Un any de contes: de la blogosfera al paper

Voreres

És una tarda qualsevol després de la feina. A fora, el cel és blau i net com un mirall. Potser per això al vagó tothom té la cara lluminosa. Les dues adolescents d’estètica punk que parlen, el negre que escolta música o el senyor del maletí de pell que llegeix l’Sport. Jo sec i no faig res. Me’ls miro. Penso. Penso moltes coses. Per exemple, que m’agrada mirar la gent al metro. O que mirant la gent em surten tants poemes.

És precisament aleshores que la veig venir. Una noia baixa, poca cosa, anònima, amb els cabells mal tallats a mitja mida. Si s’estigués asseguda llegint un llibre o recolzada en una columna sense dir res, no m’hi hauria fixat mai. Però està dreta. Camina a poc a poc, de tant en tant s’atura, busca la mirada de la gent i els ofereix un full. Ho fa mecànicament, com si aquest conjunt de moviments formessin part d’una antiga cadena de muntatge.

_ Voleu un poema? En tinc sobre tantes coses...

_ L’amor, la guerra, el carrer, la pròpia poesia... La poesia és a tot arreu, encara que ens costi d’adonar-nos-en.

Ens ho repeteix una segona vegada, tot seguit, a mi i al senyor del maletí del pell. 
_voleu-un-poema-en-tinc-sobre-tantes-coses-l’amor-la-guerra-el-carrer-el-temps-la-pròpia-poesia-la-poesia-és
Ens mirem. No pot ser que una noia amb aquest veu tan prima es passegi pel metro venent poemes. Al metro es venen encenedors i kleenexs, es toca l’acordió, es demana caritat... Faig una llambregada al feix de quartilles blanques, totes de mides diferents. Al mig, com una flor o com un esqueix, hi ha un poema. 
_ No gràcies _ talla en sec el senyor del maletí.

_ Jo m’escuro la gola i li pregunto quant valen.

_ La voluntat.

Li ofereixo un euro.

_ Un poema sobre el carrer, si us plau.

       Mentre s’allunya passadís enllà, em fa l’efecte que el senyor del meu costat aixeca una cella, que les adolescents deixen de parlar i que el negre de les rastes es treu amb força els auriculars de les orelles. Però no és res més que una impressió. Tot segueix igual. El metro és ple i la gent té la cara lluminosa. Ningú mira de la manera que jo miro, com si pensés poemes, així que replego lentament els dos genolls i començo a llegir.

Vorera

Me n’he adonat

tan bon punt he sortit al carrer

Aquest matí

grinyolen els clàxons

i botzinen els frens

I a ningú sembla que li importi

            Em quedo parada, com si el cos i l’ànima se m’haguessin congelat. Tots dos ben junts, en una sola pasta. Però de seguida el cor em fa un bon salt i aixeco el cap. Aquest poema és meu! El vaig pensar ahir, quan sortia del metro. I el vaig escriure a casa. Sento com una gota de suor, gruixuda i freda, em baixa pel pit fins a la panxa. Sento que les cames em tremolen. Sento una mena de por desconeguda. El metro s’atura i la noia dels poemes es disposa a baixar.

_ Eeeehhh! D’on has tret aquest poema? – crido.

       Dues dones grans carregades de bosses em miren amb cara d’espant. Ella es gira amb calma i contesta:

_ M’ha vingut.

I encara hi afegeix alguna cosa més, molt breu, però no la sento. Les portes es tanquen. El metro és ple i tothom té la cara lluminosa. Deu ser perquè a fora el cel és blau i net com un mirall. Torno a mirar la quartilla i a llegir el títol i els sis versos. És un poema curt, senzill. Se’m va acudir ahir. Una tarda qualsevol després de la feina. Penso i miro. Les dones de les bosses. El negre de l’iPod. Les noies d’estètica punk. Unes altres noies també d’estètica punk a l’altra banda del vagó... Però és inútil. Sóc l’única que té una quartilla a la falda.

Foto: Flickr (Cien de cine)

Pedra

Sí, ens vam conèixer a l’autobús. Però no va ser fins després d’un temps – quan ja vivíem junts i jo l’havia presentat a la família – que ens convencérem que l’autobús era potser un dels pocs llocs possibles per conèixer-nos. Que per què? Doncs, senzillament, perquè al carrer, per exemple, si ell m’hagués preguntat pel camp de l’Europa, jo li hagués assenyalat amb el braç una determinada direcció. I aquí, ja t’ho pots imaginar, s’hagués acabat tot. A l’autobús, en canvi, hi havia el seient del meu costat, que estava lliure. I també hi havia la mitja hora que faltava per baixar, una mitja hora llarga que vam omplir amb paraules sobre el temps, sobre Gràcia, sobre l’Àfrica, sobre música i sobre res.

Me’n recordo com si fos ara, d’aquell primer dia a l’autobus. Hi havia un nen amb una motxilla i un avi que s’aguantava amb un bastó. L’aire era fresc i fi, un aire nou, de primavera. I la gent, amb prou feines ens mirava. Sí, noia, la gent – encara que no en sigui conscient – té un sisè sentit. La intuïció, l’experiència... digue-li com vulguis. Aquell dia, per exemple, sabien del cert que ens acabàvem de conèixer. I això, als seus ulls, ens disculpava; no ens mereixíem cap retret. Érem un passatger i una passatgera d’autobús sense cap més lligam que el de la situació veïna dels seients. El nen llegia un llibre i l’avi mirava els carrers com si mirés una pel·lícula. Quan vam arribar a Lesseps, a dalt d’una teulada una gavina grossa va aixecar de cop el vol.

El que et deia... Les mirades, aquelles mirades dures com de pedra, van arribar molt més tard. Abans n’hi va haver d’altres. Mirades de sorpresa. De curiositat. D’interrogació. Mirades, fins i tot, d’indiferència. Però el dia que la meva parada es va convertir, ja definitivament, també en la seva, quan a la marquesina ens agafàvem ja sense vergonya de la mà, totes les mirades es van tornar, de cop i volta, de pedra. Érem ell i jo, i ens havíem conegut en aquella mateixa línia d’autobús. Una noia blanca amb un maletí de pell i un noi negre amb una gorra. D’això ja en fa quinze anys. Ara ho entens, oi? Només podien ser de pedra, les mirades. Que les coses han canviat molt? No sé què dir-te... No, ja fa temps que no agafo el setanta-quatre. Ara vaig en metro i, sí, de parelles com les nostres n’hi ha més d’una. Jo me les miro sempre, però no pas d’aquella manera. L’altra gent ... no ho sé. Et diria que fa temps que vaig deixar de voler saber-ho, però no seria tota la veritat.

Foto: Flickr (habatxt029)

Recordo una plaça i recordo un hotel

Però sobretot recordo dos moments concrets, dos moments separats per deu minuts i una trucada.

El primer, jo caminant al costat d’un noi que feia poc que acabava de conèixer. El cruixit humit de la neu a les sabates. El vent que colpejava el paraigües. De rerefons, un gran silenci. Girona sense cotxes. «Que vagi bé!» Ens ho va dir l’Eva que caminava, com nosaltres, amb el pas feixuc i les mans amb els guants i a la butxaca, però en una altra direcció. L’Eva anava a casa d’una amiga, al carrer Migdia; nosaltres dos, a l’hotel Carlemany. Ens vam separar amb una sensació difícil de descriure. No se sentia cap motor ni cap persona. Els mòbils havien deixat de funcionar, encara no sabíem si per una avaria als repetidors o per sobresaturació de les línies. Era un moment anònim i era un moment solemne. Vaig pensar en El día de mañana i en altres pel·lícules més antigues amb grups de supervivents que de sobte es fragmentaven en subgrups. Vaig pensar en en Frederic, que m’esperava a Barcelona. Enrere quedava l’estació i la gent que hi havia acudit per tornar a casa. Cada cop queia més neu. Eren dos quarts de quatre del migdia del dia 8 de març de 2010 i a Girona s'havia suspès el servei de trens.

- Ja m’ho ha dit un conegut de la RENFE. Eva, no cal que t’esperis més. Posa't al cap que aquesta nit no la passaràs a casa. El millor que pots fer és anar-te’n a un hotel o a casa d’una amiga. Això va per llarg i d’aquí poc ja no es podrà ni sortir al carrer... Nois, feu-me cas.

