Peanuts

Al capdavall, tot es redueix a controlar les entrades i les sortides. Ho fan els enginyers, les botigues de roba, els bancs.... Pagues i et paguen. I si pagues més del que et paguen, cagada pastoret. Ja m’ho deia la meva mare: nena, en una casa no en poden sortir més que no n’entren... Sembla tan elemental, oi? Però em va costar més d’un any d’adonar-me’n. Amb la crisi, les avantatges de tenir un sou variable es van convertir en inconvenients, i de mica en mica vaig anar assumint que, de fet, podia prescindir perfectamentd e la plaça de pàrquing, del lloguer de l’apartament de la costa o, fins i tot, d’algun concert. Però tot això, eren peanuts, que diuen els anglesos. La sortida principal – la que de debò marcava la diferència, la que em trauria del carreró sense sortida on semblava estar atrapada – duia barba de dos dies i de tant en tant es deixava els mitjons bruts al sofà del menjador. Calia actuar amb contundència, sense deixar cap escletxa oberta. I ho vaig fer. Li vaig dir: 

_ Carles, m’agrades, ja ho saps. Tens una conversa que enganxa i no he tingut millors polvos que els teus. Però si les meves comissions han baixat les teves sempre han estat inexistents. I del sou base, més val que no en parlem...

Fa dos mesos i tres dies que visc sola. Encara no m’he acabat d’acostumar a girar-me i trobar l’altra banda del llit freda. També trobo a faltar que algú em parli de les estrelles i de les constel·lacions quan de nit el cel no té cap núvol. Però les entrades són les entrades i les sortides com les d’en Carles són les sortides... Ja ho he dit al principi: al capdavall, tot plegat es redueix a controlar-les. I la resta.... peanuts.

Foto: Flickr (Biels' @ Gabriel Machado)

Uff...

Quan arriba al primer semàfor, el del bar dels paletes, la Marta visualitza el llit fet, la clau del gas tancada i la tassa bruta perfectament col·locada al rentaplats. «Uff...» No, no s’ha oblidat de res. Quan arriba al segon semàfor, el del pàrquing de camions, allarga la mà, palpa el seient del copilot i topa amb la carmanyola. «Uff...» Sí, hi és. Quan arriba al tercer semàfor, el de la fleca, es mira les botes enllustrades i la faldilla vermellosa que tant li agrada, es toca les arracades i els cabells, i fa una llambregada ràpida al retrovisor. «Uff...» Tot lliga. I no, no fa ulleres. Però quan arriba al quart semàfor, l’últim, la Marta obre la bossa de mà per comprovar que hi porta el bitlleter i les claus del pis, i tot i que troba de seguida totes dues coses no fa «Uff...» sinó que es queda ben parada. Ha agafat la bossa negra i no pas la marron! La Marta s’acaba d’adonar que la bossa negra amb les sabates de color beix clar canta, canta molt, i que per força l'haurà de dur a la reunió de les nou, que és a l'altre edifici, i que allà hi serà en Gerard Martín. «Merda!»

Els cinc minuts de conducció que li queden se’ls passa remugant. Apaga la ràdio just abans de la tertúlia. Gira el revolt de l’oficina un pèl massa de pressa. I quan finalment aparca pensa que avui, quan s’ha mirat al mirall, s’ha vist guapa, i que només s’havia d’haver fixat en el color de la bossa, res, uns deu segons, i tot hagués estat perfecte. «Merda!». Ara, l’angoixa ha donat pas a l’enuig. Un enuig gros, gairebé immens, i a la vegada, ho sap, un enuig ridícul. Per això, quan baixa del cotxe i un noi amb una moto li pispa la bossa, d’entrada triga a reaccionar.

Per això i perquè tot plegat passa molt ràpid, potser en uns pocs segons. El noi la veu, alenteix la marxa, s’acosta al cotxe, inclina la moto i li estira la bossa sense fer cas de la carmanyola que porta a l’altra mà. I ja està! Amb prou feines li ha vist la cara. Després, els passos. Uns passos ferms. I la veu. Una veu viril, molt modulada, una veu que ja coneix.

