (carolina b. (Karol))