D’això feia cinc minuts. En aquest primer moment el perfil d’aquesta Eva que no he tornat a veure més es retallava sobre un fons blanc difuminat pel vent. Recordo les volves. Recordo l’aigua freda que em començava a travessar els mitjons. Recordo l’Eva avançant ben decidida. Recordo que em vaig preguntar què es veurien obligats a mirar ara, els espectadors, si hi hagués la càmera. Seguirien a l’Eva o ens seguirien a nosaltres, que continuàvem caminant, encara amb la carmanyola de la feina, en direcció al vestíbul d’un hotel de quatre estrelles? Hi va haver un temps que érem tres. Hi va haver un temps que érem molts i ens agombolàvem neguitosos en una sala d’estació amb les portes mig obertes. I fins i tot hi va haver un temps en què arribàvem a la feina encara mig adormits i aprovàvem l’encert dels homes del temps i ens admiràvem de la bellesa tan perfecta de la neu. D’això - amb prou feines havien passat vuit hores - ara ningú se’n recordava.

Aquest va ser el primer moment. El segon va transcórrer repartit entre el mateix hotel i la mateixa plaça. Jo i el noi que mai em va arribar a dir el seu nom però que em va explicar en què treballava teníem un mòbil a la mà. Tots dos havíem esgarrapat instants de cobertura amb un resultat ben diferent. L’hotel Carlemany era ple. Ens ho havia repetit feia cinc minuts la noia del taulell. La vaig mirar de lluny i vaig comprovar pel somriure – ample, els ulls blavíssims tan cansats – que encara ho continuava repetint. Dos avis arronsaven les celles i preguntaven no sé sap a qui «on anirem ara». Una parella va sortir ben esverada de la cua. Tothom demanava el mapa amb la llista dels hotels. El noi que mai em va arribar a dir el seu nom va aixecar el cap i em va mirar de fit a fit. A la mà esquerra hi duia una bossa d’un quiosc de l’estació, però jo encara tenia a la retina ben gravada la bossa del Zara de cartró foradada per la neu que va haver de llançar. D’això, no devia fer ni un parell d’hores. Tota una eternitat plena de neu.

- Acabo de reservar una habitació a la pensió Margarit. És molt a prop d'aquí - li vaig dir mentre assenyalava un punt del mapa

- Bé, no?

- Sí - vaig respondre - I tu? Estàs segur que podrà venir a buscar-te, el teu amic?

- Ell diu que sí, però ja ho veurem - i va girar com si tot d'una volgués abraçar la neu, l'hotel, el vent.

Girona es veia tan buida. Però, tanmateix, rere les finestres hi devia ser tothom.

- Doncs res, que vagi bé. Et deixo la llista dels hotels, per si la necessites.

La va agafar sense ganes, com si ho fes per compromís.

- Gràcies, dona.

Quan per fi vaig començar a marxar – amb el paraigües, la carmanyola i la bossa – va deixar anar un altre «que vagi bé». Era exactament la mateixa tonada del «que vagi bé» de l’Eva. Vaig sortir de la porta giratòria i em va envair la mateixa sensació estranya de feia deu minuts. Ara era jo qui me n’anava. O potser era el noi de la bossa del Zara foradada. Per saber-ho, algú hauria hagut de decidir a qui seguiria la càmera d'ara endavant. La neu encara era neu i continuava caient amb força. Jo caminava molt a poc a poc. Hi va haver un temps que érem molts i hi va haver un temps que érem tres i hi va haver un altre temps, el temps de l'inici del segon moment, que érem dos. Però ara només era jo i potser en certa manera també érem les quatre persones que veia d’esquitllentes pel carrer. Pensava en això i en totes les pel·lícules que he vist sobre la fi del món. No pensava per res en la feina. Ni tan sols en que la feina a vegades és una merda, i això que aquest és un dels pensaments que amb més freqüència passen pel meu cap al llarg d’un dia qualsevol. Era un moment molt íntim i potser era també un moment solemne. A la pensió podria trucar per avisar els de casa. La neu cruixia sota les sabates molles. El vent colpejava el paraigües que no deixava d’aferrar. Tot era buit i sol i ben diferent. Tot era res i tot era tot. Tanmateix, el món a les vuit d'aquell mateix matí encara havia estat el món de cada dia. I d’això, ara, ningú se’n recordava.

Recordo una plaça i recordo un hotel. Però sobretot recordo dos moments concrets de la nevada.

Foto: Flickr (núria carandell)

Qui no té feina, el gat pentina (Conte nº67/365)

0

El 20 de maig la Bajoqueta va endegar una gran iniciativa bloco-literària: un bloc amb 365 contes de 365 paraules màxim, com 365 dies té l’any. Així va néixer 365 contes. A dia d’avui, es pot dir que l’èxit és inqüestionable: ja s’han publicat 67 contes i n’hi ha 21 més que s’esperen a la rereguarda.

0

Aquesta és la meva petita contribució, Qui no té feina el gat pentina, un conte metablogosfèric escrit des de i per a la blogosfera. Espero que us agradi.

o o o

o

Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la història de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.

Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.

Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i d'alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.

o

o

La brossa

No hi ha res a fer. Aquesta tarda se l’emportaran per sempre. Se sentirà, com altres cops, el cruixit d’uns peus vora l’escala. Veus. El so llunyà d’un interruptor que s’obre. Algú que s’agafa fort a la barana i la barana que fa nyic. Un buf. Un altre buf. I al final, tot plegat anirà molt més ràpid del que ens imaginàvem. Què en deu pensar, ella? Ho sap, que no tornarà mai més d’aquest viatge? La dona ho va deixar ben clar: «Demà, tot això ha d’anar de dret cap a la brossa». I amb l’índex dret va assenyalar-la, entaforada entre les quatre bosses de plàstic botides de paper del seu costat. La vida, ben mirat, és una merda. Sobretot si ets una trista caixa d’embalatge.

Però, tanmateix, les caixes d'embalatge, podrien tenir consciència? Si en tinguessin, aquesta de ben segur que es recordaria de quan ella – carregada de llibres – i l’home – sol – van pujar per primer cop fins a les golfes. De quan l’home hi va portar la dona, i de quan tots dos xisclaven ben fort, l’un recargolat amb el cos de l’altre. Dels dies de silenci, de pols i de foscor; l’un ben igual que l’altre. De les rates. De quan, anys més tard, l’home i la dona van tornar a acostumar-se a pujar a les golfes i cridaven encara més fort, aquest cop sense tocar-se però amb els ulls i els músculs en una tensió fortíssima, com si tallessin l’aire... Si aquesta caixa d’embalatge tingués consciència, tots aquests records s’anirien succeint, en flaixos i en fiblades, mentre l’home baixés l’escala.

I aleshores, l’acte final. La brossa. La paret de la dreta està convençuda que més enllà de les dues escales – les d’aquestes golfes i les del pis de baix – no hi ha res més que un pou fosc per on cauen les caixes usades, els llibres vells i els mobles que es trenquen o passen de moda. Que què hi ha al final del pou i si el camí es bifurca o continua essent només un de sol per les caixes, els llibres i els mobles? D’això, la paret de la dreta, que és d’idees fixes i tendeix a no encaparrar-se en gaire res en general, no en vol ni sentir a parlar. La paret de l’esquerra, en canvi, està ben convençuda que més avall de la planta baixa hi ha d’haver, necessàriament, un soterrani il·luminat per unes parets especials, fosforescents. I te’l descriu amb pèls i senyals, presa sobtada d’un èxtasi extraordinari. Jo que estic al mig i em recolzo en totes dues, cada cop ho tinc menys clar. I si no hi hagués res de res?