− Què estàs bé? El malparit!... Ha vingut de deu segons que no l’enxampo... Llàstima.... Però de debò que estàs bé? Se’t veu una mica blanca.... Vine, et convido a esmorzar i després anem a fer la denúncia... I per la reunió no et preocupis, eh?

En Gerard Martín, nerviós, atent, cansat, atractiu amb ganes, no para de mirar-se-la mentre parla. La Marta, els ulls com dues taronges, sense bossa i amb la carmanyola, s’eixuga amb el palmell de la mà que li queda lliure dues gotes de suor que li regalimen pel front. I comença la conversa – una conversa llarga – amb un gran «Uff...».

o

o

Foto: Flickr (FASHION HANDBAGS AND ACCESORIES)

Fatum, -i

Surts de casa amb els ulls ben oberts. No tens son com altres matins. Tampoc et fa peresa agafar l’autobús, tot i que pressents que anirà ple, que t’hauràs d’agafar fort a la columna de la plataforma per no caure, que sentiràs l’olor de la gent com es barreja al teu costat. No, no acluques els ulls com tantes altres vegades. Ni te’ls fregues amb les mans. Ni mires cap a terra com si no hi hagués res per mirar. Després de dotze anys de pensar-hi, per fi t’has decidit a canviar de feina. Va ser en un impuls. La gota que, de sobte, quan ningú s’ho esperava, va fer vessar el vas, et dius. Respires fondo. Ara, sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere. Més enllà d’aquest autobús que no coneixes t’espera una nova realitat i tu tens por i eufòria a la vegada. El cap de secció que et presenta, els companys que et donen la mà o et fan dos petons, la teva taula... Tindràs finestra? Avui és el teu primer dia de feina, estàs nerviós. Per això camines pel carrer amb passos llargs, mires el cel i t’adones que té núvols, rius mentre busques la tarja a la butxaca. Per això quan puges a l’autobús i sents el cop –el més fort que has sentit mai – i els crits de pànic, al principi estàs convençut que tot és mentida. Que t'ho imagines... Però el món és una bomba que s’activa cada dia i el dolor, immens, és ben real. Tens el seient del conductor encastat a la panxa. Tens la sang que s’escola lleugera del teu cos que no pots moure. Algú crida un accident. Voldries dormir, cada vegada ets menys tu. Tot passa molt ràpid. I mentre te’n vas, en un petit racó del teu cap encara hi resta, calent, el neguit del què passarà aquest primer dia.

t

t

t

Foto: Flickr (Sekito 75)

Veus

Deien aquelles veus que quan caminàvem de costat, la meva mà agafada a la teva, semblava que ho fes un sol cos. Dos braços, dues cames, i un nus ben fort al mig. «Es veu d’una hora lluny que esteu bé». «Vosaltres dos sí que en sabeu, de mantenir la flama encesa»... Tot això, ho deien aquelles veus fins que ens vàrem separar. Tu et vas quedar desfet, com si t’haguessin buidat per dintre, i jo, jo no sabia on era, tenia el cap fet un garbuix... Aleshores, amb la mateixa lucidesa de sempre, les veus, aquelles mateixes veus, ens van fitar altives, sense moure les parpelles, i ens van assegurar amb la mà al cor que elles ho havien copsat des del principi. Que, quan caminàvem, era com si un fil invisible m’estirés a mi cap a una banda i a tu cap a una altra. Que tu sempre tenies la mirada absent i jo les mans nervioses. I que semblava estrany que, grans i entenimentats com érem, no ens n’haguéssim adonat abans...

Tan bonic que és el silenci.

oo

o

o

Foto: Flickr (ººKºº)

La ballarina, de Lipwosku

Trobar el lloc havia estat fàcil. «És una escultura moderna, de bronze. No té cap, ni braços, i un bloc de granit li sega els genolls». Ara, amb el record del xat, s’adonava que tot el que els unia es reduïa a quatre paraules teclejades en una pantalla. Es va tocar les temples amb la punta dels dits. Un cop de vent li féu notar el tacte fred de la seva pell suada. Què hi feia, allà? Si almenys li hagués enviat una fotografia... I aquella estàtua, per què els mugrons i les espatlles es movien amb tanta força?... En sentir un cruixit de fulles es va girar. Havia de ser ella; portava la jaqueta vermella de lli que tan bé li havia descrit. Els cabells, rossos, li queien en cascada.