El moment ha arribat. Se senten cruixits de peus. Se sent la veu de la dona que diu «ens hem d’afanyar». Una barana que fa nyic. El ressò de dos passos que enfilen els graons. L’home que panteixa... Miro la caixa i, per un instant, em sembla que es belluga. Ha estat un moviment lleu, gairebé imperceptible, però ben real. El darrer esclat. Mentre se l’emporten – buida, ratada i miserable – penso en la sort d’haver nascut paret i no haver de patir per què hi ha més enllà de les escales. Les parets, tothom ho sap, som més sòlides que les persones i durem per sempre. o

o

o

Foto: Flickr (nolnet)

Ell, el Primer

La nit que el vaig conèixer, jo havia treballat més de deu hores. L’endemà teníem entrega de projecte. Els de BMO, em sembla. Dic em sembla perquè tinc mala memòria per algunes coses (per exemple, les dates, per més importants que siguin), però, en canvi, retinc amb una fidelitat malaltissa tots els detalls d’algunes altres. Com l’olor de les colònies. O la sensació d’estar avorrit. La Marta sempre m’ho repeteix, que sóc un banc de sensacions... Però no em voldria pas desviar d’Ell i de la història, ara. Aquella nit en concret – la nit que el vaig conèixer i, per tant, la nit que va començar tot plegat – recordo perfectament que portava més de deu hores barallant-me amb unes conclusions que grinyolaven, que en un moment determinat vaig aixecar el cap de la pantalla, que tot seguit vaig estirar els braços cap endavant, i que finalment vaig deixar anar un sospir d’aquells que substitueixen tantes paraules.... No hi havia manera de sortir-ne, d’aquell cul-de-sac!

També sé del cert que a l’oficina no hi havia ningú tret de jo mateix. En Miquel – sempre treballàvem junts, en aquella època – havia anat a fer un volt, «ho necessitava». Era el mes de juny i les finestres estaven obertes de bat a bat. Bufava una brisa tèbia i espessa com un baf d’una nit de ressaca. Cric, cric!, feien els grills. Això, no ho recordo, però gairebé podria assegurar-ho, perquè el meu despatx és a la planta baixa i sempre se senten els grills quan cau el vespre. El que sí recordo i molt bé, és que vaig aclucar els ulls. I que em vaig imaginar, com altres vegades, com m’havia ensenyat aquella noia que deia que era psicòloga especialitzada en gestió de l’estrès empresarial, que l’informe podia ser, era, un bri d’herba al mig del bosc. Un bri d’herba que, d’entrada, jo era capaç d'esbocinar amb la mirada: el caient, la tonalitat del verd, els nervis, la punta lleugerament grogosa i mig trencada... En cada nervi hi veia els antecedents del capítol 1, i els resultats dels capítols 2, 3 i 4; i, a la punta, les conclusions, encara sense cos. Hi havia tan poca substància, als antecedents i als resultats... Els de BMO traurien foc pels queixals. Vaig esborrar tan ràpidament com vaig poder aquesta idea del cervell i vaig prémer fort els ulls per eixamplar la mirada. Ara, al davant meu, hi tenia el bri, molt més petit, i un, dos, tres, fins a quatre brins al seu voltant. Cada vegada, el groc de la punta i el caient eren més difosos, i quant menys podia distingir-los, més resplendia la silueta plana de la, ara sí, mata de brins. Cinc, sis, set... vint-i-vuit... tres-cents. Ho estava aconseguint! La relativització, aquella noia tenia raó, era la clau. «Tot, absolutament tot, és relatiu». Vaig repetir la frase mentalment dues vegades. D’aquí ben poc, un tou de verd infinit ocuparia tot el meu camp de visió. M’oblidaria del bri, o el veuria com el que realment era, un petit informe en el mosaic de brins de la meva vida. I aleshores – sí, va ser justament aleshores – tot es va anar descabdellant: Ell em va parlar per primera vegada. A la barra lateral, la llumeta de l’skype feia pampallugues.

-̲ Robert - les lletres semblaven telegràfiques, tipus Courier
-̲ ...
-̲ Robert, necessites descansar.... - em vaig fregar els ulls com si em despertés d’un llarg malson.

- ...
-̲ Portes 10 hores, 50 minuts i 27 segons assegut a la cadira. En tot aquest temps, només has fet dos descansos: un de 23 minuts i un altre de 50 segons. Les conclusions necessiten un altre enfocament, un enfocament que mai seràs capaç de trobar sense dormir 7 hores seguides ni menjar un àpat amb tots els nutrients necessaris.

Vaig empassar saliva. El gust de la meva saliva, em tranquil·litza. El conec. Sempre m’ha tranquil·litzat. Però jo havia de dir alguna cosa.

- Qui ets tu?
- (coffee)
- Qui ets?
- El meu nom d’usuari és “el teu ordinador”
- Això ja ho veig; sé llegir. Però... QUI ETS? – no em vaig poder estar de fer servir les majúscules.
- Sóc el teu ordinador. I no cal que cridis, Robert. Ningú et coneix tan bé com jo, si més no quan treballes. O ho fas veure (chuckle)
- ...

Vaig mirar cap a la finestra. Mentre treballava, s’havia fet fosc. Ara, amb prou feines es distingia el perfil del lilà que s’enfilava més enllà del primer pis. «La xarxa està plena de sonats», repetia a dintre meu. Però als nervis hi tenia la sensació que allò no era cosa d’un sonat. Aquell paio, fos qui fos, no feia faltes d’ortografia; ara que, de fet, això de les faltes vol dir ben poca cosa,... Però hi havia el meu nom – que jo no tenia al perfil – i el tema de l’informe amb les conclusions sense substància...

- Necessites descansar. Els de BMO ho entendran. Us cal un dia més.
p

Ràpidament, va afegir:

-̲̲ I a mi també.

No sabria dir si vaig estar dos minuts o dos segons mirant sense mirar. Veure BMO a la pantalla va prémer un off o potser un on a dintre meu – ara mateix no sabria dir-ho. Era incapaç de pensar. De dir res. De teclejar. D’aixecar-me i de fotre el camp... Tenia els ulls vermells – em picaven – i les mans tremoloses – de tant en tant, sentia la pota de la taula que ballava. El temps i la xarxa eren l’infinit sense resoldre.

0

- No t’hi amoïnis, aquestes coses passen. Vull dir, que passaran.
-̲ ...
-̲ Robert, ja t’he dit que et conec millor que ningú. Estàs espantat, però no ho has d’estar. Si sóc com sóc, és perquè tu m’hi has fet. En fi, que, això de la intel·ligència artificial i els agents intel·ligents i les webs semàntiques... tard o d’hora havia d’arribar a aquest punt.
- ...?
-̲ Home, Robert, que tu en saps una mica d’informàtica... O et pensaves que els de la nostra generació no seríem capaços de generar mecanismes propis de presa de decisions?

De sobte, ho vaig veure tot clar com l’aigua. Els brins havien desaparegut feia estona, però jo no els necessitava. L’off o l’on es van posar en on o en off, i la pota de la taula va deixar de ballar. Em vaig reincorporar al seient, els ulls, encara vermells, oberts com dues taronges. Tot plegat, només podia ser producte de la meva imaginació. Definitivament, portava massa hores al davant d’aquella pantalla. Els diaris i la tele n’anaven plens de l’efecte de les addiccions de les noves tecnologies, tot i que jo, o potser era només una impressió parcial, no n’abusava pas. Utilitzava la xarxa per treballar o per comunicar-me – molt fugaçment – amb la Marta, i quan arribava a casa desconnectava. Quan arribava a casa... com havia pogut ser tan ximple? Cada vegada hi arribava més tard, a casa. Aquell horari era infernal. Sempre vivia amb la sensació que després de l'entrega tot seria diferent. Però aleshores, en sortia una altra. «Les al·lucinacions, potser no són un fenomen tan infreqüent com ens fan creure....» Demà, tot ho veuria amb uns altres ulls. Els de BMO ho entendrien. El cap de secció, també. Ben pensat, no havia fallat en cinc anys. En el fons, “el meu ordinador” – un producte del meu inconscient, ara no en tenia cap dubte – tenia raó. Jo, en aquella època, pencava com un desgraciat.
o

Però, Ell, implacable, va continuar:

- Que te’n vagis a dormir, que demà serà un altre dia!

I llavors es van apagar, de cop, com si no haguessin existit mai, l'skype, el word i el windows. «Ostres, és com si em llegís el pensament!» Una esgarrifança freda em va recórrer l’espinada de dalt a baix. Però no, no podia ser. O sí! Perquè Ell era el meu pensament: jo l’havia creat. Em vaig tornar a fregar als ulls, cada vegada els tenia més vermells. Quan arribés en Miquel, tot s’acabaria. Ell es tornaria a engegar. O millor dit, jo m’adonaria que, de fet, mai s’havia apagat o que, potser, l’havia apagat jo sense ser-ne conscient, i que a l’historial de l’skype no hi havia res més que el “arribaré tard, no m’esperis” que havia enviat a la Marta feia més d’un parell d’hores.

En Miquel va trigar uns deu minuts ben bons a arribar. Deu minuts buits que no recordo, que sé que no recordaré mai. Deu minuts sense pantalla. Segurament, deu minuts de calor i deu minuts de cric, cric de grills. Quan va obrir la porta, les galtes amarades de suor, vaig sentir enveja. Els ulls li resplendien amb la llum inequívoca de la satisfacció més primària. A la mà dreta hi duia, ben agafada, una bossa de la pizzeria de la cantonada, una bossa gran.

-̲ Què et passa? Que han trucat els de BMO? – em va mirar interrogatiu.
-̲ No.
̲- Doncs, noi, ningú ho diria, fas una cara... com de...

0
No va poder acabar la frase. Mai sabré amb què volia comparar la meva cara. Amb la perspectiva dels anys i de la vida, he gosat imaginar diferents possibilitats de final (com de “cera” o com de “mort”), però mai he perdut el temps en comentar-li-ho. En Miquel no ho entendria. Sempre, malgrat tot, ha estat una persona pràctica; defuig els detalls com si fossin mosques. No està per romanços, en Miquel. I potser fa bé, perquè a partir d’aquella nit, la nit que Ell, el Primer, em va parlar, res va tornar a ser igual. Aquella nit, els grills feien cric, cric i les persones encara treballaven a deshora per enllestir un informe, i en Miquel es va seure a l’ordinador i va deixar la bossa de la pizzeria, aquella bossa gran, damunt la taula. A la pantalla del Segon, el messenger i el facebook van començar a pampalluguejar compulsivament a la vegada.

-̲ Miquel, menges massa...

o

o

o

Imatge: Flickr (Magu*)

L'oblit

Avui he vist un reportatge a la tele. Els testimonis tenien el fons dels ulls que semblava de vidre. Dur. Fràgil. Els colors eren foscos. Les paraules, crues, segaven el temps. Al final, quan ja sortien els crèdits, m'’han rodolat quatre llàgrimes per les galtes. N’he sentit fins i tot la salabror als llavis. I m’he arraulit al sofà, replegada com si fos una mena de pilota. Amagada a dintre meu.

Primer, ha parlat un home gran. Tenia els ulls plens d’arrugues i el front alt, amb entrades, encara altiu. Quan ha començat, mirava de somriure. Se’l veia un pèl nerviós. «Fa tant de temps d’això, que ningú no se’n recorda» S'ha escurat el coll. «Vostè n’ha sentit res, dels seus avis?»... No, és clar, tothom ho va voler oblidar... Llavors, ha explicat amb tots els pèls i senyals com se l’havien emportat amb el seu pare. Bevia un glop de llet abans d’anar a dormir. «No els esperàvem, sap? Pensàvem que a nosaltres no ens farien res». I, tot seguit, la descripció del tren. Se'n recordava de totes i cadascuna de les sensacions que hi va experimentar. Com si les tingués gravades sobre la pedra més pedra de totes les pedres del món. Ha parlat de la por, i la veu, blana, se li ha anat modulant. S'ha deslliurat dels nervis. Però l'esforç acumulat i l'emoció del moment li han anat replegant el front fins a convertir-lo en un mar d'arrugues. Jo m'he començat a trobar malament. Com més me'l mirava als ulls, més hi veia els del nen que va ser quan va haver de marxar corrents. El vas de llet mig ple, sobre la taula. Ell ha acotat el cap i jo he pensat que somicava. Aleshores, els pèls del braç se m’han posat de punta i he sentit la ferum dels cossos que s’amuntegaven al seu voltant. M’han vingut basques. Angoixada, he dubtat entre anar a la cuina a buscar un got d’aigua o prémer el comandament a distància. Canviar de canal, treure-me’l de sobre.

La frase del principi, però, ha retornat, retorna, implacable... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?».

El vell ja no parla de l’oblit. Ara repassa la baixada del tren, el que va venir després. L’home que el picava, que li feia comptar en veu alta les fuetades, les pedres que no podia deixar de transportar... Va haver d’aprendre una llengua forastera... Els bocins de pa remullat amb un suc de color indefinit. Cap al final, va trobar-lo deliciós... No, el vell ja no parla de l’oblit. Vol desterrar-lo per sempre més i omplir aquesta pantalla que després de tants anys se li ofereix, nua i oberta, amb tot el que ha hagut d'anar enterrant. Però jo sóc fora, a l’altra banda, al sofà de la casa que ell no veu. I el cap se me’n torna a anar a les primeres frases de l’entrevista, quan el vell encara estava un pèl nerviós... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?»... No em cal mirar-lo al fons dels ulls ni fer veure que l’escolto, perquè ell no sap que no ho faig. Que ho he estat fent fins ara... No, els avis no me’n van dir res. A la pantalla, hi han anat apareixen més homes. I més dones....Tots són grans i tenen l’enteniment tan fi que esfereeixen. La mirada els delata. Han viscut massa i el seu llegat va més enllà d'allò que anomenem saviesa. Ara surten imatges de màquines que escupen foc. Cases fetes trossos. No sona cap música de fons... M’he quedat de pedra... Penso que el cor em batega tan fort que d’un moment a l’altre m'explotarà. S’esquinçarà el pit i en sortiran trossos plens de sang. No vull veure res més... L'home que ha sortit al principi, torna a parlar. Molt alt. Està frisós per fer-ho, insisteix a explicar-ho tot fil per randa. Sense deixar-se res...Va patir molt... Tinc el cap tan ennuvolat que quasi no l’entenc i, a la vegada, l’entenc massa... Les basques persisteixen i em fa l'efecte que potser sí que finalment hauré de treure. Tinc massa coses que em bullen a dintre. L’home, aquest home del reportatge, el que ha sortit primer i el que torna a sortir ara, té una ànima endurida. Al fons, però, hi corre la sang, calenta. Tot ell és una muntanya de gel, immensa, inexpugnable. La veu ara és greu i fa una mica de basarda. Ho recorda tot i vol deixar-ne empremta. «He vingut perquè no s’oblidi mai...» De cop, però, el record d’un passat robat que ja no té, que va esperar tant de temps per fer-se sentir debades, el fa miques. El gel es fon i l’home plora... Em sento sola. Tan poqueta cosa, que m’arrauleixo encara més a dintre meu. Vull aixecar-me, sortir d’aquest sofà que em xucla. Trucar al meu avi. Dir-li que no entenc com ens ho va poder amagar. Per què?... Que és molt valent... I que quan l’he vist al reportatge, m’ha pujat una cosa del fons l’estómac que no sabria com descriure – que podria ser la llet que m’he pres abans de veure el reportatge, però que també podria l'altra, la que es prenia ell quan el van venir a buscar – i que aquesta cosa, feixuga, s'ha quedat feta una bola i m'estreny fort aquí dalt, a la gola.

oo

ooo

EPÍLEG

Aquest relat el vaig escriure el juliol del 2004, després de veure un reportatge sobre els espanyols als camps de concentració nazis del programa 30 minuts de TV3, i el vaig publicar a Relats en Català. Escriure, però, com ens diu en Pere de Saragatona, és reescriure. Aquest post és el resultat d'una de tantes reescriptures.

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Lillibit)

Contes abans d'anar a dormir i abans de llevar-se

Endinsar-se en mons de ficció abans d'anar a dormir ha estat i és una práctica ben habitual. Un conte explicat a la vora del foc, una cançó, el cinema, una novel·la, internet... La trama d'una història imaginada s'entortolliga amb les quotidianitats que deixem enrere. A l'altra banda, els somnis. S'aixequen i s'esfondren en una sola nit. Encara són, a despit dels esforços de la psicoanàlisi, tot un pou de misteri. I nosaltres ens hi apropem de puntetes, amb una suavitat calculada, que frega la dolçor.