_ Marta?

El ressò dels sons que van seguir el van commoure profundament. La Marta tenia la bellesa dels clàssics. La bellesa que feia temps havia classificat com a inabastable. Però no sabia, no podia... parlar. Escopia fragments de paraules i deixava que, estèrils, s’esvanissin en l’aire. Després d’acomiadar-se’n, va tornar a mirar l’estàtua. A sota dels genolls segats hi havia una placa: “La ballarina”, de Lipowsku.

95è joc literari d'en Jesús Maria Tibau

Perfecció

Als trenta-cinc anys, la Sílvia havia trobat la perfecció que des de feia temps cercava en va: per als anglosaxons, “Mr Right”. El seu Mr Right es deia Arnau i no deixava pèls al plat de la dutxa. Tampoc remugava quan tocava canviar els llençols. Ni s’adormia després de fer-ho. L’Arnau es quedava quiet, els braços al seu voltant, dient-li «m’agrades molt, ho saps?» a cau d’orella. Sabia parlar d’alguna cosa més que no fos el futbol i el sexe. Li agradava anar al teatre. I, a sobre, era atractiu i intel·ligent! Per això, no li havia quedat altre remei que deixar-lo. La Sílvia tenia prou experiència per saber que un home així, aparentment perfecte, per força havia d’amagar quelcom sinistre. I ella, després de tants desenganys, no podia, no volia, passar pel mal tràngol de descobrir-ho.

Foto: Flickr (Barca<3)

La clau era fer com si res

 Des del moment en que, els ulls com dues taronges, en Manel va sentir com una hostessa amb minifaldilla pronunciava el dos, el vuit, el quinze, el setze, el vint, el trenta-un i el quaranta-cinc, ho va tenir més clar que l'aigua. Muts i a la gàbia. Vint-i-dos milions d'euros eren una barbaritat de calés. Ni la xicota, ni els pares, ni els amics... Ni tan sols el malparit del cap de secció. Les revistes i la xarxa n'anaven plenes, d'històries de paios que s'havien enfonsat després de guanyar la loteria! Amors fets d'interessos econòmics, amics que apareixien de cop i volta després d'anys d'haver perdut el contacte, estafadors professionals, parents desconeguts... Ell no cauria pas en el parany. La clau, ho havia pensat moltes vegades, era fer com si res. Anar a treballar a la mateixa hora, no canviar el cotxe, seguir dinant de carmanyola i, sobretot, no fer cara de pasqua. Per això, l'endemà mateix de saber-ho, en Manel va anar a veure al director de la seva oficina bancària, a qui coneixia de tota la vida, i li va dir ben clarament que li pagaria el que ell volgués per ser el seu assessor; que quant menys es veiessin, millor, que avui en dia les transaccions es podien fer a distància; que ell només volia seguretat i rendibilitat a llarg termini; i que, sobretot, ningú havia de saber que treballava per ell.

Per això, ara, set anys després, aquella cara de pasqua que mai havia arribat a mostrar en públic ara s’havia convertit en una cara de pomes agres, i les visites al lavabo per poder renegar o, fins i tot, en algun moment una mica més baix que els altres, plorar en silenci, eren cada vegada més freqüents. Ningú podia consolar-lo perquè ningú en sabia res. Explicar-ho a aquelles altures hauria estat, per dir alguna cosa, delicat. Tanmateix, cada vegada que veia el president del Cercle d'Economia a la tele, li venien basques. «Mi-te'l, aquest!», li repetia la dona, «qui l'ha vist i qui el veu! Diuen que és la primera fortuna del país. I això que quan va deixar el banc no tenia ni un duro...». A la pantalla, el seu exassessor d’inversions parlava amb la seguretat abassegadora dels guanyadors. En Manel s'hauria donar cops contra la paret. Com havia pogut signar tots aquells papers sense llegir-se'ls?

oo

Foto: Flickr (Jesse Speelman)

Un microrelat del 1984

Diuen que el microrelat és un gènere del futur. El món actual, avesat a l'acció i a les presses, no està per romanços. S'han acabat les descripcions precises i els monòlegs farcits de reflexions. Ara cal tirar pel dret, i quantes menys paraules es facin servir, millor. Tot això ja ho devia intuir el gran Pere Calders l'any 1984. La tercera part del seu De teves a meves (Editorial Laia) – un recull de 32 contes que, tal i com diu la portada, acaben més o menys bé – porta per títol “Contes breus”. Quinze històries de tres línies a mitja pàgina; en l'argot del 2008, quinze “Microrelats” o “Microcontes".

oo

Avui, després de rellegir-los, em ve de gust transcriure'n un al blog, precisament el darrer, el que clou la secció i, de rebot, el llibre. El Calders de sempre, sarcàstic, ens hi mostra la seva cara més amable. I és que l'amabilitat, o tal volta la falta d'amabilitat, també és, indubtablement, un tema del futur.

ooo

ooooo
No costa res d'ésser amable

De cop i volta, quan menys s'ho esperava, la seva estimada va dir-li: «T'has fet gran!». Intrigat, va mirar-se en un mirall de cos sencer i comprovà que encara era objecte d'amor, perquè no era que s'hagués fet gran, sinó que es feia vell, amb bosses i arrugues que se li anaven menjant la figura. En un cas com aquell, tots els eufemismes eren d'agrair.

pp

ppoo

ooo

Foto: Flickr (decor8)

Concurs de relats breus de ciència ficció

El blog Hesperia ha convocat un concurs de relats breus de ciència ficció. Com que avui el dia i jo ens hem aixecat assolellats i, per tant, una mica desvergonyits, he gosat presentar-n'hi tres, dos directament i el tercer a través del 69è Joc Literari d'en Jesús Mª Tibau, que a la dificultat de limitar-se a 140 caràcters – sí, ho heu llegit bé, només cent quaranta i amb espais inclosos! – hi afegeix la d'encabir-hi tres paraules dels títols d'obres de Manuel de Pedrolo. Tot un repte!
ii

Aquí els teniu:

Segles de nutrigenòmica feien trontollar el sistema. Sense malalties, nervis ni dolor, com es podia matar l'avorriment, sinó amb la mort?

Després de mil·lennis de crescudes ininterrompudes, el nivell de les aigües va baixar. Els humans, ara replegats als Urals, s'esfereïren.

Em va fer un efecte estrany; semblava que venia del futur. Era una noia pàl·lida, la mirada poruga, tossia... Jo sempre he sigut intuïtiu.

Postdata número 1: La nutrigenòmica és això.

Postdata número 2: La noia que venia del futur és un conte de Trajecte final.

Postdata número 3: Podeu trobar les bases del concurs i els relats que s'hi han presentat a Hesperia.