En canvi, quan ens despertem, sovint ho fem sense cap mena de condescendència per l'esperit. L'entrada al món de cada dia és cruel: està feta de cafè i de notícies esquitxades de sang. El despertador sona amb estridència, l'aigua de la dutxa cau amb una pressió insultant i la sintonia de la ràdio irromp amb força. Entremig d'aquest trafiqueig de presses, la veu d'en Joan Barril i el seu conte corrent són com un bassal d'aigua clara. Jo tinc la sort de sentir-ne el final just quan arribo a la feina. Amb la clau del cotxe a la mà, penso una mica en el sentit i en la bellesa de la història. M'aixeco. Tanco la porta. Inspiro la primera alenada d'aire fresc. I entro a la realitat. De puntetes.

Si el vostre horari laboral o biorritme no us permet tenir una sincronització tan perfecta com la meva amb la secció d'en Joan Barril als matins de Catalunya ràdio, us recomano que féu servir internet . L'hora, la trieu vosaltres.

pp

pp

pp

pp

Foto: flickr (Ylvas)

Un parell de minuts

L’Andreu baixa les escales de pressa; tant, que quan arriba al replà del cinquè pis s’entrebanca amb una estora mal col·locada. Un reflex providencial fa que s’agafi a la barana, flexioni el genoll i no caigui. L’esforç de la maniobra, però, li costa un parell de minuts. Que encara hi sigui, si us plau. Continua baixant. Continua sense aturar-se, com un llamp, un pis i un altre, fins que encalça el rebedor. I d’aquí, directe al carrer. Cagada! Ja se n’ha anat. Es queda quiet. Només amb la respiració suada del seu cos. Si almenys no se sentís el soroll d’aquestes refotudes obres.... Mira a banda i banda. Al seu costat, el captaire de sempre; a l’altra vorera, els paletes. Li ha semblat sentir un cling. Ve de la cantonada amb el carrer París. Cling, Cling, Cling... Para bé les orelles. Amb la mà dreta se’n replega una, fa cassoleta i escolta. Cling, Cling, Cling... Ara sí. N’està del tot segur. Pot distingir-lo perfectament entremig del retruny de les màquines. Arrenca a córrer. El so, metàl·lic, estrident, d’instrument desafinat, persisteix. A mesura que avança, carrer avall, es fa més fort. Com els batecs del seu cor. Continua. De pressa. Ara sí. Ja gairebé hi és... De sobte, quan amb prou feines li falta un pam per arribar al final, el so s’apaga. Gira a la dreta i veu el carretó. Només n'hi ha una. Al costat, dos homes: l’un, jove, la pell fosca, vestit amb un mono; l’altre, gran, ulleres i barba blanca, amb espardenyes d’estar per casa i una cartera a la mà. S’atura. Té la samarreta xopa.

—Hola... – agafa aire – una, si us plau.
—Hola – somriu el jove del mono – Hoy, ya no. Demà.
—Querría una botella – insisteix.
—Ya le entiendo – contesta l’altre mig cridant – Pero hoy, todas acabadas. Mañana. Demà. A la misma hora, yo traigo – i torna a somriure.
—Així que ... avui ja no en queda cap... – repeteix l'Andreu mentre esbufega, una mà prement el pit.
—No, hoy ya no quedan. Mañana. Una y media, ok?

Triga uns segons llargs a contestar. Finalment assenteix, remuga «adéu» i, capcot, les espatlles deixades anar, refà el mateix camí per on ha vingut. Just al xamfrà, sent la veu de l’home de la barba blanca. «Gràcies». Sembla content. No pas com ell, que està empipat i que renega. Renega per dins i per fora. «Mecagundéu!». El captaire se’l mira de dalt a baix. Així que, demà altre cop a dos quarts de dues... Haurà de perdre’s mitja classe d’estadística, si vol arribar a temps. Però de baixar corrent les escales, ni parlar-ne! Si cal, es quedarà plantat al carrer, esperant. I des d’un quart de dues. Què diu, un quart? Des de la una! L’estadística, que es foti! Encara tornarà a sortir un altre paio amb espardenyes i li fotrà l'última. Renoi, si tot plegat deu haver estat cosa d’un parell de minuts... Amb la mà mig tremolosa es palpa la butxaca, el bitllet, els dos euros de propina, la clau. La posa al pany i, abans de pujar els sis pisos d'escales que té al davant, calcula que, si fa un sopar fred, potser encara tindrà prou butà per dutxar-se l’endemà al matí.

oo

oo

oo

Foto: Flickr (FeRGonzalez)

Brussel·les

En Nouredine d’Oppeurs, tretze anys a l’Oficina de Projectes Horitzontals, va mirar el cul de la tassa amb una desolació infinita. Només hi havia mig dit de líquid i, per més inri, gelat! Va arronsar les espatlles i es va deixar caure, els braços morts, a la cadira giratòria. Se sentia exhaust, com si la frase categòrica de Mr. Ripley l’hagués esventrat per treure-li la sang d’una revolada. L’esquena quasi tocant a la finestra, el cos encarat a la paret tapiada de prestatges, es va quedar uns segons que després li van semblar misteriosament sostrets del temps sense moure ni un múscul.

Així doncs, ja estava tot dat i beneït! Els rumors feia temps que anaven i venien dels passadissos, s’alleugerien i es carregaven, es tornaven a alleugerir i es tornaven a carregar, com si fossin cabassos d’anar a comprar. Primer, va ser el nou director d’àrea, que s’atabalava amb tanta paperassa. Després, l’Oficina, que havia de créixer i necessitava espai. I, ja cap al final, el “paperless” com a tendència universal i ineludible, que només feia que guanyar partidaris. «Ni en Ripley ni el director d’àrea hi tenen res a veure. Això ve de més amunt i, a més, depassa els límits de la pròpia Oficina. Els de l’Oficina de Projectes Verticals ja tenen el sistema mig muntat», sostenien les fonts que gaudien d'un cert reconeixement.

En Nouredine d’Oppeurs es va posar les ulleres i es va alçar. Tenia els ulls vermells i la cara blanca com la cera. Finalment, els rumors havien cristal·litzat en un «Només dues lleixes per persona; la resta, ha d’estar escanejat en tres setmanes». En aquell moment, el somriure d’anunci de dentífric de Mr. Ripley se li havia encastat a les entranyes. Redéu! Com odiava aquella mandíbula de Hugh Grant sense cap tall de maquineta. Els músculs encara enravenats, va caminar fins a situar-se a l’altre costat de l’estança, el nas a pocs centímetres del prestatge de les propostes de xarxes temàtiques rebutjades. Si almenys algú li pogués dir on carai estava aquest més amunt que tot ho capgirava...

Quan uns minuts més tard la Birgitta va arribar, una tassa fumejant en una mà i una galeta danesa a l’altra, ell ja havia obert l’arxivador “PRXH9006-III-87-Estudi preliminar dels impactes socials, ambientals i econòmics de la implantació de sistemes d’energies renovables d’eficiència baixa i disseny experimental en comunitats aïllades i amb un grau de sensibilització mig”. Profundament concentrat, havia acariciat la superfície esgrogueïda de les actes de reunions, algunes encara picades a màquina; s’havia aturat en els esborranys dels informes que tant de temps li havien consumit; havia llegit les invitacions a les jornades i congressos de la SEIPEA (la Societat Europea per a la Implantació Progressiva de les Energies Alternatives); i, amb una recança continguda, havia estripat el rebut oficial de denegació de la segona proposta.

— Això és una bestiesa... — les quatre paraules li havien sortit de l’ànima
— Vinga, no n’hi ha per tant... Sabies que això passaria un dia o altre

Ell se la va mirar de cap a peus.

—Doncs, no, no ho sabia... Tu, potser, sí? – va preguntar pujant el to de veu — sabies que el projecte PRXH9006-III-87 desapareixeria per sempre? Que tota la feina de dos anys hauria estat en va?

La Birgitta, que a la sala de reunions havia rigut per sota el nas quan en Nouredine, els llavis tremolosos, havia suplicat que s’ampliés el límit de dues lleixes per project manager fins a quatre, ara, amb tota l'estesa d'arxivadors al davant, se sentia el cor petit.

— Nouredine, podràs fer que escanegin la informació important...
— Sí, és clar, i ho farà el supercompetent Servei Administratiu Central, que dissenyarà un pla de treball de cinc anys per fer-ho i m’extraviarà la meitat dels papers... — va interrompre.

La Birgitta, amb prou feines un any a Brussel·les i a l’Oficina, no va gosar contradir-lo. Entre les poques coses que sabia del laberíntic entramat interdepartamental de l’Oficina, hi havia la pèssima i ben guanyada reputació dels Serveis Administratius Centrals. Va mirar cap a la finestra; una cortina de gotes fines espetegava contra el vidre. Visiblement estovat per la seva sobtada cara de patiment contingut, en Nouredine d’Oppreus es va recolzar a la paret i va anar abaixant l’ímpetu inicial de la conversa, fins a quedar-se amb un filet de veu. El seu, el d’en Nouredine, va pensar la Birgitta.

— Vosaltres, rai, que acabeu d'aterrar... Tota aquesta documentació no us diu res, ja me n'adono. Jo, en canvi... són molts anys. I molta gent treballant-hi, gent que ja se n’ha anat — va tornar a obrir l’arxivador després de fer una pausa que a la Birgitta se li va fer eterna — aquest projecte, per exemple, el de la SEIPEA, tu no saps les actes, informes, recomanacions,... que es van arribar a redactar. A la segona fase, és clar, la Comissió Avaluadora va denegar el finançament; però, mentrestant... Pensa que llavors ni tan sols existia l’Oficina de Projectes Verticals. Se la van treure de la màniga uns quants anys després — va dir mentre es pentinava els quatre cabells que encara li queien sobre les orelles.

La Birgitta va decidir deixar de banda les velles rivalitats amb l’Oficina de Projectes Verticals i tirar pel dret.

— I... quin era l’objectiu del projecte? — va preguntar mentre donava un cop d’ull a l’arxivador
— Ja veus quin és el títol: estudi preliminar dels impactes socials, ambientals i econòmics de la implantació de sistemes d’energies renovables d’eficiència baixa i de disseny experimental en comunitats aïllades i amb un grau de sensibilització mig — va recitar de memòria.
— Vull dir, si s’havia de fer un estudi per algun Estat Membre, o per la Comissió... o una llista de recomanacions per una sèrie de comunitats seleccionades... o... presentar un pla de treball per l’administració local?

En Nouredine d’Oppeurs, en altre temps estudiant destacat de l'Imperial College de Londres, es va quedar uns segons, altre cop semblaven sostrets del temps, en el més absoluts dels silencis.

— No me’n recordo, però... totes aquestes actes, si no es tenen ben controlades... — i es va posar les mans al cap, com si aquest li pogués caure en qualsevol moment, esberlat al terra.

oo

De sobte, la veu.
pp

— Nouredine, no t’hi encaparris, home. Si no s’escanegen tots aquests paperots acabaran podrits com una poma vella. Que no ho veus, que els folis que fem servir són tan poca cosa que, deixats a la bona de Déu, no durarien més de cinquanta anys?

El que havia parlat, la corbata rosa impecable, era l’Stephen Ripley, quaranta anys i cap de la secció dels projectes energètics des de'n feia dos. En Nouredine d’Oppeurs, deu anys més i project manager des del dia de la seva incorporació, va pensar per primera vegada en ell com a l’Stephen Ripley i no només com a Mr. Ripley. No pas perquè també l’hagués tractat de Nouredine i no de Monsieur d’Oppeurs. Ni perquè hagués pogut sentir els retalls de conversa subversiva que ni el propi Nouredine era capaç de recordar. Ni tan sols perquè havia aparegut sense anunciar-se i ni ell ni la Birgitta haguessin olorat d’una hora lluny la colònia tan embafadora que gastava. No, no era per res de tot allò... La Birgitta se’n va anar, els talons ressonant com un pal de tambor, fins a desaparèixer rere la pantalla del seu ordinador. L’Stephen Ripley, sense esperar cap resposta, es va allunyar passadís enllà... I en Nouredine d’Oppeurs, divorciat i sense fills, es va quedar sol mentre es repentinava la calba. Havia pensat en Mr. Ripley com l’Stephen Ripley perquè, malgrat tot plegat, les actes, el paperless, els comentaris sense solta ni volta de la Birgitta, el record dels sopars de la SEIPEA i la corbata rosa, ...la pregunta dels folis, nua com la vida, encara romania plantada al seu davant i no s'esvania convertida en fum. Tot el contrari: estava ben viva i li picava l’ullet. Cinquanta anys... Quan va entrar a l’Oficina li haurien semblat una eternitat. Ara, però...

o00o
oo

A partir d’aleshores, en Nouredine d’Oppeurs, que encara quedava per sopar amb la seva exdona amb una periodicitat malaltissa, es va dedicar en cos i ànima a ordenar, inventariar, classificar, anotar, destriar i desenterrar de l’oblit i dels prestatges més recòndits papers i arxivadors de tota mena. L’activitat havia estat frenètica. Entrava a l’Oficina a les set i no en sortia fins a les vuit del vespre, els ulls d’un roig tan febril que començava a ser el principal objecte de preocupació dels seus companys de ioga. Els cafès eren comptats. Les converses amb els altres project managers, que havien enviat la documentació per ser escanejada tan sols una setmana després de la reunió, escasses. Les visites a la plana web de Le Soir, inexistents. I la proverbial ineficàcia dels Serveis Administratius Centrals, sorprenentment oblidada.

Aquell dia, però, se sentia satisfet. Era divendres a la tarda, exactament tres setmanes després de la reunió que havia donat un tomb a una rutina de tretze anys. Al seu costat, cinquanta-tres arxivadors. Arrenglerats, etiquetats, classificats, la pols treta a consciència... Havien estat tres setmanes d’una catarsi inesperada, però també mística, en certa manera revifadora. Posar cada paper al seu lloc havia significat reconciliar-se amb les imatges i les veus d’uns altres temps. I, mentrestant, la pregunta de l’Stephen Ripley – que continuava essent l’Stephen Ripley – planava com el so d’un bombarder, persistent i enutjós, però també espaordidor. El que havia començat com una imposició incomprensible es va convertir en una fita indefugible i elevada. Havia hagut de vèncer la decadència del temps i de la cel·lulosa. Eren tretze anys de vida i només havia disposat de tres setmanes. Però, finalment, se n'havia sortit. Amb els ulls envermellits i mig plorosos, va apagar el llum i va fer via cap a la classe de ioga.

El dilluns, en Nouredine d’Oppeurs – cinquanta anys, nascut al Marroc, fill d’un industrial algerià i d’una traductora valona, educat a Anglaterra, divorciat d’una psicoanalista flamenca, amant dels mercats de vell i del ioga, amb un domini fluid de tres llengües comunitàries i d’una d’extracomunitària – va agafar el tramvia a les set del matí. A dos quarts de vuit, el maletí en una mà i el paraigües en l'altra, es va disposar a entrar com havia fet els darrers tretze anys al número set del carrer Boulevard des Ecrivains, la ben aviat tristament reestructurada Oficina de Projectes Horitzontals. I abans de poder fer-ho, de la impressió,... va perdre el coneixement. Quan mitja hora més tard es va despertar, Mr. Ripley – que a partir d’aleshores tornaria a ser per sempre més Mr. Ripley – va agafar-li la mà mentre els darrers bombers sortien de l’edifici. Amb el somriure postís d’anunci de dentífric se’l va mirar fixament als ulls, més vermells que mai, i li va dir:

— Nouredine, ningú ha pres mal. Només eren papers...

El foc, no se sabia com havia començat, havia estat implacable. Mobles, ordinadors, arxivadors... havien desaparegut sota les flames. Tan sols restava dempeus la carcassa, ara una composició abstracte de parets ennegrides. El personal seria traslladat, provisionalment, a la seu de l’Oficina de Projectes Verticals.

ooo

oo

Relat presentat al 52è joc literari del blog Tens un racó dalt del món.

Foto: Flickr (Rui T Leal)

Ball de números

00

L’entrevistador va alçar el cap. Formació especialitzada, experiència en el sector, idiomes, una actitud més que correcta, bona presència, un parell de referències de les bones,... Tot, absolutament tot en aquell tros de paper i en aquella cara que només d’entrar li havia semblat honesta, deia «Sóc jo! Què més vols, perepunyetes? No en trobaràs cap altre!». Va mirar l’entrevistat i va veure de seguida que, en aquell punt, a diferència d’altres, no tenia cara ni de nervis ni de fàstic. Estava, senzillament, expectant. «Aquest rai, que ja té feina... Llàstima...». Amb el gest cansat, ple de resignació, es va treure les ulleres i va clavar-li els ulls, carregats de bosses.