El dinar

Amb la vista busca el plafó on anuncien els vols. No el troba. Corre una mica cap a l'esquerra i mig topa amb una senyora grassa com una bóta i el seu pequinès. Demana disculpes. El pequinès borda. La senyora fa mala cara; li ha caigut una guia de viatges al terra. En veure-la, ell s'adona que s'ha oblidat la seva a sobre la taula del menjador. A la bossa, però, encara s'hi sent l'embalum d'un llibre. Merda! La novel·la de la biblioteca! L'hauria d'haver tornat fa més de tres setmanes... Continua corrent, però no veu cap plafó i més enllà sembla que s'acaba la terminal. Torna al punt d'inici per tenir una visió més global. Li costa d'avançar; l'aeroport és ple com un ou. Un noi amb ulleres de sol li demana on hi ha una farmàcia. Voldria dir-li que té pressa, però s'embarbussa. Quan finalment troba el plafó, per megafonia anuncien el seu vol; d'aquí cinc minuts començaran a embarcar. Localitza el mostrador 44. Corre fins al començament de la llarga fila. Dos adolescents amb motxilla el deixen passar. Més enrere, sent com una parella l'escridassa. Els adolescents arronsen les espatlles i somriuen. Fan pudor de suat. Ell també. Amb el blanc dels ulls vermell, l'hostessa li assegura que l'hi ha anat d'un parell de minuts. Agafa la targeta d'embarcament i corre, corre com un llamp. Quan passa el control, la màquina pita i ell es veu forçat a treure's les sabates. El mòbil sona. Deu ser l'Enric, que vol saber a quina hora ha d'anar a recollir-lo. L'hauria d'haver trucat abans. Torna a córrer. La porta 7B és a l'altra banda de la terminal. Quan hi arriba els passatgers encara estan asseguts a la sala d'espera. El vol s'ha retardat vint minuts. Panteixa... Són més de les tres i encara no ha dinat. Hauria d'avisar l'Enric. També hauria de carregar la bateria de la càmera, si és que vol fer fotos del viatge. Aixeca el cap i veu un rètol de la Canon. Al costat, una botiga de regals. «The Barcelona experience», en lletres gòtiques de tots colors. Mentre s'ho mira recorda que no ha pensat a regar la planta del balcó. No li agrada gaire, però haurà de tornar a demanar al veí de dalt que ho faci. Tampoc ha portat la flassada a la tintoreria. Ni ha anat al banc perquè li retornin aquella comissió que li van cobrar de més... Un altre any s'ho rumiarà abans, això de començar les vacances l'endemà de plegar de la feina. És clar que... llavors no podria combinar el viatge al Senegal amb els amics amb la setmaneta a la platja amb la família i l'escapada a la muntanya amb els del gimnàs. Agafa el mòbil i repassa la llista de contactes. La biblioteca, l'Enric, el paio del banc, el veí.... Esbufega. Estudia amb una minuciositat malaltissa el rètol de la Canon. Té les lletres cantelludes. A la dreta de «The Barcelona experience» hi ha un bar. Mira els entrepans del mostrador; els de pernil salat li fan mig el pes... Al capdavall, pensa, avui començo vacances! I, què coi, tinc ben bé mitja hora llarga, perquè tothom sap que els avions amb retard sempre s'acaben tornant a retardar. Així que, amb el gest enèrgic i el pas calmós, apaga el mòbil i se'n va de dret cap a la barra.

hh

hh

hh

ll

Foto: Flickr (aloha pineapple)

El dinar

Arriba a casa. Engega l’ordinador. Mentre espera que es carregui el sistema operatiu, treu la carn de la nevera. Posa una olla al foc amb aigua calenta. S’adona que encara porta l’abric, el penja a l’armari. Va al wàter, es renta les mans. El silenci l’angoixa; posa un CD d’en Bruce, el primer que troba. Fa com si s’assegués al sofà, però recorda que encara ha de tallar les mongetes tendres. Es posa el davantal. Quan acaba, encara dreta, revisa el seu correu electrònic. Han canviat l’hora del sopar altra vegada. Sona el mòbil, el busca dintre la bossa però no el troba. Quan el veu, al fons de tot, deixa de sonar. Truquen a la porta. Deuen ser els del correu comercial, que sempre passen a la mateixa hora. S’adona que ha posat sucre a les mongetes enlloc de sal. Ho llença tot i es fa un entrepà amb el bistec, que li queda mig cremat. L’oli de la paella ha esquitxat els fogons i part de les rajoles. Para el CD. Posa la tele. Un número desconegut truca al telèfon. Volen vendre instal·lacions d’aire condicionat. Els engega a dida. S’asseu davant de la tele i menja un plàtan. El sofà està brut, n’ha de rentar la funda. Recorda que també ha d’anar a recollir una jaqueta a la tintoreria. I que encara té una bugada a dintre la rentadora per estendre. Mira el rellotge. Ja hauria de ser fora. Tornen a trucar. La reunió s’ha retardat. Es relaxa... Té mitja hora llarga! Pensa que ha de trucar perquè li vinguin a arreglar la persiana del menjador. I demanar hora per fer la declaració de la renda. Però no fa res de tot això. No pensa. No olora. No parla. Ni tan sols dorm.

Només acluca els ulls. I viu.

ppppppp

lll

Foto: Wikipedia (http://commons.wikimedia.org/wiki/User:Wxs)