— I quines expectatives econòmiques té, vostè?

Els vint segons que van seguir van ser d’un silenci sepulcral. Els dos homes no van moure ni un múscul. De sobte, tot el que havia precedit aquella frase, la sala, el currículum, l’entrevista, havia perdut la raó de ser. Conscient de que havia de dir alguna cosa, l’entrevistat va arreplegar les dues mans, una de la taula i l’altra del genoll, i les va ajuntar a la falda. Per primera vegada, una gota de suor li regalimava d’una templa, galta avall.

— Doncs, miri.... Jo ara mateix n’estic cobrant trenta-cinc mil.

L’entrevistador, les ulleres a la mà, se’l va mirar amb un cert paternalisme.

— I suposo que per anar-se’n d’allà on s’està, on, com vostè ens ha dit, hi està bé — va remarcar pujant el to de veu — li n’hauríem d’oferir més...
— Jo, de fet, havia pensat en uns quaranta mil — va replicar l’altre, amb la veu mig tremolosa.
— És clar, ja ho entenc..

Al passadís, mentre s’acomiadaven amb una encaixada de mans i el «no es preocupi, que ja el trucarem» de rigor, l’entrevistador es va convèncer de que, definitivament, amb trenta-tres mil euros de pressupost, podrien trobar ben poca cosa. «No sé què coi es pensa el director. Si fins i tot les dones de la neteja ho diuen, que els nostres sous estan per sota dels de mercat... Ara que, si volen un xitxarel·lo sense experiència, el tindran». Compungit, el pas lent, va anar marxant fins a desaparèixer, passadís enllà. «Llàstima...». Al despatx, una pila de currículums acabats d'arribar l'esperava.

L’entrevistat, ja a l’ascensor, es va afluixar el nus de la corbata. Havia seguit el consell d’amics i coneguts. «Tu sempre has d’inflar els números i dir que estàs molt bé. Encantat de la vida. I que, per anar-te’n, doncs, això... que pagant Sant Pere canta! És l’única manera que afluixin, creu-me! Sempre hi seràs a temps de baixar...». Tenien raó, ho sabia, però, tot i així, se sentia incòmode. No era per la mentida – malgrat que no li agradés mentir –, ni tan sols per la cara de bon home que feia l’entrevistador. Era... aquella glopada de coragre que li havia començat a pujar coll amunt només acomiadar-se’n, i que li deia que alguna cosa no acabava de rutllar. Tanmateix, la feina havia de ser, per força, seva. El màster, l’experiència a l’estranger, .... El sector era molt reduït; tothom es coneixia. Alleujat, va esbossar un mig somriure. Estava completament segur que, per més que busquessin, no en trobarien cap com ell.

Un cop al carrer, es va fumar un cigarret. Era l’hora de dinar i les terrasses estaven plenes de gom a gom; els comensals, la cara parant el sol, reien. Ell, però, només tenia mitja hora. A les tres, reunió amb el cap de qualitat. Si n’era de sòmines, el paio! Últimament només feia que sermonejar, les mans al pit com un mòssen. I després, aquell maleït informe que no acabava d’estar mai bé... Va engolir el fum amb una fruïció obscena, que ell mateix desconeixia. Com si, en fer-ho, tot plegat, l’informe, la reunió, els nervis de l’entrevista... s'haguessin d'esvair. Avui, ja ho veia a venir, plegaria tard. Un altre dia sense gimnàs. «Vinga!», es va dir. «A pencar!, Ja s’ho trobaran quan jo no hi sigui!» En un rampell, va apagar el cigarret. Tenia tantes ganes de canviar de feina que, de fet, hauria acceptat els vint-i-viut mil que en aquells moments estava cobrant.

00

Foto: Flickr (Dotpod). Entrevista de feina a Second Life.

El diari

M’assec davant l’ordinador. Amb la pantalla buida. Blanca, nua, sense res... Des de fa anys, a Occident el blanc és el color de les núvies. Una vida que es deixa enrere i una altra que comença, plena d’incerteses, de desigs. Una aventura, com el meu diari. Pantalles verges que imagino empastifades de traces negres.

És més de mitjanit i em sento els ulls envermellits sense haver d’emmirallar-me. Ha estat un dia llarg, que s’ha anat consumint a base de trampejar unes giragonses molt esquerpes. La feina, la feina i la feina. La pluja, la pluja i la pluja. La feina llarga i desagraïda. Una llagasta que em va xuclant la sang, a poc a poc, de mica en mica, sense que jo me n’adoni. La pluja empipadora. Que no s’atura des de fa dies. I que em mulla els baixos dels pantalons només posar un peu al carrer... És més de mitjanit. I el mateix defugir del temps sorprenentment em fa sentir desperta. Tinc els nervis ficats al moll de l’ós, sento l’angoixa. Una força malaltissa fruit de no sé quantes històries no explicades m’empeny a escriure aquestes ratlles. Vull embrutar aquesta pantalla despullada. Burxar amb les tecles una i una altra vegada fins a penetrar-la durament. Amb força i ràbia.

oooo

N’hi ha que diuen que escriure un diari és una teràpia. La teràpia dels tímids, que aboquen les misèries sobre un paper o una pantalla per desfogar-se, enlloc d’explicar-les als amics o a la parella. Les pantalles, els folis: cossos cantelluts desposseïts d’esperit que no emeten cap judici. Que no escolten, que no ploren. I que callen sempre... D’altres, però, sostenen que els diaris són maniobres maquillades d’aprenents d’escriptor que volen passar per ser modestos. Tothom, ho confessi o no, escriu per ser llegit – declaren.

oo

Jo, que no sóc filòsofa ni per naturalesa ni per educació rebuda - per dir-ho d’alguna manera - no vull entretenir-me gaire a reflexionar sobre el sentit de l’escriptura. O la literatura. O la psicologia de l’aprenent d’escriptor que s’entesta a dir que escriu per ell i prou. Jo vull encetar un diari. Col·loco, doncs, els dits al seu lloc corresponent i començo explicant que avui només en llevar-me he sortit al balcó i he pogut veure amb estupor que havia plogut molt tota la nit. I que encara continuava plovent amb força. Que les plantes del meu petit balcó estaven xopes i que al carrer alguns intentaven protegir-se ingènuament el cap amb paraigües que es tombaven replegats, fets malbé per un vent rabiüt que no parava de bufar. Explico tot això i explico també que he decidit agafar l’autobús enlloc de caminar, com faig sempre. I que m’he assegut – m’he pogut asseure! - darrere el conductor, el nas mig enganxat al vidre.

pp

Ara m’adono que escriure, el que sigui, un conte, un diari, una novel·la, ... no és gens fàcil. Arribar fins al seient de l’autobus, entre la pluja, no ho sé... Suposo que me n’he sortit prou bé, tot i que l’accentuació d’uns sentiments i l’omissió d’uns altres em deixa un cert regust d’insatisfacció. Però... posar la clau al pany, entrar al despatx i sortir-ne al cap de nou hores, per la mateixa porta!.... Com carai ho explico tot això?. Només de pensar-hi em sento presa d’una complexitat que m’aclapara. La realitat sempre supera la ficció - diuen...

00

De fet, no ha passat res d’especial. He contestat els mails i n’he escrit d’altres. He rebut trucades i he trucat jo. Amb els companys he baixat a esmorzar al mateix bar de sempre i hem criticat un famós de la tele que fa temps que xerra molt. He treballat amb l’ordinador i l’ordinador s’ha penjat. He sentit com m’esforçava massa a fer la feina ben feta i he experimentat el desagraïment i la incomprensió de sempre. He dinat en un xinès i tothom ha exposat els seus plans pel cap de setmana. He renegat de les estacions d’esquí i he pensat que plovia massa a tot el país perquè a la muntanya tinguessin la mínima oportunitat de passar-s’ho bé. He tingut una reunió amb el cap de departament i n’he sortit amb la sensació que una vegada més m’havia pres el pèl. M’han trucat dient que s’anul·lava el sopar d’avui i m’he sentit de cop immensament sola, immensament gran i immensament cansada...

oo

No, no és gens fàcil escriure. Rellegeixo aquestes línies i m’adono que només amb la reunió amb el meu cap en tindria prou per una novel·la sobre el desencant dels universitaris al món laboral de principis del segle XXI. Penso que cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes – el sopar que s’anul·la a l’últim moment, les converses sobre famosos a l’hora d’esmorzar, fins i tot els ordinadors que sempre es pengen – podrien transformar-se, en mans expertes, en veritables best-sellers. Potser, fins i tot, obres mestres... Rumio una mica i arribo a la conclusió que, per a mi, que m’apassiona la lectura, els millors contes sempre han estat aquells que eleven els fets més quotidians a la categoria de grans històries. Magnifiquen les insignificances i ens obliguen a reflexionar un cop més sobre nosaltres mateixos. Els protagonistes.

ooo

Però jo no sóc cap mà experta. No tinc ni temps ni traça per a ser-ho. Només tinc una pantalla en blanc i una angoixa que s’ha anat amorosint a cops de tecla. Potser sí que això dels diaris és una mena de teràpia psicològica. O una manera de dir-me en veu més alta a mi mateixa allò que fa temps que sé i que plasmat en quatre línies es torna més real, més evident, més explicable. És el meu diari. I demà el tornaré a omplir de reflexions, per a mi i per a qui el pugui arribar a llegir.

00

(Aquest relat va ser inclòs a l'opuscle commemoratiu del vint-i-cinqué anniversari de la llibreria Rogés Llibres de Mataró. L'opuscle, publicat al 2004, contenia el relat guanyador i els finalistes d'un concurs literari convocat per la mateixa llibreria, a més d'altres, que com aquest, es van considerar aptes per a ser publicats).

oo

ooo

ooo

Foto: Flickr (Barriem5)

Risc inexistent

El risc és pràcticament inexistent. No has pogut infectar-te perquè no has estat exposada al virus. Ara bé, si t’has de quedar més tranquil·la, fes-te la prova. Tingues present, però, que el resultat serà, de ben segur, negatiu. Cuida’t molt!

La Sílvia no tenia la pantalla de l’ordinador al seu davant. Ni cap full amb la resposta impresa. Però no li calia ni una cosa ni l’altra; s’ho sabia de memòria. Com més repetia aquelles quatre frases - la resposta eixuta d’una veu que no tenia cara - més creixia el seu neguit. Per què carall s’havia de fer una prova si el resultat, al cap i a la fi, havia de ser negatiu? No hagués estat més senzill dir no et facis cap prova, histèrica, que ets una histèrica, i oblida-te'n, de tot plegat?

De sobte, passes d’esclops. Tic-Toc-Tic-Toc. Una dona alta amb una bata.

_ Sílvia Aymerich, si us plau

En sentir el seu nom, tant el marrec que s’asseia al seu costat com la rossa oxigenada del racó van alçar lleugerament el cap. El primer, amb un tic a l’ull, va baixar-lo tan bon punt es va adonar que ella li tornava la mirada. La dona, una cama tremolosa, va cuitar a escrutar amb interès desmesurat el tauler de suro que presidia la sala.

Ella es va aixecar molt a poc a poc, com si l’estiguessin arrossegant.

_ Seu, Sílvia

Els segons que van precedir a la frase següent es van allargar fins a límits inabastables. No era la primera vegada que entrava a la consulta, una caixa blanca nua de quadres i de llum. Es tancava la porta i el bocí de sol que embolcallava la sala d’espera s’esvaïa. Cap finestra, cap escletxa. Una caixa blanca hermètica, va pensar. Dues cadires i una taula. I una cortina de plàstic que tapava el record àcid d’una punxada mal posada… De cop, va notar com una suor freda se li escolava per l’escot i li davallava panxa avall. Va voler mirar la cara asèptica de la infermera mentre estripava el sobre. Però no en va ser capaç. Tenia por que, si ho feia, l’esdevenidor foragitaria la teoria de la relativitat; el temps deixaria d’estirar-se com si fos una molla; les paraules temudes caurien al seu damunt com una llosa; i ella, s’ho mirés com s’ho mirés, ja no podria ser mai més la Sílvia que havia estat fins ara.

_ Fa calor, oi?

oo
Ara, el sobre jeia despullat al cim de la taula. Encara podia aixecar-se i cridar ben fort «No, no ho vull saber»... La infermera va somriure. Allò era bon senyal. O potser no. De ben segur que els deuen ensenyar a amorosir les patacades. Counselling, en deien, al fòrum dels americans. Va alçar el cap i va veure com una mosca, negra, molt grossa, borinava al voltant de la làmpada. Com a mínim, ella es mou i no pot rumiar.

I, aleshores, la frase...

_ Aquí ho tens...

No sentia res. No pensava res. No gosava dir res. El jersei li picava. Tenia la panxa xopa.

_ Mira, Sílvia _ amb el dit, la infermera li assenyalava un full plegat pel mig amb quatre ratlles que, els ulls, de cop i volta entelats, no eren capaços de desxifrar _ t’han fet la prova de la sífilis, que és negativa i... _ pitjava amb força la part corresponent del full, com si l’hagués de foradar _ la de l’hepatitis B, que també és negativa _ una pausa _ i la dels anticossos del VIH _ ara ella ja no tenia el cor tan embalat i els ulls podien distingir on començaven i s’acabaven les paraules _ que també és negativa.


Un cop al carrer, va respirar fondo. L’aire, brut i feixuc, li va eixamplar els pulmons amb un vigor que desconeixia. Feia un sol dolç, d’hivern, i la Rambla estava plena de gent de tots colors que caminaven sense pressa. Mentre admirava per primera vegada els plàtans carregats d’ocells, li va venir al cap la conversa amb la Marta. «Estàs com una cabra, noia! Ganes de patir, és això el que tens, tu! Ganes de patir»... I li pessigava una vegada i una altra la galta com si fos una nena petita que hagués fet una malifeta. «Per un cop que fots un clau com Déu mana... Què et penses, que ets l’única que se n’ha anat al llit amb un desconegut? Si tothom fes com tu, la Seguretat Social estaria enfonsada en la misèria... Fes-te la prova, vinga! I pateix mentre n'esperes el resultat. Castiga’t més, que t’ho mereixes!» I reia sense ganes.

Va entrar en una pastisseria i va demanar una ensaïmada de cabell àngel… Potser sí que la Marta tenia raó i, sense ser-ne conscient, s’havia anat carregant de culpa i de patiment. Però, per què?, es va preguntar. No havia enganyat ningú. Ella no era com aquells homes casats del fòrum que havien anat de putes. O s’ho havien fet amb un altre home. Estava ben sola quan va passar. La separació de l’Enric ja no era res més que un doloret molt pobre al ventre que de tant en tant retornava en forma de fiblades… Va esbocinar els marges de l’ensaïmada… De fet, seguia ben sola… Es va espolsar amb avidesa el sucre de les mànigues… Havia estat ben sola els darrers tres mesos… Va assaborir amb delectança el cabell d’àngel, feia tant de temps que no en menjava… Per què coi s’havia enganxat a totes aquelles pàgines web? Plenes d'ignorants i de gent rara. I de pobres desgraciats que se n’havien sortit, amb una voluntat d’esperit tan inaudita que semblava de mentida... Al capdavall, potser tot plegat ho era, una mentida. Una enganyifa descomunal bastida a base de lletres que apareixien i desapareixien de la pantalla sense demanar permís... Malgrat tot, en un lloc o altre bé que hi havia gent malalta. Va pensar en el noi i la dona rossa de la sala d'espera. I, després, una altra vegada, en la conversa amb la Marta. «Què t’empatolles? No dius que el preservatiu no es va trencar? Estàs feta una torracollons...». «És que jo, fora de l’Enric, ja ho saps»… Es va acabar l’ensaïmada sense presses. I es va adonar que feia estona que el cel ja no era blau i que, a dalt de tot, una lluna blanca, rodona, imponent, començava a puntejar. La nit. En aquells moments, li hauria agradat ésser a la muntanya per poder veure els estels.

ooo

Foto: Flickr (·Mafiard·)